Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estatura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de juliol del 2015

Canvis d'estatura ràpids i per diferents mecanismes


L'estudi realitzat per Fernando Ramírez Rozzi et al. publicat a la revista Nature és un recull força complet sobre el grup pigmeu Baka que viu a l'occident de l'Àfrica equatorial. El grup estudiat es troba a Camerun. 

El treball compara les dades d'evolució de pes i talla amb altres poblacions de pigmeus de l'Àfrica oriental, amb altres poblacions africanes de talla normal i també d'europees. És interessant llegir l'article original perquè està ple de dades molt interessants sobre la població, el desenvolupament i l'estructura social dels grups Baka. 

Pel que fa al creixement es reconeixen les mateixes fases que en la resta d'humans amb presència de l'augment de talla propi de la pubertat i un petit creixement posterior més lent.

 És important destacar que en patró de desenvolupament de la talla hi ha una diferència molt important entre els dos grups de pigmeus africans. Tot i que acaben tenint finalment la mateixa talla. Els Baka tenen un desenvolupament normal durant els primers mesos posteriors al naixement comparat amb les mitjanes d'evolució d'africans i europeus. És després, durant l'evolució fins els dos primers anys, que es produeix una aturada molt important que ja mantenen durant la resta de la seva evolució. En canvi el grup de pigmeus oriental ja mostra una talla més petita a partir del naixement. Aquest fet indica que dues poblacions separades poden desenvolupar dos mecanismes diferents per reduir la talla i adaptar-se millor a la vida a  l'espesa selva humida. 

També és molt important el fet que aquesta modificació del patró de creixement s'ha produït en molt poc temps cosa que demostra la facilitat d'adaptació de l'Homo sapiens a diferents contexts ecològics ja que la separació entre els dos grups es va produir entre fa 8.000 i 14.000 anys. Podeu ampliar la informació a l'article de Science Daily. 

Font de la imatge: Fernando Víctor Ramírez Rozzi.

dilluns, 30 de març del 2015

Una qüestió d'estatura.


L'article que ens ocupa ha estat publicat a Journal of Human Evolution per Manuel Will i T. Jay Stock després de 20 anys de recerca per tal de trobar nous algorismes que permetin discernir l'altura i la massa corporal dels homínids tenint en compte que les restes òssies trobades són parcials. El mètode analitza les mides d'óssos que habitualment no s'usen per a realitzar aquests tipus de mesuraments i s'han tingut en compte proporcions relacionades amb poblacions actuals de caçadors recol·lectors. Tot i que aquestes darreres consideracions metodològiques han estat criticades per diferents estudiosos de l'evolució humana considerem que cal tenir present l'aportació que els autors fan en aquest estudi per diverses reflexions que aporten al debat evolutiu.

En primer lloc resulta prou clar que la primera sortida d'Àfrica va ser protagonitzada per humans petits que no havien crescut en mida com es creia anteriorment. Aquest fet queda prou demostrat per les restes de Dmanisi i tants d'altres jaciments euro-asiàtics amb una antiguitat pròxima als dos milions d'anys. L'augment de la mida corporal no va ser, en cap cas, el factor rellevant de la primera sortida de l'home de l'Àfrica. 

Els autors consideren que l'augment de talla es va produir a l'Àfrica fa aproximadament 1,7 milions d'anys a la regió de Koobi Fora al nord de l'actual Kenya. És llavors quan la diversitat de talles esdevé cada cop més significativa. A partir d'aquest moment coexistien poblacions humanes amb diferents mides corporals o, millor dir, amb una diferència d'altura i complexió corporal més marcada. 

En relació a aquest fenomen voldria comentar que en l'actualitat també es produeix l'existència de grups humans que han augmentat o disminuït la seva mida corporal, entre d'altres causes, com adaptació al medi on els ha tocat viure. La disminució de l'altura correspondria a les selves humides d'Àfrica i Amèrica com seria el cas dels pigmeus i diversos grups habitants de la selva amazònica, o a un ecosistema amb molt baixes temperatures com els inuit. 

El cas més extrem seria, sempre que no es demostri de forma fefaent una altra causa, el de l'Homo de Flores que va reduir  la seva mida corporal per una qüestió relacionada amb l'aïllament que comporta  la insularitat i l'adaptació a un entorn amb menys recursos. 



Les imatges formen part de l'estudi esmentat. 

Podeu ampliar la informació a: ScienceDaily, El País o l'ABC.