Homo naledi: datació, noves troballes, el peu i la mà

Imatge: John Gurche / Mark Thiessen / National Geographic.

Des que el setembre de 2013 es va produir el descobriment d'Homo Naledi, les notícies s'han anat succeint a una velocitat vertiginosa. En aquest article en comentarem quatre de recents: la datació de les restes d'Homo Naledi de Dinaledi, el descobriment de nous fòssils de l'espècie i l'estructura de la mà i del peu.

Encaixar Homo naledi a l'arbre evolutiu dels hominins es complicava pel fet que les característiques del jaciment dificultaven la datació de les restes. Tenint en compte les característiques morfològiques de l'espècie (estatura 1,50 m, pes 45 kg i uns 500 cm3 de capacitat endocranial) s'havia especulat amb datacions antigues que situaven el llinatge a l'inici del nostre gènere, ara fa uns dos milions d'anys.

El dia 9 de maig de 2017 la revista eLife publica els resultats de la datació de les restes d'Homo naledi amb una antiguitat entre 236 i 335 mil anys. Efectivament, diverses tècniques ajuden a determinar que Homo naledi convivia amb els precursors de la nostre espècie. Aquesta datació tan recent ha generat encara més incògnites.

Evidentment, caldrà investigar quina era la relació entre les dues espècies, fins a quin punt l'estructura de la mà (que després comentarem) els permetria elaborar eines i com podrem distingir en el registre fòssil quines eines produïa cada espècie. En qualsevol cas, podrien haver construït eines complexes amb un cervell petit? També serà interessant descobrir quin ha estat el llinatge que ha seguit l'espècie des del tronc comú dels hominins. Ha estat una línia evolutiva separada amb unes característiques primitives la que ha evolucionat mantenint aquesta estructura corporal, o bé s'ha produït una disminució de la talla posteriorment, tal  com podria ser el cas de l'home de Flores o del pigmeus sapiens actuals.

D'altra banda cal dir que la datació recent permet comprendre millor la possibilitat de l'acumulació de cadàvers a la cambra Dinaledi i hipotetitzar sobre la finalitat d'aquest complex tractament dels cadàvers. 

A la sala Lesedi, al mateix complex de coves Rising Star en què es van trobar les restes de la sala Dinaledi, han estat localitzats tres nous espècimens d'Homo naledi: dos adults i un infant, un conjunt de restes força completes i molt ben conservades. L'esquelet més complet correspon a un adult que s'ha anomenat LES1 amb un volum endocranial de 610 ml. Aquest crani s'ha donat a conèixer amb el nom de Neo que significa "llum" en llengua Sesotho.  La notícia ha estat publicada a eLife.

Disposició de les noves restes d'Homo naledi trobades a la sala Lesedi. Imatge de Pat Linse.

LES1. o NEO. Homo naledi.  Font eLife

Peu dret d'adut gairebé complet. Font Nature

Recentment s'ha publicat, a la revista Nature un article (1) que estudia les característiques del peu
d'Homo naledi. A l'excavació de la sala Dinaledi s'hi han localitzat 107 restes que corresponen a ossos del peu. El peu més complet, com s'aprecia a la fotografia, correspon a un adult.

S'han identificat diferents configuracions en l'estructura del peu dels hominins bípedes, cosa que indica que el bipedisme s'ha desenvolupat amb diferents adaptacions morfològiques. En el cas d'Homo naledi tant l'estructura com el funcionalisme s'assembla molt a la dels humans moderns i és diferent de la d'altres espècies més antigues del gènere Homo. Al treball hi trobareu la descripció acurada de cada un dels ossos del peu i la seva funcionalitat.

Mà d'Homo naledi. Font Nature

Els resultats de l'estudi de la mà d'Homo naledi els podeu trobar en aquest article (2) de la revista Nature. La morfologia del canell i les característiques del dit polze revelen una mà perfectament adaptada a la manipulació intensiva de materials. Aquestes estructures són similars i compartides per neandertals i humans moderns.

Les falanges dels dits resulten ser llargues i corbades. Aquest nivell de corbatura és similar a Australopitecus afarensis i als simis arborícoles, cosa que representa una adaptació que es dóna en simis que desenvolupen la seva vida en els arbres, ja que facilita la suspensió a les branques i l'ascensió als arbres.

Sembla que es van aclarint les incògnites en relació a l'espècie Homo naledi. Segur que ben aviat tindrem la informació necessària per plantejar una teoria ecològica d'aquesta espècie i del llinatge evolutiu de què prové.

Novament, voldria donar les gràcies a tot l'equip encapçalat per Lee R Berger per la política de difusió de la informació que ha permès, per exemple, que els meus alumnes puguin disposar de rèpliques, impreses en 3D al nostre centre, d'alguns fòssils.


(1) Harcourt-Smith, WEH et al. El pie de Homo capa de hielo . Nat. Commun. 6: 8432 doi: 10.1038 / ncomms9432 (2015)
(2) Kivell, T. L. et al. The hand of Homo naledi. Nat. Commun. 6:8431 doi: 10.1038/ncomms9431 (2015)

Novembre 2013

Novetats breus

1- Investigadors de la Universitat de Michigan han demostrat la relació entre l'augment de la temperatura del planeta i la disminució de talla dels grans mamífers en dos episodis antics. Aquesta estudi planteja la possibilitat que això torni a passar a l'actualitat. M'atreveixo a recordar que els animals més petits s'adapten millor a medis calorosos que els grans ja que una menor massa corporal permet una millor refrigeració. 

2- Juan C. Larrasoaña i altres dos investigadors han publicat a la revista Plos One un treball sobre els períodes humits en el Sahara i la seva importància en relació a l'evolució dels homínids. Recomano especialment el gràfic 5. 

3- Tres flautes de fa 9.000 anys s'han trobat al jaciment neolític de Jiahu a la província xinesa de Henan. Són els instruments heptatònics (set tons) més antics coneguts i corresponen a una cultura molt rica i complexa. Estan confeccionats amb ossos de grua de corona vermella. La imatge que acompanya l'article és molt interessant.

4- En aquest enllaç podreu llegir l'article en que s'analitzen les eines lítiques de tipus levallois trobades als nivells II i III del jaciment de l'Abrigo de la Quebrada. PDF, 20 pàg.

5- L'anàlisi d'ADN del noi de Mal'ta que va morir fa 24.000 anys aporta noves proves sobre els vincles genètics entre continents dels primers pobladors americans a Beringia. Aquí en podeu llegir la publicació que en fa Science Daily.

---

Siega verde

Recomanem la visita virtual al jaciment de Siega Verde a Villar de la Yegua, Salamanca. El 2010 va ser declarat patrimoni mundial. 

---

El celler més antic

Un grup d'investigadors de la Universitat George Washinton als USA i de la Universitat de Haifa d'Israel han localitzat al jaciment de Tel Cabri el que fa vora 4000 anys va ser un gran celler amb aproximadament 3000 recipients que contenien vi.

---

Presència humana a Uruguai fa 30.000 anys

El rierol del Vizcaíno és un jaciment de l'Uruguai on s'han identificat tres capes amb restes de megafauna. El lloc corresponia a un espai a la vora del riu on els animals acostumaven a acudir per beure aigua i un pas natural de ramats. 

Pel que sembla va ser un lloc on s'hi van acumular una gran quantitat d'ossos molts d'ells trepitjats per altres animals. Però en d'altres casos s'hi han observat patrons de consum de carn pròpiament humans. Més concretament les marques de tall delaten el descarnament segons el patró que s'ha trobat en altres jaciments. El nombre de restes lítiques és molt pobre, però destaca un possible rascador possiblement usat en el tractament de la pell seca. 

Les restes corresponen en un alt percentatge a animals adults de diferents animals: cavalls, una espècie de mandrós terrestre gegant, cérvols, felins, proboscidis i altres. Les característiques de les restes demostren el transport de les peces petites i mitjanes i el processament in situ de les de mida gran. Els investigadors s'atreveixen a comentar la necessitat d'estratègies elaborades d'emboscada i l'ús de armes de projectil a distància. 

L'estudi de Richard A. Fariña i altres 7 investigadors publicat a Prodeedings of Royal Society són els primers sorpresos per les datacions del jaciment que van de 27 a 30.000 anys d'antiguitat i que demostrarien la presència humana a Amèrica abans de l'últim gran esdeveniment glaciar i molt anteriorment al que es donava per establert fins el moment. 

Aquest estudi s'uneix a altres evidències que fan impossible, cada cop més, no plantejar seriosament l'abast i la procedència d'aquesta ocupació primigènia del continent. Estem segurs que continuaran apareixent noves proves en aquesta línia. 

La fotografia que acompanya i que mostra les marques d'eines lítiques de tall en les restes òssies està publicada en l'article ja citat.

---

Un peu de heildelbergensis al MEH

Una de les característiques que fan especial el Museu de la Evolución Humana de Burgos és el fet que s'hi poden observar els fòssils originals. No hi ha cap mena de dubte que poder veure en directe Miguelón, Escaliburi altres peces de gran interès per l'evolució humana és valorat molt positivament pels visitants. 

A partir d'ara s'hi exposarà la reconstrucció més completa d'un peu de heildelbergensis que ha estat possible gràcies a la gran riquesa de les restes de la Sima de los Huesos. A partir d'estudis relacionats s'ha pogut determinar que l'altura aproximada del'individu és de 1,73 cm i va viure fa uns 500.000 anys a la Serra d'Atapuerca.

 A la presentació del fòssil s'ha homenatjat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol i al seu entrenador Vicente del Bosque.

---

Projectils amb punta de pedra de fa més de 279 mil anys

Yonatan Sahle i altres sis investigadors han publicat a Plos One un estudi segons el qual es pot demostrar l'ús com a armes de projectil d'un conjunt d'eines lítiques d'obsidiana trobades al jaciment de Gademotta a Etiopia. L'obsidiana és un material volcànic molt utilitzat per a l'elaboració d'eines de tall durant la prehistòria atès que la seva estructura que permet obtenir instruments molt tallants, en aquest cas la font del material és propera. L'ús d'armes a distància és un recurs fonamental per augmentar les possibilitats d'èxit en la cacera i millorar la seguretat del caçador.  

171 eines i 95 fragments presenten una factura levallois, musterienses retocades amb aprimament basal i bifacials. Moltes d'elles han estat usades. S'han identificat 18 fractures induïdes per impacte a distància en 16 de les 141 peces punxegudes estudiades. Vuit d'aquestes han estat localitzades en els estrats més antics (279 mil anys). 

A més de l'anàlisi específica de les peces els autors comenten també el context de l'ús de les armes de projectil i les datacions fins ara conegudes molt posteriors a les troballes descrites ara. 

Aquesta tecnologia que indica unes habilitats fins ara atribuïdes a homo sapiens per la complexitat del comportament de construcció i d'ús hauran de ser revisades ja que les datacions són anteriors a la nostra espècie. A Notícias de Prehistòria, David Sánchez ho atribueix a Homo rhodesiensis. 

A Paleoantropologia Hoy podeu llegir el resum en castellà i llegir-hi els comentaris enllaçats.

La imatge prové de l'article original de Plos One

---

Alto de Picarazas. Més jaciments d'homínids antics

Carmen Pérez de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns (IVCR) ha fet públiques les troballes del jaciment de Picarazas situat entre els pobles de Chelva i Aldilla. 

La troballa d'eines de sílex i quarsita del mode 1 Olduvaià, les marques de tall en restes òssies de cavalls, conills i altres, i la presència de restes òssies amb senyals de combustió indiquen, de forma evident, la presència humana en aquest jaciment. El més important és la datació del nivell 4, on s'han trobat aquestes restes i que correspon a l'interval entre 1,3 i 1,5 milions d'anys. 

Ens trobem en la línia dels jaciments més antics d'Europa i a la península ibèrica s'incorpora als ja coneguts de La Boella a La Canonja (Tarragona), Fuente Nueva 3 i Barranco-León a Orce  (Granada) i La Sima del Elefante a Atapuerca (Burgos). 

El conjunt càrstic va quedar al descobert a causa de les obres de construcció del Parc Eòlic Peñas de Dios II. Com en altres ocasions una troballa de gran relleu científic que es localitza gracies a una activitat industrial o constructiva. Aprofito per recordar que en molts casos ni la mateixa administració pública actua amb la deguda atenció davant de possibles jaciments. Estem segurs que el jaciment de Picarazas serà un nou referent en l'estudi del Pleistocè inferior a Europa. 

He obtingut la imatge de l'ABC.

---

La barbeta, una característica sapiens

Sovint presentem la barbeta que configura la part distal de la mandíbula com una característica autapomòrfica, és a dir, que és pròpia només d'un taxó evolutiu, en aquest cas, de nosaltres: els sapiens. Si observem atentament podrem comprovar que hi ha un petit percentatge de persones que no presenten aquesta característica (sense tractar-se d'una agenèsia patològica). D'altra banda hi ha subjectes en el registre fòssil que, ocasionalment, ja presenten aquest tret (el neandertal Guattari 3, Vindja 206, i a Atapuerca AT605 AT300). Aquest fenomen no ens ha de sorprendre ja que és habitual que algunes característiques apareguin i desapareguin en la mateixa línia evolutiva. 

L'estudi de Michael Coquerelle i altres publicat a Plos One mira de trobar una explicació estudiant el procés de retracció d la cara per situar-se cada cop més propera a la columna i per sota del crani i, més específicament, analitzant l'evolució d'aquest tret en nadons humans i ximpanzés i comparant el procés ontogènic de desenvolupament. 

Diferents anàlisis confirmen, segons els autors, que la prominència del mentó és deguda a un "subproducte de les limitacions d'espai a la part posterior del tracte vocal". Els ximpanzés també presenten una símfisi (adherència òssia) vertical. En els dos casos la retracció de la cara ha provocar per diferents causes (postura erecta en els humans) la reorganització de l'espai per la llengua, l'hioide i les estructures implicades en la respiració i la deglució.

Els autors consideren no demostrada l'explicació alternativa del relleu T invertit. 

La imatge correspon a la publicació ja citada.

---

Homo sapiens. Una especie desconocida?

El passat 11 de Novembre Juan Luís Arsuaga va oferir aquesta conferència en el marc d'Evolución y cultura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En una xerrada de 1h 35' repassa la definició que podem fer d'homo sapiens comentant les característiques pròpies de la nostra espècie i moments claus en l'evolució d'espècies semblants com el ximpanzé o altres homínids en la nostra línia evolutiva. Hem conegut aquesta informació gràcies a Pileta de la Prehistoria.

---

La pell blanca i el gen SLC24A5

Un nou estudi aprofundeix de forma més específica en l'estudi de les modificacions genètiques que han portat

a aclarir la pell als humans. Podeu tenir més referències llegint estudis anteriors com aquest comentat en aquesta web l'agost de 2012 on es pot observar el mapa del món en el que es mostra la distribució del color de la pell en les diferents poblacions del món. Aquesta configuració correlaciona amb els índexs de radiació ultraviolada.

La pell fosca representa una foto-protecció contra aquestes radiacions que poden provocar cremades i càncer de pell, mentre que la pell clara permet una síntesi més eficient de la vitamina D imprescindible per evitar el raquitisme i sintetitzar millor substàncies implicades en el desenvolupament ossi. La selecció natural hauria afavorit la pell clara. Es coneixen diferents gens relacionats amb la pigmentació de la pell. 

A l'Àsia del Sud serien els següents: SLC24A5, SLC45A2 i TYR. El primer d'aquests gens es localitza al cromosoma 15q21.1 i codifica la proteïna NCKX5. 

El mapa adjunt a l'esquerra del text, que pertany a la publicació original, ens permet visualitzar la distribució i les zones on aquest cromosoma, més concretament el seu al·lel rs1426654, té major importància pel que fa a l'explicació de la modificació del color de la pell per esdevenir més clar. En el cas d'Europa explica gairebé tota la variabilitat mentre que la situació és més 

complexa pel que fa al sud-est asiàtic. Aquesta modificació genètica es va produir segons Chandana Basu i el seu equip, autors de l'estudi, ara fa uns 28.000 anys.

L'estudi també fa una anàlisi sociolingüística per explicar aquesta distribució i els gradients de dispersió tan especials, sobretot a la zona de l'índia i el Pakistà.

L'article publicat a Plos Genetics ofereix una important revisió pel que fa a aquest cromosoma a l'espera d'altres recerques i de l'esperada integració global de totes les investigacions que ofereixi una explicació global, la influència dels diferents cromosomes en altres zones del planeta i la relació amb les migracions humanes. Recordem que en un canvi com el que tractem cal tenir en compte la intervenció de diferents cromosomes i, a més, el percentatge d'aportació de cada un d'ells al factor estudiat Adjuntem un segon mapa publicat per Discover Magazine que també analitza la mateixa notícia.

---

ADN neandertal al Nord d'Àfrica

La presència d'un determinat percentatge d'ADN neandertal en tots els humans actuals amb l'excepció dels africans havia plantejat la hipòtesi, cada cop més acceptada, que les dues espècies van hibridar en el moment en què l'homo sapiens va establert contacte amb els neandertals en el pròxim orient.

Posteriorment es va comprovar que els únics africans que no tenien ADN fruit d'aquesta barreja eren els subsaharians. Aquesta nova informació permetia formular dues hipòtesis: d'una banda era possible que la barreja s'hagués produït amb anterioritat a la sortida d'Àfrica, o que, després de la hibridació en el pròxim orient, es produís la reentrada d'una migració de l'Àsia envers el nord d'Àfrica. 

L'estudi genètic realitzats per investigadors del Department of Genetics, Human Genetics Institute of New Jersey i Departments of Biology and Genetics de la University of Pennsylvania corrobora que l'ADN neandertal present en els nord-africans correspon a una procedència més recent provinent d'Àsia. 

En el gràfic que acompanya s'hi poden veure representades les dues hipòtesis.

---

Cultura neandertal a l'Abri du Maras

L'Abri du Maras es troba a França, prop de la localitat de Saint Martin d'Ardèche. Es traca d'un jaciment amb presència de restes de neandertals que hi van viure fa uns 74.000 anys. Bruce L. Hardy, juntament amb M. G. Chacón de l'IPHES, i un grup d'investigadors de diferents nacionalitats han publicat els resultats d'unestudi on s'aporten proves que ajuden a precisar trets culturals d'aquesta espècie. 

A partir de l'anàlisi de les eines lítiques i amb el recolzament de la zooarqueologia han pogut demostrar algunes conductes complexes de comportament que cada cop són discutides per menys estudiosos. entre les més importants podem destacar:

Els neandertals caçaven una gran varietat d'espècies de les que s'alimentaven o n'obtenien determinats recursos: grans mamífers, peixos, ànecs, aus rapinyaires, conills, bolets. També obtenien recursos i aprofitaven les plantes i la fusta del seu entorn.

La presència de restes de fibra en determinades eines lítiques suggereix que eren capaços de trenar fibres vegetals per construir cordes.

La presència de puntes lítiques demostra l'ús d'armes a distància que permetien ferir l'animal a distància. 

No hi ha dubte que aquestes aportacions estan més en la línia de reconèixer els neandertals com una població amb moltes habilitats cognitives, coneixedors de l'entorn i amb un gran repertori de conductes tecnològiques.

---

---