Cacera comunal de bisons fa 400.000 anys a Atapuerca

La Gran Dolina (TD) és el jaciments d'Atapuerca amb la seqüència més productiva del complex. Va ser aquí, a l'estrat Aurora de TD6, on l'any 1994 s'hi va trobar les restes que, posteriorment, permetrien definir una nova espècie: Homo antecessor. 23 anys més tard encara no s'ha pogut excavar en extensió aquest nivell. La causa ha estat, entre d'altres, la gran concentració de fòssils d'un nivell superior, TD10. 

Palmira Saladié i Antonio Rodríguez-Hidalgo. IPHES

Fa poques setmanes que Palmira Saladié, Antonio Rodríguez, Andreu Ollé i els codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat un article a Journal of Human Evolution per explicar la presència a la subunitat TD10.2 de 23.000 fòssils de bisó. La hipòtesi explicativa, en la línia que es tracta d'una cacera comunal i estacional, reforça la idea de la complexitat cognitiva dels preneandertals que hi van viure fa 400.000 anys.

L'aportació del treball és un plantejament holístic que reconstrueix els fets gràcies a la zooarqueologia, la informació sobre el paleopaisatge, les indústries lítiques i la seva utilització sobre els animals i l'estudi etnològic del procediment que altres cultures segueixen en la realització de caceres comunals.

Efectivament, les restes fòssils de bisó demostren un conjunt gairebé monoespecífic, dominat per restes axials (cap, costelles i vèrtebres) i de caire catastròfic, com ho demostra el fet que no hi havia cap mena de selecció sobre els individus sacrificats. Tot plegat reflecteix el fet que estacionalment, quan es produïen les migracions de bisons per la zona, els humans s'organitzaven per conduir la manada en direcció a la Gran Dolina per provocar-los la caiguda i, posteriorment, rematar-hi els animals que s'hi havien precipitat. 

L'accés a la carn era primari i es seleccionaven les millors peces per a ser transportades a un lloc més segur per a poder processar-les (i segurament repartir-les entre tots els participants) amb més calma i seguretat. 

TD.10 Excavació al jaciment de la Gran Dolina. Atapuerca. IPHES

De la notícia que l'IPHES publica en el seu blog m'interessa destacar, com a curiositat, que Antonio Rodríguez comenta que la presència de marques de tall en les restes d'hioides demostra que els caçadors consumien les llengües dels bisons, gairebé in situ pel seu alt contingut en greix i proteïnes, a mode de piscolabis reparador.

El més rellevant de tot plegat és el nivell de desenvolupament organitzatiu, cognitiu i de comunicació que requereix coordinar una acció de cacera col·lectiva que comporta la participació d'un nombre important de individus centrats en un mateix objectiu, segurament, preparat durant força temps i que es repetia periòdicament.

En aquest moment de Twitter podreu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans.

https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2017.01.007

Ana Gracia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos per CanalUNED

La investigadora Ana Garcia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos, en especial el cas de Benjamina, Elvis i les característiques de la població que poden redefinir la seva ubicació en l'arbre evolutiu, deslligant-la, ben segur, dels Homo heildelbergensis i refermant la seva vinculació com a antecessors dels neandertals. Un breu resum divulgatiu i molt entenedor compartit per CanalUNED. Idioma: Castellà . Durada: 14 minuts.

Juliol 2014. Novetats breus.

1. Un estudi planteja una alternativa a l'explicació sobre la funció de la pell clara desenvolupada posteriorment a la sortida d'Àfrica. Majoritàriament es considera que es tracta d'una adaptació que afavoreix una millor captació de raigs UVB (llum ultraviolada B) indispensable per la síntesi de la vitamina D. La nova proposta de Peter Elias et al. posa en valor el paper de la pell com a barrera per a la pèrdua d'aigua. Segons aquests investigadors és molt important el paper de la filagrina, que es descompon en una molècula anomenada àcid urocànic que és l'absorbent més potent dels raigs UVB a la pell. 

2. Una dent de llet amb arrel -cosa que indica que l'infant va morir abans que li caigués de forma natural- és la resta biològica d'un humà més antiga trobada fins ara a la península itàlica. Té una antiguitat de 585.000 anys i s'atribueix a Homo Heildelbergensis. Podeu ampliar la informació al bloc PaleoramaEnRed. 

3. Dos grups humans pertanyents a ètnies diferents van lluitar a Jebel Shaba, a la riba est del Nil i nord de Sudan. La causa va ser la competència pels recursos en una època en què la sequera va disminuir la quantitat d'aigua, de vegetació i d'animals herbívors a la zona. Una gran quantitat de puntes de fletxa incrustades als cossos n'és la prova. Una de les ètnies formada per antecessors dels actuals subsaharians de llargues extremitats, cos curt, mandíbules projectades, fronts arrodonits i nassos amples es va enfrontar amb un altre grup procedent del nord que tenien les cames més curtes i les cares planes. Podeu ampliar la informació sobre el que alguns anomenen la primera guerra racial fa 13.000 anys al reportatge de David Keys a l'Independent. 

4. La datació per luminiscència de la seqüència estratigràfica del jaciment alacantí de Salt indica unes dades entre 60.000 i 45.000 anys (MIS 3). En aquest període es produeix una ocupació recurrent que és l'habitual en els grups neandertals que es desplacen de forma estacional seguint les fonts d'alimentació, a una ocupació esporàdica i a l'abandonament final del lloc. L'abandonament coincideix amb un augment de l'aridesa possible causa de la degradació i la desaparició de la zona de la població neandertal. coincideix amb l'esdeveniment Heinrich 5. Ha estat publicat a Journal of Human Evolution. 

5. Nou article publicat a la revista Plos One demostra l'ús de les urpes de rapinyaire amb finalitat simbòlica per part dels neandertals. Resulten d'especial interès les il·lustracions que acompanyen la publicació.

6. Dos mil anys després a l'aparició de l'escriptura encara s'usava el sistema de comunicació que la va originar. Ho podeu llegir a Pileta de Prehistoria on fa referència a l'article original. 

7. Segons l'article publicat a la revista Plos One pels investigadors Guillermo Rodríguez-Gómez, Ana Mateos, Jesús A Martín-González, Ruth Blasco, Jordi Rosell i Jesús Rodríguez el fet que no s'hagi detectat presència humana a la serra d'Atapuerca en datacions properes als 600.000 anys d'antiguitat és degut a la competència pels recursos de carn amb altres espècies de predadors o carronyaires, més concretament per l'augment de la presència del jaguar europeu (Panthera gombaszoegensis) i la hiena ratllada (Hyaena hyaena). 

8. Publicat un estudi sobre les datacions dels jaciments de la conca de Nihewuan a Journal of Human Evolution. sis jaciments situats entre 1,6 i 1,1 milions d'anys. Podeu llegir el resum a Paleoantropologia Hoy. 

La Sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa

No hi ha dubte que La Sima de los Huesos a Atapuerca és el jaciment on s'ha trobat la població de referència més important d'homínids del plistocè mitjà a Europa. Fins avui s'hi ha catalogat més de 6500 restes humanes pertanyents a 28 cadàvers. Les característiques excepcionals del jaciment han permès localitzar, fins hi tot, els ossets més petits del cos, els de l'orella mitjana; i extreure ADN mitocondrial de restes amb una cronologia de 430.000 anys, cosa que semblava impossible fa molt poc.

El jaciment torna a estar d'actualitat per la publicació a Science d'un article signat per l'equip d'Atapuerca on s'analitzen les característiques morfològiques de 17 cranis del jaciment. Podeu veure en aquest mateix article una excepcional fotografia del crani 17 feta per Fernando Trueba. Les dades confirmen que aquest grup no s'ajusta al clade d'Homo heildelbergensis. La classificació dintre d'aquesta espècie semblava ajustar-se al jaciment per la seva datació, però l'equip ja fa molt de temps que coneixia aquesta evidència.

La segona constatació és el fet que els cranis presenten determinats trets que després continuaran en les poblacions neandertals posteriors. Concretament: la forma triangular de la cara, el prognatisme, la robustesa de la mandíbula inferior, l'estructura de les cúspides dels molars i la dentició més petita de la part posterior de la mandíbula. En canvi l'estructura cranial és clarament diferent. Queda demostrat que es tracta d'una població pre-neandertal i que els patrons de desenvolupament van aparèixer progressivament en forma de mosaic i no d'un cop.

En el vídeo Juan Luis Arsuaga director científic del Museo de la Evolución Humana i codirector dels jaciments d'Atapuerca comenta la notícia per a la televisió de Burgos que ha penjat la entrevista al seu compte de youtube cyltvburgos.

Em sorprèn que ni en articles ni declaracions s'hagi fet cap referència a la notícia que es va publicat el desembre de 2013 sobre l'anàlisi d'ADN d'un fèmur de la població de la Sima de los Huesos que ens ocupa. Segons els resultats obtinguts l'ADN mitocondrial de transmissió per llinatge matern els denisovans són descendents directes dels homínids de la Sima. 

Les propostes per ubicar l'espècie en el devenir de l'evolució humana encara són diverses. El debat es centra ara en definir el lloc concret que ocupa aquesta població en relació a la filogènia que va donar lloc a neandertals i denisovans. Malauradament no comptem amb cap crani complet de l'home de Denisova cosa que permetria comparar les característiques morfològiques descrites en aquest estudi amb les de la població denisovana. 

Els dos arbres filogenètics que conec situen els homínids de la Sima en relació directa amb els neandertals o amb els denisovans. Per aquest motiu m'he permès plantejar una tercera hipòtesi. Queda per definir més exactament les relacions de l'Homo Heildelbergensis amb els altres grups cosa que es coneixerà segurament en el futur.

Links: MEH, IPHES, El país, La Vanguardia, Paleoantropologia Hoy, Reflexiones de un primate, Pileta de Prehistoria, National Geographic.   

Foc a Cueva Negra fa uns 800.000 anys.

La propera publicació de l'article científic sobre la presència d'un fogar antròpic a Cueva Negra torna a posar aquest jaciment en primera línia de l'actualitat. El jaciment es troba en un penya-segat a l'estret del riu Quípar al municipi de La Encarnación  (Múrcia). 

El nivell que comentem correspon a un reompliment sedimentari de la cova que ha estat datat entre 990.000 i 780.000 anys BP amb tècniques de paleomagnetisme i biocronologia. Segons Michael Walker i la resta d'investigadors de la Universitat de Múrcia queda perfectament demostrada la existència de restes que demostren plenament que amb una antiguitat aproximada de fa uns 800.000 anys els humans que poblaven l'entorn hi mantenien un foc viu durant llargs períodes en aquell espai. 

Es tractaria de la prova de control del foc més antiga a Europa i una de les més antigues en el món en un context controlat per humans. Les evidències que permeten corroborar aquesta hipòtesi són diverses. D'una banda el sediment gris clar mostra indicis d'alteració tèrmica en la micromorfologia de les mostres del sediment, a més el lloc, espai interior, on es troba el fogar impossibilita que s'hagués generat de forma natural i sembla indicar la necessitat d'un trasllat continuat de combustible per a mantenir-lo. El tercer indici és la presència de sílex clarament alterat per l'efecte de restar molt de temps a altes temperatures que, d'altra banda, no poden ser conseqüència d'un incendi forestal. A més de restes de cendres o carbons també s'han trobat en el fogar restes òssies calcinades. Cal esmentar que no s'hi a trobat ni una excavació ni un cercle de pedres o altres materials dipositats amb la finalitat de protegir el foc.

En la foto que acompanya podeu veure el lloc de l'excavació on es troba el fogar i les restes de sílex i óssos alterats pel foc. En general cal distingir dos moments de l'evolució humana pel que fa al control del foc. El primer moment es produeix quan els hominins són capaços d'adonar-se dels seus possibles avantatges (calor, seguretat i tractament dels aliments) i, perdent la por a acostar-s'hi, poden traslladar un foc produït de forma natural a un entorn protegit del vent i la pluja i mantenir-lo aportant-hi combustible reiteradament. El segon moment, molt més recent en el temps, seria quan els humans són capaços de produir ells mateixos el foc gràcies a diferents tecnologies. 

En molts articles el control del foc a Cueva Mayor s'atribueix a Homo Heildelbergensis tot i que la cronologia s'acosta molt a la presència a Atapuerca (Gran Dolina) d'Homo Antecessor. Segur que el jaciment de Cueva Negra, on s'han trobat dents,  ens donarà noves alegries

Podeu obtenir més informació a la web de la Associación murciana para el estudio de la paleontologia y el cuaternario d'on he obtingut la fotografia que acompanya. També podeu consultar Paleorama en Red, Popular archaeology o Terraeantiqvae.

_________________________________________________________________________________

Abril 2014. Novetats breus.

1. Els fèlids dents de sabre vivien a les zones centrals d'Europa fa només 300.000 anys. Efectivament, en el mateix estrat on es va trobar la popular llança de fusta heildelbergensis del jaciment de Schöningen. Fins ara es pensava que aquesta espècie s'havien extingit molt abans. D'altra banda ara sabem que la funció d'aquesta mena de llances era també defensiva. Ho podeu llegir a aquest article de divulgació de Pasthorizons. 

2. El rastre genètic austroasiàtic permet reconstruir les diferents migracions a la zona. American Journal of Human Genetics.

3. A Atapuerca s'han localitzat restes humanes des de fa 1.4 milions d'anys fins a l'actualitat. S'hi troben representades totes les espècies. Totes, menys els neandertals. Ara bé la zona va estar ocupada per aquesta espècie durant milers d'anys i si que s'hi troben restes de la seva presència en els 180 jaciments a l'aire lliure identificats fins el moment, tot en una zona de 314 Km2. La interpretació global de les troballes permet la reconstrucció dels desplaçaments pel territori. Marta Navazo n'ha publicat un treball a la revista Quaternary International. Hem conegut la notícia per Pileta de la prehistoria on podeu veure un curt vídeo explicatori.

4. Andreu Ollé de l'IPHES, Lena Asryan de la URV amb dues investigadores més han presentat les troballes atribuibles a l'Homo heildelbergensis del jaciment de la cova Azokh al Caucas. Podeu obtenir el document en PDF a Journal of Litic Studies o llegir el resum a Paleoantropologia Hoy.

5. Michael Petraglia i Nicole Boivin revisen les dades obtingudes sobre el poblament d'hominids a l'Índia i el sud d'Àsia i descriuen els desplacaments de la població i les diferents espècies que van ocupar el territori. Resulta interessant la datació de la presència de HAM (Homes anatomicament moderns) i sapiens en relació a l'erupció del volcà Toba ara fa uns 75.000 anys. El document obert de l'article sobre les societats sapiens al sud d'Àsia el podeu llegir i descarregar a Academia .edu.

---

Desembre 2013

Novetats breus

1. ARAMEDPI És una aplicació per a mòbils per a donar a conèixer les pintures rupestres de l'arc mediterrani. Em sembla molt bona. Disponible per Android i IOS. Desenvolupat per Arqueoweb i finançat pel Ministerio de Educación, Cultura i Deporte.

2. Teresa Ritu, Pedro Soares i cinc investigadors més aporten, en el seu estudi publicat a Plos One, noves dades sobre la cronologia d'Eva mitocondrial i l'origen africà dels HAM (Homes anatòmicament moderns).

3. Neandertals. L'estudi que demostra que el conegut enterrament neandertal de La Chapelle-aux-Saints va ser intencional ja que la fosa va ser excavada i el cadàver va see enterrat immediatament, és molt important pel fet que posa en relleu la importància de retornar, usant tècniques modernes, a jaciments clàssics que ja es creien esgotats. SA. D'altra banda els resultats de l'estudi en profunditat de l'hioide de neandertal de Kebara 2 són consistents amb la capacitat per a la parla d'aquesta espècie. Dos articles que van en la línia d'aportar noves proves a la reivindicació de capacitats cognitives desenvolupades per aquesta espècie.

4. El gen SLC16A11, també de procedència neandertal augmenta la probabilitat de patir diabetes tipus 2. El gen ha estat identificat en el 50% dels descendents d'indígenes americans i un 20% dels habitants de l'est de l'Àsia. Nature.

5. Podeu llegir les ponències de la VIII Reunión de cuaternario Ibérico que ha tingut lloc a la Rinconada, Sevilla aquest 2013 en el següent document en PDF. 319 pàgines. 

---

Buscar aliment seguint el Vol de Lévy

Sovint, encara, cal recórrer a grups humans que continuen amb una economia de caçadors-recol·lectors per tal de descobrir patrons conductuals que puguem aplicar a poblacions extintes en l'evolució humana. L'estudi sobre els desplaçaments en la recerca d'aliments és una aportació de David A. Rachlen i altres cinc investigadors que han seguit mitjançant GPS els itineraris d'un grup components de la tribu africana Adza en el procés de recerca d'aliments en un paratge desconegut. 

Segons indiquen els resultats publicats a PNAS, quan l'entorn permet trobar fàcilment els recursos s'acostuma a seguir un moviment a l'atzar anomenat brownià, mentre que en el cas que els recursos siguin escassos el model de desplaçament canvia per una altre anomenat Vol de Lévy que es caracteritza per desplaçaments llargs i d'altres de curts en ziga-zaga. Seria semblant a intercalar moviments de canvi de zona amb altres de recerca sistemàtica. 

Segons els autors, aquest tipus de desplaçament és comú a moltes espècies animals com els taurons, les tonyines, el peix espasa i, fins i tot, les abelles en circumstàncies semblants i, per tant, poden indicar un patró de comportament ancestral. 

Segur que molts lectors acostumats a buscar bolets, espàrrecs o cargols entendran la diferència en el desplaçament quan se'n troben molts, quan no n'hi ha gaires i cal desplaçar-se més (aquest seria el cas) o els itineraris segurs definits prèviament quan el medi i la localització dels recursos són coneguts. 

A la imatge obtingut de Wikipèdia podeu veure un exemple de Vol de Lévy de 100 passes. Podeu ampliar la notícia en castellà a la web d'Actualidad.

---

Ús de l'Ocre fa 500.000 anys

A Lehberg, un jaciment austríac, situat a prop de Haidershofen s'hi han identificat diverses destrals i martells realitzats en quarsita i quars. Algunes d'aquestes eines, una en forma de fal·lus i la que apareix a la imatge tenen restes d'ocre. Més concretament, la que apareix a la fotografia mostra clarament una marca que s'ajusta a una ma d'un dretà i  que és el resultat de l'acumulació del material després de repetir l'acció de moldre ocre d'una forma habitual i repetida. 

L'ocre s'associa a diversos usos, alguns de pràctics com el sanejament de la pell i d'altres de simbòlics en la decoració personal, d'objectes o en la pintura d'art rupestre. Serà molt difícil, amb les dades actuals, poder assegurar quin era l'ús d'aquest material. 

Atès que la datació de la troballa es correspon amb una antiguitat aproximada de 500.000 anys, els rastres d'ocre són, per ara, la prova més antiga de l'ús d'aquest mineral. Alguns autors han volgut veure en algunes de les peces trobades els primers indicis d'art moble. Per la seva antiguitat es pot atribuir la seva manufactura a una població d'homo erectus o heildelbergensis. En tot cas la notícia aporta una informació fonamental en la valoració de les capacitats tècniques de l'home que vivia en el plistocè mitjà.

Notícia a Pasthorizons. La fotografia es de A. Binsteiner. Podeu ampliar la informació que va divulgar Pileta de Prehistoria al blog Prehistoria al Dia de David Sánchez.

---

El gen neandertal que protegeix els asiàtics dels raigs ultravioleta

Tot i que els sapiens van perdre el gen Hyal2 en la seva sortida de l'Àfrica aquest material va ser reintroduït a la nostra espècie a partir d'una hibridació amb els neandertals. La reintroducció del gen es va potenciar i expandir entre la població sapiens de l'Àsia de forma que, en l'actualitat, es troba en un 66% de la població del Sud de La Xina i a un 49 % del Japó.  

El conjunt de 18 gens neandertals s'han localitzat en el cromosoma 3 i bona part estan relacionats, com és el cas del gen HYAL2, amb la protecció de la pell contra els raigs ultravioletes B. 

L'estudi que han presentat Qiling Ding, Li Jin i tres investigadors més a la revista Molecular Biology and Evolution també demostra una expansió de la població fa entre 3.000 i 5.000 anys que ha augmentat el nombre de persones que presenten aquestes característiques genètiques. Les dades corroboren amb un percentatge més alt d'ADN neandertal en els asiàtics en relació  als europeus. 

També podeu llegir la notícia a Science Daily.

---

Mestissatge en el plistocè tardà

De tothom són conegudes les aportacions de la genètica sobre les relacions de mestissatge entre humans moderns, neandertals i denisovans, així com la persistència d'ADN neandertal en una baixa proporció en tots els humans actuals excepte els subsaharians, i d'ADN denisovà, en un percentatge més alt, en els aborigens australians, de Nova Guinea i altres illes del pacífic. Nous estudis aporten cada cop més informació sobre aquesta hibridació ens permetrà reconstruir les relacions entre diferents grups humans durant el plistocè tardà moment en què van conviure a Euràsia. 

L'estudi de Kay Prüfer i un extens grup d'investigadors publicat a Nature posa en evidència noves i interessants dades a partir de la seqüenciació d'ADN neandertal obtingut d'un dit del peu d'una dona que va viure fa 50.000 anys a la mateixa cova de Denisova on 15.000 anys després ho faria la propietària de la falange que va permetre seqüenciar l'ADN dels denisovans. 

Entre les aportacions més importants d'aquest estudi volem destacar les següents: 

1. La separació entre el llinatge dels humans moderns i els altres dos grups es va produir fa uns 400.000 anys, i en fa 300.000 que va tenir lloc la diversificació de les nissagues neandertal i denisovana, grups molt més relacionats genèticament entre ells. 

2. Els resultats de l'estudi indiquen la hibridació molt més antiga entre denisovans (on encara s'hi troben rastres genètics a l'ADN) i un grup desconegut que habitava la zona anteriorment. En aquest punt caldria relacionar les restes de la Sima de los Huesos d'Atapuerca? 

3. L'alta qualitat de l'ADN seqüenciat permet assegurar que la dona era filla de dos pares que tenien una estreta relació de parentiu cosa que permet generar les hipòtesis que els grups humans eren més petits que en els humans posteriors o que van patir un important aïllament circumstancial. 

4. També hi ha restes d'ADN denisovà (0,2% aproximadament) en poblacions actuals de la Xina, de l'Àsia i atenció, també, d'Àmèrica. 

5. S'han pogut aïllar 87 gens específics de l'home modern. Tot i que en aquests moments es desconeix la funció específica de molts d'ells. És en aquests gens on rau la diferència entre aquests grups i nosaltres. Amb tota probabilitat poden tenir relació amb el desenvolupament cognitiu que va donar lloc al simbolisme, la tecnologia, el llenguatge i altres capacitats pròpies de la nostra espècie. 

Segur que ben aviat podrem conèixer noves dades que faran més complexe la reconstrucció dels fets, però que a l'hora ens els permetran conèixer amb més detall. 

Podeu llegir la notícia a Science Daily o a Europa Press. Les imatges corresponen al mateix estudi.

---

Mà moderna fa 1.4 N d'anys

La presència de l'apòfisi estiloides en un tercer metacarpià de la mà demostra que fa 1,4 M d'anys aquesta part del cos ja tenia una estructura moderna que permetia una major pressió i una major habilitat imprescindibles per a la construcció d'eines. La troballa de la mà amb estructura moderna més antiga s'ha produït en el marc d'un projecte que es du a terme a l'oest del llac Turkana a Kenia. 

L'estudi de Karol V. Ward, Fredrick Kyalo Manthi i altres tres investigadors, ha estat publicat a la revista PNAS. Els autors consideren que les destrals achelenses localitzades a la zona podrien estar relacionades amb humans que ja havien de disposar d'una bona habilitat per agafar amb força i disposar d'articulacions semblants a les modernes i diferents de les estructures de les extremitats de ximpanzés que no disposen de l'apòfisi. 

En el treball s'associa aquesta estructura a l'homo erectus i en aquests moments han esdevingut les proves més antigues d'aquesta estructura que ha perdurat en totes les espècies humanes posteriors. Podeu llegir la publicació que en fa Science Daily.

---

Ekainberri

La realització de la rèplica de la cova d'Ekain i de com l'ús de la estereofotografia a desvetllat la presència de nous gravats. Vídeo de dos minuts de durada vist a Pileta de la prehistòria. 

---

Seqüenciat ADN-m d'un homínid de 400.000 anys de la Sima de los Huesos

L'article A mitochondrial genome sequence of a hominin from Sima de los Huesos ha estat publicat a la revista Nature. El signen grans investigadors del camp de la gènetica com Svante Pääbo, Matthias Meyer, Qiaomei Fu, Ayinuer Aximu-Petri, Isabelle Glocke, Birgit Nickel, els tres co-directors d'Atapuerca Juan-Luis Arsuaga, José María Bermúdez de Castro i Eudald Carbonell i els especialistes en evolució humana Ignacio Martínez, Ana Gracia.

Després de la seqüenciació de l'ADN-m d'ursus deningeri l'octubre passat (veure notícia en aquesta mateixa web) tot estava preparat per intentar el mateix a partir del fèmur XIII de la Sima de los huesos. El progrés en les tècniques de restauració d'ADN antic a partir de la creació de seqüències cebadores i procediments de neteja i aprofitament de fragments curts d'ADN ha permès obtenir la seqüència d'ADN mitocondrial humà més antic. Matthias Meyer i la resta de membres de l'equip d'Svante Pääbo ho han fet possible després dels seus èxits anteriors en la seqüenciació del genoma neandertal i denisova.

El fèmur XIII pertany al conjunt de restes de 28 individus localitzades al jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca. Ha calgut analitzar dos grams de matèria òssia que s'han obtingut amb petites perforacions del fòssil. El jaciment representa un lloc únic per la quantitat i la qualitat de les troballes. El seu estat de conservació és excepcional pel fet que es troba envoltat d'argiles d'alta qualitat que han preservat fins els nostres dies la quantitat suficient de matèria orgànica per a poder-ne obtenir l'ADN. Només en llocs com el permafrost siberià es milloren les possibilitats de conservació de l'estructura genètica de l'ADN antic. 

L'ADN mitocondrial és molt més curt que l'ADN nuclear, es troba en els mitocondris que són orgànuls de la cèl·lula eucariota encarregades de la respiració cel·lular. La transmissió genètica és produeix per via matrilineal.

El conjunt dels fòssils s'atribuïen a l'espècie homo heildelbergensis i es valorava la coincidència d'alguns aspectes morfològics amb els neandertals de qui es consideraven antecessors. 

Els resultats demostren que els denisovans (població localitzada a la serralada d'Altai que correspon a una línia evolutiva relacionada amb els neandertals) tenen en el seu ADN-m una estructura molt semblant a la del fèmur XIII. És per això que es pot deduir una relació genètica important entre les dues poblacions. Els denisovans són descendents per línia materna dels "homo heildelbergensis" de laSima de los Huesos d'Atapuerca. 

A partir d'aquesta constatació cal que els científics es replantegin les relaciones entre les diferents espècies a la part final del procés da l'evolució humana. El gràfic 4 de l'estudi en fa una proposta. Tal com es pot veure relaciona directament els homínids de la Sima amb els denisovans en una línia emparentada però separada de la que va originar neandertals i sapiens. 

Certament tenim tendència a entendre l'espècie com una unitat genètica tancada i, en canvi, potser caldrà percebre l'espècie com un conjunt de subpoblacions que evolucionen genèticament al mateix temps que es desplacen pel territori. 

El concepte d'espècie com una població que és capaç de reproduir-se entre sí, no perilla, però potser si que caldrà modificar l'amplitud del concepte i entendre que grups humans amb un percentatge important de diferències genètiques i que han viscut durant períodes de temps més grans són capaços d'hibridar-se. 

Tot plegat i juntament amb altres publicacions sobre l'origen dels HAM fan replantejar la quantitat i la qualitat de les interaccions que s'han produït en els diferents moments de l'evolució humana. Tot individu és el resultat d'una història genètica que és relaciona amb l'evolució de la vida en el planeta de manera que en cada fase ha anat incorporant, perdent o modificant part de la càrrega genètica fins esdevenir una estructura genètica particular. 

Tota la comunitat científica està molt interessada en el futur d'aquesta recerca que serà clau per la comprensió de l'evolució humana. Caldrà replicar la troballa amb altres fòssils, intentar fer el mateix amb l'ADN nuclear, revisar les relacions morfològiques entre les diferents espècies, treballar per ampliar els coneixements i troballes relacionades amb els denisovans i endegar noves línies d'investigació. Animem en aquesta tasca a tots els investigadors implicats. Seguirem el seu treball amb molt d'interès per a fer-ne difusió. 

Aquesta notícia ha estat difosa en multitud de mitjans de comunicació i blogs. Només faré referència a Paleoantropologia al dia on trobareu les més importants i a @asturiasmundial que a través del twitter em va informar directament de la notícia.

Novembre 2013

Novetats breus

1- Investigadors de la Universitat de Michigan han demostrat la relació entre l'augment de la temperatura del planeta i la disminució de talla dels grans mamífers en dos episodis antics. Aquesta estudi planteja la possibilitat que això torni a passar a l'actualitat. M'atreveixo a recordar que els animals més petits s'adapten millor a medis calorosos que els grans ja que una menor massa corporal permet una millor refrigeració. 

2- Juan C. Larrasoaña i altres dos investigadors han publicat a la revista Plos One un treball sobre els períodes humits en el Sahara i la seva importància en relació a l'evolució dels homínids. Recomano especialment el gràfic 5. 

3- Tres flautes de fa 9.000 anys s'han trobat al jaciment neolític de Jiahu a la província xinesa de Henan. Són els instruments heptatònics (set tons) més antics coneguts i corresponen a una cultura molt rica i complexa. Estan confeccionats amb ossos de grua de corona vermella. La imatge que acompanya l'article és molt interessant.

4- En aquest enllaç podreu llegir l'article en que s'analitzen les eines lítiques de tipus levallois trobades als nivells II i III del jaciment de l'Abrigo de la Quebrada. PDF, 20 pàg.

5- L'anàlisi d'ADN del noi de Mal'ta que va morir fa 24.000 anys aporta noves proves sobre els vincles genètics entre continents dels primers pobladors americans a Beringia. Aquí en podeu llegir la publicació que en fa Science Daily.

---

Siega verde

Recomanem la visita virtual al jaciment de Siega Verde a Villar de la Yegua, Salamanca. El 2010 va ser declarat patrimoni mundial. 

---

El celler més antic

Un grup d'investigadors de la Universitat George Washinton als USA i de la Universitat de Haifa d'Israel han localitzat al jaciment de Tel Cabri el que fa vora 4000 anys va ser un gran celler amb aproximadament 3000 recipients que contenien vi.

---

Presència humana a Uruguai fa 30.000 anys

El rierol del Vizcaíno és un jaciment de l'Uruguai on s'han identificat tres capes amb restes de megafauna. El lloc corresponia a un espai a la vora del riu on els animals acostumaven a acudir per beure aigua i un pas natural de ramats. 

Pel que sembla va ser un lloc on s'hi van acumular una gran quantitat d'ossos molts d'ells trepitjats per altres animals. Però en d'altres casos s'hi han observat patrons de consum de carn pròpiament humans. Més concretament les marques de tall delaten el descarnament segons el patró que s'ha trobat en altres jaciments. El nombre de restes lítiques és molt pobre, però destaca un possible rascador possiblement usat en el tractament de la pell seca. 

Les restes corresponen en un alt percentatge a animals adults de diferents animals: cavalls, una espècie de mandrós terrestre gegant, cérvols, felins, proboscidis i altres. Les característiques de les restes demostren el transport de les peces petites i mitjanes i el processament in situ de les de mida gran. Els investigadors s'atreveixen a comentar la necessitat d'estratègies elaborades d'emboscada i l'ús de armes de projectil a distància. 

L'estudi de Richard A. Fariña i altres 7 investigadors publicat a Prodeedings of Royal Society són els primers sorpresos per les datacions del jaciment que van de 27 a 30.000 anys d'antiguitat i que demostrarien la presència humana a Amèrica abans de l'últim gran esdeveniment glaciar i molt anteriorment al que es donava per establert fins el moment. 

Aquest estudi s'uneix a altres evidències que fan impossible, cada cop més, no plantejar seriosament l'abast i la procedència d'aquesta ocupació primigènia del continent. Estem segurs que continuaran apareixent noves proves en aquesta línia. 

La fotografia que acompanya i que mostra les marques d'eines lítiques de tall en les restes òssies està publicada en l'article ja citat.

---

Un peu de heildelbergensis al MEH

Una de les característiques que fan especial el Museu de la Evolución Humana de Burgos és el fet que s'hi poden observar els fòssils originals. No hi ha cap mena de dubte que poder veure en directe Miguelón, Escaliburi altres peces de gran interès per l'evolució humana és valorat molt positivament pels visitants. 

A partir d'ara s'hi exposarà la reconstrucció més completa d'un peu de heildelbergensis que ha estat possible gràcies a la gran riquesa de les restes de la Sima de los Huesos. A partir d'estudis relacionats s'ha pogut determinar que l'altura aproximada del'individu és de 1,73 cm i va viure fa uns 500.000 anys a la Serra d'Atapuerca.

 A la presentació del fòssil s'ha homenatjat la trajectòria de la selecció espanyola de futbol i al seu entrenador Vicente del Bosque.

---

Projectils amb punta de pedra de fa més de 279 mil anys

Yonatan Sahle i altres sis investigadors han publicat a Plos One un estudi segons el qual es pot demostrar l'ús com a armes de projectil d'un conjunt d'eines lítiques d'obsidiana trobades al jaciment de Gademotta a Etiopia. L'obsidiana és un material volcànic molt utilitzat per a l'elaboració d'eines de tall durant la prehistòria atès que la seva estructura que permet obtenir instruments molt tallants, en aquest cas la font del material és propera. L'ús d'armes a distància és un recurs fonamental per augmentar les possibilitats d'èxit en la cacera i millorar la seguretat del caçador.  

171 eines i 95 fragments presenten una factura levallois, musterienses retocades amb aprimament basal i bifacials. Moltes d'elles han estat usades. S'han identificat 18 fractures induïdes per impacte a distància en 16 de les 141 peces punxegudes estudiades. Vuit d'aquestes han estat localitzades en els estrats més antics (279 mil anys). 

A més de l'anàlisi específica de les peces els autors comenten també el context de l'ús de les armes de projectil i les datacions fins ara conegudes molt posteriors a les troballes descrites ara. 

Aquesta tecnologia que indica unes habilitats fins ara atribuïdes a homo sapiens per la complexitat del comportament de construcció i d'ús hauran de ser revisades ja que les datacions són anteriors a la nostra espècie. A Notícias de Prehistòria, David Sánchez ho atribueix a Homo rhodesiensis. 

A Paleoantropologia Hoy podeu llegir el resum en castellà i llegir-hi els comentaris enllaçats.

La imatge prové de l'article original de Plos One

---

Alto de Picarazas. Més jaciments d'homínids antics

Carmen Pérez de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns (IVCR) ha fet públiques les troballes del jaciment de Picarazas situat entre els pobles de Chelva i Aldilla. 

La troballa d'eines de sílex i quarsita del mode 1 Olduvaià, les marques de tall en restes òssies de cavalls, conills i altres, i la presència de restes òssies amb senyals de combustió indiquen, de forma evident, la presència humana en aquest jaciment. El més important és la datació del nivell 4, on s'han trobat aquestes restes i que correspon a l'interval entre 1,3 i 1,5 milions d'anys. 

Ens trobem en la línia dels jaciments més antics d'Europa i a la península ibèrica s'incorpora als ja coneguts de La Boella a La Canonja (Tarragona), Fuente Nueva 3 i Barranco-León a Orce  (Granada) i La Sima del Elefante a Atapuerca (Burgos). 

El conjunt càrstic va quedar al descobert a causa de les obres de construcció del Parc Eòlic Peñas de Dios II. Com en altres ocasions una troballa de gran relleu científic que es localitza gracies a una activitat industrial o constructiva. Aprofito per recordar que en molts casos ni la mateixa administració pública actua amb la deguda atenció davant de possibles jaciments. Estem segurs que el jaciment de Picarazas serà un nou referent en l'estudi del Pleistocè inferior a Europa. 

He obtingut la imatge de l'ABC.

---

La barbeta, una característica sapiens

Sovint presentem la barbeta que configura la part distal de la mandíbula com una característica autapomòrfica, és a dir, que és pròpia només d'un taxó evolutiu, en aquest cas, de nosaltres: els sapiens. Si observem atentament podrem comprovar que hi ha un petit percentatge de persones que no presenten aquesta característica (sense tractar-se d'una agenèsia patològica). D'altra banda hi ha subjectes en el registre fòssil que, ocasionalment, ja presenten aquest tret (el neandertal Guattari 3, Vindja 206, i a Atapuerca AT605 AT300). Aquest fenomen no ens ha de sorprendre ja que és habitual que algunes característiques apareguin i desapareguin en la mateixa línia evolutiva. 

L'estudi de Michael Coquerelle i altres publicat a Plos One mira de trobar una explicació estudiant el procés de retracció d la cara per situar-se cada cop més propera a la columna i per sota del crani i, més específicament, analitzant l'evolució d'aquest tret en nadons humans i ximpanzés i comparant el procés ontogènic de desenvolupament. 

Diferents anàlisis confirmen, segons els autors, que la prominència del mentó és deguda a un "subproducte de les limitacions d'espai a la part posterior del tracte vocal". Els ximpanzés també presenten una símfisi (adherència òssia) vertical. En els dos casos la retracció de la cara ha provocar per diferents causes (postura erecta en els humans) la reorganització de l'espai per la llengua, l'hioide i les estructures implicades en la respiració i la deglució.

Els autors consideren no demostrada l'explicació alternativa del relleu T invertit. 

La imatge correspon a la publicació ja citada.

---

Homo sapiens. Una especie desconocida?

El passat 11 de Novembre Juan Luís Arsuaga va oferir aquesta conferència en el marc d'Evolución y cultura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En una xerrada de 1h 35' repassa la definició que podem fer d'homo sapiens comentant les característiques pròpies de la nostra espècie i moments claus en l'evolució d'espècies semblants com el ximpanzé o altres homínids en la nostra línia evolutiva. Hem conegut aquesta informació gràcies a Pileta de la Prehistoria.

---

La pell blanca i el gen SLC24A5

Un nou estudi aprofundeix de forma més específica en l'estudi de les modificacions genètiques que han portat

a aclarir la pell als humans. Podeu tenir més referències llegint estudis anteriors com aquest comentat en aquesta web l'agost de 2012 on es pot observar el mapa del món en el que es mostra la distribució del color de la pell en les diferents poblacions del món. Aquesta configuració correlaciona amb els índexs de radiació ultraviolada.

La pell fosca representa una foto-protecció contra aquestes radiacions que poden provocar cremades i càncer de pell, mentre que la pell clara permet una síntesi més eficient de la vitamina D imprescindible per evitar el raquitisme i sintetitzar millor substàncies implicades en el desenvolupament ossi. La selecció natural hauria afavorit la pell clara. Es coneixen diferents gens relacionats amb la pigmentació de la pell. 

A l'Àsia del Sud serien els següents: SLC24A5, SLC45A2 i TYR. El primer d'aquests gens es localitza al cromosoma 15q21.1 i codifica la proteïna NCKX5. 

El mapa adjunt a l'esquerra del text, que pertany a la publicació original, ens permet visualitzar la distribució i les zones on aquest cromosoma, més concretament el seu al·lel rs1426654, té major importància pel que fa a l'explicació de la modificació del color de la pell per esdevenir més clar. En el cas d'Europa explica gairebé tota la variabilitat mentre que la situació és més 

complexa pel que fa al sud-est asiàtic. Aquesta modificació genètica es va produir segons Chandana Basu i el seu equip, autors de l'estudi, ara fa uns 28.000 anys.

L'estudi també fa una anàlisi sociolingüística per explicar aquesta distribució i els gradients de dispersió tan especials, sobretot a la zona de l'índia i el Pakistà.

L'article publicat a Plos Genetics ofereix una important revisió pel que fa a aquest cromosoma a l'espera d'altres recerques i de l'esperada integració global de totes les investigacions que ofereixi una explicació global, la influència dels diferents cromosomes en altres zones del planeta i la relació amb les migracions humanes. Recordem que en un canvi com el que tractem cal tenir en compte la intervenció de diferents cromosomes i, a més, el percentatge d'aportació de cada un d'ells al factor estudiat Adjuntem un segon mapa publicat per Discover Magazine que també analitza la mateixa notícia.

---

ADN neandertal al Nord d'Àfrica

La presència d'un determinat percentatge d'ADN neandertal en tots els humans actuals amb l'excepció dels africans havia plantejat la hipòtesi, cada cop més acceptada, que les dues espècies van hibridar en el moment en què l'homo sapiens va establert contacte amb els neandertals en el pròxim orient.

Posteriorment es va comprovar que els únics africans que no tenien ADN fruit d'aquesta barreja eren els subsaharians. Aquesta nova informació permetia formular dues hipòtesis: d'una banda era possible que la barreja s'hagués produït amb anterioritat a la sortida d'Àfrica, o que, després de la hibridació en el pròxim orient, es produís la reentrada d'una migració de l'Àsia envers el nord d'Àfrica. 

L'estudi genètic realitzats per investigadors del Department of Genetics, Human Genetics Institute of New Jersey i Departments of Biology and Genetics de la University of Pennsylvania corrobora que l'ADN neandertal present en els nord-africans correspon a una procedència més recent provinent d'Àsia. 

En el gràfic que acompanya s'hi poden veure representades les dues hipòtesis.

---

Cultura neandertal a l'Abri du Maras

L'Abri du Maras es troba a França, prop de la localitat de Saint Martin d'Ardèche. Es traca d'un jaciment amb presència de restes de neandertals que hi van viure fa uns 74.000 anys. Bruce L. Hardy, juntament amb M. G. Chacón de l'IPHES, i un grup d'investigadors de diferents nacionalitats han publicat els resultats d'unestudi on s'aporten proves que ajuden a precisar trets culturals d'aquesta espècie. 

A partir de l'anàlisi de les eines lítiques i amb el recolzament de la zooarqueologia han pogut demostrar algunes conductes complexes de comportament que cada cop són discutides per menys estudiosos. entre les més importants podem destacar:

Els neandertals caçaven una gran varietat d'espècies de les que s'alimentaven o n'obtenien determinats recursos: grans mamífers, peixos, ànecs, aus rapinyaires, conills, bolets. També obtenien recursos i aprofitaven les plantes i la fusta del seu entorn.

La presència de restes de fibra en determinades eines lítiques suggereix que eren capaços de trenar fibres vegetals per construir cordes.

La presència de puntes lítiques demostra l'ús d'armes a distància que permetien ferir l'animal a distància. 

No hi ha dubte que aquestes aportacions estan més en la línia de reconèixer els neandertals com una població amb moltes habilitats cognitives, coneixedors de l'entorn i amb un gran repertori de conductes tecnològiques.

---

---