Novetats breus
Ardipithecus ramidus en la línia d'australopitecins i humans
1. 10 nous jaciments amb gravats rupestres han estat localitzats a Sonora (Mèxic). Un total de 850 figures amb una antiguitat superior als 9.000 anys Aquest projecte es realitza amb la col·laboració de l'IPHES gràcies a l'investigador Ramon Viñas i a Beatriz Menéndez col·laboradora d'aquesta institució.
2. Qui estigui interessat en conèixer un jaciment neandertal amb ocupació de fa 40 a 60.000 anys pot visitar el de La Roca dels Bous a Sant Llorenç de Montgai, a la comarca de La Noguera. Avui recomanem aquesta visita per la innovació d'introduir procediments digitals en els procediments d'auto-guia. Per fer una mica de boca podeu visitar la seva web on hi trobareu tota la informació i l'oferta, força completa, d'horaris i activitats.
3. Interessant article sobre l'alimentació de Paranthropus Boisei publicat a Plos One. També podeu llegir la notícia a ScienceDaily o la referència en castellà aPileta de Prehistoria. La seva autora Gabrielle A. Macho de la Universitat d'Oxford havia treballat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).
4. Isabelle Crèvecoeur ha reestudiat un molar del jaciment d'Ishango (Congo) atribuït inicialment a l'home sapiens i a una antiguitat d'entre 20.000 i 25.000 anys i, després de les inevitables comparacions, sembla haver demostrat que no coincideix amb cap hominin conegut i podria tenir una antiguitat de 2,5 M d'anys. Tot i que cal confirmar-ho, és evident que els calaixos dels museus antropològics guarden peces dignes d'una nova avaluació, especialment a partir dels coneixements recents que amplien i afinen els coneixements sobre l'evolució humana. Podeu ampliar la informació a la publicació d'Hominides.
5. Parantropus Boisei, una espècie herbívora que habitava a Àfrica fa uns 2 milions d'anys, obtenia bona part de l'energia que necessitava del consum de xufes de l'espècie Cyperus esculentus molt rica en midó que completa amb la ingesta d'insectes i cucs. Segons l'article de Gabrielle A. Macho publicat a Plos One la seva dieta es podria relacionar amb la dels babuïns. Més informació a Sci-news, Agencia SINC.
6. El jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca ha estat datat novament per luminiscència i mostra una antiguitat mínima de 427.000 anys amb un marge de confiança de 12.000 anys. Science Direct.
6. El jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca ha estat datat novament per luminiscència i mostra una antiguitat mínima de 427.000 anys amb un marge de confiança de 12.000 anys. Science Direct.
Llegat genètic neandertal
Cada vegada es coneixen més dades sobre el procés d'hibridació entre neandertals i humans. L'estudi genètic presentat a Nature per Sriram Sankararaman i signat, entre d'altres, pel mateix Svante Pääbo ens acosta amb més detall i concreta quins gens i a quines estructures i funcions afecten les aportacions genètiques dels neandertals.
L'estudi es realitzà amb 846 persones d'origen no africà, 176 procedents de l'Àfrica subsahariana i l'ADN neandertal seqüenciat amb alta qualitat per l'equip de Leipzig. La primera conclusió és que la concentració de l'herència neandertal no es disposa de forma uniforme en tot l'ADN sapiens actual, en realitat hi ha zones on aquesta concentració és més alta.
Dues de les zones genòmiques on es dona una menor presència d'ADN neandertal és en els testicles i les zones del cromosoma X. Aquest dada ha estat relacionada pels investigadors amb el fet que la hibridació es va produir en un moment en què les dues espècies ja es trobaven al límit de la possibilitat de reproducció biològica amb èxit. Les parelles mixtes haurien disposat d'un menor èxit reproductiu.
La producció de queratina relacionada amb la duresa de la pell, de les ungles i dels cabells és un dels llegats neandertals que van traspassar als sapiens i que, suposadament, ens van ajudar a afrontar millor la supervivència en zones fredes. D'altres variants genètiques estan relacionades amb patologies immunes i fins hi tot amb comportaments com al capacitat de deixar de fumar. En aquest punt voldria recordar l'estudi que relacionava l'ADN neandertal amb determinats tipus de diabetis.
La recerca continuarà per perfilar millor la influència neandertal en els sapiens actuals i, els investigadors han iniciat una línia de recerca per a comprovar quines han estat les aportacions de l'ADN denisovà.
Podeu ampliar la informació a Science Daily. La fotografia que acompanya és una modificació de l'original de Miller.
ADN net i escàner 3D aplicats a l'estudi de l'evolució humana
La tecnologia aporta millores a l'estudi de l'evolució humana. Gràcies a aquestes aportacions és possible una millor obtenció i tractament de la informació. En aquest article us presentem dues novetats.
D'una banda Pontus Skoglund, Svante Paabo i un grup d'investigadors publiquen a PNAS unarticle on informen que han estat capaços d'afrontar un dels principals problemes en l'estudi de l'ADN com és el cas de la contaminació amb ADN humà modern. Cal tenir present que fins fa molt poc temps no es plantejava treballar amb ADN antic. L'obtenció de les restes fòssils de neandertals o d'altres espècies no s'havia realitzat amb procediments per evitar la contaminació i, moltes d'elles, resultarien impossibles de seqüenciar. El mètode informàtic que presenten els autors separa l'ADN en funció dels diferents de degradació postmortem. S'ha pogut comprovar amb èxit amb una mostra d'ADN neandertal contaminada de la cova de Okladnikov a Sibèria.
En segon lloc us presentem la tecnologia escàner 3D que podeu veure en la fotografia adjunta feta en la seu de l'IPHES. Aquesta tecnologia permet una millor obtenció i registre de dades en el jaciment. D'altra banda la qualitat de la imatge i la possibilitat de transmissió digital possibilita la creació d'equips de recerca que podran compartir digitalment la informació formant equips en xarxa i socialitzar així els materials. A L'IPHES en Josep Maria Vergés i Juan Ignacio Morales són els arqueòlegs que se n'encarreguen. Les primeres proves s'han realitzat al jaciment del Mirador a Atapuerca.
L'evolució humana i el precuneus
El precuneus és una zona del lòbul parietal implicada en la integració dels estímuls visuals i espaials, la memòria i l'autoconsciència. Presenta funcions relacionades amb la integració d'informació interna i externa de l'organisme. També s'ha relacionat amb activitat lligada a la imaginació, simulació i d'altres processos intel·lectuals.
Un estudi publicat a Journal of Anatomy per Emiliano Bruner i altres autors reivindica la importància de l'evolució d'aquesta zona de l'escorça cerebral en el procés d'hominització. Aquesta estructura que no presenta diferències significatives en la seva estructura geomètrica i morfològica depenent del sexe ha estat analitzada pels autors en 90 subjectes. Segons sembla, el desenvolupament de les diferents zones implicades d'aquesta àrea es produeix després del naixement en els sapiens i, suposadament, no passa d'igual manera en ximpanzés ni en neandertals.
Aquesta zona és la més sensible a l'Alzheimer i és la localització on s'inicia el procés de degeneració neuronal relacionat amb aquesta malaltia. Diferencies en l'estructura d'aquesta zona podria explicar també determinada variabilitat individual.
Tradicionalment les àrees que s'han relacionat amb el procés d'hominització han estat les prefrontals i d'altres especialitzades lligades amb funcions com el llenguatge i d'altres funcions superiors, i molt menys amb les àrees parietals. Per tot plegat sembla que esdevenir sapiens ha estat un procés global relacionat amb la reestructuració i complexació de bona part de l'escorça.
Podeu ampliar la informació a la web de l'agència SINC.
Oreopithecus bambolii bipede i hàbil amb les mans
Oreopithecus bambolii és una espècie de mico que vivia en zones pantanoses de la Sardenya, la Toscana i algunes zones de l'oest d'Àfrica. Fa uns nou milions d'anys aquestes zones van quedar aïllades, rodejades pel mar, i és en aquest context protegit i sense depredadors que es va desenvolupar un dels simis que ja presentava un desplaçament bípede (En cap cas semblant a l'actual).
A les mines de Bambolii s'hi han trobat fins a 50 individus fossilitzats. Aquesta espècie està força documentada. Pesava entre 35 i 40 Kg., no presentava un dimorfisme sexual gaire accentuat i tenia una dieta basada en el consum de fulles. Va viure en aquest context d'aïllament durant aproximadament uns dos milions d'anys fins que restablert el contacte entre les illes i el continent va desaparèixer pel contacte amb especies depredadores.
Sergio Almécija, Marvin Shrewsbury, Lorenzo Torre i Salvador Moyà-Solà han publicat un estudi a la revista American Journal of Physical Anthropology sobre la mà d'aquesta espècie en el que es demostra que, tot i no estar clares les funcions específiques que era capaç de dur a terme, si que tenia una capacitat de manipulació fina molt superior als homínids vius (excepte sapiens, lògicament) i d'altres d'extints.
Podríem recordar que segons molts autors (ja ho havia dit el mateix Darwin) la possibilitat que la mà esdevingui una extremitat especialitzada i amb capacitats especifiques va molt lligada a la seva desvinculació de la marxa, i per tant al bipedisme. Les conclusions d'aquest article podrien demostrar aquesta relació, tot i que evidentment cal un desenvolupament intel·lectual per tal de poder planificar la realització d'eines amb les mans que han quedat lliures i amb una major funcionalitat.
Imatge de Paltypus.it .
Çatalhöyük el primer mapa
Çatalhöyük era un poblat neolític que es va començar a bastir fa aproximadament uns 9.500 anys a L'Anatòlia Central (actual Turquia). L'assentament va assolir ben aviat un desenvolupament important ocupant una superfície de tretze hectàrees on hi residien unes mil famílies. Els seus habitants vivien de l'agricultura, la cacera i mantenien relacions comercials amb punts força distants de l'Anatòlia. Són importants també les troballes que demostren la presència d'una important producció de ceràmica i la presència de rituals religiosos complexes.
Tot i que es tracta d'un jaciment molt estudiat sempre hi ha hagut una certa controvèrsia sobre el significat de la pintura que apareix a continuació i que he descarregat de la publicació sci-news.
Recentment la publicació d'estudis geològics realitzats per Axel K. Svhmitt i cinc investigadors més a la revista Plos One demostra la relació entre la representació de la pintura i l'existència en les mateixes dates d'una erupció volcà Hasan Dagi situat a 90 Km. Aquesta nova informació aporta noves proves a la controvertida hipòtesi de que les pintures representen en un primer pla el poblat amb la seva estructura de cases i en un segon terme el volcà en erupció. D'altres interpretacions consideraven la part superior com la pell d'un lleopard. Per tot plegat sembla que la plasmació rupestre no només representa només un mapa si no que també la constatació d'una manifestació natural que segur va tenir importància per la població de l'antic poblat.
La imatge de Dan Lewandowski publicada per la publicació ja citada representa com devia ser l'assentament humà, un dels primers amb una organització tant complexa
Ardipithecus ramidus va viure fa aproximadament uns quatre milions i mig d'anys. Correspon a una de les espècies (la més propera) de les precursores dels australopitecins. Encara està vigent la controvèrsia sobre si aquesta espècie és precursora de la línia que donarà lloc als australopitecs i, posteriorment, als homos. A favor d'aquesta hipòtesi ja hi havia dades: la reducció dels canins, l'estructura de la base del crani i una pelvis superior que indicaven la capacitat de desplaçar-se sobre dues cames. En contra l'estructura del peu i el seu caràcter arborícola.
En el darrer estudi realitzat per William H. Kimbel i quatre investigadors més publicat a PNAS es realitza una anàlisi comparativa de les diferents estructures de la base del crani. Segons els resultat obtingutsArdipithecus ramidus ja comptava amb característiques presents en els australopitecins i els humans com serien: un foramen magnum relativament anterior, desplaçament lateral dels forats de la caròtida, escurçament mediolateral de l'estructura lateral timpànica i reducció de l'element trapezoidal de la base de l'occipital.
Totes aquestes modificacions van en la línia d'una ampliació de la base del crani. Aquesta reestructuració corrobora la relació evolutiva entre les diferents espècies analitzades i reforça la hipòtesi que es tracta d'una mateixa línia evolutiva.
Podeu llegir la notícia a la web d'Archaeologynewsnetwork d'on he obtingut la imatge.
