Denisovans. Definint el temps i l'espai on van viure

Bence Viola, Universidad de Toronto

Els denisovans són una espècie poc coneguda que va ser identificada recentment gràcies a l'anàlisi genètica d'una falange trobada a la cova de Denisova situada a la serralada d'Altai a Sibèria.

Aquesta població, de la que encara ara disposem de poques restes, va tenir contacte amb els Homo sapiens que van colonitzar Àsia i, encara avui, els humans moderns en conserven rastres genètiques. En un primer moment, la genètica denisovana es va identificar en humans moderns de la zona de Papua Nova Guinea i posteriorment en altres indrets Austràlia (5%) i el (0,2%) en asiàtics i primers pobladors d'Amèrica.  Probablement aquestes traces genètiques s'anaven diluint a causa de la barreja amb nous humans que no havien tingut aquest contacte inicial amb els denisovans. Per aquest motiu també perduren en els llocs més marginals dels diferents continents.

Així doncs, fa entre 40 i 50.000 anys neandertals, denisovans i sapiens eren tres poblacions d'una mateixa espècie biològica que presentava característiques morfològiques diferencials. Tot i la seva diversitat es van creuar i tenir descendència en diversos episodis de contacte a diferents punts de l'Àsia i, potser, d'Europa.

Una dada a tenir en compte és la coneguda relació genètica, encara per explicar, entre els habitants de la Sima de los Huesos a Atapuerca amb una antiguitat de 450.000 anys i els denisovans. 

Qualsevol dada és extraordinàriament valuosa per entendre el període i la zona geogràfica en què van viure. Per aquest motiu és rellevant la informació d'una nova anàlisi genètica realitzada a partir de dos queixals (Denisova 8 i Denisova 4) localitzats a diferents nivells. Els queixals de l'Homo de Denisova són molt grans comparats amb els de neandertals i sapiens, tal com podeu veure en la fotografia que acompanya. Les dues dents pertanyen a dos mascles adults. Tots dos van viure a la mateixa zona, però el primer fa 130.000 anys i el segon fa entre 50 i 70.000, més de 60.000 anys de diferència.

Bence Viola, Universidad de Toronto

Les imatges corresponen a la publicació cbc.news i podeu ampliar la informació consultant l'article científic de Susanna  Sawyer, Svante Pääbo et al. publicat a PNAS en el següent enllaç.

Recentment s'ha publicat la presència d'un haplogrup derivat d'una introgressió amb els denisovans entre la població inuit (èsquims). El fragment d'ADN conté dos gens el TBX15 i el WARS2. Aquests gens s'expressen en múltiples teixits corporals, la glàndula suprarenal i el teixit adipós subcutani. Es podria tractar d'una adaptació que ha persistit, de forma especial, en aquesta població a causa del seu efecte d'adaptació a la vida en llocs amb climes freds.

En aquesta imatge de la publicació citada al final de l'article es pot apreciar la distribució de la regió d'ADN en diferents poblacions del planeta.

Podeu llegir el PDF de l'article de Fernando Racimo et al. publicat a BioRxiv en aquest enllaç.

Massacre de grangers del neolític al centre d'Europa

Fractura cranial d'un nen de 3 a 5 anys. Imatge de Christian Meyer.

L'estudi sobre la fosa comuna a Schöneck-Kilianstädten publicat a la revista PNAS posa en evidència un nou episodi de violència extrema durant el neolític a l'Europa Central ara fa uns 7.000 anys.

Christian Meyer et al. expliquen en aquest article la troballa de 26 cossos amb múltiples lesions a les cames, al crani i amb ferides de fletxa. La distribució i tipologia de les múltiples ferides suggereix acarnissament i/o tortura.  

Els cossos van ésser enterrats per components del mateix grup atesa la seva distribució i cura durant l'enterrament. La distribució per edats i per sexe (només hi ha els cadàvers de dues dones) semblen indicar que algunes de les dones van ser segrestades i conduïdes al poblat dels agressors.

Les víctimes pertanyen a grups de grangers de la cultura Linearbandkeramik (LBK) que van arribar a Europa central per distribuir-se seguint la riba del Danubi fa uns 7.500 anys.

En aquesta mateixa època es van produir altres episodis de matances massives i s'han pogut obtenir proves a altres jaciments com els de Talhein a Alemanya i a Asparn/schletz, actual Austria, cosa que demostra que no es tracta d'un fet aïllat al final de la cultura LBK.

El mundo es fa ressò de les declaracions de Meyer sobre les causes d'aquestes brutals agressions massives quan comenta que, tot i ser desconegudes, podrien coincidir amb episodis de sequera i de canvi climàtic.

La violència ha estat una constant en l'evolució humana tal com queda demostrat a múltiples jaciments de totes les èpoques. Recentment s'ha publicat el cas de la Sima de los Huesos on s'ha pogut demostrat una agressió fa uns 450.000 anys relacionada amb una important acumulació de cadàvers de tots coneguda. També, fa més de 850.000 anys, a la Gran Dolina, hi trobem les restes canibalitzades d'Homo antecessor. 

Les massacres han augmentat de dimensions a mida que ho ha fet la densitat de població, especialment a partir del neolític, i el desenvolupament tecnològic de les armes.

Podeu llegir la divulgació que s'ha fet de la notícia al Daily Mail i a l'Spiegel online.

Homínids i consum d'etanol.

Una mutació genètica produïda fa aproximadament uns 10 milions d'anys va permetre els nostres avantpassats augmentar la capacitat per a metabolitzar l'etanol. La presència d'un nou enzim digestiu (deshidrogenasa) va fer possible l'alimentació dels homínids amb fruites que, per la seva excessiva maduració, ja havien iniciat el procés de transformació dels sucres en alcohols per fermentació. 

Els portadors d'aquesta innovació van tenir un avantatge evolutiu pel fet de poder aprofitar millor els recursos alimentaris de l'entorn ampliant l'interval de temps durant el qual podien alimentar-se de fruita. Aquest fet va coincidir amb el moment en què els nostres avantpassats es van haver d'adaptar a un estil de vida més terrestre en el que era habitual trobar i intentar aprofitar més i millor la fruita caiguda dels arbres. 

Tot això és el que expliquen Matthew A. Carrigan i el grup d'investigadors que han publicat les seves conclusions a la revista PNAS. 

No va ser fins molt recentment que ja l'Homo sapiens en un context neolític va generar la producció de begudes fermentades de forma que la incorporació de l'alcohol a la dieta va augmentar considerablement. 

Podeu ampliar la informació en les següents publicacions: El País, ICB. 

Un gravat de la cova de Gorham permet deduir una capacitat cognitiva dels neandertal similar a la de l'home modern.

En el marc del XVII Congreso UISPP (Unión Internacional de Ciencias Históricas i protohistóricas), que s'està duent a terme a Burgos, s'han descrit un conjunt de línies treballades sobre la roca base de la cova de  Gorham a Gibraltar. Segons sembla tenen una antiguitat aproximada de 40.000 anys i es troben sota del nivell IV on s'han localitzat un gran nombre d'eines lítiques del mosterià. 

Els signants de l'article, publicat a la revista PNAS, són l'equip dirigit per Clive Fynlaison i altres investigadors vinculats al Museu de Gibraltar i que compta, des de fa temps, amb la col·laboració de l'IPHES (Jordi Rosell), han divulgat els esforços per obtenir una acurada datació del nivell superior. Un cop assegurada la datació, tot sembla indicar que van ser realitzades per neandertals en un dels seus possibles darrers habitatges europeus. 

A la imatge de l'IPHES es pot veure l'estructura geomètrica del traçat realitzat en una seqüència que combina dues orientacions bàsiques del traç. La realització dels solcs requereix un esforç considerable aplicant de forma repetida i amb força un material abrasiu sobre la roca mare. L'estudi conclou que els neandertals van dur a terme de forma deliberada aquest disseny amb la intenció de ser vist per altres individus tenint en compte la mida i el lloc on s'havia de dibuixar. Aquesta complexitat cognitiva no és exclusiva de l'home modern. Els autors no es pronuncien sobre el fet que sigui art o no. Si que es comprometen a assegurar que no es tracta d'accions funcionals lligades amb una finalitat pràctica directa. 

La notícia ha tingut una gran transcendència a nivell internacional per la reivindicació de la capacitat simbòlica que, aquesta i altres troballes, els permet atribuir a l'espècie Homo neandertalensis. És en aquest context que a la roda de premsa de presentació de la troballa Eudald Carbonell referma la "importància de reconèixer que no som l'espècie escollida" bloc de l'IPHES. Aquest investigador ja fa anys que defensa la complexitat cognitiva d'aquesta espècie basant-se, entre altres coses, en l'estructura d'ocupació de l'espai al jaciment de Capellades. La complexitat de la dieta, l'ús de determinades tecnologies, l'elaboració d'ornaments usant plomes, petxines pintades, etc, la flauta de Divje Babe, i molts altres indicis ens parlen d'aquesta capacitat simbòlic que a poc a poc es va reivindicant.  

Al bloc de Paleoantropologia Hoy podreu trobar altres manifestacions simbòliques atribuïbles a l'home de neandertal. Només comentar que en alguns casos, com les foques de Nerja, es tracta d'una datació indirecta.

  

Rosa M. Tristán explica la ponència amb tot detall al seu bloc. La notícia a l'IPHES. Hominides. Podeu veure el Vídeo publicat a Youtube de Newcientist compartit per @ivandiazsm

---

L'entrada del neolític a Europa va ser principalment per mar.

Ja són molts els treballs publicats en aquesta web sobre el procés, l'època i les vies d'entrada de la neolitització a Europa. Ja en un article titulat "La difusió del neolític per Europa" de maig de 2012 es feia referència a l'existència de successives migracions marítimes que passava per la mediterrània i d'illa en illa mentre transmetien els coneguts paradigmes culturals del neolític per la zona a través d'aquesta via. 

A l'estudi de Peristera Pashou i tretze investigadors publicat a PNAS que comentem avui es ratifica aquesta via d'entrada, no com a única, però sí com una de les més importants. 

La recerca es basa en l'anàlisi de l'ADN de 964 persones pertanyents a 32 ubicacions diferents de l'est de la mediterrània. Segons es demostra amb les dades de l'estudi l'origen de la migració provindria de la zona de l'actual Capadòcia i es dirigia, en un primer moment, a la costa sud-oest des d'on es van dispersar per les illes del Dodecaneso fins a l'actual Grècia. Un altre grup es va instal·lar a Creta des d'on es van dirigir a l'oest de Sicília i al sud de la península itàlica. 

Així com altres estudis asseguren la importància de la ruta terrestre per la primera entrada dels grups sapiens caçadors recol·lectors a Europa, i identifiquen rutes importants com la que defineix el riu Danubi sembla ser que els coneixements de navegació, el desenvolupament tecnològic ja permetia un trasllat segur  d'un grup humà nombrós per la via marítima, tot i que no es coneix el tipus d'embarcació que podien construir i utilitzar.

 La font de la imatge que il·lustra l'article prové de la web de newscientist.