El procés de domesticació s'ha vist tradicionalment com l'acció de l'home envers una altra espècie amb la finalitat d'obtenir-ne un profit. Més recentment s'ha ressaltat el fet que les dues espècies es beneficien de la relació mútua i, per tant, s'ha deixat de considerar-ho un fenomen unidireccional. Així doncs, per exemple, el gos i l'home s'han domesticat conjuntament per obtenir avantatges que han suposat un millor accés als recursos i una possibilitat superior de tenir èxit reproductiu (disculpeu el resum). Actualment es parla de domesticació no només d'animals i es considera que un dels grups d'espècies que han aconseguit un major èxit genètic fruït de la domesticació amb els humans han estat els cereals. Aquesta llarga dissertació ens porta a un afegitó: associat a l'èxit dels cereals s'ha produït també l'èxit de les males herbes. Les males herbes creixen associades a ecosistemes alterats pels humans.
L'article d'Ainit Snir et al. publicat a la revista Plos One es basa en l'estudi de les males herbes al jaciment d'Ohalo II que es troba a la costa sud-oest de la mar de Galilea. En aquest jaciment s'hi ha trobat un campament estable d'un grup de caçadors-recol·lectors. El jaciment va quedar segellat en unes condicions excepcionals de conservació a causa de la pujada del nivell del mar de Galilea que va enterrar amb llims les restes orgàniques. Les proves que en aquest lloc fa 23.000 anys s'hi practicava una agricultura incipient són: la troballa de llavors de blat silvestre d'espelta, d'ordi silvestre i de civada en una concentració molt superior a la que és habitual sense la intervenció humana, una llosa de pedra que va ser utilitzada per a moldre els cereals. Els humans que van habitar com a mínim un any complert l'espai incorporaven a la seva dieta molts altres productes vegetals de l'entorn com les ametlles, les olives, llenties, figues i el raïm.
L'estudi es centra, com hem dit, en les males herbes. Les espècies estudiades (Ch. àlbum, M. parviflora, N. syriaca i S. marianum) són les mateixes que trobem avui en dia a la zona associades a paisatges alterats per l'home. Segons els autors aquestes espècies podrien representar les adaptacions inicials a aquesta tipologia d'entorn i que, més tard, es van expandir pel continent sense massa variacions genètiques. Tot plegat demostra, 11.000 anys de l'aparició oficial del neolític, el cultiu (no només la recol·lecció) de cereals i el seu processament.
Cada cop apareixen més proves que demostren que tant la pedra polida, la ceràmica, la ramaderia i l'agricultura (elements clau per a la definició del neolític) tenen arrels força antigues en les societats de caçadors-recol·lectors. Caldrà considerar l'aparició d'aquests tecnologies com a conseqüència d'un llarg procés que progressivament va generar les condicions i el coneixement necessaris per a socialitzar i controlar aquest coneixement i reservar el concepte de neolític pel moment en què aquestes activitats, ja conegudes, es van generalitzar. Aquest replantejament correspon, si s'escau, als especialistes.
Podeu llegir el comentari de la notícia a Paleorama en red. en castellà i a Haaretz en anglès.
Les imatges del collage que acompanya l'escrit corresponen a l'article ja citat i s'hi pot veure la ubicació i estructura del jaciment d'Ohalo II i a una fotografia de l'ordi silvestre.
