Homo sapiens fa més de 300.000 anys al nord d'Àfrica

Dos articles publicats el juny de 2017 a la revista de pagament Nature (1) i (2) ens comenten la troballa al jaciment de Jebel Irhoud al Marroc de fòssils pertanyents a la línia evolutiva de la nostra espècie i datats, per termoluminescència, amb una antiguitat de 315.000 anys.

Els antecedents oficials reconeixien l'origen d'Homo sapiens a l'est o sud de l'Àfrica ara fa uns 200.000 anys. D'altra banda, és plenament acceptat que fa poc més de mig milió d'anys es va produir la separació de les nissagues que van donar origen a Homo neanderthalensis a Europa i Homo sapiens a l'Àfrica. Aquestes dues espècies, morfològicament tan diferents, van ser compatibles biològicament fins fa poc temps, atès que s'han demostrat diferents moments d'hibridació entre les dues poblacions i que en l'ADN dels humans actuals no africans encara hi ha restes d'aquests contactes genètics.

El jaciment de Jebel Irhout era conegut des dels anys 60 per la troballa d'eines lítiques i fragments d'ossos que s'havien classificat, inicialment, com a neandertals. Després de molts anys, en què el lloc s'utilitzava com a mina de barita, ha estat possible tornar-hi a excavar. Ha estat ara quan s'han pogut datar les eines amb una antiguitat de 315.000 anys (+- 34.000 anys).

Les característiques dels fòssils associats a aquestes restes presenten trets relacionats amb les que són pròpies dels humans anatòmicament moderns, com seria el cas de la morfologia facial, mandibular i dental i d'altres característiques més antigues com la morfologia neurocranial i endocranial. 

Si observeu les imatges de les restes podreu comprovar el que acabem de comentar així com el fet que la mandíbula no presenta mentó, una característica universal de la mandíbula dels sapiens a l'actualitat.

En aquests articles estem tocant als límits de l'aparició de la nostra espècie, que costarà de delimitar, atès que es tracta d'un procés. En aquest procés hi ha diferents parts de la morfologia que es van anar modificant de forma successiva fins arribar a la configuració esquelètica actual. Això implica que podem estirar la designació de l'espècie fins acceptar una determinada diversitat morfològica o subdividir aquest procés en diferents poblacions diferenciades, que podrien anar des de l'Homo heilderbengensis inicial passant per Homo rodhesiensis, o d'altres clades.

La clau serà definir exactament quines característiques morfològiques i culturals defineixen la nostra espècie. 

El que és evident, després de les dades obtingudes en aquests estudis, és que aquesta evolució no va tenir lloc en un espai circumscrit de l'Àfrica, sinó que va tenir lloc en un marc més ampli i, probablement, amb una major complexitat de la que sabem fins el moment. 

Més informació en aquest moment de twitter.

Els primers americans

A finals d'abril de 2017, l'article "A 130.000 year old archaeological site in soutthern california, USA", publicat a la revista Nature per Steven R. Holen, Thomas A. deméré et al.  intentava demostrar la presència humana a Amèrica del Nord fa 130.000 anys.

Els científics basen la seva teoria en una troballa arqueològica al jaciment de  Cerutti Mastodon, proper a la ciutat de San Diego (Califòrnia), on diferents restes fragmentades d'un exemplar de Mammut americanum s'han trobat associades a suposades eines lítiques (martells i encluses).

Algunes d'aquestes restes conserven marques de percussió i d'altres indicis que demostren que el processament es va produir quan els óssos eren frescos. Segons sembla, la finalitat era, únicament, l'extracció del moll de l'os i potser el seu aprofitament, però no l'obtenció de carn.

Els autors descarten qualsevol altra possibilitat que expliqui les característiques de les restes i els elements lítics associats. Segons ells l'única hipòtesi plausible és la d'una acció realitzada per humans i conservada in situ. El més sorprenent de tot és la datació. L'anàlisi radiomètrica d'Urani-Tori indica una antiguitat de 137.000 (+- 9.400) anys. Si les dades de la recerca són certes es tractaria de la prova més antiga de presència humana a Amèrica. 

Vídeo de nature video.

No es pot determinar quina era l'espècie humana que va dur a terme el reciclatge des ossos del mamut, només es pot considerar que aquesta activitat es duia a terme a Àfrica i Euràsia amb el mateix procediment i tecnologia similar. Tenint en compte que l'entrada dels humans s'hauria d'haver produït per Beringia, alguns comentaristes s'atreveixen a especular que els protagonistes podrien haver estat neandertals o denisovans.

Com és evident, molts dels comentaris posteriors van en la línia de la prudència i d'expressar la necessitat de trobar nous jaciments que corroborin aquesta hipòtesi.

Cada cop costa més mantenir l'argumentació que l'entrada dels humans a Amèrica es va produir, només, fa aproximadament uns 20.000 anys. Són ja diversos els jaciments que semblen estar datats amb antiguitats anteriors. A tall de recordatori voldria fer esment de l'article Genetic evidence for two founding populations of the Americas publicat a la revista Nature el 3 de setembre de 2015 i que podeu llegir en accés obert en aquest enllaç.

En aquest estudi, Pontus Skoglund, Swapan Mallick, David Reich et al. troben evidències de relació genètica entre dues poblacions molt distants geogràficament. Una encara viu a racons d'Australàsia, més concretament els Onge de les illes Andaman, Nou Guineans i els aborigens australians. L'altra grup correspondria a dos grups d'indígenes de l'Amazònia: els Suruí i Karitiana.

Imatge obtinguda de l'article en Open acces de PMCID i NIHMSID

Les proves permeten hipotetitzar que els dos grups divergeixen d'una població asiàtica d'Homo sapiens que, probablement, va quedar arraconada en dues direccions per possibles noves migracions humanes posteriors que, probablement, amb altres cultures, els anaven substituint. Una migració es va dirigir envers el sud d'Àsia i van entrar fa 50.000 anys a Austràlia, i una segona població separada va emprendre camí cap al nord i va entrar per Beríngia (la datació és desconeguda) al continent americà.

D'altra banda, es coneixen força bé diverses migracions de diferents espècies, la majoria herbívores, que durant milions d'anys, aprofitant determinades configuracions climàtiques, han pogut circular entre Amèrica i Àsia.

A la jove ciència de l'evolució humana i, també, al poblament americà s'hi poden aplicar els principis de "cada cop més antic" i "cada cop més complex". Aquesta sembla la línia que cal tenir present i no descartar res i, això sí, intentar demostrar-ho tot degudament amb noves descobertes arqueològiques i estudis genètics.

Jebel Irhoud desvetlla els nostres origens

IIlustració de Mark Garrison (adaptació). Hakaimagazine

Jebel Irhoud és un jaciment situat a uns 100 Km de Marrakech al Marroc. En aquest jaciment es troben fòssils d'un grup humà que mostra característiques morfològiques que podrien estar en la línia evolutiva de la configuració actual de la nostra espècie.

Les conclusions de l'equip de recerca que ha analitzat les restes i les ha datades han estat difoses en tots els mitjans de comunicació i presentades com "El primer Homo sapiens".

La notícia s'ha difós en dos articles de la revista Nature. En el primer (1), Jean Jacques Hublin et al. descriuen els fòssils i els comparen amb altres grups humans. El resultat és un mosaic de característiques. Algunes estructures facials, dentals i de la mandíbula estarien relacionades amb els humans anatòmicament moderns, i d'altres, com  la morfologia endocranial, la cara ampla i els arcs supraorbitals correspondrien a trets més primitius.

El segon article (2) signat per Daniel Richter et al. s'ocupa de la datació de les restes. Les dades obtingudes per termoluminiscència de les eines lítiques del jaciment són de 315.000 anys  ± 34.000 anys i les proves de ressonància d'urani de 286.000 ± 34.000 anys es corresponen a les restes de fauna, microfauna i l'estratigrafia del jaciment.

Aquests resultats són clau per entendre millor la complexitat de poblacions humanes, la seva interacció i distribució geogràfica, factors claus per entendre l'evolució humana en el Plistocè mitjà. 

Una certa polèmica s'ha desvetllat entre els especialistes pel fet de si cal o no considerar aquestes restes dins del clade Homo sapiens.

Considero que no hi ha dubte que hi serien plenament representades si considerem Homo sapiens una espècie biològica. Evidentment, en aquest mateix clade caldria incloure-hi també totes aquelles poblacions humanes ja extintes, amb qui la nostra espècie va hibridar i tenir descendència fèrtil (neandertals, denisovans, altres espècies per identificar i els ancestres comuns). Esperem que en un futur es puguin obtenir dades genètiques per aclarir aquest punt.

Una altra cosa és si considerem Homo sapiens una espècie morfològica.  En aquest cas, és evident la presència de característiques que relacionen les restes de Jebel Irhoud amb la línia dels humans moderns, però també n'hi ha d'altres que els separen. Els experts hauran de decidir si finalment és millor parlar d'espècies i subespècies o de poblacions. De moment aquesta assignació (morfològica) sembla forçada.

Em sembla molt interessant pensar que aquestes restes ens donen pistes de les característiques de l'antecessor comú de les diferents nissagues d'humans, que han tingut una relació genètica amb nosaltres i que van poblar (entre d'altres nissagues més antigues) Àfrica i Euràsia els darrers 500.000 anys. 

També cal resoldre com encaixen en aquest procés restes com les d'Homo naledi, les de l'home de Flores i d'altres fòssils que presenten morfologies més diferenciades, i quines van ser les relacions amb la resta de grups d'hominins amb qui van coincidir temporalment.

També s'ha posat de relleu la ubicació del jaciment Jebel Irhoud al nord-oest d'Àfrica pel fet que fins ara s'ha considerat que l'origen de la nostra espècie es trobava al sud-est del continent.  No hi ha dubte que és una dada rellevant que replantejarà les teories sobre el marc geogràfic de l'evolució humana.


(1) Hublin et al. New fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the pan-African origin of Homo sapiens, Nature. DOI 10.1038/nature22336

(2) Ritcher et al. The age of the hominin fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the origins of the Middle Stone Age, Nature. DOI 10.1038/nature22335

Vídeo Scinews

L'ADN dels andamanesos indica un contacte genètic amb homínids desconeguts

L'estudi publicat a la revista Nature genetics  per Mayukh Mondal, Ferran Casals, Jaume Bertranpetit et al. consisteix en una recerca genètica dels pobladors de l'arxipèlag d'Andaman. El seu estudi conclou, entre altres informacions que després desgranarem, que els andamanesos mostren traces d'ADN que no pertanyen a l'espècie Homo sapiens i tampoc a Homo neanderthalensis ni a l'home de Denisova. Aquesta troballa indica que la població aborigen va tenir, en la seva migració des d'Àfrica, contacte genètic i descendència fèrtil amb una altra espècie asiàtica que, de moment, és desconeguda.

 

Les illes Andaman pertanyen a l'estat de la Índia. La majoria de la seva població actual prové d'aquest país. Els grups aborígens estan dividits en cinc grups culturals diferents: els jarawa, els onge, els shompen, els sentinelesos i els jangil. Aquest darrer grup ja ha desaparegut completament. Els altres mantenen poblacions cada cop més petites pel fet que veuen amenaçat el seu medi i la seva forma de vida. Els sentinelesos es caracteritzen per la seva hostilitat envers els forasters. Alguns grups pateixen un situació vexatòria pel fet que són tractats com una atracció turística.

La denominació "negritos" és compartida amb altres grups de Malàisia i Filipines que presenten unes característiques similars, la més rellevant és la baixa estatura.

L'estudi ha analitzat el genoma de 10 andamanesos i els ha comparat amb seqüencies d'altres humans del continent de diferents grups ètnics i amb altres dades genètiques d'accés obert. La primera conclusió, segons els autors, és que els habitants de l'Àsia oriental provenen d'una sola migració des de l'Àfrica i no de dues, tal com asseguren altres teories.

La presència de fragments del genoma desconeguts fins el moment indiquen una hibridació amb una espècie asiàtica anterior de la que no en tenim registre genètic fins el moment. De moment es coneixen diferents contactes genètics d'Homo sapiens amb altres espècies: amb els neandertals, amb els denisovans, amb una altra espècie asiàtica relacionada amb denisovans i nenadertals, amb una especie africana que ha donat lloc a l'haplogrup 0 i que correspon a un petit nucli agrícola del Camerún i, ara, amb aquesta nova espècie asiàtica.

Recordem que l'interessant esquema que fa referència a l'Àsia publicat en un article anterior de la revista Nature ara quedaria incomplert. Caldria afegir-hi un nou homínid desconegut que es relacionaria amb una part dels asiàtics.

D'altra banda voldria recordar que l'anàlisi del fèmur de l'home del cérvol vermell ja permetia formular la hipòtesi que aquest homínid provenia d'un llinatge antic i que hauria pogut conviure durant mil·lennis amb l'Homo sapiens. Aquesta, entre d'altres possibilitats que la recerca a l'Àsia desvetllarà durant els propers anys segur que ens plantejaran un escenari complexe de la relació entre les diferents poblacions humanes a la zona.

L'estudi també conclou que la pèrdua de talla dels grups d'Andaman no ve determinada per la migració des de l'Àfrica d'un grup d'homes baixos si no que més aviat és deguda a un procés d'adaptació al medi a causa de la insularitat. Un procés d'aïllament en un espai de recursos reduïts semblant al que alguns investigadors consideren que va passar amb l'home de Flores i que també ha afectat a tantes altres espècies d'animals.

Els primers sapiens fora d'Àfrica

La col·laboració entre investigadors espanyols, Maria Martinón-Torres i José Maria Bermúdez de Castro, i d'altres de xinesos, Wu Liu et al. ha permès la publicació a Nature d'un article que demostra la presència d'Homo sapiens moderns al sud de la Xina, més concretament a la cova de Fuyan a Daoxian.

Estratigrafia de la cova de Fuyan.Y-J Cai, X-X Yuang i X-J Wula

Totes les característiques de les 47 dents humanes trobades en aquest jaciment es corresponen a les de les poblacions d'Homo sapiens modernes. L'estrat ha estat datat entre 80 i 120.000 anys. Aquesta datació és la més antiga de restes d' Homo sapiens identificades fora d'Àfrica. La datació de la capa 2 és incontrovertible pel fet que en la part superior es troba ben delimitada per una capa calcària que no ha estat alterada.

Dents amb morfologia moderna trobades a la cova de Fuyan. S. Xing/X J. Wu

Aquesta recerca planteja la necessitat d'una sortida d'Àfrica més antiga de la que molts investigadors estaven disposats a acceptar. Altres dades que reforcen aquesta hipòtesi són les que indiquen l'arribada dels humans moderns a Austràlia fa aproximadament uns 50.000 anys, molt aviat, tenint en compte que aquestes poblacions van haver de travessar diverses vegades llargues distàncies de mar entre illa i illa.

Els sapiens, que van aparèixer al sud-est africà fa uns 200.000 anys, van sortir del continent en diverses onades migratòries, aquestes onades es van expandir amb més fàcilment cap a l'Àsia. No es pot descartar, com ja s'ha demostrat en migracions més pròximes en el temps, que en determinats moments s'hagin pogut produir moviments migratoris en sentit contrari, és a dir, de l'Àsia a l'Àfrica.

En les primeres migracions, els sàpiens ens vam trobar amb el territori ocupat per altres espècies d'humans: els neandertals a Europa, neandertals i denisovans al nord d'Àsia i altres grups d'erectus o espècies derivades a l'Àsia.

Mapa de Nature que expressa de forma simplicada
els diferents moments d'ocupació dels territoris

Cal generar hipòtesis que expliquin aquesta major facilitat en el desplaçament cap a l'est. D'entrada podem distingir dues possibilitats globals, d'una banda: el clima. Els sapiens som una espècie millor adaptada a la vida en regions càlides i podia haver estat més difícil prosperar en ambients on els hiverns eren freds. El segon gran marc d'interpretació podria fer referència al desenvolupament cognitiu i tecnològic superior dels neandertals, una espècie molt similar a la nostra, més ben adaptada i coneixedora de l'entorn, que va poder evitar l'entrada dels sapiens durant un llarg període de temps al seu territori, fins que es va produir una baixada en la pròpia densitat de població o un canvi (tecnològic o de població) en l'espècie invasora. Cal recordar la presència de neandertals fa menys de 40.000 anys al sud de la península ibèrica i a Sibèria. 

Per ampliar la informació sobre aquesta publicació us recomano la lectura de l'article que Maria Martinón-Torres publica al blog científic del Museo de la Evolución Humana. També podeu sentir a la mateixa investigadora en el podcast de l'entrevista que li fa el periodista científic Luis Quevedo.

En el blog de la revista Quo Reflexiones de un primate José Maria Bermúdez de Castro ens explica la seva participació en la recerca i les seves impressions.

La notícia ha tingut una gran repercussió en els mitjans de comunicació com podeu comprovar en la selecció dels següents enllaços: BBC, Daily Mail, El país,

The earliest unequivocally modern humans in South China(Nature) DOI 10.1038/nature15696

La pell blanca dels europeus.

L'Homo sapiens inicia la seva expansió pel planeta partint d'Àfrica. No hi ha cap dubte que els primers representants de la nostra espècie eren de pell fosca. 

Ja hem tractat en altres articles d'aquesta web la importància del color de la pell per l'adaptació a l'entorn (protecció de la insolació, síntesi de la vitamina D, i altres). 

L'estudi presentat per Lian Mathieson al Congrès de l'Association of Anthropologist (AAAP) parteix de l'anàlisi dels cromosomes SLC24A5 i SLC45A2, ambdós implicats en la decoloració de la pell, i la seva presència en l'ADN de 83 mostres pertanyents a pobladors europeus del neolític i del paleolític. 

Segons aquesta recerca els humans europeus tenien la pell fosca fa només 8.500 anys. El canvi de color de la pell es va produir posteriorment i en bona part degut a l'aportació genètica de migracions posteriors procedents de l'est que van introduir la pell clara entre d'altres característiques genètiques com la tolerància a la lactosa. 

Una de les migracions que hi va tenir més rellevància va ser la de la cultura Yamnaya procedent de l'estepa del nord de la mar Morta. Poc a poc aquest color de pell més clar es va anar expandint entre la població europea seguint les lleis de la selecció natural pels avantatges que comportava a causa de la seva millor adaptació al medi.

Podeu ampliar la informació a la pàgina d'Hominides o a Science.

ADNmt d'un pescador més antic que el d'EVA mitocondrial.

L'ADN mitocondrial més antic de la població humana actual ens remunta a una femella que va viure a l'Àfrica fa uns 160.000 anys, l'anomenada Eva mitocondrial. Els seu llinatge s'ha anat transmetent per via materna a tota la descendència a la pertanyem tots els sapiens que vivim actualment. Però l'espècie Homo sapiens és anterior. Apareix amb anterioritat als 200.000 anys en alguna zona del sud o dus-est africà. Per aquest motiu abans d'Eva mitocondrial hi havia altres llinatges femenins que no van prosperar per diferents motius: Dones que només tenien fills mascles, migració i barreja de poblacions antigues amb modernes que retornaven al lloc d'origen,... És per aquest motiu que identificar llinatges mitocondrials més antics és molt important per conèixer l'inici de la nostra espècie i la diversitat inicial en aquest procés. També ens permetrà conèixer en quins moments es van produir els colls d'ampolla en les poblacions inicials que van reduir la diversitat genètica. 

La revista New Cientist publica el resum d'un estudi de l'equip de Vanessa Hayes de l'Institut Garvan de Sydney on es comenta la troballa d'un esquelet a Santa Helena Bay (Western Cape, Sudàfrica) que pertany a un home d'uns 50 anys que va morir l'any 315 aC. Aquest home va ser enterrat envoltat per petxines i sembla haver-se dedicat, bona part de la seva vida, ha obtenir recursos del mar tal com demostra l'exostosi òssia del canal auditiu que consisteix en una deformació de l'os que es produeix en persones que estan en contacte amb aigua i vents freds. 

L'estudi de l'ADN mitocondrial de les restes demostra que pertanyia a una nissaga anterior a la d'Eva mitocondrial. La identificació genètica de nissagues mitocondrials i nuclears permetrà conèixer la diversitat i les interaccions genètiques en el moment de l'aparició de l'home  actual.

La imatge que acompanya apareix a la mateixa font de la informació i l'autoria pertany a Danita Delimont/Getty