Un grup de recerca internacional dirigit per l'americà Erik Trinkaus i el Xinès Wu Liu ha trobat restes que pertanyen a un homo sapiens al Sud de la Xina, més concretament a Zhirendong (la cova de Zhiren), el més significatiu és que les restes estan datades amb una antiguitat de 100.000 anys. Aquesta notícia ha estat publicada aquest 25 d'octubre a la versió digital de la revista Proceedings of the National Academy of sciences. Encara que les restes són escasses, unes dents i un tros de mandíbula, segons els investigadors no hi ha cap mena de dubte que pertanyen a l'Homo Sapiens.
Aquesta descoberta marca una fita molt important que permet assegurar, si les dades es confirmen, que l'homo sapiens africà aparegut ara fa uns dos-cents mil anys va sortir de l'Àfrica molt abans del que es creia (fins ara es pensava que la primera sortida d'Àfrica s'havia produït fa, com a molt, uns seixanta mil anys). També podem assegurar que el contacte amb altres espècies com l'homo erectus a l'Àsia o el Neardental a l'extrem orient es va produir durant un període molt més ampli del que es creia fins ara.
Endarrerir en el temps els diferents fets que han succeït en l'evolució humana és un procés lògic que necessàriament s'ha de produir a mida que apareixen noves dades i que sempre hem defensat des d'aquesta web.
De cap manera aquesta descoberta permet defensar altres hipòtesis com el multiregionalisme, és a dir que l'homo sàpiens va aparèixer simultàniament en diversos llocs del planeta, tesi que la majoria dels científics no considera correcta, de moment tampoc es pot assegurar un origen diferent de l'africà per l'espècie, tot i que aquesta última teoria no seria del tot descartable de moment.
Novetat novembre 2010. A la revista Nature s'ha publicat un article de Robin Denell que argumenta que la mandíbula trobada correspon a un homo erectus ja que aquesta espècie va mostrar una modificació de l'estructura de la cara i de la mandíbula que tendia a fer-se més gràcil i per tant més semblant a la de l'homo sàpiens.
Font de la imatge: Publico.es
Homo. Compassió o solidaritat.
Penny Spikins ha posat d'actualitat, en el seu llibre "Prehistory of compassion", totes les proves de què disposem sobre situacions en què ha estat necessària la ajuda d'altres components d'un grup per tal de mantenir en vida i tenir cura d'un individu que, d'altra manera, sol, hauria mort. Aquest tipus de conductes també poden incloure altres comportaments en què clarament es produeix empatia envers els companys de grup.
Ja tenim proves d'aquests tipus de conductes en l'Homo erectus i, evidentment, en les altres espècies posteriors, l'últim cas que ha estat publicat és el de la Pelvis 1 trobada a l jaciment de la Sima de los Huesos d'Atapuerca i que pertany a un individu adult de l'espècie homo heildelbergensis que patia una malaltia greu i que , per aquest motiu, necessitava ajuda per sobreviure i, especialment, per desplaçar-se amb la resta del grup nòmada.
En relació a aquest comportament voldria fer dos comentaris. En primer lloc recordar que determinades emocions compleixen una funció que comporta un avantatge competitiu a l'espècie que la tenen en el seu repertori. Està força acceptat que les emocions lligades a l'enamorament permeten reforçar la relació de parella, aspecte molt important per assegurar l'alimentació i cria dels infants que, com en el cas dels humans, tarden molt de temps fins aconseguir la plena autonomia i necessiten l'atenció de la parella en aquest procés durant un període llarg.
És el mateix cas que el que ens ocupa. Per quin motiu es desenvolupa aquesta conducta empàtica i de solidaritat entre els individus d'un grup? És evident que aquesta emoció relacionada amb la identificació a un grup i al sentiment de pertanyença, que comporta molts elements del que avui coneixem com a intel·ligència emocional, representa una clara avantatge adaptativa en una espècie en què és fonamental per la supervivència la cohesió i el treball conjunt, sense oblidar que sense aquesta relació amb els altres el desenvolupament personal es troba greument compromès fins el punt que, per exemple, capacitats com la parla no es desenvolupen adequadament si durant un període crític el nen ha estat separat del grup de referència.
També voldria demanar a la comunitat científica que deixi de qualificar aquest sentiment com de compassió ja que implica una actitud passiva i amb un component de menys-teniment envers la realitat de la persona afectada. En el seu lloc proposo (hi pot haver altres alternatives) el concepte de solidaritat que implica una actitud positiva envers l'altre. també es adequat, com ja s'ha fet, usar termes que descriuen capacitats pròpies de la intel·ligència emocional com empatia o altres per definir aspectes parcials.
Font de la imatge: www.iphes.cat
Claus de la supervivència de l'homo sapiens en el moment més difícil de l'existència com a espècie
La revista Investigación i ciéncia ha publicat en el número d'aquest mes les claus de l'alimentació que va permetre la supervivència de la nostra espècie al principi de la seva història. Un important canvi climàtic que es va iniciar fa 195 ma. i va durar fins fa 125 ma. va provocar una dràstica reducció dels membres de la nostra espècie que va quedar reduïda a uns pocs centenars d'individus (cosa que explica la poca diversitat de l'ADN de l'home en relació al d'altres espècies) que vivien en una zona reduïda del sud d'Àfrica.
Curtis W. Marean explica que l'alimentació es va basar en els recursos marins que provenien bàsicament del marisc i, d'altra banda, de les plantes geòfites, abundants a la zona, que desenvolupen òrgans enterrats amb un elevat contingut d'hidrats de carboni.
La importància de l'article és deguda al fet que, a més, comenta esdeveniments relacionats amb el desenvolupament simbòlic que podrien manifestar comportaments simbòlics que fins ara s'atribuïen a estadis molt posteriors. Cal destacar-ne els següents: En primer lloc el tractament tèrmic de les pedres per provocar canvis en el mineral per així aconseguir eines més fines, segons l'autor aquesta conducta es produïa de forma intermitent des de fa 164 ma.
De tots és coneguda la importància de l'ocre com a pigment corporal o barrejat amb altres substàncies per produir pintures. En aquest article s'explica que s'han trobat peces d'ocre transformades per aconseguir el color característic i que devien ser usades per adornar el cos amb finalitats rituals o de pertinença de grup. Aquesta activitat es remunta a fa 110.000 anys, més del doble del que es creia fins ara.
El tipus de comportament demostra, també, coneixements relacionats amb les fases de la lluna i la relació entre els diferents llocs geogràfics i els recursos existents en funció de l'època de l'any, indicant la base del que seria el coneixement de l'estructura de ritmes anuals.
Caldran molts més estudis per assegurar la vertadera dimensió d'aquestes troballes i el seu significat. Podem especular deduint que aquesta capacitat simbòlica ja es dona en l'homo sàpiens des de l'inici de la seva evolució i potser el podrem demostrar en altres espècies. L'article tracta un dels moments més importants de l'evolució humana.
