Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Science. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Science. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de maig del 2017

ADN als sediments

La paleogenètica ha evolucionat tècnicament els darrers anys fins esdevenir una imprescindible font d'informació.  Les troballes d'aquesta disciplina han permès identificar noves espècies (denisovans), seqüenciar el genoma d'espècies extintes, establir les relacions filogenètiques i identificar el moment en què aquests llinatges humans van divergir.

L'ADN seqüenciat més antic és el dels preneandertals de la Sima de los Huesos a Atapuerca. L'ADN mitocondrial d'aquests homínids ha vinculat la població que va viure a la Península Ibèrica, fa 430.000 anys, amb la dels denisovans d'Altai a Sibèria.

Excavació a El Sidrón. Equip del Sidrón 
L'article publicat a la revista Science que ha estat escrit per 32 investigadors, entre d'altres pels espanyols Carles Lalueza-Fox, Antonio Rosas i Marco de Rasilla, demostra que es pot obtenir ADN dels sediment dels jaciments. La repercussió d'aquesta recerca pot esdevenir un avenç de gran repercusió en el futur de l'estudi de l'evolució humana. Podrem saber amb major seguretat quins han estat els humans que han realitzat determinades eines i conèixer les ocupacions humanes dels diferents nivells d'un jaciment.

Tal com podeu veure en la imatge que acompanya a continuació, també s'ha identificat l'ADN d'altres espècies d'animals. Aquest fet també és rellevant per entendre millor el clima i la interacció entre diferents espècies. L'èxit rau en el desenvolupament de tecnologies que permeten identificar les seqüències curtes i malmeses d'ADN i separar-les de la resta d'ADN bacterià tot evitant, a més, possibles contaminacions. D'altra banda, cal una bona base de dades que contingui ADN d'espècies antigues.

Es van recollir 85 mostres de sediment de 7 jaciments: Les Cottés (França), Trou Al'Wesse (Bèlgica), El Sidrón (España), Vindija (Croàcia) Denisova (Russia), Caune de l'Arago (França) i Chagyrskaya (Rússia). La majoria de les mostres contenien ADN mitocondrial de 12 famílies de mamífers. El Sidrón és l'únic jaciment on no s'hi han localitzat restes d'altres espècies de mamífers.

Representació dels grups de famílies de mamífers identificats en els diferents jaciments. Science
Entre les conclusions de l'estudi voldria destacar les següents:
- els sediments contenen grans quantitats d'ADN, (més de l'esperat inicialment).
- L'ADN present és preferentment de grans animals.
- Les restes d'ADN procedents d'excrements o de la descomposició de teixits s'extenen de manera relativament uniforme en el sediment.
- No s'han detectat moviments d'ADN entre capes.

Aquest article planteja la necessitat urgent de revisar la metodologia de tractament i conservació dels sediments dels jaciments.  

Per ampliar la informació us recomano llegir la informació de l'article original de Science ja enllaçat. 
Podeu accedir a un ampli material complementari en aquest enllaç
La notícia a Max-Planck Gesellschaft 
Podeu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans en aquest moment de Twitter.

diumenge, 16 d’abril del 2017

Barreja morfològica a l'Àsia fa 120.000 anys

Les dues calotes trobades al jaciment de Ling-Jing situat a la vora de la ciutat de Xuchang al centre de l'actual Xina, fa pensar en una barreja de característiques morfològiques provinents de diferents poblacions.

A l'article de Zhan-Yang Li, Erik Trinkaus et al. publicat per la revista Science s'informa de la troballa de dos fragments de crani d'una antiguitat aproximada d'entre 100.000 i 130.000 anys que presenta característiques compartides amb altres taxons:

- Característiques dels humans arcaics: mida de cervell gran i l'estructura de la volta cranial

- Característiques dels éssers humans d'Euràsia oriental del Plistocè mitjà: caixa craniana baixa i ampla que s'arrodoneix a la part inferior, i 

- Característiques dels neandertals de l'est d'Euràsia: disposició dels canals semicirculars i de la part posterior del crani.

Aquest mosaic de caràcters reforça la idea de la complexitat de l'evolució humana. Dona més informació sobre una de les zones i períodes on aquesta barreja pot haver estat més productiva.

Em sembla especialment interessant que aquests fòssils apareguin just en el moment en què la genètica ja ha pogut determinar la barreja genètica entre diferents poblacions del Plistocè mitjà i superior i l'arqueologia hagi demostrat l'ocupació alternativa en els mateixos hàbitats (Denisova).

Esperem que la recerca pugui completar la cara i la resta d'óssos d'aquesta troballa per a conèixer millor les seves característiques morfològiques i poder determinar (esperem que sigui possible) el seu genoma i, així, comprendre millor com es va produir aquesta barreja de caràcters. 

Hi ha qui suggereix que aquesta podria ser la primera vegada que es troben restes cranials dels denisovans, però això ja seria especular massa.

Podeu completar la informació en aquest moment de twitter.

diumenge, 5 de juliol del 2015

Novetats breus. Juny 2015

1- L'anàlisi intracanial de Victoriapithecus (espècie amb una antiguitat de 15 milions d'anys que va ser localitzada a la vora del llac Victòria l'any 1997) posa de relleu que la complexitat cerebral (presència de circumvolucions)  es pot haver desenvolupat abans de l'augment de volum cranial. Ho podeu llegir a Science Daily

Font: Fred Spoor of the Max Planck Institute for Evolutionary

2- Un estudi de Paola Vila i altres investigadors publicat a la revista Plos One demostra l'ús de la llet com element  aglutinant adhesiu per a barrejar amb ocre fa 49.000 anys. Fins ara No s'havia pogut determinar aquesta barreja en mostres tan antigues. 

3- S'ha demostrat el cultiu del te fa 6000 anys a la Xina. N'ha fet difusió Daily Mail. Per curiositat podeu consultar el Diari del poble en línia en xinès. 

4- La presència d'eines lítiques amb una antiguitat de 100.000 anys al jaciment de Jebel Faya als Emirats Àrabs Units demostra la presència humana a la península a l'entorn dels 130.000 anys d'antiguitat possiblement aprofitant la baixada del nivell del mar a l'estrat de Bab el-Mandeb en l'últim període interglaciar, amb la qual cosa es retarda considerablement les estimacions de la sortida d'Àfrica. Podeu llegir l'estudi publicat a Science o el resum de Earthsky.

Jaciment de Jebel Faya. Font Science

dimecres, 4 de març del 2015

El primer Homo.


Fòssil LD 350-1. W Kimbel.

Qualsevol troballa que faci referència al principi de la humanitat és fonamental per l'escassetat de restes entre dos i tres milions d'anys a l'Àfrica de l'est i per la importància que pot tenir en la determinació del moment i l'origen del gènere Homo. 

En aquest context és d'enorme rellevància el fòssil trobat a Ledi-Gueraru (Etiòpia), una mitja mandíbula esquerre localitzada en un sediment de 2,8 milions d'anys d'antiguitat. La troballa de Chalachew Seyoum (gener de 2013) és clau pel fet que representa una espècie en clara transició entre el gènere Australopitecus, de qui conserva encara l'estructura mandibular, i l'Homo caracteritzada per unes peces dentals més petites. Aquesta troballa ha estat publicada a la revista Science

En aquests moments, en els que s'està definint una major diversitat del nostre gènere relacionat amb l'espècie Homo habilis resulta fonamental comprovar aquest encaix més antic que podria haver donat origen a diferents llinatges, ja en el moment de l'aparició del nostre gènere. 

Tot comença a encaixar i a definir-se millor tenint en compte que sembla que podem començar a relacionar les primeres eines amb les espècies humanes que les van construir. Ha calgut buscar en una zona on ja hi havia un entorn mixt entre prats i matolls amb zones arbrades i ocasionals zones humides.

A la imatge de W Kimbel que acompanya s'hi pot veure el fragment de mandíbula des de diferents angles. Les cinc imatges corresponen a un únic fragment.


Molt interessant el cronograma publicat a la revista Nature 



Material addicional en format PDF (26 pàgines) de l'estudi Sciencemag.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Repensar l'inici de la humanitat.



Segons el meu parer el treball de Susan C. Antón, i altres investigadors publicat a Science sobre l'evolució inicial del gènere homo més que una aportació
 específica es tracta d'una recopilació fonamentada. Aquest tipus d'aportacions són essencials per donar context global a dades específiques obtingudes en estudis de detall i formular hipòtesis globals amb la finalitat d'actualitzar teories superades per les descobertes arqueològiques més recents.

La teoria desenvolupada per l'estudi planteja alguns axiomes bàsics com són: 

El clima africà on es van desenvolupar les diferents espècies es caracteritza per un llarg període que presentava canvis impredictibles. La modificació del clima i per tant la diversificació dels recursos afavoreix l'èxit de les espècies amb una alimentació menys especialitzada. Aquesta seria doncs una altra característica inicial. 

Les característiques que portarien al desenvolupament de la morfologia de l'home actual es van generant per separat en diferents espècies segons una estructura modular (Aquesta dada coincideix també amb l'estructura de l'evolució de les diferents espècies en el darrer milió d'anys a Europa, llegiu "La sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa" Juny 2014). 

L'estudi planteja dues línies pels homínids inicialment; d'una banda els 1470 i 1813 correspondrien

als coneguts com a Homo habilis iHomo rudolfensis, Hsp (a la imatge es pot apreciar millor l'escala temporal) correspondria a l'espècie d'homínids inicials, i finalment He equivaldria a Homo erectus, amb el matís que "He (D)" correspondria a l'Homo erectus de Dmanisi, un cop aquesta espècie -fa poc menys de dos milions d'anys- ja havia sortit d'Àfrica. La línia groga correspondria als Parantrops (A - aethiopicus. b -boisei i r - robustus) i la  verda als Australopitecus (Afr - africanus, G - Garhi i S - Sediba). 

També relacionen l'aparició de la modificació intencionada de pedres per tal de produir eines amb la cronologia dels diferents clades. Fins ara s'ha considerat aquesta una de les claus culturals en la definició del gènere Homo. En el segon quadre s'estableix una correlació entre l'evolució de la morfologia i la conducta. 

Amb aquestes datacions encara hi ha molt poques restes, segur que noves troballes ajustaran el temps en què va viure cada espècie i, a més, segur que es plantejarà la revisió de gènere d'algun fòssil entre Australopitecus i Homo. La interpretació global de l'article és que tant australopitecins com els homínids van donar lloc a diferents estructures morfològiques per tal d'adaptar-se millor per a l'obtenció de diferents fonts d'alimentació. 

Probablement també les relacions entre les diferents "espècies " eren més tant o més complexes com les han estat en la història de la humanitat recent entre neandertals. denisovans i sapiens.

Qui vulgui ampliar la notícia ho pot fer en anglès a Smithsonian ScienceScience Daily o Pasthorizonspr; en castellà podeu llegir la notícia a Pileta de Prehistoria o si volu conèixer dades més específiques en el post que en fa Juan Manuel Fernández a Paleoantropologia Hoy

Les imatges corresponen a les fonts ja citades anteriorment.



dissabte, 19 d’abril del 2014

Comparació de l'epigenoma de neandertals i denisovans amb la humanitat actual.




Fa encara pocs anys es creia que coneixent la seqüència genètica d'un organisme i quins fragments en constituïen cada un dels gens ja seria possible, esbrinar quina era la seva funció particular, determinar el seu genotip i el fenotip. 

Recentment els investigadors han pogut comprovar múltiples processos que modulen l'activitat dels gens ja sigui per condicionants externs o per components biològics que modifiquen o limiten l'activació de determinats gens. 

L'ADN representaria el substrat genètic comú però per esbrinar el funcionament real d'un organisme cal conèixer l'estructura epigenètica que acaba definit la concreció de múltiples funcions orgàniques i estructures fenotípiques.

La metilació és un procés epigenètic. Consisteix a la unió d'un grup metil (-CH3) a una base nitrogenada. Aquest procés intervé en múltiples funcions relacionades amb l'expressió de determinades seqüències d'ADN lligades, entre altres possibilitats, a determinades malalties. Estudiant els processos de degradació natural de les citosines ("C" - Una de les bases presents a l'ADN) s'han identificat 2.000 regions amb diferent metilació (DMR) entre humans moderns comparats amb neandertals i  denisovans. 

La imatge que acompanya relaciona les zones DMR amb els òrgans o funcions específiques. No hi ha dubte que l'epigenètica ens permet aprofundir i concretar les troballes dels genomes antics i descobrir quina era l'expressió exacta de la càrrega genètica en un organisme i un entorn concrets. Progressivament anirem descobrint noves aportacions científiques per millorar la comprensió de les espècies arcaiques i les seves diferències amb la humanitat actual. 

L'estudi realitzat per David Gokman, Savante Pääbo i set investigadors més ha estat publicada a Science

Font de la imatge Paleoantropologia Hoy.



dimarts, 17 de desembre del 2013

Octubre 2010





Un grup de recerca internacional dirigit per l'americà Erik Trinkaus i el Xinès Wu Liu ha trobat restes que pertanyen a un homo sapiens al Sud de la Xina, més concretament a Zhirendong (la cova de Zhiren), el més significatiu és que les restes estan datades amb una antiguitat de 100.000 anys. Aquesta notícia ha estat publicada aquest 25 d'octubre a la versió digital de la revista Proceedings of the National Academy of sciences. Encara que les restes són escasses, unes dents i un tros de mandíbula, segons els investigadors no hi ha cap mena de dubte que pertanyen a l'Homo Sapiens.


Aquesta descoberta marca una fita molt important que permet assegurar, si les dades es confirmen, que l'homo sapiens africà aparegut ara fa uns dos-cents mil anys va sortir de l'Àfrica molt abans del que es creia (fins ara es pensava que la primera sortida d'Àfrica s'havia produït fa, com a molt, uns seixanta mil anys). També podem assegurar que el contacte amb altres espècies com l'homo erectus a l'Àsia o el Neardental a l'extrem orient es va produir durant un període molt més ampli del que es creia fins ara.


Endarrerir en el temps els diferents fets que han succeït en l'evolució humana és un procés lògic que necessàriament s'ha de produir a mida que apareixen noves dades i que sempre hem defensat des d'aquesta web. 


De cap manera aquesta descoberta permet defensar altres hipòtesis com el multiregionalisme, és a dir que l'homo sàpiens va aparèixer simultàniament en diversos llocs del planeta, tesi que la majoria dels científics no considera correcta, de moment tampoc es pot assegurar un origen diferent de l'africà per l'espècie, tot i que aquesta última teoria no seria del tot descartable de moment.  

Novetat novembre 2010. A la revista Nature s'ha publicat un article de Robin Denell que argumenta que la mandíbula trobada correspon a un homo erectus ja que aquesta espècie va mostrar una modificació de l'estructura de la cara i de la mandíbula que tendia a fer-se més gràcil i per tant més semblant a la de l'homo sàpiens.

Font de la imatge: Publico.es





Homo. Compassió o solidaritat.

Penny Spikins ha posat d'actualitat, en el seu llibre "Prehistory of compassion", totes les proves de què disposem sobre situacions en què ha estat necessària la ajuda d'altres components d'un grup per tal de mantenir en vida i tenir cura d'un individu que, d'altra manera, sol, hauria mort. Aquest tipus de conductes també poden incloure altres comportaments en què clarament es produeix empatia envers els companys de grup.


Ja tenim proves d'aquests tipus de conductes en l'Homo erectus i, evidentment, en les altres espècies posteriors, l'últim cas que ha estat publicat és el de la Pelvis 1 trobada a l jaciment de la Sima de los Huesos d'Atapuerca i que pertany a un individu adult de l'espècie homo heildelbergensis que patia una malaltia greu i que , per aquest motiu, necessitava ajuda per sobreviure i, especialment, per desplaçar-se amb la resta del grup nòmada.


En relació a aquest comportament voldria fer dos comentaris. En primer lloc recordar que determinades emocions compleixen una funció que comporta un avantatge competitiu a l'espècie que la tenen en el seu repertori. Està força acceptat que les emocions lligades a l'enamorament permeten reforçar la relació de parella, aspecte molt important per assegurar l'alimentació i cria dels infants que, com en el cas dels humans, tarden molt de temps fins aconseguir la plena autonomia i necessiten l'atenció de la parella en aquest procés durant un període llarg.


És el mateix cas que el que ens ocupa. Per quin motiu es desenvolupa aquesta conducta empàtica i de solidaritat entre els individus d'un grup? És evident que aquesta emoció relacionada  amb la identificació a un grup i al sentiment de pertanyença, que comporta molts elements del que avui coneixem com a intel·ligència emocional, representa una clara avantatge adaptativa en una espècie en què és fonamental per la supervivència  la cohesió i el treball conjunt, sense oblidar que sense aquesta relació amb els altres el desenvolupament personal es troba greument compromès fins el punt que, per exemple, capacitats com la parla no es desenvolupen adequadament si durant un període crític el nen ha estat separat del grup de referència.


També voldria demanar a la comunitat científica que deixi de qualificar aquest sentiment com de compassió ja que implica una actitud passiva i amb un component de menys-teniment envers la realitat de la persona afectada. En el seu lloc proposo (hi pot haver altres alternatives) el concepte de solidaritat que implica una actitud positiva envers l'altre. també es adequat, com ja s'ha fet, usar termes que descriuen capacitats pròpies de la intel·ligència emocional com empatia o altres per definir aspectes parcials. 

Font de la imatge: www.iphes.cat




Claus de la supervivència de l'homo sapiens en el moment més difícil de l'existència com a espècie 

La revista Investigación i ciéncia ha publicat en el número d'aquest mes les claus de l'alimentació que va permetre la supervivència de la nostra espècie al principi de la seva història. Un important canvi climàtic que es va iniciar fa 195 ma. i va durar fins fa 125 ma. va provocar una dràstica reducció dels membres de la nostra espècie que va quedar reduïda a uns pocs centenars d'individus (cosa que explica la poca diversitat de l'ADN de l'home en relació al d'altres espècies) que vivien en una zona reduïda del sud d'Àfrica.


Curtis W. Marean explica que l'alimentació es va basar en els recursos marins que provenien bàsicament del marisc i, d'altra banda, de les plantes geòfites, abundants a la zona, que desenvolupen òrgans enterrats amb un elevat contingut d'hidrats de carboni.


La importància de l'article és deguda al fet que, a més, comenta esdeveniments relacionats amb el desenvolupament simbòlic que podrien manifestar comportaments simbòlics que fins ara s'atribuïen a estadis molt posteriors. Cal destacar-ne els següents: En primer lloc el tractament tèrmic de les pedres per provocar canvis en el mineral per així aconseguir eines més fines, segons l'autor aquesta conducta es produïa de forma intermitent des de fa 164 ma.


De tots és coneguda la importància de l'ocre com a pigment corporal o barrejat amb altres substàncies per produir pintures. En aquest article s'explica que s'han trobat peces d'ocre transformades per aconseguir el color característic i que devien ser usades per adornar el cos amb finalitats rituals o de pertinença de grup. Aquesta activitat es remunta a fa 110.000 anys, més del doble del que es creia fins ara.


El tipus de comportament demostra, també, coneixements relacionats amb les fases de la lluna i la relació entre els diferents llocs geogràfics i els recursos existents en funció de l'època de l'any, indicant la base del que seria el coneixement de l'estructura de ritmes anuals.


Caldran molts més estudis per assegurar la vertadera dimensió d'aquestes troballes i el seu significat. Podem especular deduint que aquesta capacitat simbòlica ja es dona en l'homo sàpiens des de l'inici de la seva evolució i potser el podrem demostrar en altres espècies. L'article tracta un dels moments més importants de l'evolució humana.