Novetats breus
1- Homo georgicus (1,8 Milions d'anys) a Dmanisi, Croàcia, ja usava escuradents. PNAS (publicació original). Archaeology (inclou imatge).
2- Els ximpanzés com els humans es fan amics d'aquells que tenen característiques de personalitat més semblants a les seves. La formació de grups per afinitats és una estratègia adaptativa que ja es donava a l'avanpassat comú d'humans i ximpanzés, fa més de sis milions d'anys. Ho podeu llegir la notícia aEvolution Human Behavior o el comentari a Discovery.
3- L'arqueòleg Dean Snow usant l'Índex de Mannig analitza diversos negatius de mans pintades a coves del sud de França i del nord d'Espanya i assegura que el 75% corresponen a mans femenines. Alguns autors han volgut anar més enllà i deduir que la majoria de les pintures rupestres han estat pintades per dones. Tot i que cada informació sobre els autors o autores de l'art rupestre és molt important, en aquest cas em sembla precipitat i l'índex poc fiable. Caldrà veure com evoluciona aquesta hipòtesi que també s'ha usat amb resultats similars en altres zones. National Geographic, Hominides.
4- Mysterios Ancient Human Crossed Wallace's Line és el títol d'un nou article publicat a Science i explicat per Science Daily sobre els denisovans.
5- Segons els resultats publicats a Journal of Human Evolution les noves datacions de les zones de les serralades de Karari i Koobi Fora realitzades per magnetoestratigrafia i estratigrafia isotòpica d'estronci han determinat que l'edat dels fòssils trobats a la zona i associats a Homo rudolfensis es roba limitada per 1,945 i 2,058 milions d'anys.
Neandertals, camamilla i altres.
El juliol de 2012 ens feiem ressó d'un article de Karen Hardey, Carlos Lalueza-Fox i altres en què es constatava l'ús de plantes medicinals, camamilla i aquilea, a partir de l'anàlisi de les partícules vegetals identificades en la placa dental de cinc mandíbules de neandertals del jaciment del Sidrón. La hipòtesi de l'equip va ser que els neandertals coneixien molt bé els recursos de l'entorn i que usaven aquestes plantes, poc nutritives i de gust poc agradable, pel seu valor medicinal. Recentment, una nova publicació planteja una segona hipòtesi per aquesta evidència.
Segons l'article D'Anna T Buck i Chris Stringer publicat a Quaternary Science Reviews l'explicació de l'existència d'aquestes restes en les dents dels neandertals cal buscar-la en una pràctica que encara avui es dona en alguns grups humans: la ingesta del contingut estomacal dels herbívors.
Les investigadores es basen en el coneixement de pràctiques que es duen a terme en determinades cultures com els inuit a Groenlàndia que consideren excel·lent el consum del quim, una massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica, contingut a l'estómac i que el cérvol ha seleccionat entre les millors plantes al seu abast i que, a més, proporciona als humans una de les poques maneres d'accedir a la fibra vegetal i ha determinats components de la dieta que només es troben a les plantes. Aquesta pràctica també ha estat comú entre els aborigens australians que consumien l'interior de l'estómac dels cangurs. Nosaltres no descartarem cap hipòtesi, esperant l'anàlisi que pugui donar resposta a les diferències entre els dos plantejaments o que els pugui considerar compatibles.
Podeu ampliar la notícia a Sinapsit d'on m'he baixat la fotografia o a Science Daily.
Aprofito l'avinentesa per donar a conèixer un nou estudi que demostra que un neandertal trobat al jaciment de la roca Foradà a Oliva, València, usava els escuradents per mitigar el dolor ocasionat per la periodontitis. Com recorda l'article de Maria Lozano i el seu equip, l'ús dels escuradents està descrit des de l'inici de la nissaga homo com una eina per a extreure porcions d'aliment retinguts entre les dents però, en aquest cas, sembla demostrat que la finalitat era clamar el dolor de les genives. La notícia a Europapres.
Un estudi mostra al públic el que és, de moment ,el jaciment neandertal més al nord-oest d'Europa i que conté més material que qualsevol altre trobat mai al Regne Unit i, a més, amb una seqüència de sediments molt àmplia. Podeu ampliar la notícia a NERC o a Science Daily.
Els cinc cranis de Dmanisi plantegen una hipòtesi d'espècie única a l'inici de la evolució humana.
La publicació a la revista Science de l'article de David Lordkipanidze, Maria S. Ponce de León i el seu equip sobre el crani 5 de Dmanisi i, més exactament, sobre la col·lecció de cinc cranis trobats en aquest jaciment ha encès el debat sobre les primeres espècies en el procés de l'evolució humana. El crani D4500 és el més complet amb una antiguitat de 1,8 milions d'anys i presenta característiques molt antigues en el llinatge humà.
L'anàlisi dels investigadors parteix de les següents hipòtesis:
- Els cinc cranis han estat trobats en un mateix jaciment i amb una diferència estratigràfica màxima d'uns 20.000 anys, i pertanyen, per tant, al mateix temps geològic. Són contemporanis.
- La diversitat morfològica entre els cranis és important, però no major de la que podríem trobar en altres espècies com podria ser la nostra pròpia, la dels ximpanzés o dels bonobos. Afegeixo el fet que recentment s'ha demostrat hibridació entre sapiens i neandertals que presenten una major diversitat en l'estructura del crani.
- Les restes d'espècies antigues a l'Àfrica són parcials i, per aquest motiu, no s'han pogut analitzar globalment ni comparativa. Cada autor ha tingut tendència a batejar les restes parcials que havia identificat com una espècie diferent. Les troballes de Dmanisi corresponen a fòssils complerts.
- Fins ara hem estudita fòssils individuals i, en canvi, cal treballar amb dades de poblacions com és el cas de Dmanisi. Un fòssil només és un element d'una població, mai la pot representar.
Per tot plegat la conclusió és que cal unificar les diferents espècies, de les quals es disposen pocs fragments, en una sola i única.
Diversos autors com José Maria Bermúdez de Castro, Juan Luís Arsuaga, María Martinón o altres consideren excessiu englobar homo habilis, rudolphensis, ergaster i erectus en una sola espècie, tant per la seva diversitat morfològica, com pel període tan gran (de 2,5 a 1.2 M d'anys). Segons ells i altres científics les conclusions són precipitades ja que es podria demostrar una sedimentació lenta i que, per tant, la distància temporal de l'estrat fos més gran, o que es tractés de diferents espècies que convivien sense competència pels recursos.
Personalment voldria afegir la reflexió que caldrà estudiar els cranis complerts de Dmanisi per saber quines són les causes del dipòsit dels cadàvers en aquest espai, si hi ha diferències deduïbles en el comportament o l'alimentació dels diferents individus que puguin fer pensar en comportaments diferents i, com s'expliquen altres modificacions, diferents a les morfològiques del crani, que han aparegut en el decurs de l'evolució com seria el cas, per exemple, de l'increment de talla atribuïda a homo erectus a l'Àfrica i que, segons sembla, no es manifesta a Dmanisi.
Considero que les dues visions parteixen d'una gran honestedat científica i obren les portes d'un important debat que espero que pugui apassionar el públic en general. Us recomano sentir els excel·lents potcasts de Luís Quevedo entrevistant a María Martinón i Maria S. Ponce de León per tenir una idea més clara de les dues posicions a partir de les declaracions d'aquestes dues grans investigadors. Maria Martinón ha publicat al bloc del "Museo de la Evolución Humana" la seva opinió en la que es reafirma que el crani 5 tenia una alimentació essencialment herbívora, cosa que demostra el desgast no patològic de les seves dents, i per tant, en la hipòtesi que entre les restes de Dmanisi hi ha més d'una espècie.
La notícia s'ha divulgat per tots els mitjans. a continuació en podeu veure alguns: Paleoaprende, The Archaeology News Network, Antena3.
La imatge central també pertany als mateixos autors que la tercera. Universitat de Zurich.
Canvis genètics i culturals al neolític a Alemanya
El Projecte Genogràfic de National Geographic ha publicat un article de gran importància sobre les diferents migracions que durant el neolític van configurar l'actual estructura de població a Europa central. La investigació demostra l'existència com a mínim de quatre migracions importants durant un període que va entre els 7.500 i els 3500 anys abans del present.
L'estudi realitzat a partir de l'anàlisi de l'ADN mitocondrial (recordem que aquest ADN present als mitocondris cel·lulars correspon a una transmissió matrilineal) relaciona aquestes dades amb les diferents cultures tecnològiques tal com es pot veure en la representació que acompanya aquest comentari. En els diferents quadres que els investigadors posen a disposició de la comunitat científica es pot comprovar l'estructura dels diferents haplogrups.
Relacionar els estudis genètics amb els arqueològics permet un enriquiment de les dues disciplines en la línia per assolir conjuntament una millor comprensió de la prehistòria i l'evolució humana.
Podeu llegir l'abstract a ScienceMag, la notícia comentada a Archaeology o baixar-vos tot el document al següent enllaç (87 pàgines en PDF de material complementari). Altres fonts: Smithsonian, Dienekes.
Bipedisme i construcció d'eines
La relació entre el bipedisme i la capacitat de construcció d'eines sovint s'ha relacionat generant hipòtesis en el sentit que el fet d'alliberar les mans podia haver estat clau en aquest procés o, tot el contrari, la necessitat de treballar amb les mans hauria potenciat la marxa bípeda. L'article publicat per Atsushi Iriski i altres a Philosophical transaccions de la Royal Society vol aportar noves dades a aquest debat.
Els autors estudien les representacions dels dits de la mà i el peu a l'escorça sensori-motora primària de titís, caputxins macacos i humans, i conclouen que els requeriments per a la construcció d'eines ja es donen en tots els primats atès que la representació de cada dit de la mà en el cervell és independent i es dona tant en humans com en altres simis. Em permeto afegir que altre cosa seria el desenvolupament de la capacitat de coordinar els moviments de la mà amb delicadesa.
En canvi pel que fa a la representació cortical dels dits del peu en el cas de l'homo sapiens es pot observar una diferenciació específica del dit gros. Aquesta diferència pot estar relacionada amb una millora important del bipedisme tal com es produeix en els homínids i que ja es donaria, probablement, en ardipithecus ramidus, el primer homínid bípede conegut. En canvi en els simis es produiria més aviat un moviment global.
Podeu completar la informació a: Science Daily.
