Novetats breus
1. S'ha publicat al Journal of Human Evolution l'article: A comprehensive morphometric analysis of the frontal and zygomatic bone of the Zuttiyeh fossil from Israel, en el que hi podeu llegir una anàlisi comparativa entre aquest crani i els d'espècies com l'homo sapiens arcaic, neandertal, heildelbergensis i altres. Aquest article reflexa la complexitat de l'evolució que ha generat línies evolutives molt semblants. Penso que l'arqueologia ens donarà els arguments necessaris per entendre la complexitat que la genètica ja ha desvetllat. Aquí podeu llegir l'article en format PDF.
2. El bloc Historias de antes de la historia publica una entrevista a Marta Navazo, directora del jaciment de Fuente Mudarra a Atapuerca. La investigadora del CENIEH es mostra convençuda que es trobaran restes òssies de l'home de Neandertal, cosa que completaria el registre fòssil del jaciment.
3. A partir del blog de Dienekes hem conegut l'existència d'aquesta sèrie de tres vídeos sobre el paleolític i la vida dels caçadors-recol·lectors. Realitzada per Beyond produccions, Històries de l'edat de pedra, constitueixen uns documents que poden ser útils en el camp de la divulgació científica o de l'ensenyament de la prehistòria. Els podeu veure en els següents links: 1: Pa de cada dia 2: Somni urbà i 3: Onades de canvi.
4. El blog Historias de antes de la historia publica una entrevista a Isabel Cáceres, coordinadora del jaciment de Galeria a Atapuerca. La investigadora de la Universitat Rovira i Virgili forma part de l'IPHES.
5. La troballa d'un fòssil d'homo sapiens modern a Tam Pa Ling (Laos) amb una datació de 46 a 63.000 anys. confirma la seva ràpida expansió per Àsia. Ho podeu llegir a PNAS. Article escrit per Fabrice Demeter i altres.
6. El bloc Historias de antes de la historia publica una entrevista a Josep María Vergés, coordinador del jaciment de Cueva del Mirador a Atapuerca. L'investigador de la Universitat Rovira i Virgili forma part de l'IPHES. Un jaciment que donarà molta informació i no només del calcolític. Durada: 23 minuts. Proves de canibalisme ritual.
Denisovans, neandertals i sapiens. Genètica i migració.
En aquesta web ja hem anat comentant els estudis que s'han publicat en relació a l'home de Denisova des de que el març de 2010 es va conèixer l'anàlisi de l'ADN mitocondrial d'una nova espècie, els denisovans, i posteriorment, la presència de material d'aquesta espècie en poblacions de Papua Nova Guinea i altres punts d'Austràlia. La revista Science publica, ara, un nou estudi realitzat per Matthias Meyer i l'equip d'Svante Pääbo amb noves aportacions després d'un procés més complex d'anàlisi genètica. La innovació metodològica consisteix en treballar amb una sola cadena d'ADN i la millora, a partir de les mostres de què es disposen, per assolir una seqüència optimitzada. Aquesta nova tècnica és de gran interès per estudiar l'ADN antic.
En primer lloc es determina que la variació genètica de l'home de Denisova era relativament petita. Això vol dir que aquesta població va crèixer ràpidament a partir d'un grup petit amb poc temps per assolir una major diversitat genètica. Penso que caldria ser més prudents i esperar els resultats de l'anàlisi de noves possibles troballes en altres llocs per tal de tenir una mostra d'ADN més àmplia. També es pot deduir que aquesta població de pell fosca, ulls marrons i cabells castanys va patir una disminució important a partir del moment que van entrar en contacte amb els sapiens arcaics, tal com passà també amb els neandertals a Europa.
Denisovans, neandertals i sapiens van compartir un avantpassat comú fa uns 800 a. i segons mostren les característiques genètiques és major la similitud entre Denisovans i neandertals.
Es planteja, també, la paradoxa que la major presència de gens denisovans en els humans actuals es doni en contexts molt allunyades del lloc, sud de Sibèria, on va viure aquesta població. Es plantegen dues hipòtesis per explicar-ho; d'una banda la possibilitat que el lloc on es va produir la hibridació fos un altre, o que es produís en dos moments diferents i, en segon lloc, que la població barrejada s'hagi vist desplaçada per altres migracions posteriors de sapiens que no portaven aquests components genètics.
Aquesta segona explicació sembla ser la més correcta, ja que aquest fet correlaciona amb la realitat que els humans actuals amb un percentatge més alt d'ADN neandertal visquin, precisament, a l'est de l'Àsia i a Amèrica del Sud, ubicacions, especialment la segona, on mai hi han viscut els neandertals. Segurament els actuals habitants de sudamèrica correspondrien al grup de sapiens que van iniciar l'entrada a Amèrica i que menys es van barrejar amb noves migracions de sapiens que no havien estat en contacte amb els neandertals.
A més, s'han comprovat les diferències d'ADN denisovà amb el nostre per tal de conèixer què ens fa realment tal com som. En aquest procés final d'hominització s'han identificat 23 mutacions de les quals 8 estan associades a funcions cerebrals o al procés de desenvolupament. Són els següents: Nova1, SLITRK1, KATNA1, (aquests darreres lligades al creixement axonal i dentrític) ARGHGAP32, HTR2BH (vinculades amb la transmissió sinàptica), LUZP1, i els dos darrers: ADSL, i CBTNAP2, relacionades amb l'autisme. Es coneix que CBTNAP2 està relacionat amb la vulnerabilitat per patir trastorns del llenguatge.
Aquest article es publica en un moment de controvèrsia per la publicació d'altres teories que neguen que aquestes poblacions es s'haguessin creuat (article que podeu llegir més avall).
La pèrdua de pigmentació d'europeus i asiàtics
Els homo sapiens tenim el nostre origen a l'Àfrica. Aquesta és la hipòtesi acceptada per la majoria dels estudiosos en evolució humana. En sortir de l'Africa, en diversos processos migratoris, la nostra espècie va anar poblant tots els continents. En aquest procés va ser necessari que el cos s'adaptés a les diferents condicions dels nous ecosistemes. Un dels canvis ha estat la pigmentació de la pell, de manera que ha esdevingut més clara en funció de la menor insolació dels nous hàbitats.
Sembla que el nivell de melanina de la pell es redueix per tal d'afavorir una millor captació del sol, necessària per sintetitzar millor la vitamina D. Aquesta vitamina està implicada en el metabolisme del calci i, per tant, resulta imprescindible per a la correcta mineralització dels óssos. Una disfunció en aquest sentit pot provocar una major fragilitat i un menor desenvolupament ossi, en casos més greus pot afavorir l'aparició de malformacions, raquitisme, altres problemes ossis i agreujar l'osteoporosi a la vellesa, entre altres patologies. Sembla plausible l'explicació segons la qual en llocs amb una insolació menor tenien més possibilitats de sobreviure i reproduir-se els humans amb la pell més clara.
Hi ha hagut diferents estudis per tal de datar en quin moment es va produir el canvi de pigmentació d'europeus i asiàtics. Hem conegut per NeanderFollia la publicació d'aquest article a Oxford Journals. Tal com diuen en el seu abstract Sandra Belezal i els seus col·legues han estudiat els quatre gens associats amb la pigmentació de la pell amb europeus que són: Kitlg, TYRP1, SLC24A5, i SLC45A2. L'inici de la modificació genètica comuna als dos grups es va produir fa 30.000 anys en el cas de Kitlg, mentre que els altres tres gens modificats només apareixen a Europa i molt més tard, fa entre 11 i 19 mil anys. Segons els autors aquesta expansió es va veure influïda per l'augment de grandària de la població humana.
Tal com diu Neanderfollia al seu bloc, és llàstima que no s'hagin inclòs poblacions de l'Àsia de l'oest en aquest estudi. Personalment considero que és molt important que coneguem el moment inicial d'aquesta transformació genètica, però juntament a aquest fet cal ser conscients de les importants migracions posteriors i quina va ser la seva distribució per les diferents zones d'euràsia.
La història genètica dels europeus
Ron Pinhasi i altres cinc investigadors han publicat un treball a la revista Sciencedirect titulat L'historial genètic dels europeus. En aquesta publicació s'elabora un mapa per tal de identificar els diferents grups culturals i genètics que han format l'estructura de població actual. Pel que fa a l'estructura genètica s'ha utilitzat l'ADN mitocondrial per tal de determinar els diferents llinatges.
La població europea ha estat la conseqüència de múltiples migracions. Entre elles, les més importants corresponen a la primera entrada d'homes sapiens moderns a Europa, també a la influència de l'últim màxim glacial que va comportar una disminució molt important de la població al nord d'Europa a causa de les difícil condicions climàtiques i l'impacte migratori i cultural que va comportar l'expansió del neolític.
La publicació adjunta un mapa on es poden veure els diferents assentaments en un entorn cronològic. Per afavorir una millor comprensió de les dades cal explicar que els quadres representen caçadors-recol·lectors i els cercles poblacions neolítiques. El color vermell línies d'ADN Mitocondrial corresponents a la línia U i el color vermell a altres línies. remeto a l'article original i a la interpretació que en fa Dienekes per una major comprensió de les implicacions d'aquest treball.
En el primer plànol (13.500-8.300 BP) totes les poblacions de caçadors-recol·lectors presenten llinatges mitocondrials U. En el segon quadre (7.600-6.500 BP) apareixen els primers agricultors i ramaders i es pot apreciar que només una minoria pertanyen al clado U, cosa que indica d'una forma clara l'existència d'una important migració.
En el tercer mapa (6.500 -4.200 BP) es poden veure la presència de línies ADNm pròpies d'agricultors en els darrers caçadors recol·lectors la qual cosa pot indicar que es va produir la barreja de les dues línies que van seguir utilitzant, en aquesta zona, estràtègies de caça i recol·lecció per a sobreviure. En el darrer mapa s'aprecia l'increment de la barreja entre caçadors i pagesos o l'adopció de la cultura neolítica per part dels darrers grups de caçadors.
No hi ha dubte que a mida que puguem disposar de més dades d'ADN antic i puguem perfilar de forma més detallada cada un dels llinatges tan mitocondrial com Y es podran detallar, encara més, aquest tipus d'estudis i així recompondre pas a pas les diferents onades migratòries a Europa.
Pintures rupestres a Galícia
Les universitats de Santiago de Compostela i la Rovira i Virgili de Tarragona porten a terme el projecte de recerca arqueològica anomenat "Ocupaciones humanas durante el Pleistoceno en la cuenca media del Miño" sota la direcció de Ramon Fabregas. La notícia ja es va produir l'any passat en identificar unes possibles produccions artítiques que enguany s'han confirmat i fet publiques. Concretament a la cova d'Eirós, a Triacastela, província de Lugo s'han identificat les primeres pintures i gravats rupestres de la zona.
De tothom són conegudes la gran quantitat i qualitat de les produccions rupestres de la franja cantàbrica. Aquestes obres han estat d'actualitat al juny d'enguany pel fet que una nova metodologia de datació ha permès obtenir uns resultats que situen la seva realització en un moment molt més antic del que es creia. Podeu llegir aquesta informació amb el títol Un nou mètode per a la datació de pintures rupestres. I la polèmica. La novetat que s'ha fet pública durant aquest més és la troballa de pintures i gravats, encara sense datar, tan a l'oest.
Entre els diferents motius s'hi troben tant elements figuratius en els que es poden identificar segments d'animals, especialment caps o cossos sencers, i altres no figuratius que corresponen a imatges realitzades a base de punts o retícules gravades. Els dibuixos estan fets amb carbó natural. Encara cal continuar explorant la cavitat per tal de comprovar l'existència de més elements que hagin pogut quedar enterrats o situats en zones poc accessibles i, sobretot, fer l'estudi a fons de la troballa per tal d'obtenir-ne les conclusions pertinents.
Podeu ampliar aquesta informació a la notícia publicada a la pàgina de l'IPHES.
Els neandertals i els sapiens es van creuar o no?
Durant els darrers anys ja hem assumit la hipòtesi que els neandertals i els denisovans van tenir descendència comuna amb els sapiens un cop aquests van sortir d'Àfrica. Aquesta hipòtesi defensada per Svante Pääbo i altres genetistes, explicaria l'existència de fragments d'ADN idèntics en les dues espècies exceptuant els sapiens africans.
La recerca en aquesta línia continua i intenta esbrinar els detalls d'aquesta hibridació. Un dels exemples és la publicació de l'article The date of interbreeding between Neandertals and modern humans que podeu llegir en anglès en aquest PDF i que prova de demostrar el moment en què es va produir aquest contacte genètic. Concretament situa aquest moment entre fa 47 i 65 ma.
Una nova hipòtesi ha aparegut per explicar les dades genètiques descartant la hibridació. L'article finançat pel BBSRC i la Leverhulme Trust i publicat per la revista PNAS i que ha estat dirigit per Anders Erickson i Andrea Manica, posa de manifest que les dades genètiques obtingudes poden ser perfectament degudes a un avantpassat comú a neandertals i sapiens que es va estendre per Àfrica i Àsia ara fa uns 500 ma.
Fa entre 250 ma. i 300 ma. les poblacions es van separar, donant lloc a Europa a l'home de neandertal, i a l'Àfrica a les formes més antigues d'home sapiens. Algunes de les poblacions africanes d'homo sapiens haurien retingut les modificacions genètiques comunes millor que altres poblacions. Els científics han sotmès aquesta teoria a diferents models genètics que semblen demostrar que el contacte genètic no és la única explicació possible. Fa 60 o 70 ma. van ser els humans amb una genètica més similar a neandertals i denisovans els que van sortir de l'Àfrica i es van expandir per Euràsia.
Aquests tres moments es poden apreciar millor en el pòster que incorporo a l'inici d'aquest article. font: el bloc de Neanderfollia.
Recentment, John Hawks al su bloc ha comentat la gràfica que s'adjunta en la que es pot apreciar com Ötzi (la mòmia neolítica) tenia un
percentatge d'ADN neandertal del 5,5 %, força més que els europeus actuals. Aquest fet ens podria indicar que en els sapiens del paleolític el percentatge podria ser superior i que ha anat disminuint a mida que s'han produït barreges amb noves onades migratòries africanes.
La ciència avança gràcies a la confrontació de diferents hipòtesis. Ara toca buscar arguments que defensin les diferents posicions fins a trobar, esperem que més aviat que tard, la demostració definitiva. No hi ha dubte que segons quina sigui la teoria acceptada finalment pot repercutir en múltiples d'inferències sobre l'evolució humana.
Identificat un nou gen immune fruït del contacte amb els neandertals fa 80.000 anys.
L'estudi de l'ADN antic ha demostrat un seguit de gens que es poden identificar en la població actual eurasiàtica i no a la sud-africana Si el gen està present en el genoma neandertal s'enten que s'ha incorporat al genoma sapiens fruït d'un procés d'hibridació, de barreja entre neandertals i sapiens que va tenir lloc en els primers contactes entre les dues espècies, segurament al pròxim orient.
En aquest cas es tracta de l'haplotip N que correspon al gen STAT2. L'estudi l'han realitzat tres investigadors de la Universitat d'Arizona, Tucson, el podeu llegir a la web de Cell Press. Segons els autors aquest haplotip pot estar relacionat amb la resposta immune. No és l'únic cas, ja que aquesta funció de defensa de l'organisme per lluitar contra les agressions d'agents externs també s'ha identificat en comparatives anteriors, fins el punt que hi ha qui diu que la barreja genètica va facilitar l'adaptació immune als agents patògens que els sapiens es van trobar a Europa més tard.
Tal com es pot apreciar gràficament en l'esquema que la mateixa font ha fet pública, la presència d'aquest haplotip N a Europa i Àsia mostra una freqüència del 5%, percentatge que s'incrementa fins el 54% en determinades zones de Papua Nova Guinea.
L'estudi marca una data aproximada de fa 80.000 anys per al contacte genètic entre les dues espècies. Aquesta cronologia és molt interessant ja que ens pot donar pistes sobre el moment en que es va produir la migració d'homo sapiens de l'Àfrica en la qual es van trobar amb els neandertals al pròxim orient.
Nota: El gràfic mostra petits cercles geolocalitzats. L'àrea marcada amb negre indica el percentatge de població que té aquest haplotip en el seu genoma.
John Hawks, en el seu bloc, considera prematura la distinció de tantes espècies a partir de tan poques restes.
Homo Rudolfensis. 2 Milions d'anys de diversitat humana.
Totes les revistes especialitzades s'han fet ressò de la publicació a Nature de l'article de Meave G. Leakey en el que es mostren els tres nous fòssils trobats al jaciment de Koobi Fora al nord de Kenya per l'equip d'aquesta investigadora i que presenten una antiguitat entre 1,79 i 1,98 milions d'anys. Els fòssils són: una cara relativament petita, una mandíbula completa i una altra mandíbula parcial.
Segons l'equip investigador aquestes peces són compatibles amb altres descobriments anteriors: el famós crani KNM-ER 1470 (del que no es coneixien la mandíbula ni les peces dentaries) i KNM-ER 60000, peces atribuïdes a una espècie diferent d'homo ergaster i homo habilis, a la que el 1980 els Leakey ja van batejar amb el nom d'homo Rudolfensis en honor a la denominació que originàriament van donar al llac Turkana els primers descobridors europeus (llac Rudolf).
La notícia s'ha sobredimensionat pel fet que ha posat de manifest que ja des dels orígens de l'espècie humana sempre hi ha hagut una diversitat d'espècies semblants que convivien en el mateix o semblants hàbitats. Aquesta circumstància ja s'havia donat també en l'evolució anterior d'espècies d'australopitecis i parantrops, espècies anteriors a la línia homo. Per això aquest fet no hauria d'estranyar, precisament el que resulta fora de la normalitat és el que està passant en l'actualitat. Ara la nostra espècie està sola en el planeta, però només fa 40.000 anys encara convivíem amb altres espècies (neandertals, denisovans, Homo de Flores).
Amb els coneixements actuals, els que ha aportat recentment la genètica a l'estudi de l'evolució humana, cal que modifiquem definitivament l'evolució d'estructura línial clàssica per substituir-la per una altra on diferents espècies semblants conviuen i es relacionen en el medi i també genèticament mentre dura el procés de diferenciació final.
