Els aborigens australians són la nissaga humana no africana més antiga
L'estudi de Morten Rasmussen i altres autors ha estat presentat a la revista Science on es publiquen les troballes genètiques relatives a l'ADN dels aborigens australians realitzats a partir d'una mostra de cabell obtinguda en el segle 20 d'un donant nadiu de la regió de goldfiels a l'oest Austràlia.
Les dades obtingudes demostren que els aborigens australians corresponen a una nissaga antiga que es va separar de la resta dels sapiens aproximadament ara fa entre 64 i 75 mil anys i que va arribar a Austràlia fa uns 50 ma. Aquesta nissaga és independent de la majoria dels asiàtics actuals que la varen ocupar molt posteriorment, entre 28 i 35 mil anys. És per això que els aborigens australians representen la nissaga d'homo sapiens més antiga existent actualment a la terra.
També s'ha pogut demostrar que les dues nissagues es van barrejar a l'Àsia molt abans que l'home
iniciés el seu camí envers Amèrica.
Aquest estudi es pot relacionar amb el percentatge d'ADN Denisovà que s'ha trobat i que tal com es demostra en el gradient expressat en el mapa adjunt es troba present en els australians i els habitants actuals de Nova Guinea en un percentatge aproximat d'un 5% i en menor mesura a mida que ens desplacem al nord cap el continent asiàtic. La insularitat ha preservat el patrimoni genètic denisovà de la influència de l'onada posterior que va ocupar el continent.
Nota: En la imatge que acompanya es pot apreciar en la gràfica circular corresponent el percentatge d'ADN denisovà, part en negre, de les diferents poblacions del sud d'Àsia i d'Oceania.
Les imatges que acompanyen s'han obtingut de la revista CienceDaily i del blog de John Hawks on es poden ampliar aquestes informacions.
La genètica i els fòssils d'acord en demostrar descendència entre sapiens i homínids antics a l'Àfrica
L'arqueologia i la genètica han d'anar juntes de manera que les proves identificades en els jaciments concordin amb les troballes que es produeixen gràcies a l'anàlisi de l'ADN d'homínids. Això és el que ha passat recentment pel que a la demostració del contacte genètic entre homo sapiens i altres homínids antics a l'Àfrica.
Com és ja conegut de tots (veure vídeo de la conferència de Svante PÄÄbo sota d'aquestes línies) s'ha demostrat que els sapiens van tenir contacte amb neandertals i denisovans. Aquestes traces encara es troben en tots els humans no africans en el cas de l'ADN Neandertal i en determinats grups sapìens actuals del sud de l'Àsia pel que fa a les restes d'ADN denisovà. Però que passa a l'Àfrica?
En un primer estudi publicat a la revista PNAS Michael F Hammer i els seus col·laboradors estudiant sis mostres d'ADN subsaharià modern han trobat tres nuclis diferenciats en els que es pot demostrar la presència d'ADN d'homínids antics. La relació més clara es produeix a l'Àfrica central. Molt interessant en aquest cas és saber a quin moment de l'evolució humana es remunta aquesta interacció. Prenent com a referència bàsica pel naixement de la nostra espècie l'edat de 200 ma. Aquest creuament amb altres espècies es va produir entre 20 i 60 ma. Aquesta dada permet deduir un període força llarg de convivència entre les dues espècies. Podeu trobar més informació als articles de Science Daily i en el d'hominides en francès.
El segon article de Katerina Harvati, Paleoantropòloga de la Universitat de Tübingrn a Alemania, i col·laboradors han publicat a la revista PLoS ONE un article on s'explica l'ús de tècniques d'anàlisi morfomètric i de datació a partir de les sèries d'urani per demostrar la presència de característiques arcaiques i modernes en el crani trobat a Nigèria al jaciment de Iwo Eleru Rockshelter que finalment ha estat datat amb una antiguitat d'entre 12.5 a 16.5 ma.
Aquests dos treballs suggereixen, juntament amb les descobertes que comentàvem al principi, que l'evolució humana ha estat molt més complexa del que es creia inicialment i que hem de pensar en processos continus de diferenciació i intercanvi genètic en diferents llocs i amb altres espècies fins arribar a l'estructura única actual.
Font de la imatge: l'article de Katerina Harvati publicat a PLoS ONE
Conferència magistral de Svante Pääbo sobre l'ADN homínid
No calen comentaris, només escoltar el vídeo del genetista Svante Pääbo de l'Institut Max Planck de Leizipg. L'estudi genètic evolutiu permet gràcies a la comparació de l'ADN antic de diferents espècies d'homínids establir la seva relació i la seqüència evolutiva de les diferents espècies més properes a l'homo sapiens actual. Una classe magistral amb un tó divulgatiu.
Sediba, espècie antecessora de la línia homo
El març de 2010 publicavem Sediba. Australopitecus o homo, que en penses? En aquells moments ja aventuràvem que aquesta nova espècie seria fonamental en l'estudi dels inicis del gènere homo. Ara l'estudi dels nous fòssils (especialment els d'una ma molt completa) refermen aquell pensament.
Classificat en el gènere australopitecus presenta un seguit de trets molt moderns, alguns d'ells més que l'espècie homo habilis, el primer homínid reconegut de la nostra línia a qui s'atribueix la fabricació de les primeres eines. Ara ja no n'estem del tot segurs ja que probablement, a falta d'evidències que ho confirmin Sediba molt probablement usava eines amb i possiblement també les construïa. Cal tenir present que quan parlem de l'ús d'eines ens referim a les lítiques perquè són les que perduren en el temps, però hauriem de considerar també la possibilitat de l'elaborar-ne amb materials peribles. Això és el que sembla després de l'anàlisi de la mà que presenta un polze més curt i oposable que la resta d'australopitecins.
Gairebé fa dos milions d'anys aquesta espècie era contemporània de l'homo habilis. Aquestes dades permeten assegurar l'existència d'una altre espècie encara no descoberta que podria ser antecedent de totes dues.
A part de la mà hi ha altres elements intrigants que mostren trets moderns. L'estudi del crani amb raigs-X ha permès mesurar la capacitat cranial que era d'uns 400cc, un cervell força petit, però l'anàlisi del crani denota sobretot en la part frontal una estructura òssia molt semblant a espècies d'homo posteriors. La deducció que es pot fer d'aquest fet és que primer es va modificar l'estructura del crani i més tard és va produir l'augment de mida del cervell. Per descomptat que no es pot saber si aquesta modificació de l'estructura externa està lligada a una modificació de capacitat cognitiva.
Un altre element és la pelvis que també té una estructura més moderna cosa que comporta una nova reflexió sobre el fet que aquesta primera adaptació pèlvica es va produir anteriorment i no com a conseqüència de la modificació del canal del part lligat a un augment del crani dels nadons.
L'estudi del peu també aporta característiques antigues i modernes que configuraven una manera especial de caminar en una espècie que també era prou hàbil per escalar o pujar als arbres.
Australopitecus Sediba augmenta la complexitat en el procés de trobar l'espècie que va donar a l'origen de la nissaga homo. Segur que encara falten noves peces en aquest engranatge que esdevindrà més complexe del que es creia fins a l'actualitat amb l'aparició de nous especímens que caldrà ubicar en la filogènia que porta fins l'homo sapiens.
Font de la fotografia: AP Photo/Peter Schmid, courtesy of Lee Berger and the University of Witwatersrand
Una nova tècnica de datació permet demostrar la navegació fa 15 ma.
Una nova tècnica de datació ha permès demostrar que la navegació al mar Egeu ja es produïa fa 15.000 anys. Ja es coneixia que la illa de Melos era el lloc d'on provenien els materials d'obsidiana (roca volcànica del grup dels silicats) que s'havien trobat a la cova de Franchthi situada al Peloponés al sud-est d'Argòlid i a prop del poble de Koilada.
Faltava la prova que demostrés quan es va produir l'extracció minera i el transport a la península, probablement seguint la ruta del conjunt d'illes que formen unes paseres naturals. Aquest mètode que permet datar l'obsidiana s'anomena SIMS-SS es basa en un procés d'hidratació de la roca tal com explica Nikolas Laskaris de l'Universitat de l'Egeu en
un article publicat al Journal of Archaeological Science.
L'obsidiana era molt apreciada per la seva duresa i per la qualitat del seu tall, cosa que permetia que s'usés tan per a fer eines o ornaments.
Podeu trobar l'enllaç de l'article original a la pàgina de Sciencedirect. La informació bàsica s'ha obtingut del blog de Dienekes. La font de les imatges de la cova de Franchthi i d'algunes de les peces d'obsidiana de Milos que s'hi han trobat pertanyen a la pàginaabsolutgrecia.
El mode 2, achelense, més antic
.png)
