Repensar l'inici de la humanitat.

Segons el meu parer el treball de Susan C. Antón, i altres investigadors publicat a Science sobre l'evolució inicial del gènere homo més que una aportació

 específica es tracta d'una recopilació fonamentada. Aquest tipus d'aportacions són essencials per donar context global a dades específiques obtingudes en estudis de detall i formular hipòtesis globals amb la finalitat d'actualitzar teories superades per les descobertes arqueològiques més recents.

La teoria desenvolupada per l'estudi planteja alguns axiomes bàsics com són: 

El clima africà on es van desenvolupar les diferents espècies es caracteritza per un llarg període que presentava canvis impredictibles. La modificació del clima i per tant la diversificació dels recursos afavoreix l'èxit de les espècies amb una alimentació menys especialitzada. Aquesta seria doncs una altra característica inicial. 

Les característiques que portarien al desenvolupament de la morfologia de l'home actual es van generant per separat en diferents espècies segons una estructura modular (Aquesta dada coincideix també amb l'estructura de l'evolució de les diferents espècies en el darrer milió d'anys a Europa, llegiu "La sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa" Juny 2014). 

L'estudi planteja dues línies pels homínids inicialment; d'una banda els 1470 i 1813 correspondrien

als coneguts com a Homo habilis iHomo rudolfensis, Hsp (a la imatge es pot apreciar millor l'escala temporal) correspondria a l'espècie d'homínids inicials, i finalment He equivaldria a Homo erectus, amb el matís que "He (D)" correspondria a l'Homo erectus de Dmanisi, un cop aquesta espècie -fa poc menys de dos milions d'anys- ja havia sortit d'Àfrica. La línia groga correspondria als Parantrops (A - aethiopicus. b -boisei i r - robustus) i la  verda als Australopitecus (Afr - africanus, G - Garhi i S - Sediba). 

També relacionen l'aparició de la modificació intencionada de pedres per tal de produir eines amb la cronologia dels diferents clades. Fins ara s'ha considerat aquesta una de les claus culturals en la definició del gènere Homo. En el segon quadre s'estableix una correlació entre l'evolució de la morfologia i la conducta. 

Amb aquestes datacions encara hi ha molt poques restes, segur que noves troballes ajustaran el temps en què va viure cada espècie i, a més, segur que es plantejarà la revisió de gènere d'algun fòssil entre Australopitecus i Homo. La interpretació global de l'article és que tant australopitecins com els homínids van donar lloc a diferents estructures morfològiques per tal d'adaptar-se millor per a l'obtenció de diferents fonts d'alimentació. 

Probablement també les relacions entre les diferents "espècies " eren més tant o més complexes com les han estat en la història de la humanitat recent entre neandertals. denisovans i sapiens.

Qui vulgui ampliar la notícia ho pot fer en anglès a Smithsonian Science, Science Daily o Pasthorizonspr; en castellà podeu llegir la notícia a Pileta de Prehistoria o si volu conèixer dades més específiques en el post que en fa Juan Manuel Fernández a Paleoantropologia Hoy. 

Les imatges corresponen a les fonts ja citades anteriorment.

---

Adaptació a viure en altura i denisovans.

La nostra espècie es va originar a l'Àfrica. En el procés migratori posterior ha ocupat la major part de la superfície del planeta. Ha estat necessària l'adaptació de l'espècie a situacions ambientals difícils i diferents a les que es donaven en el lloc d'origen. Ha calgut adaptar l'organisme per afrontar noves malalties, a la menor insolació de l'hemisferi nord, al fred en moments de glaciació, etc... 

Algunes de les modificacions genètiques s'han produït pels mecanismes clàssics de selecció natural, però d'altres han estat facilitats per hibridació, és a dir contacte sexual fèrtil amb altres "espècies" que ja estaven adaptades a l'entorn i que van aportat gens específics relacionats amb les característiques requerides per una millor supervivència en els nous medis. 

L'article de Emília-Huerta Sánchez i un important grup d'investigadors publicat per la revista Nature es centra en l'estudi de l'adaptació de la vida en un entorn hipòxid com caracteritza l'altiplà tibetà. El gen implicat en aquesta adaptació és el EPAS1 i té diferents haplotips que estan relacionats amb la modificació dels nivells d'hemoglobina en sang. 

L'haplotip seqüenciat només es dona en els denisovans (ja extingits), en la població del Tibet i en alguns grups de xinesos. En aquest cas l'hemoglobina en sang augmenta i facilita la vida en un entorn baix en oxigen facilitant la reproducció i disminuint les patologies relacionades amb els problemes cardiovasculars i el mal d'altura. 

Svante Pääbo, investigador que va seqüenciar inicialment l'ADN denisovà, corrobora els resultats d'aquest treball i considera adequat vincular aquesta modificació genètica a la introgressió entre els dos grups. Rasmus Nielsen, biòleg computacional de la Universitat de Califòrnia i cap de la recerca, declara en un article de Brandon Keim a National Geographic que la possibilitat que aquesta no sigui l'explicació és del 0% i comenta la possibilitat que fruït d'aquest contacte també s'haurien produït intercanvis culturals encara molt difícils de demostrar. 

Les dades de l'autoria de la imatge que acompanya les trobareu en la mateixa imatge.  

Novetats breus. Juny 2014

1. Es presenten en societat com els primers pantalons de la història perquè diuen que és el primer que tenia una peça que unia els dos camalls. Es tractava d'aconseguir una millor protecció mentre es muntava a cavall per desplaçar-se per l'oest de l'actual Xina ara fa uns 3000 anys. Podeu llegir l'abstract de Quaternary International o la notícia de divulgació publicada a Le Monde. 

2. L'anàlisi de les restes de micromamífers realitzat a la cova Galls Carboners de Mont-ral (Tarragona) confirma les dades que fa 30.000 anys la península tenia un clima més fred i sec que l'actual. L'estudi realitzat per investigadors i col·laboradors de l'IPHES s'ha publicat a Journal of Quaternary Cience. Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES. 

3. Joseba Rios-Garaizar, Diego Garate Maidagan, Asier Gómez-Olivencia han coordinat l'estudi publicat per la Diputación Foral de Bizkaia sobre el jaciment de la cova d'Arlampe (Lemoa). El treball científic de 304 pàgines recull un conjunt d'articles sobre la cova i les troballes en una cavitat que presenta una ocupació que va des del Plistocè mitjà fins a l'època romana. Conté evidències d'una de les ocupacions inicials del neandertals en el nord peninsular. L'estudi que podeu baixar complet en aquest enllaç és un exemple del que cal fer per donar a conèixer millor el patrimoni. 

4. El treball de Christofher Sandom i altres autors analitza les dues hipòtesis, canvi climàtic i a causa de l'acció humana, que de forma més versemblant expliquen la desaparició de la megafauna al quaternari. Els resultats de l'estudi confirmen el que ja representa la hipòtesi majoritàriament acceptada: l'home va ser la causa fonamental de l'extinció dels animals grans. Són interessants l'anàlisi diferencial que l'article fa dels diferents continents en funció de l'ocupació exclusiva o no de l'homo sapiens i els mapes que il·lustren la recerca. 

5. Fosses. sitges i altres coses. Catàleg d'estructures prehistòriques d'Europa de Josep Miret i Mestre és a més d'un catàleg un recurs imprescindible per a la identificació dels diferents estils constructius i la funció de les estructures que un arqueòleg es pot trobar en una excavació. Representa un recurs exhaustiu imprescindible per l'estudi de la prehistòria. Us el podeu descarregar d'aquí. 

6. En el proper article difondrem la notícia sobre la importància de l'ús de marcadors en l'anàlisi de la paleodieta a partir de la publicació de l'anàlisi de copròlits de neandertals segons els quals es confirma la importància de les aportacions vegetals a la seva dieta. L'estudi ha estat publicat en obert a Plos One i divulgat per molts mitjans com EsMatèria. 

7. Al jaciment de la Cova dels Bous hi trobem un dels fogars neandertals més grans d'Europa. Ho podeu llegir al blogPaleoramaenred. 

8. Interessant estudi sobre els neandertals del Massís Central francès.

_________________________________________________________________

La Sima de los Huesos i l'evolució humana a Europa

No hi ha dubte que La Sima de los Huesos a Atapuerca és el jaciment on s'ha trobat la població de referència més important d'homínids del plistocè mitjà a Europa. Fins avui s'hi ha catalogat més de 6500 restes humanes pertanyents a 28 cadàvers. Les característiques excepcionals del jaciment han permès localitzar, fins hi tot, els ossets més petits del cos, els de l'orella mitjana; i extreure ADN mitocondrial de restes amb una cronologia de 430.000 anys, cosa que semblava impossible fa molt poc.

El jaciment torna a estar d'actualitat per la publicació a Science d'un article signat per l'equip d'Atapuerca on s'analitzen les característiques morfològiques de 17 cranis del jaciment. Podeu veure en aquest mateix article una excepcional fotografia del crani 17 feta per Fernando Trueba. Les dades confirmen que aquest grup no s'ajusta al clade d'Homo heildelbergensis. La classificació dintre d'aquesta espècie semblava ajustar-se al jaciment per la seva datació, però l'equip ja fa molt de temps que coneixia aquesta evidència.

La segona constatació és el fet que els cranis presenten determinats trets que després continuaran en les poblacions neandertals posteriors. Concretament: la forma triangular de la cara, el prognatisme, la robustesa de la mandíbula inferior, l'estructura de les cúspides dels molars i la dentició més petita de la part posterior de la mandíbula. En canvi l'estructura cranial és clarament diferent. Queda demostrat que es tracta d'una població pre-neandertal i que els patrons de desenvolupament van aparèixer progressivament en forma de mosaic i no d'un cop.

En el vídeo Juan Luis Arsuaga director científic del Museo de la Evolución Humana i codirector dels jaciments d'Atapuerca comenta la notícia per a la televisió de Burgos que ha penjat la entrevista al seu compte de youtube cyltvburgos.

Em sorprèn que ni en articles ni declaracions s'hagi fet cap referència a la notícia que es va publicat el desembre de 2013 sobre l'anàlisi d'ADN d'un fèmur de la població de la Sima de los Huesos que ens ocupa. Segons els resultats obtinguts l'ADN mitocondrial de transmissió per llinatge matern els denisovans són descendents directes dels homínids de la Sima. 

Les propostes per ubicar l'espècie en el devenir de l'evolució humana encara són diverses. El debat es centra ara en definir el lloc concret que ocupa aquesta població en relació a la filogènia que va donar lloc a neandertals i denisovans. Malauradament no comptem amb cap crani complet de l'home de Denisova cosa que permetria comparar les característiques morfològiques descrites en aquest estudi amb les de la població denisovana. 

Els dos arbres filogenètics que conec situen els homínids de la Sima en relació directa amb els neandertals o amb els denisovans. Per aquest motiu m'he permès plantejar una tercera hipòtesi. Queda per definir més exactament les relacions de l'Homo Heildelbergensis amb els altres grups cosa que es coneixerà segurament en el futur.

Links: MEH, IPHES, El país, La Vanguardia, Paleoantropologia Hoy, Reflexiones de un primate, Pileta de Prehistoria, National Geographic.   

Descobrint noves pintures rupestres i els seus autors.

Ja fa temps que el projecte Sigarep (Sistema geogràfico de información del arte rupestre) de la UNED, amb l'arqueòleg Sergio Ripoll, el fotògraf José Latova i els experts en noves tecnologies Vicente Bayarri i Jesús Hermida, aplica escanejos multiespectrals amb càmeres que permeten captar 16 milions de colors arribant a les franges ultraviolades i infraroges. Gràcies a aquesta tecnologia es poden visualitzar pintures rupestres que són invisibles a l'úll humà. 

La mitjana de noves identificacions és d'una mitjana  40% superior a les obres ja conegudes. S'ha aplicat a jaciments amb pintures rupestres i a d'altres d'inèdits amb un gran èxit. És per aquest motiu que aquesta tecnologia ha esdevingut essencial en la identificació, catalogació i recerca en l'àmbit de l'art rupestre.

En la imatge de Huggingtonpost que acompanya es pot veure el mateix fragment de roca amb una imatge normal i una altra usant la càmera multiespectral. Com es pot comprovar a la imatge de sota hi apareixen multitud de figures que no es poden detectar a simple vista. És evident que no es pot tancar cap catàleg de cap jaciment sense haver estat analitzat completament amb aquesta nova tècnica.

Aquesta ha estat aplicada en diferents campanyes a jaciments de Madrid, Salamanca, Àvila i Segovia. Cal destacar que en alguns dels jaciments hi han pogut identificar representacions pròpies del que fins ara s'havia anomenat art llevantí que com es pot comprovar s'estenia molt més enllà de l'àmbit geogràfic que fins ara se li havia atribuït.

Aquesta tècnica es va emprar també a la zona de Valltorta-Gassulla amb força èxit. Va ser llavors quan en Ramon Viñas, especialista de l'IPHES ens va comentar la possibilitat d'analitzar les obres amb la finalitat de determinar-ne els autors. Efectivament, segons aquest investigador es donen clars patrons en la producció de les pintures que ens poden donar informació dels seus autors i de retruc de les migracions i les ocupacions que diferents grups van fer de cada zona.

Aquesta idea ha estat aplicada per Juan M Apellániz i Imanol Amayra de la Universitat de Deusto a les pintures rupestres de Ekain i Niaux (prop d'Andorra) i altres de la zona. Han seleccionat 70 dibuixos i gravats de cavalls d'entre 300 de la zona i han pogut identificar 10 autors de pintures i 10 autors de gravats i 4 artistes que usaven les dues tècniques.

Els autors es basen en l'análisi matemàtica de l'estructura de proporcions de 20 eixos de les figures, dels resultats estadístics d'aquestes dades i la observació microscòpica de les obres. És a partir de la valoració conjunta dels resultats obtinguts que s'atreveixen a assegurar que el nivell d'encert és molt alt. 

A la imatge es pot veure un cavall de la cova d'Ekain que ha estat objecte de la recerca obtinguda de la notícia que ha publicat El País on podeu ampliar la informació. També podeu fer-ho al Bolg PaleoramaenRed.

L'avantpassat comú entre ximpanzés i homínids va viure fa 12 milions d'anys?

Una de les fites més importants quan parlem d'evolució humana correspon al moment en què els llinatges que han donat lloc respectivament als ximpanzés i als humans actuals es van començar a separar. Poc a poc aquesta distància s'ha anat endarrerint per situar-se, segons la majoria de publicacions, a l'entorn dels 7 milions d'anys. 

El ximpanzé és l'animal amb l'ADN més semblant al nostre. A partir d'un determinat moment es van separar dues línies evolutives. En cada una de les dues línies es van produir modificacions genètiques successives ja sigui afegint, reduint o modificant l'ADN inicial. Comparant l'ADN de les dues espècies es pot saber quin és el percentatge de la seva diferència. Aquesta quantitat absoluta cal contrastar-la amb una taxa de modificació de l'ADN variable que actuaria com el patró d'un comptador de manera que com més temps passa més diferència hi hauria entre les càrregues genètiques de les dues espècies. Així doncs dues espècies similars poden tenir diferents ritmes de transmissió de variabilitat genètica als seus descendents.

L'estudi de D'Oliver de Venn, Gill McVean4 i altres quatre investigadors més ha demostrat després de comparar l'ADN de nou membres d'un llinatge de Pan troglodytes verus que la taxa de mutacions genètiques és més alta en els ximpanzés que en els humans. 

L'ADN femení aporta menys mutacions (25%) a la descendència atès que l'home crea constantment noves cèl·lules reproductores i, cada any que passa s'afegeixen noves mutacions. En el cas dels ximpanzés l'aportació de diversitat genètica per part del mascle és superior (90%) ja que tot i que inicialment són semblants en els dos casos, el factor edat en els ximpanzés determina un augment de la taxa de generació de mutacions superior.  

L'estructura d'aparellament en els ximpanzés pot haver produït un índex més gran de producció espermàtica i de retruc un augment del percentatge de mutacions. Recordem que morfològicament la mida dels testicles d'un ximpanzé equival comparativament al triple que al dels mascles humans. 

Tal com afirma  Mc Vean a Livescience el seu estudi demostra una taxa de variació de 0,1% cada milió d'anys i, tenint en compte que la diferència seria d'un 1,2%, es podria concloure que cal remuntar-nos als 12 M d'anys per a torbar el moment de separació entre els dos llinatges. 

Podeu completar la informació a National Geographic, Science Daily o el resum en castellà a Paleoantropologia Hoy. 

La imatge correspon a una adaptació d'una publicitat de l'empresa Braun.

---

El cas de la corda de la Cueva de Ardales.

La Cueva de Ardales (Málaga) és un jaciment molt conegut que els investigadors han estudiat per la presència de pintures rupestres amb una antiguitat d'uns 30.000 anys. 

A vegades mirem el que ja coneixem i no seguim explorant. Això és el que ha passat en aquest indret on els investigadors han identificat una corda petrificada de 30.000 anys d'antiguitat lligada a la part alta de l'estalactita, a quatre metres d'altura, i que servia, segons sembla, per a poder pujar i així pintar o repintar les imatges ja realitzades en els llocs de difícil accés. 

A més de la corda s'han localitzat quatre làmpades situades a la mateixa zona damunt d'estalactites trencades i una dotzena de fixes i altres de mòbils repartides per la cova i s'han identificar els combustibles orgànics que utilizaven (moll de l'os o cera verge d'abella). 

L'equip d'investigadors coordinat per José Ramos i Gerd Chistian Weniger ha demostrat l'ocupació neandertal del jaciment amb una antiguitat d'uns 50.000 anys, han localitzat un espai dedicat a la realització de pigments i restes òssies que permeten identificat la dieta dels grups de sapiens i de neandertals que van habitar l'indret. 

El fet que noves exploracions de jaciments ja coneguts i excavats, ja sigui usant noves tecnologies o no, permetin descobrir noves troballes és un fet habitual en el món de la arqueologia.   

Per ampliar la informació podeu llegir el post de Pileta de la Prehistoria o MalagaHoy.

---

Origen neandertal de la regulació del color de la pell i de la fotosensibilitat.

Ja coneixíem per altres estudis algunes de les modificacions genètiques que els asiàtics van patir en el procés de migració envers l'est d'euràsia. Aquestes afectacions tenen a veure amb el cabell, la pell, l'estructura dental i la vascularització del pit femení entre d'altres. En aquesta mateixa web podeu llegir el resum de l'article que el desembre de 2013 comenta la reintroducció del gen Hyal2 a l'ADN de l'home modern per hibridació amb els neandertals.

Recentment el mateix grup de recerca (Qiliang Ding, Li Jin i altres sis investigadors) Han publicat a la revistaMolecular Biology and Evolution un nou article que explica, novament, la hibridació neandertal en relació a les característiques dels mecanismes implicats en la regulació del color de la pell i del fotoenvelliment. Es refereixen a la variant Val92met del gen MC1R responsable de l'hormona estimulant dels melanòcits, cèl·lules especialitzades en la formació de melanina que es disposen a nivell de la capa basal epidèrmica.

Resulta molt interessant la distribució geogràfica del percentatge de població afectada per aquesta modificació genètica. En la imatge que acompanya i que Dienekes ha compartit en el seu blog es pot apreciar de color negre el percentatge en les diferents zones del món. Segons l'article les zones on la població presenta més aquesta mutació són els aborigens taiwanesos (60-70%), els asiàtics continentals de l'est (30%) i és molt menor en els europeus (3%). La presència d'aquesta mutació en poblacions indígenes d'Amèrica del nord es pot interpretar com una nova prova de la migració per l'estret de Bering.   

Toumai, the oldest human ancestor.

Alliantcontent ha publicat un interessant vídeo de 38' de durada sobre Toumai. Correspon a l'espècie Sahelanthropus chadensis que va habitar a l'Àfrica central aproximadament fa uns set milions d'anys. Les imatges fan referència al moment de la troballa, els diferents estudis que s'hi han realitzat i la reconstrucció plàstica. Idioma: anglès i francès.

L'entrada del neolític a Europa va ser principalment per mar.

Ja són molts els treballs publicats en aquesta web sobre el procés, l'època i les vies d'entrada de la neolitització a Europa. Ja en un article titulat "La difusió del neolític per Europa" de maig de 2012 es feia referència a l'existència de successives migracions marítimes que passava per la mediterrània i d'illa en illa mentre transmetien els coneguts paradigmes culturals del neolític per la zona a través d'aquesta via. 

A l'estudi de Peristera Pashou i tretze investigadors publicat a PNAS que comentem avui es ratifica aquesta via d'entrada, no com a única, però sí com una de les més importants. 

La recerca es basa en l'anàlisi de l'ADN de 964 persones pertanyents a 32 ubicacions diferents de l'est de la mediterrània. Segons es demostra amb les dades de l'estudi l'origen de la migració provindria de la zona de l'actual Capadòcia i es dirigia, en un primer moment, a la costa sud-oest des d'on es van dispersar per les illes del Dodecaneso fins a l'actual Grècia. Un altre grup es va instal·lar a Creta des d'on es van dirigir a l'oest de Sicília i al sud de la península itàlica. 

Així com altres estudis asseguren la importància de la ruta terrestre per la primera entrada dels grups sapiens caçadors recol·lectors a Europa, i identifiquen rutes importants com la que defineix el riu Danubi sembla ser que els coneixements de navegació, el desenvolupament tecnològic ja permetia un trasllat segur  d'un grup humà nombrós per la via marítima, tot i que no es coneix el tipus d'embarcació que podien construir i utilitzar.

 La font de la imatge que il·lustra l'article prové de la web de newscientist.

Maig 2014. Novetats breus.

1. L'Institut Català d'Arqueologia Clàsica (ICAC) ha publicat a la web Amphora ex Hispania un catàleg d'àmfores hispanes. El lloc ofereix una multitud de possibilitats de cerca en funció de la seva datació, localització, etc.  i, posteriorment, s'accedeix a un conjunt de fitxes on podem trobar informació sobre les peces. 

2. Un equip d'arqueòlegs ha destapat l'escala interna que comunica l'entrada del Talaiot de Cornia Nou situat a Maó amb la part superior. Podeu veure la imatge i ampliar la informació al blog PaleoramaEnRed. 

3. Plos Biology publica un interessant article sobre l'evolució genital i la necessitat de corregir el biaix masculí en aquest tipus d'estudis. 

4. Desenvolupament mandibular de Paranthropus robustus. Podeu ampliar la notícia a Phisical anthorpology o a Paleoantropologia Hoy. 

5. Sobre el consum de drogues a la prehistòria. Journal of Archaeological Method and Theory o News Network Archaeology.

6. Un estudi publicat a Journal of human evolution dona a conèixer les troballes dels jaciments de Danakil i Mulhuli-Amo. Les restes corresponen a homo erectus i tenen una antiguitat d'un milió d'anys. En destaca el crani gairebé complert UA-31. Podeu ampliar la informació al blog Paleoantropologia Hoy.

7. Interessant estudi sobre les puntes de fletxa de la important i coneguda cultura Clovis (13.300 - 12.500 BP) que segons sembla va començar a l'oest d'Amèrica del nord i després a l'est on hi trobem peces més diverses. Aquesta cultura evoluciona posteriorment en la cultura Folsom. Podeu baixar-vos l'arxiu d'Acadèmia.Edu simplement amb un registre o consultar el resum d'Paleoantropologia Hoy. 

8. Un estudi neuroanatòmic d'Emiliano Bruner i quatre investigadors més conclou que el desenvolupament de la capacitat cerebral en sapiens i neandertals i per tant la reestructuració dels elements cranials i morfològics de l'encefal i dels òrgans implicats pot haver afavorit el desenvolupament de problemes de visió i l'Alzheimer. Podeu llegir l'article sencer a Frontiers o un resum a Paleoantropologia Hoy. 

9. Daniel De Miguel, David M. Alba i Salvador Moyà-Solà de l'Institut Català de Paleoantropologia han publicat un estudi a la revista Plos One segons el qual la causa que els hominoides que fa 14 milions d'anys van ocupar Euràsia va ser la seva capacitat per adaptar-se a una dieta variada. Aquest fet va ser també el que, després d'un canvi climàtic, en va provocar la seva extinció. Ja no disposaven d'aquesta varietat de recursos en el nou entorn. Podeu llegir el resum al blog de l'¡ICP o a l'article sencer a la font ja esmentada anteriorment. 

10. Curt, però interessant article de La nueva ilustración Evolucionista sobre el creixement del nas i la seva funció en l'evolució humana. 

11. Al Nord-est de França s'ha localitzat un ric enterrament d'una antiguitat de fa  2.300 anys on s'havien implantat post mortem ullals de ferro que reproduïen la forma dels originals. Aquesta tradició documentada a Egipte des de fa més de 5.000 anys també es practicava a la cultura etrusca amb materials diversos. Segons sembla s'implantaven per a què el difunt pugui reiniciar una nova vida en les millors condicions possibles. Link.   

---

Foc a Cueva Negra fa uns 800.000 anys.

La propera publicació de l'article científic sobre la presència d'un fogar antròpic a Cueva Negra torna a posar aquest jaciment en primera línia de l'actualitat. El jaciment es troba en un penya-segat a l'estret del riu Quípar al municipi de La Encarnación  (Múrcia). 

El nivell que comentem correspon a un reompliment sedimentari de la cova que ha estat datat entre 990.000 i 780.000 anys BP amb tècniques de paleomagnetisme i biocronologia. Segons Michael Walker i la resta d'investigadors de la Universitat de Múrcia queda perfectament demostrada la existència de restes que demostren plenament que amb una antiguitat aproximada de fa uns 800.000 anys els humans que poblaven l'entorn hi mantenien un foc viu durant llargs períodes en aquell espai. 

Es tractaria de la prova de control del foc més antiga a Europa i una de les més antigues en el món en un context controlat per humans. Les evidències que permeten corroborar aquesta hipòtesi són diverses. D'una banda el sediment gris clar mostra indicis d'alteració tèrmica en la micromorfologia de les mostres del sediment, a més el lloc, espai interior, on es troba el fogar impossibilita que s'hagués generat de forma natural i sembla indicar la necessitat d'un trasllat continuat de combustible per a mantenir-lo. El tercer indici és la presència de sílex clarament alterat per l'efecte de restar molt de temps a altes temperatures que, d'altra banda, no poden ser conseqüència d'un incendi forestal. A més de restes de cendres o carbons també s'han trobat en el fogar restes òssies calcinades. Cal esmentar que no s'hi a trobat ni una excavació ni un cercle de pedres o altres materials dipositats amb la finalitat de protegir el foc.

En la foto que acompanya podeu veure el lloc de l'excavació on es troba el fogar i les restes de sílex i óssos alterats pel foc. En general cal distingir dos moments de l'evolució humana pel que fa al control del foc. El primer moment es produeix quan els hominins són capaços d'adonar-se dels seus possibles avantatges (calor, seguretat i tractament dels aliments) i, perdent la por a acostar-s'hi, poden traslladar un foc produït de forma natural a un entorn protegit del vent i la pluja i mantenir-lo aportant-hi combustible reiteradament. El segon moment, molt més recent en el temps, seria quan els humans són capaços de produir ells mateixos el foc gràcies a diferents tecnologies. 

En molts articles el control del foc a Cueva Mayor s'atribueix a Homo Heildelbergensis tot i que la cronologia s'acosta molt a la presència a Atapuerca (Gran Dolina) d'Homo Antecessor. Segur que el jaciment de Cueva Negra, on s'han trobat dents,  ens donarà noves alegries

Podeu obtenir més informació a la web de la Associación murciana para el estudio de la paleontologia y el cuaternario d'on he obtingut la fotografia que acompanya. També podeu consultar Paleorama en Red, Popular archaeology o Terraeantiqvae.

_________________________________________________________________________________

Arsuaga, Bermúdez i Carbonell parlen d'Atapuerca a La8 TV de Burgos.

La8 de Burgos ha publicat a Youtube el vídeo del programa Mesa de Redacción amb un col·loqui entre els tres codirectors d'Atapuerca. Una oportunitat única per passar una hora coneixent l'estat de les recerques als diferents jaciments i les perspectives de futur. I no només del jaciment, també de la situació actual dels coneixements i hipòtesis en relació a l'evolució humana. Imprescindible!

---

Noves imatges de la cova Chauvet.

Cada cop es limita més l'accés als jaciments amb pintures rupestres per tal de preservar les obres de possibles alteracions que puguin accelerar la seva desaparició. Per aquest motiu valorem qualsevol oportunitat per veure imatges d'aquests espais singulars. La Cova Chauvet, descoberta fa només 20 anys, és un d'aquests espais plents de testimonis d'una cultura simbólica ja desapareguda.

En aquest cas és TF1 que podeu veure gràcies a la web de Wat.tv i que he conegut gràcies a la difusió de Pileta de la Prehistoria. Són poc menys de 5 minuts d'un vídeo excepcional que recomanem especialment.

Podeu trobar més informació sobre la datació i el contingut de la cova Chauvet en aquest mateix blog.

 

---

Confirmat! El nostre origen a l'Àfrica de l'est.

Certament, ja fa anys que bona part dels investigadors en evolució humana consideren els origens de la nostra espècie a l'est d'Àfrica. L'estudi que resumim aquí confirma aquesta hipòtesi. 

Es tracta d'una recerca publicada en obert a la revista Plos One i realitzada per Nuha Elhassan, Eyoab Iyasu Gebremeskel, Muntaser E. Ibrahim i altres investigadors que han estudiat 848 seqüències del genotip de microsatèl·lits nuclears (repeticions de petites seqüències d'ADN) de diferents poblacions, incloent sudanesos, etíops i kenians, a més d'altres africans, asiàtics, australians, europeus i americans, i del citocrom c oxidasa (proteïna) de l'ADN mitocondrial (MT-CO2) per tal de determinar valors genètics en la població de l'est africà. 

De les conclusions de l'estudi cal destacar que dos terços de la diversitat genètica es localitza a l'Àfrica de l'est, més concretament, 43 dels 68 haplotips MT-CO2, la majoria al Sudan. L'existència d'aquesta diversitat és una prova evident de que es tracta d'una població més antiga que ha perdurat en el temps i ha generat aquesta diversitat. En canvi en els lloc on s'ha produït una migració més moderna la diversitat és menor. 

Les dades apunten a considerar que la població humana inicial a l'est de l'Àfrica era de 2 a 6 vegades més gran que en altres zones i superior a les estimacions d'estudis anteriors. Aquesta proporció de la població s'ha mantingut en el temps. També es mostren clarament dos moments on es produeix una important expansió demogràfica: fa 50.000 anys, possiblement en relació amb una situació de sortida d'Àfrica, i fa uns 15.000 anys.  

Altres dades que permeten assegurar que la mida de la població era força gran són les que mostren la no existència de fenòmens com la deriva genètica i l'endogàmia, aquests processos que produeixen degeneració i, fins i tot, inviabilitat de la continuïtat d'una nissaga en poblacions petites s'ha produït en molts llocs del món, però no a la zona estudiada. 

Em semblen especialment interessants les dades relatives a les poblacions inicials d'Austràlia ja que preserven en el seu ADN-mt testimonis d'haplotips africans antics. Això fa pensar que ja inicialment el grup que va poblar el nou continent ja comptava amb una mida considerable. No es tractava doncs d'un petit grup aventurer si no d'una migració relativament massiva. 

La imatge del mateix estudi que acompanya mostra com a partir d'haplogrups identificats en ximpanzés i neandertals es genera, en primer lloc, el grup A (en rosa) format per 1 seqüència individual de Kènia, eritreus, ugandesos i sudanesos. Més tard es forma el grup B (color groc) exclusiva de l'est d'Àfrica i pròpia de les mateixes poblacions anteriors i,finalment, el grup C que inclou poblacions de gairebé la resta del món.

______________________________________________________________________________

Noves pintures rupestres a la península ibèrica.

En pocs dies s'han publicat dues notícies sobre la troballa de noves pintures rupestres. En el primer cas es tracta de 12 figures humanes i d'animals que tenen una antiguitat de 7.000 anys. Aquestes pintures localitzades en un jaciment encara secret de Vilafranca a Castelló corresponen a exemples molt interessants de la tradició llevantina reconeguda per la UNESCO. 

Per ampliar la informació podeu llegir el post anterior sobre la publicació del llibre de Ramon Viñas i J. Guillermo Morote sobre l'art rupestre de Valltorta-Gassulla. Com ja és habitual en aquests casos les noves tecnologies han permès identificar més pintures de les que es poden observar a simple vista. En el conjunt s'hi poden identificar representacions relacionades amb la cacera i els seus preparatius on s'identifiquen figures humanes armades amb arcs, braus i cabres.

Recordem que, segons Ramon Viñas, es poden identificar tres cultures relacionades a l'est peninsular. A aquest investigador li agrada comentar el caràcter especial dels entorns on es troben les pintures i la importància de la tradició en perpetuar aquesta pràctica en el temps. 

Per ampliar la informació podeu llegir l'article d'El País o de Paleorama en Red. 

La segona troballa s'ha produït a la cova de Lumentxa a  Lekeito, Biscaia. Es tracta de dos bisons i un cap de cavall que corresponen a la cultura

magdaleniense. Els autors van aprofitar les característiques de la roca per integrar-les en el disseny de diferents parts dels animals com es pot apreciar a la imatge. 

Sobre de les pintures s'hi poden identificar diferents escrits que corresponen a diferents ocupacions de la cova que ha servit de refugi en diferents ocasions. Unes d'aquestes inscripcions corresponen a  l'any 1868 i d'altres es van realitzar durant les guerres carlines. 

A la imatge facilitada per la Diputación Foral de Navarra es poden veure els panells tal com es veuen a simple vista i, a la dreta, ressaltant alguns dels motius rupestres. 

Podeu ampliar la informació al blog de Pileta de Prehistoria o a l'ABC.

---

Poblament humà a Amèrica. Naia i Piauí.

La descoberta del crani de "Naia", una jove de 15 anys, al fons de la cova inundada de Quintana Roo ha estat interpretat com la demostració de la relació entre els primers pobladors del continent americà i els indígenes actuals d'aquest continent. Segons els investigadors el crani presenta característiques morfològiques paleoamericanes i un ADN mitocondrial del grup D1 que demostra la seva relació amb l'entrada del grup per l'estret de Bering. 

La datació del crani trobat a la península de Yucatan a Mèxic ha estat calculada per laboratoris dels Estats Units i de Canadà indica una antiguitat d'entre 13.000 i 12.000 anys. Certament aquesta línia de recerca representa una de les demostrades i la oficial pel poblament de l'homo sapiens al continent americà. 

Les restes de Naia que rep el nom de les nimfes aquàtiques de la mitologia grega s'ha trobat rodejada de restes d'onze espècies extintes del plistocè tardà com un tigre dents de sabre o un tapir gegant.  

Sorprèn especialment el lloc on s'han trobat les restes. Per aquest motiu reproduïm l'impressionant vídeo de quatre minuts publicat a Youtube per l'INAH (Instituto Nacional de Arqueologia i Historia) mexicà on es pot veure la ruta que segueixen l'equip de submarinistes per poder arribar fins a les restes de l'esquelet. La cova va quedar submergida desprès de la gran desfeta de gel després de la darrera glaciació.  

Podeu ampliar la notícia a l'article original de Science, o als blogs d'Smithsonian, Dienekes, PaleoramaEnRed o Antrophistoria. La imatge de Naia és de Roberto Chavez de l'INAH. 

En la mateixa línia aquest cop ens endinsem en el terreny més incert de les hipòtesis no acceptades sobre un poblament més antic del continent americà. Per aquest motiu demano la màxima prudència al lector. Certament, però, cal constatar les múltiples evidències existents de poblament humà antic (anterior a 30.000 anys) a Amèrica de Sud i Central. De moment la majoria d'aquestes proves mostren l'acció antròpica sobre diferents materials però no es disposa de suficients jaciments amb esquelets que ens puguin aportar més informació d'aquesta etapa. 

En aquest article de El país sobre les investigacions de Niéde Guion a Piauí (Brasil) on s'exposa la hipòtesi, no reconeguda, d'aquesta autora sobre una colonització de la zona procedent del continent africà fa 100.000 anys. De moment sembla una possibilitat insuficientment demostrada i força agosarada però que sense cap mena de dubte s'ha de conèixer. 

La fotografia publicada a l'article comentat i reproduïda aquí és de Toni Pires.

_________________________________________________________________