Pintura rupestre de color blau?

Les pintures rupestres consten habitualment de tres elements: el pigment, l'aglutinant i la incorporació de materials per a donar cos i volum a la barreja. Alguns dels materials de la barreja aporten simbolisme com és el cas de la pols d'ossos. La funció de l'aglutinant és la de millorar la fixació del material a la superfície que cal pintar, els més usats són les reïnes, mel o greixos. Els pigments podien estar fets a base de productes vegetals com el carbó, orgànics com les femtes o mineral, habitualment l'hematita, argila o l'òxid de manganès. Els colors més habituals són l'ocre, el vermell, el negre i el groc. 

L'abric Remacha situat a la vora del riu Duratón a Villaseca (Segòvia) forma part d'un conjunt de més d'una trentena d'espais amb presència de pintures rupestres amb una antiguitat aproximada d'uns 4.000 anys. En aquest jaciment ple de figures antropomorfes, d'animals i representacions esquemàtiques s'hi pot observar una imatge de color blau fosc. Aquesta figura ha estat investigada per Mercedes Iriarte i altres tres investigadors més. A l'article publicat a Journal of Ramal Spectroscopy mostren els resultats d'anàlisi dels pigments realitzats usant espectroscòpia micro-Raman, microscòpia electrònica d'escombratge i microanàlisi per energia de raigs X. 

Els pigments de color rogenc estan fets a base d'hematita. La importància de l'estudi és la determinació de la substància del pigment de color blavós que correspon a paracoquimbita. Aquesta substància és la primera vegada que s'ha identificat com a pigment utilitzat en les pintures rupestres. 

Podeu ampliar la informació llegint el post de Paleorama en Red d'on he obtingut les imatges.

Are we last neanderthals?

Conferència de John Hawks sobre les més recents descobertes en relació als neandertals. Aquesta xerrada s'ha dut a terme en el marc del Chicago humanities Festival. El vídeo dura una hora.

---

Els pollastres i la migració humana pel pacífic.

Quan un grup humà decidia o es veia forçat a emigrar del seu lloc de residència per anar a viure a una illa llunyana o a un destí incert travessant l'oceà més enllà de l'horitzó emprenia un viatge al desconegut pel que calia anar ben preparat. 

Entre les coses imprescindibles: Protecció del sol i el fred, la major quantitat d'aigua possible i el sistema de recollir-ne de la pluja i aliments o estris per aconseguir-los (arpons, hams,...). Devia ser habitual incorporar a la balsa aquells animals que poguessin proveir d'aliments durant el viatge. Entre aquests animals destaca la gallina que gràcies a la producció d'ous permetria als navegants disposar de proteïna animal molt valuosa. 

L'estudi de Vicki A Thomson i catorze investigadors més publicat a la revista PNAS ha consistit en l'estudi de l'ADN mitocondrial de 144 espècies (modernes i antigues) d'una àmplia zona del pacífic. El material analitzat ha permès identificar haplogrups específics de la zona que poden donar llum sobre la migració humana per l'oceà. 

La principal conclusió de l'estudi és desmentir que les línies de migració havien arribat a Amèrica del sud tal com afirmaven estudis anteriors realitzats amb ADNm contaminat. D'altra banda s'han pogut identificar aquests haplogrups en dues espècies modernes de les Filipines, fet que es pot interpretar com un possible origen de la migració o un retorn posterior envers l'est. Destacar també que comunitats importants d'aquestes gallines, que acompanyaven les primeres migracions i posteriors intercanvis, continuen vivint en determinades illes del pacífic. 

Em sembla interessant el plantejament de seguir el rastre dels animals que acompanyaven les migracions humanes. Aquesta metodologia servirà per desvetllar incògnites sobre les migracions al pacífic, les primeres poblacions a Amèrica del sud i a altres llocs del planeta. 

Podeu ampliar la notícia a  Science Daily.

"Little food" Australopitecus Prometeu datat en 3M d'anys.

Després de 13 anys d'excavació es va aconseguir extreure del jaciment de la cova de Silberberg a Sterkfontein al nord-oest de Johanesburg les restes força completes localizades l'any 1997 per Ronald Clarke, Stephen Motsumi i Nkwane Molefe de la Universitat de Witxatersrand d'un australopiteci anomenat "Little food" per les petites dimensions de la seva extremitat. 

El conjunt calcari en el que es va trobar és molt famós per la presència de gran quantitat de restes fòssils d'australopitecins africans com la famosa Sra Ples. Aquest important jaciment ha estat anomenat el bressol de la humanitat.

El col·lapse de les restes en un determinat moment i l'acumulació posterior de sediments més moderns ha dificultat l'obtenció d'una datació fefaent. Les diverses datacions realitzades per diferents equips d'investigadors havien donat antiguitats molt diferents. 

La revista Journal of Human evolution acaba de publicar un article de Laurent Bruxelles i altres autors francesos especialitzats en la datació de coves de pedra calcària on demostren que l'estrat STW 573 on es van trobar les restes de "Little food" té una atiguitat aproximada de tres milions d'anys. 

La recerca conclou que al voltant de fa tres milions d'anys vivien dues espècies d'australopitecins a la zona de Sterkfontein: africanus i prometeu. Alguns dels autors consideren que la humanitat podria provenir d'una d'aquestes dues línies evolutives, mentre que l'altre es va extingir. 

Per a ampliar la informació podeu consultar la publicació de la notícia a la web de l'INRAP, Science Daily. També recomano la lectura de l'article de South African Journal of Science. 

La imatge de Ronald Clarke correspon a la font de l'INRAP ja citada.

Consum de plantes i neandertals

L'estudi d'Amanda G. Henry i els seus companys analitzen els fitòlits i les restes de midó que s'han localitzat en les dents i les eines lítiques usades per a xafar les plantes per determinar que els neandertals consumien una gran diversitat de plantes i que explotaven la diversitat vegetal del seu entorn de forma molt semblant a la que era pròpia dels sapiens. Altres estudis anteriors ja havien demostrat el coneixement que els neandertals tenien de determinades plantes de les que probablement se'n feia un ús medicinal. 

Els autors de l'estudi reivindiquen la necessitat d'incloure el consum de plantes per tal de tenir una imatge més real dels hàbits alimentaris dels neandertals ja que sovint la majoria de conclusions sobre la seva vida i desaparició es centren massa en el consum de carn. A l'estudi publicat a Science Direct es planteja la necessitat d'integrar aquest coneixement amb el de la tecnologia, comportament social i estratègies de recerca i de tractament dels aliments. 

Per ampliar la informació us recomano el post de Prehistòria al dia. La imatge de polens que acompanya no correspon a l'estudi que comentem aquí.  

La Sarga. Art rupestre.

El Centre Cultural d'Alcoi ha penjat a Youtube aquest vídeo de gairebé 5 minuts sobre l'art rupestre del jaciment de La Sarga. Pensem que val molt la pena fer-ne reproduir-lo per la seva qualitat pedagògica i la voluntat de difusió del patrimoni arqueològic de la zona. L'Ajuntament i el Museu d'Alcoi així com la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana han col·laborat en la seva producció.

Novetats breus del mes de febrer

1. A la revista Science Direct es pot llegir l'article i observar les imatges que demostren l'ús de l'ocre pels neandertals fa 47.000 anys al jaciment francès de Les Bossats. En el mapa s'hi pot observar el jaciment on s'han trobat les restes i la ubicació dels punts d'extracció del material.

2. S'han identificat i s'estan estudiant noves pintures rupestres a les coves de Pruneda i Soterraña a Asturias. La troballa la està investigant el Centro de la Fauna Glacial de Avín. Podeu ampliar la informació a l'article de Pileta de Prehistoria on hi trobareu altres enllaços.

3. S'ha localitzat a O Saviñao un nou dolmen sense catalogar. En podeu veure la fotografia i ampliar informació a la notícia que publica La Voz de Galicia.

Les pintures rupestres de Chauvet no són tan antigues.

Els intents de datar correctament les pintures rupestres de la cova de Chauvet han estat molts, i els resultats obtinguts han estat força divergents. en aquesta mateixa web ja s'hi han referenciat treballs en aquest sentit com és el cas de l'article de maig del 2012. 

Una característica habitual en els jaciments on hi ha pintures rupestres és que van estar fetes en un període molt llarg de temps, en diferents ocupacions i per diferents poblacions humans. Les darreres datacions realitzades als jaciments més importants del sud de França i de la zona cantàbrica de la península ibèrica i usant tecnologies innovadores han anat endarrerint les datacions fins gairebé el límit de l'intercanvi de poblacions sapiens i neandertals. 

En general, a part de les hipòtesis encara més antigues, la polèmica es podria centrar en sí les imatges més antigues es poden pertànyer al període Aurinyacià (32.000 a 29.000 anys) o al Gravetià (27.000 a 24.500 anys). Jean Combier i Guy Jouve en el seu article publicat a la revista Science Direct comenten les datacions anteriors i analitzen novament les pintures per arribar a la conclusió que les pintures rupestres de la cova de Chauvet pertanyen clarament al gravetià tal com es pot veure en la imatge de la mateixa publicació que il·lustra aquesta notícia. 

No hi ha dubte que cal afinar les noves tecnologies i revisar els resultats obtinguts amb les antigues per anar precisant les datacions d'aquestes manifestacions artístiques i simbòliques que són un recurs imprescindible per conèixer millor els nostres avantpassats. 

A continuació podeu veure una fotografia de la sala del fons realitzada per Jean Clottes que he obtingut de la pàgina d'Hominides que tracta d'aquest jaciment i que us recomano.

Disminució de la diversitat genètica dels neandertals a Europa occidental.

A la revista Molecular Siology and Evolution s'ha publicat un article reaitzat per un equip internacional de 10 investigadors (Love Dalén, Ludovic Orlando, Beth Shapiro, Juan Luis Arsuaga i altres) que conté els resultats de les anàlisis de 13 seqüències d'ADN mitocondrial corresponent a neandertals de diferents zones i períodes.

El resultat més important és la diferència de variació genètica, a l'Europa Occidental, entre neandertals anteriors i posteriors a 50.000 anys d'antiguitat. Els més antics mostraven la diversitat genètica esperable a la d'una espècie que havia ocupat la zona durant un llarg període, una diversitat equiparable a la dels sapiens actuals. En canvi, els neandertals més moderns havien disminuït la seva diversitat a la que en aquests moments equivaldria a l'existent a Islàndia. Per tant, és plausible formular la hipòtesi que es va produir una important disminució de la població de neandertals a l'oest d'Europa, probablement per les conseqüències del canvi climàtic i les difícils condicions de vida en les èpoques glacials. 

Abans de l'entrada de l'homo sapiens a Europa la població de neandertals es va recuperar però, aquest cop amb una diversitat genètica menor a causa del coll d'ampolla que havien acabat de superar. En el moment de l'entrada dels sapiens els neanderals presentaven una major vulnerabilitat com espècie. 

Podeu descarregar-vos gratuïtament el PDF de l'article d'on he obtingut la imatge que acompanya.

Rèplica de l'home lleó.

En el vídeo, realitzat per Studio Archäologie, es pot veure el procés de realització d'una rèplica de la famosa imatge de l'home lleó trobat a Hohlenstein Stadel, al sud d'Alemanya. La figura correspon a l'aurinyacià i va ser elaborada fa aproximadament uns 35.000 anys amb un ullal de mamut. Les més de 800 peces de què es composa van ser identificades en diferents excavacions. La figura de 30 cm d'altura ha protagonitzat una discussió sobre el fet de si es tractava d'una representació masculina o femenina i quin podria ser el seu significat. Durada: 6' 15''.

Dues espècies a Dmanisi.

L'article que presentem ara és una nova aportació a una de les polèmiques científiques més importants de l'actualitat. L'equip d'excavació del jaciment de Dmanisi liderat per David Lordkipanitze publicava l'octubre de 2013 un article a la revista Science que considerava els cinc cranis trobats en aquest jaciment com a pertanyents a una sola espècie i atribuïa les grans diferències entre els fòssils a la variabilitat que, segons els autors de l'estudi, també es podrien trobar entre els humans o els ximpanzés. 

Des de llavors diferents articles han posat en dubte les conclusions inicials suggerint l'atribució de les troballes a dues o més espècies. En aquesta línia José Maria Bermúdez de Castro, María Martinón i altres autors han publicat un article a la revista Plos One en el que es mostren l els resultats de les anàlisis comparatives de tres mandíbules: les dues més petites D211 i D2735 i la gran D2600 que encaixa amb el darrer crani trobat, el famós D4500. 

S'han centrat, en aquest cas, en els aspectes morfològics des del punt de vista del creixement i desenvolupament. L'estudi demostra diferències no explicables per la mida ni pel dimorfisme sexual, de manera que les variacions en l'estructura dels diferents mòduls mandibulars són significatives i demostren, segons els autors, que les mandíbules D211 i D2735 pertanyen a una espècie diferent a la D2600. 

Les diferents estructures dentals i el seu desgast anirien en la línia de l'ocupació de dos nínxols ecològics diferents. Altres estudis han refermat que la producció d'eines també demostren diferències en les indústries lítiques localitzades a Dmanisi. 

Els autors consideren que les característiques de les mandíbules petites són compatibles amb H Habilis o Homo ergaster, en canvi, D2600, per qui es podria mantenir la denominació d'Homo georgicus, presenta un mosaic de característiques força diverses, algunes relacionades amb australopithecus o, fins i tot, parantropus. Dues espècies diferents van sortir d'Àfrica per ocupar l'espai de l'actual república de Georgia i Daguestan, important lloc de pas en l'Àsia occidental. 

La imprescindible lectura del comentari en el Blog de José María Bermudez de Castro dona una idea exacta de l'estat de la qüestió i dels seus antecedents.

Podeu llegir la notícia a El país. 

La fotografia publicada a l'article ja esmentat és propietat de D. Lordkipanitze. Vista lateral de les mandíbules D2600 i D2735.

Febrer 2014

---

Novetats breus

1. A la revista Science Direct es pot llegir l'article i observar les imatges que demostren l'ús de l'ocre pels neandertals fa 47.000 anys al jaciment francès de Les Bossats. En el mapa s'hi pot observar el jaciment on s'han trobat les restes i la ubicació dels punts d'extracció del material.

---

---

Çatalhöyük el primer teixit

El mes passat ja parlàvem d'aquest poblat neolític de l'Anatòlia central en relació a la descoberta d'unes pintures que han estat interpretades com el primer mapa documentat. 

Gràcies a l'escalfor que va provocar l'incendi del poblat fa uns 9.000 anys s'hi van conservar algunes restes que presenten una qualitat extraordinària. És el cas de les restes d'un teixit de lli filat amb cànem que embolcallava un cadàver d'un nen petit. Segons els investigadors el material procedia de zones del mediterrani oriental. En aquests moments són les restes més antigues d'aquest material. 

Segur que el jaciment de Çatalhöyük desvetllarà noves troballes de gran interès per a conèixer l'estructura social, els costums i les tradicions en el neolític a l'Àsia occidental.

Podeu ampliar la informació a la web de Paleorama en Red d'on he obtingut la fotografia. 

---

---

Petjades d'homo antecessor a Anglaterra

L'equip de Nick Ashton ha estat l'encarregat d'estudiar el conglomerat de petjades que s'han trobat a Happisburgh, un petit poble costaner del sud-est d'Anglaterra. Les penjades es van formar en un antic estuari sotmès a les inundacions de la marea. Després de què els homínids es passegessin per la zona l'espai va tornar a ser enterrat per nous sediments aportats per la marea. Recentment l'erosió provocada per les onades ha deixat al descobert una zona laminar on s'han pogut identificar diferents grups de petjades. 

S'han estudiat la mida, la profunditat i el perfil de les petjades per poder determinar l'altura (màxim d'1,73, 1,63 i 1,60 m. en els individus més alts i altres inferiors a 1,4 m.) i el pes dels homínids, i s'ha arribat a la conclusió que es tractava d'un grup de com a mínim cinc adults i un grup de nens.

L'estudi palinològic demostra la presència en aquell moment d'una vegetació pròpia d'una etapa més freda (pi, avet, bedoll i zones de pastures) a l'actual, que correspon probablement al moment de sortida o d'inici d'una glaciació. Relacionades totes les proves es considera una antiguitat d'entre 0,85 i 1 milió d'anys i compatible amb l'espècie Homo antecessor. Voldria recordar que l'any 2012, a la zona, ja s'hi havien localitzat eines i ossos amb marques de tall que van ser atribuïdes a una ocupació d'aquesta espècie. 

Els investigadors consideren molt probable que apareguin noves petjades en zones propereson han aparegut les que per ara són les restes de petjades més antigues d'Europa. 

L'article ha estat publicat a la revista Plos One a la que pertanyen les fotografies que il·lustren aquest article i on podeu ampliar la informació.

Aprofito per comentar que tal com el més passat es va afinar la datació de les restes trobades a la Sima de los Huesos a Atapuerca, recentment també s'ha fet el mateix procés al jaciment de la Gran Dolina a la Trinchera del ferrocarril a Atapuerca que passa de l'edat mínima de 780.000 anys establerta fins el moment a la de 900.000 anys d'antiguitat. Aquesta informació és pertinent atès que es tracta del nivell d'ocupació on es va identificar per primera vegada l'espècie homo antecessor. Podeu ampliar la informació al blog Paleorama enRed. 

Gener 2014

Novetats breus

1. 10 nous jaciments amb gravats rupestres han estat localitzats a Sonora (Mèxic). Un total de 850 figures amb una antiguitat superior als 9.000 anys Aquest projecte es realitza amb la col·laboració de l'IPHES gràcies a l'investigador Ramon Viñas i a Beatriz Menéndez col·laboradora d'aquesta institució.

2. Qui estigui interessat en conèixer un jaciment neandertal amb ocupació de fa 40 a 60.000 anys pot visitar el de La Roca dels Bous a Sant Llorenç de Montgai, a la comarca de La Noguera. Avui recomanem aquesta visita per la innovació d'introduir procediments digitals en els procediments d'auto-guia. Per fer una mica de boca podeu visitar la seva web on hi trobareu tota la informació i l'oferta, força completa, d'horaris i activitats. 

3. Interessant article sobre l'alimentació de Paranthropus Boisei publicat a Plos One. També podeu llegir la notícia a ScienceDaily o la referència en castellà aPileta de Prehistoria. La seva autora Gabrielle A. Macho de la Universitat d'Oxford havia treballat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

4. Isabelle Crèvecoeur ha reestudiat un molar del jaciment d'Ishango (Congo) atribuït inicialment a l'home sapiens i a una antiguitat d'entre 20.000 i 25.000 anys i, després de les inevitables comparacions, sembla haver demostrat que no coincideix amb cap hominin conegut i podria tenir una antiguitat de 2,5 M d'anys. Tot i que cal confirmar-ho, és evident que els calaixos dels museus antropològics guarden peces dignes d'una nova avaluació, especialment a partir dels coneixements recents que amplien i afinen els coneixements sobre l'evolució humana. Podeu ampliar la informació a la publicació d'Hominides.

5. Parantropus Boisei, una espècie herbívora que habitava a Àfrica fa uns 2 milions d'anys, obtenia bona part de l'energia que necessitava del consum de xufes de l'espècie Cyperus esculentus molt rica en midó que completa amb la ingesta d'insectes i cucs. Segons l'article de Gabrielle A. Macho publicat a Plos One la seva dieta es podria relacionar amb la dels babuïns. Més informació a Sci-news, Agencia SINC.

6. El jaciment de La Sima de los Huesos a Atapuerca ha estat datat novament per luminiscència i mostra una antiguitat mínima de 427.000 anys amb un marge de confiança de 12.000 anys. Science Direct.

---

Llegat genètic neandertal

Cada vegada es coneixen més dades sobre el procés d'hibridació entre neandertals i humans. L'estudi genètic presentat a Nature per Sriram Sankararaman i signat, entre d'altres, pel mateix Svante Pääbo ens acosta amb més detall i concreta quins gens i a quines estructures i funcions afecten les aportacions genètiques dels neandertals. 

L'estudi es realitzà amb 846 persones d'origen no africà, 176 procedents de l'Àfrica subsahariana i l'ADN neandertal seqüenciat amb alta qualitat per l'equip de Leipzig. La primera conclusió és que la concentració de l'herència neandertal no es disposa de forma uniforme en tot l'ADN sapiens actual, en realitat hi ha zones on aquesta concentració és més alta. 

Dues de les zones genòmiques on es dona una menor presència d'ADN neandertal és en els testicles i les zones del cromosoma X. Aquest dada ha estat relacionada pels investigadors amb el fet que la hibridació es va produir en un moment en què les dues espècies ja es trobaven al límit de la possibilitat de reproducció biològica amb èxit. Les parelles mixtes haurien disposat d'un menor èxit reproductiu. 

La producció de queratina relacionada amb la duresa de la pell, de les ungles i dels cabells és un dels llegats neandertals que van traspassar als sapiens i que, suposadament, ens van ajudar a afrontar millor la supervivència en zones fredes. D'altres variants genètiques estan relacionades amb patologies immunes i fins hi tot amb comportaments com al capacitat de deixar de fumar. En aquest punt voldria recordar l'estudi que relacionava l'ADN neandertal amb determinats tipus de diabetis. 

La recerca continuarà per perfilar millor la influència neandertal en els sapiens actuals i, els investigadors han iniciat una línia de recerca per a comprovar quines han estat les aportacions de l'ADN denisovà. 

Podeu ampliar la informació a Science Daily. La fotografia que acompanya és una modificació de l'original de Miller. 

---

ADN net i escàner 3D aplicats a l'estudi de l'evolució humana

La tecnologia aporta millores a l'estudi de l'evolució humana. Gràcies a aquestes aportacions és possible una millor obtenció i tractament de la informació. En aquest article us presentem dues novetats.

D'una banda Pontus Skoglund, Svante Paabo i un grup d'investigadors publiquen a PNAS unarticle on informen que han estat capaços d'afrontar un dels principals problemes en l'estudi de l'ADN com és el cas de la contaminació amb ADN humà modern. Cal tenir present que fins fa molt poc temps no es plantejava treballar amb ADN antic. L'obtenció de les restes fòssils de neandertals o d'altres espècies no s'havia realitzat amb procediments per evitar la contaminació i, moltes d'elles, resultarien impossibles de seqüenciar. El mètode informàtic que presenten els autors separa l'ADN en funció dels diferents de degradació postmortem. S'ha pogut comprovar amb èxit amb una mostra d'ADN neandertal contaminada de la cova de Okladnikov a Sibèria.

En segon lloc us presentem la tecnologia escàner 3D que podeu veure en la fotografia adjunta feta en la seu de l'IPHES. Aquesta tecnologia permet una millor obtenció i registre de dades en el jaciment. D'altra banda la qualitat de la imatge i la possibilitat de transmissió digital possibilita la creació d'equips de recerca que podran compartir digitalment la informació formant equips en xarxa i socialitzar així els materials. A L'IPHES en Josep Maria Vergés i Juan Ignacio Morales són els arqueòlegs que se n'encarreguen. Les primeres proves s'han realitzat al jaciment del Mirador a Atapuerca.  

---

L'evolució humana i el precuneus

El precuneus és una zona del lòbul parietal implicada en la integració dels estímuls visuals i espaials, la memòria i l'autoconsciència. Presenta funcions relacionades amb la integració d'informació interna i externa de l'organisme. També s'ha relacionat amb activitat lligada a la imaginació, simulació i d'altres  processos  intel·lectuals. 

Un estudi publicat a Journal of Anatomy per Emiliano Bruner i altres autors reivindica la importància de l'evolució d'aquesta zona de l'escorça cerebral en el procés d'hominització. Aquesta estructura que no presenta diferències significatives en la seva estructura geomètrica i morfològica depenent del sexe ha estat analitzada pels autors en 90 subjectes. Segons sembla, el desenvolupament de les diferents zones implicades d'aquesta àrea es produeix després del naixement en els sapiens i, suposadament, no passa d'igual manera en ximpanzés ni en neandertals. 

Aquesta zona és la més sensible a l'Alzheimer i és la localització on s'inicia el procés de degeneració neuronal relacionat amb aquesta malaltia. Diferencies en l'estructura d'aquesta zona podria explicar també determinada variabilitat individual.

Tradicionalment les àrees que s'han relacionat amb el procés d'hominització han estat les prefrontals i d'altres especialitzades lligades amb funcions com el llenguatge i d'altres funcions superiors, i molt menys amb les àrees parietals. Per tot plegat sembla que esdevenir sapiens ha estat un procés global relacionat amb la reestructuració i complexació de bona part de l'escorça. 

Podeu ampliar la informació a la web de l'agència SINC.

---

Oreopithecus bambolii bipede i hàbil amb les mans

Oreopithecus bambolii és una espècie de mico que vivia en zones pantanoses de la Sardenya, la Toscana i algunes zones de l'oest d'Àfrica. Fa uns nou milions d'anys aquestes zones van quedar aïllades, rodejades pel mar, i és en aquest context protegit i sense depredadors que es va desenvolupar un dels simis que ja presentava un desplaçament bípede (En cap cas semblant a l'actual). 

A les mines de Bambolii s'hi han trobat fins a 50 individus fossilitzats. Aquesta espècie està força documentada. Pesava entre 35 i 40 Kg., no presentava un dimorfisme sexual gaire accentuat i tenia una dieta basada en el consum de fulles.  Va viure en aquest context d'aïllament durant aproximadament uns dos milions d'anys fins que restablert el contacte entre les illes i el continent va desaparèixer pel contacte amb especies depredadores.

Sergio Almécija, Marvin Shrewsbury, Lorenzo Torre i Salvador Moyà-Solà han publicat un estudi a la revista American Journal of Physical Anthropology sobre la mà d'aquesta espècie en el que es demostra que, tot i no estar clares les funcions específiques que era capaç de dur a terme, si que tenia una capacitat de manipulació fina molt superior als homínids vius (excepte sapiens, lògicament) i d'altres d'extints.

Podríem recordar que segons molts autors (ja ho havia dit el mateix Darwin) la possibilitat que la mà esdevingui una extremitat especialitzada i amb capacitats especifiques va molt lligada a la seva desvinculació de la marxa, i per tant al bipedisme. Les conclusions d'aquest article podrien demostrar aquesta relació, tot i que evidentment cal un desenvolupament intel·lectual per tal de poder planificar la realització d'eines amb les mans que han quedat lliures i amb una major funcionalitat. 

Imatge de Paltypus.it .

---

Çatalhöyük el primer mapa

Çatalhöyük era un poblat neolític que es va començar a bastir fa aproximadament uns 9.500 anys a L'Anatòlia Central (actual Turquia). L'assentament va assolir ben aviat un desenvolupament important ocupant una superfície de tretze hectàrees on hi residien unes mil famílies. Els seus habitants vivien de l'agricultura, la cacera i mantenien relacions comercials amb punts força distants de l'Anatòlia. Són importants també les troballes que demostren la presència d'una important producció de ceràmica i la presència de rituals religiosos complexes. 

Tot i que es tracta d'un jaciment molt estudiat sempre hi ha hagut una certa controvèrsia sobre el significat de la pintura que apareix a continuació i que he descarregat de la publicació sci-news. 

Recentment la publicació d'estudis geològics realitzats per Axel K. Svhmitt i cinc investigadors més a la revista Plos One demostra la relació entre la representació de la pintura i l'existència en les mateixes dates d'una erupció volcà Hasan Dagi situat a 90 Km. Aquesta nova informació aporta noves proves a la controvertida hipòtesi de que les pintures representen en un primer pla el poblat amb la seva estructura de cases i en un segon terme el volcà en erupció. D'altres interpretacions consideraven la part superior com la pell d'un lleopard. Per tot plegat sembla que la plasmació rupestre no només representa només un mapa si no que també la constatació d'una manifestació natural que segur va tenir importància per la població de l'antic poblat. 

La imatge de Dan Lewandowski publicada per la publicació ja citada representa com devia ser l'assentament humà, un dels primers amb una organització tant complexa

---

Ardipithecus ramidus en la línia d'australopitecins i humans

Ardipithecus ramidus va viure fa aproximadament uns quatre milions i mig d'anys. Correspon a una de les espècies (la més propera) de les precursores dels australopitecins. Encara està vigent la controvèrsia sobre si aquesta espècie és precursora de la línia que donarà lloc als australopitecs i, posteriorment, als homos. A favor d'aquesta hipòtesi ja hi havia dades: la reducció dels canins, l'estructura de la base del crani i una pelvis superior que indicaven la capacitat de desplaçar-se sobre dues cames. En contra l'estructura del peu i el seu caràcter arborícola.

En el darrer estudi realitzat per William H. Kimbel i quatre investigadors més publicat a PNAS es realitza una anàlisi comparativa de les diferents estructures de la base del crani. Segons els resultat obtingutsArdipithecus ramidus ja comptava amb característiques presents en els australopitecins i els humans com serien: un foramen magnum relativament anterior, desplaçament lateral dels forats de la caròtida, escurçament mediolateral de l'estructura lateral timpànica i reducció de l'element trapezoidal de la base de l'occipital. 

Totes aquestes modificacions van en la línia d'una ampliació de la base del crani. Aquesta reestructuració corrobora la relació evolutiva entre les diferents espècies analitzades i reforça la hipòtesi que es tracta d'una mateixa línia evolutiva. 

Podeu llegir la notícia a la web d'Archaeologynewsnetwork d'on he obtingut la imatge.

---