ADN nuclear de la Sima de los Huesos

L'espera ha valgut la pena! S'acaben de publicar a la revista Nature els primers resultats de la seqüenciació de l'ADN nuclear de fòssils de la Sima de los Huesos, jaciment d'Atapuerca, amb una antiguitat d'uns 430.000 anys.

Pols d'ossos de la Sima de los Huesos. Javier Trueba. Via IPHES 

El treball de Matthias Meyer et al. ha estat possible gràcies a la confluència de tres factors: 

1) El desenvolupament exponencial de les tècniques de seqüenciació d'ADN, la capacitat per a recuperar fragments parcials i la seva interpretació i l'eliminació de les interferències fruït de la contaminació de l'ADN. Resulta imprescindible el reconeixement de la feina desenvolupada per Svante Pääbo al cap del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, i d'altres investigadors i centres de recerca que ho han fet possible.

2) Les característiques especials del jaciment que han mantingut els fòssils en unes condicions excepcionals. La temperatura, la  humitat i les característiques del substrat argilós que envoltava les restes han estat òptimes per afavorir aquesta conservació.

3) La cura en el tractament dels fòssils per part de l'equip d'arqueòlegs d'Atapuerca i de la seva gestió tant en l'extracció com en la conservació posterior.

La Sima de los Huesos conté l'acumulació d'uns, com a mínim, 28 individus i gairebé uns 7.000 fòssils. El fet que s'hi hagi trobat un bifaç de quarsita que mai havia estat usat, s'interpreta com indicador de simbolisme associat a la disposició intencionada de cadàvers. 

En un estudi anterior, també publicat a Nature, realitzat amb l'ADN mitocondrial (propi del llinatge matrilineal) havia indicat que, com a mínim, un individu estava relacionat amb els denisovans, una població derivada més recentment dels neandertals. Aquesta "espècie" s'ha localitzat a la cova de Denisova a la serralada d'Altai. 

Així com la majoria d'humans actuals (excepte el africans subsaharians) han incorporat ADN neandertal per hibridació, també hi ha poblacions humanes actuals, especialment a Oceania i a l'est asiàtic, que tenen ADN denisovà. És per això, que avui sabem que aquestes tres espècies havien tingut descendència fèrtil (i, de fet, amb dues més: una asiàtica i una africana) i, per tant, es podrien considerar una sola espècie biològica, tot i les evidents diferències morfològiques.

Font: Nature

L'ADN nuclear seqüenciat a partir de les restes orgàniques identificades en quatre fòssils de la SH (un incisiu, un molar, una escàpula i, en especial, d'un fèmur) corresponen, només, al 0,1% del total de l'ADN. La comparació d'aquestes seqüències d'ADN amb les conegudes pertanyents a d'altres espècies, situen les restes de la Sima de los Huesos en la línia evolutiva de l'Homo neanderthalensis. 

La troballa endarrereix la separació, que probablement va tenir lloc a l'Àfrica, entre neandertals i sapiens a entre 550.000 i 750.000 anys. 

Aquestes conclusions ocasionaran la redefinició de l'arbre genealògic de l'evolució humana. Amb la cautela deguda i entrant plenament en el terreny de les hipòtesis cal destacar:

- L'espècie Heildelbergensis podria deixar de ser considerada espècie mare que va donar lloc a neandertals i humans. Si aquest fet es produeix, caldrà reassignar les restes fòssils a d'altres espècies tant a Europa com a Àfrica. Ho comenta ampliament J. M. Bermúdez en el post citat més avall amb el número 2.

- La pèrdua del llinatge denisovà present en l'ADNm de les restes de la Sima de los Huesos es pot haver produït per onades posteriors de poblacions d'homínids que, procedents de l'Àfrica o el llevant asiàtic, van hibridar amb els primers neandertals europeus. Aquesta hipòtesi la planteja Matthias Meyer que la relaciona amb les innovacions tecnològiques associades.

Font Nature. Via Paleoantropologia Hoy

- El concepte d'espècie biològica amplia considerablement el seu rang temporal. Diverses espècies antropològiques, morfològicament diferents, d'Àfrica i Euràsia podien hibridar i tenir descendència fèrtil com a mínim durant els darrers 700.000 anys. Aquesta consideració podria extrapolar-se a un escenari similar durant el primer milió d'anys del gènere Homo? Podria explicar aquesta teoria la diversitat de Dmanisi? D'altra banda, cal tenir present que la hibridació no necessàriament comporta la consideració d'una sola espècie.

Tal com comenta Eudald Carbonell, cada vegada "es fa més evident la complexitat de l'evolució humana". De ben segur que futures dades ens aportaran noves informacions sobre moviments migratoris, canvis culturals i relacions entre les diferents espècies d'Euràsia.

Seguint el comentari de JM Bermúdez de Castro esperem que Homo antecessor esdevingui un puntal important en la recerca de l'espècie que es troba a l'origen de la nostra línia evolutiva. Les troballes a TD6, que es produiran d'aquí a pocs anys, en poden ser la clau.

Esperem que  els estudis esmentats fomentin la recerca en relació a l'ADN de jaciments antics i desitgem que, amb el temps, noves dades arqueològiques s'hi puguin relacionar per completar un marc explicatiu més detallat sobre l'evolució humana.

Per tal d'ampliar la informació us recomanem la lectura de les següents fonts: els tres articles publicats per JM Bermúdez de Castro a la revista Quo 1, 2, 3 en el seu espai Reflexiones de un primate, l'article de l'IPHES, Science Daily i Hominides.

Referència:

Matthias Meyer, Juan-Luis Arsuaga, Cesare de Filippo, Sarah Nagel, Ayinuer Aximu-Petri, Birgit Nickel, Ignacio Martínez, Ana Gracia, José María Bermúdez de Castro, Eudald Carbonell, Bence Viola, Janet Kelso, Kay Prüfer, Svante Pääbo. Nuclear DNA sequences from the Middle Pleistocene Sima de los Huesos hominins. Nature, 2016; DOI: 10.1038/nature17405

Cueva de Nerja. Estudi d'una peça d'art moble

La Fundación de la Cueva de Nerja ha projectat publicar un vídeo trimestral sobre elements del seu patrimoni. Aquesta primera edició correspon a una plaqueta gravada  amb un cap d'ànec i d'altres elements decoratius que pertany a la cultura magdaleniana amb una antiguitat d'entre 14.000 i 12.000 anys.

El vídeo de 4' 36" de durada exposa en detall les diferents fases de modificació i ús de la peça. Podeu visitar la web de la Fundación en aquest enllaç. Rosa Maria Ruiz Márquez és l'arqueòloga encarregada de fer la descripció de la peça.

Esperem que aquesta iniciativa de difusió del patrimoni paleolític tingui continuïtat en el temps i agraïm la iniciativa de la Fundación de la Cueva de Nerja.

Adaptació a l'entorn, immunitat i al·lèrgies

Neandertal. Reconstrucció Daynès. Foto de S. Entressangle

Des de fa temps que diverses publicacions científiques miren de provar que la incorporació de modificacions genètiques introduïdes per poblacions neandertals i denisovanes en el genoma de l'humà modern han suposat avantatges a diferents nivells. 

En aquest sentit es va publicar la importància del gen EPAS1, provinent de l'home de Denisova, en l'adaptació a la vida a llocs d'altura que comporten hipòxia, com és el cas dels actuals tibetans.

També s'ha teoritzat sobre la importància que la hibridació amb els neandertals hauria representat pel que fa a la millora de la protecció immunològica dels humans moderns en el procés d'adaptació a les condicions ambientals europees.

Altres línies d'investigació, en el mateix sentit, han estat les hipòtesis relacionades amb el color de la pell i com el seu aclariment hauria estat una aportació neandertal per tal d'aconseguir una millora en la síntesis de vitamines lligades a l'acció del sol. També s'han estudiat les modificacions que la introgressió ha provocat en el metabolisme.

A l'article publicat a CELL per Michael Dannemann, Aida M. Andrés i Janet Kelso, es posa en evidència una gran quantitat de dades obtingudes a partir de l'anàlisi dels receptors TLR1, TLR6 i TLR10 codificats en un mateix grup localitzat en el cromosoma 4. La seva funció està relacionada amb la detecció de patògens (infeccions bacterianes, fúngiques i de paràsits) i l'activació del sistema immune.

Segons el meu criteri l'article tracta molt a fons les proves que justifiquen que aquestes modificacions genètiques van ser introduïdes al genoma de l'Homo sapiens per hibridació amb els neandertals. L'evolució i persistència d'aquestes novetats indicarien la selecció positiva que va representar per a les poblacions que l'haurien incorporat.

Així doncs els al·lels arcaics del gen TLR que s'expressen en les cèl·lules blanques de la sang ha millorat la detecció i millorat l'activació de la resposta del sistema immune, però també ha estat responsable de l'augment de la sensibilitat a determinants agents al·lergògens. Curiosament aquest darrer aspecte és el que molts autors han destacat de l'estudi.

Recerques com aquesta ens permetran comprendre millor com es van produir i per quin motiu algunes de les incorporacions genètiques, fruït de la barreja amb grups arcaics, han persistit fins els nostres dies i com han condicionat la nostra resposta biològica en el procés d'adaptació a l'entorn.

Podeu ampliar la informació a les següents fonts: Hominides, Science Daily, Paleorama en red, Eurekalert, Anthropology.net i, evidentment, a l'article ja citat DOI: http://dx.doi.org/10.1016/j.ajhg.2015.11.015

Los neandertales en la península ibérica.

En aquest podcast del Canal UNED Mario Menéndez Fernández, professor de prehistòria de la UNED entrevista a Antonio Rosas González, professor d'investigació del CSIC i director de Paleontologia a l'MNCN. Durada 15'

Antonio Rosas ha intervingut en jaciments neandertals tan importants com el de la Cova del Sidrón i ha escrit diferents treballs i llibres sobre aquesta temàtica.

Traceologia

El canal UNED ha publicat un podcast que explica quines són les tècniques que usen els investigadors per saber quin ha estat l'ús que s'ha donat a les eines lítiques que es troben en els jaciments. La traceologia estudia les empremtes i el tipus de desgast del material i les pàtines que han deixat els procediments d'emmanegament sobre les eines de tall.

Ho explica Belén Márquez Mora, investigadora del Museo Arqueológico Regional de Madrid en una entrevista de 14' amb José Manuel Maíllo, professor del Departamento de Prehisoria i Arqueología de la UNED, que va dirigint la conversa.

L'Home del cérvol vermell prové d'una espècie antiga?

Representació realitzada per Peter Schouten

El març de 2012 ja vam comentar les novetats sobre una població anomenada "Home del cérvol vermell" que hauria sobreviscut al sud-est de l'actual Xina fins fa de 14 a 11 mil anys. 

Aquesta espècie presenta un mosaic de característiques modernes i antigues. Entre les antigues, la cara plana, la mandíbula sense mentó, nas ample, queixals grans i d'altres característiques més específiques a la resta d'ossos.

En una nova recerca de Darren Curnae, Liang Ren, et al. publicada a la revista Plos One s'analitza un fragment de fèmur dret trobat a Maludong (Yunnan). Aquest fòssil ha estat, durant molts anys, en un calaix del museu de Yunnan.

El més sorprenent és que l'os (MLDG 1678) presenta característiques similars a homínids molt antics com seria el cas d'Homo erectus o homo habilis africà. L'eix és estret, l'escorça molt prima, el coll del fèmur és llarg i el trocànter menor, punt d'inserció del múscul psoacilíac, és molt gran i endarrerit.

Tot i que es tracta només d'un os és coherent pensar, si es relaciona amb la resta de fòssils d'aquesta població, que aquest homínid, d'uns 50 kg, cervell mitjà i provinent d'una espècie primitiva, hagués pogut sobreviure la darrera glaciació en una zona de característiques orogràfiques i climatològiques tan peculiars com les de la zona de Yunan. Això comporta que durant mil·lennis va coexistir amb els humans moderns.

Totes les hipòtesis continuen estan obertes: es tracta d'una població provinent de les primeres migracions sapiens que van arribar a la zona, d'una hibridació amb altres espècies (denisovans o altres), d'una línia evolutiva que els podria relacionar amb l'home de Flores, i la que reforça aquest estudi, una població provinent d'una espècie antiga.

La complexitat de l'evolució a l'Àsia, on els primers homínids hi van arribar fa gairebé 2 milions d'anys, ens aportarà una sorprenent diversitat fòssil i segur que durant els propers anys viurem una explosió de noves troballes i estudis que diversificaran l'estructura cada cop més complexa de l'evolució humana.

Podeu ampliar la informació a l'article original ja enllaçat anteriorment PLoS ONE 10(12): e0143332. doi:10.1371/journal.pone.0143332 o als comentaris dels blogs Paleorama en red, Paleoantropologia hoy o Anthropology.

Denisovans. Definint el temps i l'espai on van viure

Bence Viola, Universidad de Toronto

Els denisovans són una espècie poc coneguda que va ser identificada recentment gràcies a l'anàlisi genètica d'una falange trobada a la cova de Denisova situada a la serralada d'Altai a Sibèria.

Aquesta població, de la que encara ara disposem de poques restes, va tenir contacte amb els Homo sapiens que van colonitzar Àsia i, encara avui, els humans moderns en conserven rastres genètiques. En un primer moment, la genètica denisovana es va identificar en humans moderns de la zona de Papua Nova Guinea i posteriorment en altres indrets Austràlia (5%) i el (0,2%) en asiàtics i primers pobladors d'Amèrica.  Probablement aquestes traces genètiques s'anaven diluint a causa de la barreja amb nous humans que no havien tingut aquest contacte inicial amb els denisovans. Per aquest motiu també perduren en els llocs més marginals dels diferents continents.

Així doncs, fa entre 40 i 50.000 anys neandertals, denisovans i sapiens eren tres poblacions d'una mateixa espècie biològica que presentava característiques morfològiques diferencials. Tot i la seva diversitat es van creuar i tenir descendència en diversos episodis de contacte a diferents punts de l'Àsia i, potser, d'Europa.

Una dada a tenir en compte és la coneguda relació genètica, encara per explicar, entre els habitants de la Sima de los Huesos a Atapuerca amb una antiguitat de 450.000 anys i els denisovans. 

Qualsevol dada és extraordinàriament valuosa per entendre el període i la zona geogràfica en què van viure. Per aquest motiu és rellevant la informació d'una nova anàlisi genètica realitzada a partir de dos queixals (Denisova 8 i Denisova 4) localitzats a diferents nivells. Els queixals de l'Homo de Denisova són molt grans comparats amb els de neandertals i sapiens, tal com podeu veure en la fotografia que acompanya. Les dues dents pertanyen a dos mascles adults. Tots dos van viure a la mateixa zona, però el primer fa 130.000 anys i el segon fa entre 50 i 70.000, més de 60.000 anys de diferència.

Bence Viola, Universidad de Toronto

Les imatges corresponen a la publicació cbc.news i podeu ampliar la informació consultant l'article científic de Susanna  Sawyer, Svante Pääbo et al. publicat a PNAS en el següent enllaç.

Recentment s'ha publicat la presència d'un haplogrup derivat d'una introgressió amb els denisovans entre la població inuit (èsquims). El fragment d'ADN conté dos gens el TBX15 i el WARS2. Aquests gens s'expressen en múltiples teixits corporals, la glàndula suprarenal i el teixit adipós subcutani. Es podria tractar d'una adaptació que ha persistit, de forma especial, en aquesta població a causa del seu efecte d'adaptació a la vida en llocs amb climes freds.

En aquesta imatge de la publicació citada al final de l'article es pot apreciar la distribució de la regió d'ADN en diferents poblacions del planeta.

Podeu llegir el PDF de l'article de Fernando Racimo et al. publicat a BioRxiv en aquest enllaç.

De la grafia rupestre a l'alfabet

Genevieve von Petzinger ha estudiat els grafismes rupestres de jaciments del sud d'Europa. A la trobada TED, que podreu veure a continuació, explica que, la comunicació oral o signada requereix de la presència dels dos interlocutors, en canvi, el grafisme pintat permet desvincular aquesta relació i mantenir la comunicació durant molt més temps i amb moltes altres persones.

Una de les sorpreses en investigar i fer el catàleg d'aquestes grafies és que es repetien en molts indrets diferents i que només n'hi havia una variació de dibuixos sorprenentment curta. Podeu veure els 32 símbols a la imatge de sota.

La repetició dels mateixos símbols en tants llocs diferents i durant períodes tan llargs de temps fa pensar que tenien un significat compartit per tota la comunitat. Representen, per tant, un sistema de comunicació. Podria tractar-se d'un protosistema anterior a l'escriptura.

A continuació podeu veure, subtitulat en castellà, la intervenció de la investigadora al TED Fellows Retreat 2015 d'aquest darrer mes d'agost.

Aquesta línia de recerca està compartida per altres investigadors com és el cas de l'arqueòleg de la Universitat de Sevilla Pablo José Ramírez. Aquest investigador acaba de publicar un interessant estudi que relaciona l'escriptura dels tartessos amb 40 grafies de l'art prehistòric de la Península ibèrica.

Aquest estudi ha estat difós per la premsa i podeu ampliar la informació per exemple a diario.es. Segons aquest autor els pictogrames rupestres estarien en la base del desenvolupament de l'escriptura posterior a diferents cultures del món. Alguns signes associats a determinats conceptes devien acabar relacionats a sons o síl·labes de la parla cosa que permetria transcriure el llenguatge parlat. La seqüència posterior de transformació de representació simbòlica directa a signe ortogràfic és ben coneguda en cultures com la mesopotàmica o l'egípcia.

No s'ha comentat un altre aspecte implicat en aquest procés i és, al meu entendre, la gran mobilitat que existia entre comunitats neolítiques o anteriors tal com es demostra en el comerç de minerals o en la procedència de determinades restes humanes localitzades molt lluny del lloc d'origen. Aquesta connexió ajudaria a difondre més ràpidament aquestes aplicacions del simbolisme gràfic.

D'altra banda no totes les cultures han desenvolupat igualment aquests processos atès que algunes d'elles no han fet l'associació del símbol amb l'estructura fònica del llenguatge. En aquest grup hi destaquen especialment l'escriptura xinesa i maia de caràcter ideogràfic.

L'evolució d'aquest procés simbòlic de transcripció ens serveix per entendre millor el desenvolupament cognitiu i comunicatiu dels humans que van protagonitzar aquesta transformació.

Representació d'un campament al Molí del Salt

El conegut jaciment del Molí del Salt es troba al municipi de Vimbodí i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. En aquest jaciment ja s'hi han realitzat 16 campanyes d'excavació hi si han trobat nombroses restes d'ocupació d'un o diversos grups de caçadors-recol·lectors. Per ampliar la informació podeu llegir l'article publicat en aquest mateix blog.

En aquesta ocasió, Marcos García-Diez (Universitat del País Vasco a Vitòria) i Manuel Vaquero (IPHES) han publicat a la revista Plos One treball sobre els gravats d'una peça d'esquist de 18 x 8,5 cm.

El gravat representa un campament de caçadors-recol·lectors situat sobre la llera esquerra del riu Milars, afluent del Francolí. En la representació es poden apreciar clarament set tendes semiesfèriques distribuïdes sobre el terreny. Aquest tipus de construcció encara és utilitzat per grups nòmades avui en dia ja que, la forma de cúpula, protegeix de les diferents condicions climàtiques, afavoreix el millor aprofitament de l'espai i són de fàcil construcció.

Fa 13.800 anys un campament acollia 7 grups familiars (dimensió de grup dintre dels que són habituals en aquest tipus de societats) que residien en tendes separades en una zona plana formada per terres arrossegades pel riu Milars, però a una distància suficient del curs d'aigua. Els autors de l'article consideren que es tracta d'una representació naturalista de l'escena real que algú, segurament un component del grup, va fer de forma ràpida a partir del model que estava contemplant en aquell moment. 

Habitualment les representacions d'activitats humanes i d'animals tenen en aquestes datacions un significat simbòlic que no es dona en aquest cas. Els autors consideren que es tracta d'una de les "primeres representacions de l'espai domèstic i social d'un grup humà".

García-Diez M, Vaquero M (2015) Looking at the Camp: Paleolithic Depiction of a HunterGatherer Campsite. PLoS ONE 10(12): e0143002. doi:10.1371/journal.pone.0143002. Aquí podeu llegir l'article complet en format PDF.

Homo floresiensis és descendent d'Homo erectus

Segons l'estudi de la morfologia de les restes dentals trobades al jaciment de Liang Bua, a la illa de Flores, l'Homo floresiensis seria un descendent de l'espècie Homo erectus. El treball de Yousuke Kaifu et al. s'ha publicat a la revista Anthropological Science.

Els fragments dentals: un de dentició maxilar, dues denticions  mandibulars i quatre dents aïllades que han estat analitzats a l'estudi pertanyien a diferents persones (entre 4 i 6). La primera conclusió és que totes les mostres corresponen a una mateixa població.

Els autors han realitzat l'amidament de les peces i la tomografia axial computeritzada per establir les dades que servirian per la seva comparació amb la resta d'espècies conegudes: les d'australopitecins i humans petits africans, l'Homo sapiens i l'Homo erectus. De l'estudi comparatiu es conclou que la dentició presenta  característiques derivades amb una configuració més relacionada amb les poblacions d'Homo erectus asiàtic.

Es descarten altres hipòtesis que s'havien plantejat sobre possibles patologies dels especímens com la síndrome de Down o la de Patau entre d'altres. 

Homo floresiensis que tenia una alçada de poc més d'un metre i un cervell de 380cc era capaç de produir una tecnologia lítica força complexa. Sembla confirmar-se el fet que aquesta espècie va esdevenir més petita en un procés d'adaptació a un medi aïllat amb pocs recursos en quedar-se sense comunicació amb el continent per la pujada del nivell del mar causada pel desgel després d'una glaciació. Aquesta espècie va  conviure amb la nostra fins fa només uns 12.000 anys.

Per qui tingui curiositat pot ampliar la informació llegint aquest escrit basat en una llegenda vigent encara a l'illa de Flores: Ebu Gogo i l'home del sac. 

La imatge que acompanya, de Yousuke Kaifu, permet veure la comparació de les dents de l'Home de Flores, Homo erectus i Homo habilis. 

Laia. Pliobates cataloniae

David M. Alba, Salvador Moyà-Solà i sis investigadors més han publicat a la revista Science el descobriment d'un nou gènere i una nova espècie: Pliobates cataloniae. 

La troballa va tenir lloc a l'abocador de Can Mata d'Hostalets de Pierola gràcies a l'estructura organitzada d'arqueologia preventiva que supervisa el desenvolupament de les obres a la recerca de possibles noves troballes en una zona que ja ha esdevingut la més important del Miocè (23 a 5,3 Milions d'anys) per la seva riquesa en restes fòssils.

En aquest mateix jaciment, l'any 2002, s'hi va identificar una altra espècie d'homínid que es va anomenar Pierolapithecus catalaunicus, més popularment conegut com Pau i que va viure a la zona fa gairebé 12 milions d'anys. A més, l'any 2009 es va publicar a la revista PlosOne l'espècie Anoiapithecus brevirostis, fòssil popularment conegut com Lluc d'una antiguitat similar.

La recerca en aquest jaciment ha permès l'obtenció d'un ampli registre fòssil de moltes altres espècies que, juntament amb altres dades, han possibilitat la reconstrucció del clima i de l'hàbitat de la zona que corresponia a un bosc espès i humit de tipus subtropical amb masses d'aigua permanents.

Pel que fa a la descoberta de Pliobates catalaniae, a qui els investigadors han batejat amb el nom de Laia pel fet que aquest fòssil explicarà moltes coses a la humanitat sobre els origens dels grups relacionats amb els homínids, (Eu adverbi en greg:ben, bé i Laléin-parlar), cal dir que es especialment rellevant pel fet que té un crani molt semblant al grup evolutiu relacionat amb els gibons (hilobàtids) i, en canvi, l'articulació entre l'húmer i el radi i els óssos del canell ja presenten una morfologia més pròxima als homínids actuals. 

Ossos llargs del braç i reconstrucció del crani de Pliobates catalaniae

Aquest mosaic de característiques permet plantejar la hipòtesi que l'antecessor comú d'aquests dos grups que va viure fa uns 20 milions d'anys podia haver estat de mida petita (com els gibons), en lloc de mida mitjana (tipus ximpanzé o bonobo). La Laia que pesava entre 4 i 5 kgs, menjava fruits madurs i tenia una vida bàsicament arborícola representaria un descendent d'aquest ancestre comú que conservava característiques físiques que després tindrien èxit a la branca dels homínids.

Per qui vulgui ampliar la informació us remetem a l'article divulgatiu del mateix Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). També us recomanem la visita al Museu i, pels que sigueu aficionats a twitter podeu seguir l'activitat a la xarxa dels investigadors d'aquest Institut subscrivint-vos a la llista de l'ICP o a qualsevol de les altres que l'Institut ha creat en el seu compte.

L'article original està enllaçat en el primer paràgraf i les imatges divulgades pels diferents mitjans de comunicació han estat obtingudes de l'article de la web de l'ICP també citat.

Els primers sapiens fora d'Àfrica

La col·laboració entre investigadors espanyols, Maria Martinón-Torres i José Maria Bermúdez de Castro, i d'altres de xinesos, Wu Liu et al. ha permès la publicació a Nature d'un article que demostra la presència d'Homo sapiens moderns al sud de la Xina, més concretament a la cova de Fuyan a Daoxian.

Estratigrafia de la cova de Fuyan.Y-J Cai, X-X Yuang i X-J Wula

Totes les característiques de les 47 dents humanes trobades en aquest jaciment es corresponen a les de les poblacions d'Homo sapiens modernes. L'estrat ha estat datat entre 80 i 120.000 anys. Aquesta datació és la més antiga de restes d' Homo sapiens identificades fora d'Àfrica. La datació de la capa 2 és incontrovertible pel fet que en la part superior es troba ben delimitada per una capa calcària que no ha estat alterada.

Dents amb morfologia moderna trobades a la cova de Fuyan. S. Xing/X J. Wu

Aquesta recerca planteja la necessitat d'una sortida d'Àfrica més antiga de la que molts investigadors estaven disposats a acceptar. Altres dades que reforcen aquesta hipòtesi són les que indiquen l'arribada dels humans moderns a Austràlia fa aproximadament uns 50.000 anys, molt aviat, tenint en compte que aquestes poblacions van haver de travessar diverses vegades llargues distàncies de mar entre illa i illa.

Els sapiens, que van aparèixer al sud-est africà fa uns 200.000 anys, van sortir del continent en diverses onades migratòries, aquestes onades es van expandir amb més fàcilment cap a l'Àsia. No es pot descartar, com ja s'ha demostrat en migracions més pròximes en el temps, que en determinats moments s'hagin pogut produir moviments migratoris en sentit contrari, és a dir, de l'Àsia a l'Àfrica.

En les primeres migracions, els sàpiens ens vam trobar amb el territori ocupat per altres espècies d'humans: els neandertals a Europa, neandertals i denisovans al nord d'Àsia i altres grups d'erectus o espècies derivades a l'Àsia.

Mapa de Nature que expressa de forma simplicada
els diferents moments d'ocupació dels territoris

Cal generar hipòtesis que expliquin aquesta major facilitat en el desplaçament cap a l'est. D'entrada podem distingir dues possibilitats globals, d'una banda: el clima. Els sapiens som una espècie millor adaptada a la vida en regions càlides i podia haver estat més difícil prosperar en ambients on els hiverns eren freds. El segon gran marc d'interpretació podria fer referència al desenvolupament cognitiu i tecnològic superior dels neandertals, una espècie molt similar a la nostra, més ben adaptada i coneixedora de l'entorn, que va poder evitar l'entrada dels sapiens durant un llarg període de temps al seu territori, fins que es va produir una baixada en la pròpia densitat de població o un canvi (tecnològic o de població) en l'espècie invasora. Cal recordar la presència de neandertals fa menys de 40.000 anys al sud de la península ibèrica i a Sibèria. 

Per ampliar la informació sobre aquesta publicació us recomano la lectura de l'article que Maria Martinón-Torres publica al blog científic del Museo de la Evolución Humana. També podeu sentir a la mateixa investigadora en el podcast de l'entrevista que li fa el periodista científic Luis Quevedo.

En el blog de la revista Quo Reflexiones de un primate José Maria Bermúdez de Castro ens explica la seva participació en la recerca i les seves impressions.

La notícia ha tingut una gran repercussió en els mitjans de comunicació com podeu comprovar en la selecció dels següents enllaços: BBC, Daily Mail, El país,

The earliest unequivocally modern humans in South China(Nature) DOI 10.1038/nature15696

Homo naledi, una nova espècie humana

Homo naledi.   Lee Berger via National Geographic

Lee Berger i un nombrós equip internacional d'investigadors ha publicat, a la revista Elife, un article de presentació de la troballa, els anys 2013 i 2014, de 1550 fòssils que pertanyen a un mínim de 15 individus a la cambra Dinaledi del sistema de coves Rising Star a la província de Gauteng a Sud-Àfrica.

Les restes presenten característiques morfològiques diferents a les espècies trobades fins ara. En general, una estructura corporal i la mida del cervell similar als australopitecins però elements cranials, de les extremitats, de la cara i la dentició en la línia del gènere Homo.

Aquesta nova espècie ha estat batejada amb el nom d'Homo naledi. La paraula naledi significa estrella en la llengua sesotho i el nom té relació amb la sala on s'ha trobat.

De les estimacions realitzades a partir dels fòssils estudiats es poden inferir les següents dades morfològiques generals: pes entre 40 i 56 Kg, estatura entre 144 i 148 cm, volum endocranial entre 465 i 560 cc. El crani té una mida similar als australopitecins (tots els humans, inclòs Homo habilis, tenen una capacitat superior) però l'estructura del crani és més semblant a les del gènere Homo.

Com a element sorprenent podríem destacar que la mida de les dents es correspondria a la que tindrien molt posteriorment els humans amb cervell més gran. En general es pot afirmar que Homo naledi mostra trets primitius, d'altres de derivats i característiques pròpies que el diferencien de la resta d'espècies conegudes. 

Foto de Robert Clark/National Geographic. Font Lee Berger.

La constel·lació de característiques morfològiques del cos i el crani de la nova espècie permet que els autors formulin la hipòtesi que H nadeli podria situar-se a l'inici de la posterior diversificació del gènere Homo.

La principal dificultat per a situar l'espècie en el lloc que li correspon a l'arbre evolutiu és el fet que no es disposa de datacions de les restes. Depenent dels futurs resultats de datació es podrà conèixer millor la posició d'aquesta nova espècie en la nostra línia evolutiva. De moment s'argumenta la possibilitat que les restes tinguin una antiguitat d'uns 2 o 2,5 milions d'anys d'antiguitat.

Volem destacar que la troballa representa l'acumulació de fòssils més important per una sola espècie a l'Àfrica. A la col·lecció hi ha elements d'humans de diferent edat i sexe. El valor científic és excepcional. 

Vídeo publicat al compte de Youtube de la Universitat de Wisconsin-Madison.

L'acumulació de les restes de 15 humans en un mateix espai i sense intervenció (de moment no es coneix) d'altres depredradors pot fer pensar en una acumulació intencionada de cadàvers en la línia de la Sima de los Huesos a Atapuerca (En aquest darrer cas la presència d'un element material, el bifaç excalibur, podria marcar la diferència entre acumulació de cadàvers i enterrament).

Pel fet que les troballes s'han extret d'una petita àrea d'excavació, sembla que el potencial del jaciment és molt important i que caldran molts anys de treball per a obtenir els fòssils que ha més de pertànyer a una espècie, probablement pertanyien també a la mateixa població.

Val la pena incloure la cartografia de la cova per tal que ens puguem fer una idea més exacta de la localització dels fòssils.

Per arribar a la sala Dinaledi cal superar passos molt estrets, tan estrets, que va caler demanar persones titulades voluntàries que fossin primes i no patissin de claustrofòbia.

Serà important conèixer si aquest era l'únic accès que tenien els humans i/o amb quina finalitat van situar els cossos en un lloc tant inaccessible.

En el següent vídeo podeu veure el procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche.


Procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche. 3' 16''

La notícia ha estat difosa per tots els mitjans periodístics i blogs especialitzats. Podeu conèixer matisos de la informació als següents enllaços: PaleoantropologiaHoy, Fossil History, Nucknacker, New cientist, NY times, Homínides, El país, El periodico digital en català. Podeu veure les imatges en 3D de la cova de Dinaledi on s'han trobat les restes en aquest vídeo de la Wits University.


Podeu sentir l'entrevista amb alguns dels investigadors (Lee Berger, John Hawks, Ian Tattersall, Hannah Morris)  implicats gràcies al podcast publicat a ScienceFriday. 29' 55''.

Definició de l'estructura corporal en l'evolució humana.

Un important grup d'investigadors espanyols entre els que hi ha els tres codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat a la revista PNAS un estudi que podria reconsiderar la nostra visió sobre l'evolució humana a partir de l'estructura corporal postcranial.

L'estudi es basa en la completa col·lecció de fòssils obtinguts a la Sima de los Huesos que pertanyen a un grup preneandertal que hi va ser "dipositat" fa uns 450.000 anys. Cal recordar que hi ha espècies que s'han definit a partir de molt poques restes. En alguns casos n'hi ha algunes de les que no es disposa de restes fonamentals com la pelvis o els ossos llargs.

Les dades obtingudes a partir de l'anàlisi de diferents variables com la massa corporal, la forma del cos i l'estatura, així com de la comparació de les restes òssies de diferents espècies, ha permès als investigadors l'elaboració de la seqüència dels diferents bauplans que s'han succeït en el procés d'hominització. Bauplan és un concepte que fa referència a l'estructura corporal d'una determinada espècie. 

El bauplan que caracteritza el gènere Homo va aparèixer fa 1,6 M d'anys en espècies que ja presentaven un dimorfisme, entre els components de la mateixa espècie, semblant a l'actual. L'evolució de l'esquelet postcranial es va produir en forma de mosaic en general i, també, en parts específiques de l'esquelet. Els Homínins de la SH estan relacionats amb els Neandertals tot i que, aquests, tenen una cefalització superior.

Bauplan 1: Ardipithecus

El primer grup (Bauplan 1) respon a un conjunt d'espècies que inclouen bàsicament els Ardipithecus i Orrorin caracteritzades per la capacitat de desplaçament bípede, una bona adaptació a la vida arborícola que encara és un medi en el que hi realitza part de la seva activitat i una estatura per sota de 1,5 m.

Representa el primer grup que es va separar del llinatge dels ximpanzés i bonobos. (A la imatge hi apareix Sahelanthropus txadensis, una espècie que no s'inclou a l'estudi original, segurament a l'espera de més dades)

Bauplan 2: Australopithecus

El segon Bauplan correspon al grup d'australopitecins que compren també els Parantrops (formes més robustes).

Aquest grup ja presenta una clara capacitat de desplaçament bípede i conserva la capacitat de suspensió i d'escalada als arbres. Recentment s'han trobat proves que els components més moderns d'aquest grup van augmentar la ingesta de carn i usaven eines. Disposaven d'un cervell lleugerament superior al ximpanzé actual.

Homo habilis comparteix les característiques d'aquest grup atès que encara no s'havia produït en aquesta espècie el creixement puberal que caracteritzarà el tercer Bauplan.

En els dos extrems del llinatge es produeix la convivència amb els bauplans anterior i posterior respectivament. (A l'estudi no es fa cap referència al taxó Homo rudolphesis que si que apareix al quadre que hem dissenyat).

Bauplan 3: Homo i 4 H sapiens

El bauplan que correspon pròpiament al gènere Homo va aparèixer fa aproximadament 1,6 M d'anys amb l'Homo ergaster (erectus per alguns investigadors). El creixement puberal va generar hominins amb una estatura superior, una especialització en el bipedisme terrestre i una disminució de les capacitats relacionades amb una vida arborícola. Aquest bauplan és el que es pot estudiar més a fons gràcies a la complerta col·lecció de la Sima de los Huesos.

Finalment mentre que l'Homo neanderthalensis evolucionava envers un bauplan ampli a Europa, a l'Àfrica apareixia, fa uns 200.000 anys el bauplan 4, més estret dels humans moderns (sapiens).

Aquesta nova configuració permetia un desplaçament més eficient (un 25% d'estalvi d'energia) tot i que dificultava el naixement dels nadons per la modificació del canal del part, cosa que repercutirà en un període major de desenvolupament extrauterí de l'infant i tot el que això comporta a nivell d'aprenentatge, estructura social i comunitària per a l'espècie.

L'Homo floresiensis és un cas apart que encara es troba en un debat sobre els seus origens lligats a la insularitat de l'espècie o al seu suposat caràcter patològic. L'estudi tampoc comenta el cas de l'Homo de Denisova, una espècie relacionada genèticament amb els neandertals i amb nosaltres, però que encara compta amb un registre fòssil limitat.

En general podem dir que aquest plantejament redefineix amb encert, segons el nostre parer, el procés de l'evolució morfològica de l'evolució dels hominins.

De tots és conegut el fet que determinades adaptacions al medi poden modificar aquest bauplan genèric per adaptar millor una població concreta a les condicions del seu entorn. Per posar un exemple us recordem l'estudi sobre els pigmeus i els dos patrons evolutius per reduir la massa corporal i aconseguir una millor adaptació a un medi humit.

Sembla que ens trobem en un moment de gran convulsió de cara a la redefinició del paper que cada taxó va tenir en la nostra evolució. Quan estava escrivint aquest resum ha aparegut un nou estudi on s'intenta reivindicar la importància d'Australopithecus sediba com a antecedent directe de la nostra nissaga. Ho podeu llegir a l'article publicat per la BBC.

Arsuaga, J.L., et al., "Postcranial morphology of the middle Pleistocene humans from Sima de los Huesos, Spain". PNAS (2015)

Dolmen de la Petit Perotte

Molt interessant el vídeo (4' 23'') de PaysRuffecois que reconstrueix en 3D el dolmen de la Petit Perotte - Fontenille. Conté imatge actual, Procés de construcció, itinerari intern i altres imatges espectaculars.

Cronologia del mural dels cavalls de la cova de Chauvet

Branshaw Foundation ha compartit a twitter una possible cronologia, basada en la superposició de les línies, del mural dels cavalls de la cova de Chauvet. 

https://pbs.twimg.com/

Neandertals, novetats agost 2015

En aquest escrit procuraré fer un resum de les troballes més importants d'aquest agost en relació al Plistocè superior i mitjà a casa nostra i que, habitualment, han tingut a diversos jaciments l'Homo neanderthalensis com a protagonista. 

La Cansaladeta. Josep M Vergés. IPHES

El 4 d'agost l'IPHES comunicava el resum de les troballes al jaciment de La Cansaladeta (1, 2). Aquest espai està situat en un estret excavat pel riu Francolí que facilita la comunicació entre el litoral i la depressió central catalana. 

Fa 400.000 anys el refugi va ser utilitzat per estades més curtes del que va ser habitual posteriorment, quan l'indret era un punt de referència per a l'explotació de l'entorn. 

El director de l'excavació, Josep M Vergés, ho justifica per "la presència de poques eines fabricades a partir d'un nombre reduït de nòduls de sílex o de quarsita no seleccionats". La procedència propera al jaciment de les roques emprades també ens indica que s'elaboraven "per a satisfer necessitats conjunturals".

El mes acabava amb la publicació dels 1.800 artefactes lítics i rests fòssils d'animals de la Cova Eirós. A l'article de Francisco Albo publicat al diari La voz de Galicia explica que les dades obtingudes enguany suggereixen també dos patrons d'ocupació. 

Cova Eirós. Roi Fernández. La Voz de Galicia.

Fa 118.000 anys els períodes de residència eren més llargs i freqüents, s'usava la cova per a preparar les eines i s'hi han trobat un major nombre de restes de fogars, mentre que, posteriorment, fa 84.000 anys la cova va estar ocupada per altres animals durant llargs períodes atès que les restes de fauna no mostren cap intervenció humana, les eines eren elaborades en altres llocs i les ocupacions més curtes.

En aquests dos jaciments es mostra clarament com els humans utilitzaven els mateixos aixoplucs, però seguint patrons d'habitat i de freqüència diferent, cosa que ha estat una constant. Caldrà esbrinar quines podien ser les causes d'aquestes diferencies d'ocupació: l'ecologia canviant de l'entorn, probablement depenent del clima, la presència d'altres grups humans a les rodalies o animals carnívors a la cova (hipòtesi més acceptada de moment) o diferents ritmes de desplaçament migratori. 

Recipient excavat per escalfar aigua. Palmira Saladié. IPHES.

L'excavació a l'abric Romaní de Capellades genera una gran expectació cada campanya per la importància de les dades que s'hi obtenen sobre l'organització domèstica dels neandertals. 

Enguany s'ha excavat el nivell Qa amb una antiguitat de 60.000 anys. Aquest nivell es caracteritza per una intensa ocupació i s'hi han pogut localitzar 10.000 restes, entre eines de pedra de sílex, calcàries i quars i restes de fauna molt fragmentades de cavall, cérvol, ur i cabra,  múltiples fogars i, també, s'ha pogut definir una clara distribució de l'espai amb zones destinats a diferents funcions: cuina, residència, i escombraries. 

La troballa més important ha estat la d'un forat còncau de 40x30x10 cm. excavat amb un pal cavador i utilitzat per escalfar aigua tal com demostra la presència a la vora d'un gran nombre de roques amb fractures tèrmiques. Podeu ampliar la informació en el blog de l'IPHES. Suposem, els investigadors no ho especifiquen, que l'aigua calenta podria tenir diverses aplicacions, especialment relacionades amb el tractament dels aliments i l'elaboració de tisanes. Les pedres s'escalfarien en fogars propers i un cop calentes es dipositarien dintre del recipient ple d'aigua per escalfar-la.

Puntes de llança neandertal. IPHES.

Al jaciment de les coves del Toll-Teixoneres, l'equip de l'IPHES ha demostrat que fa 50.000 anys l'indret va ser utilitzat com una estació de cacera pels neandertals. Així ho indiquen les més de vint puntes de llança, elaborades a partir de quars de roques properes a la cova, que han estat trobades durant l'actual campanya. Algunes d'aquestes puntes estan trencades probablement després d'impactar amb parts dures dels animals durant la cacera.

Tal com mostren les restes de fauna identificades, els animals (cavalls, cérvols, urs, ases, cabirols, cabres, isards, rinoceronts i conills) van ser cuinats i consumits en el mateix indret i les seves restes aprofitades al màxim. La troballa de les restes d'un mascle adult d'os de les cavernes, batejat amb el nom de Pyros, indicaria la competència amb aquests animals per l'ocupació del refugi.

La presència dels neandertals a la península és cada cop més coneguda gràcies a jaciments com El Sidrón que ha permès obtenir dades genètiques d'un grup complet i establir, entre altres característiques, les seves relacions de parentiu, La Garma , un jaciment amb una potència que va des d'ocupacions de sapiens de fa 18.000 anys fins a 400.000 anys i que caldrà seguir amb molta atenció, i molts d'altres que van apareixent en indrets que fins ara eren del tot inèdits com és el cas de la vall del riu Eresma a Segòvia.

Cova Strashnaya. Andrey Krivoshapkin. The Siberian Times

Imprescindible comentar la important troballa, també aquest agost, de fragments d'un crani i costelles, probablement neandertals, a la cova Strashnaya, a la serralada siberiana d'Altai. 

Amb una datació provisional de 50.000 anys d'antiguitat els fòssils poden ser molt importants atès que es troben a només 150 Km de Deníssova, la cova on va ser descrita una nova espècie: l'Home de Deníssova. 

L'Homo de Deníssova està genèticament relacionat amb neandertals i sapiens. És per aquest motiu que podrien tractar-se dels primers fòssils cranials d'aquesta espècie o aportar noves dades sobre les relacions entre elles. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times o, en castellà, al blog Paleorama en red.

D'altra banda, la troballa a l'interior d'una cova de la república de Bashkiria, als Urals, d'una acumulació dels cadàvers de 500 lleons de les cavernes amb una antiguitat provisional d'uns 50.000 anys ha estat interpretada com un possible ritual realitzat per grups neandertals. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times i a Paleorama en red. 

Massacre de grangers del neolític al centre d'Europa

Fractura cranial d'un nen de 3 a 5 anys. Imatge de Christian Meyer.

L'estudi sobre la fosa comuna a Schöneck-Kilianstädten publicat a la revista PNAS posa en evidència un nou episodi de violència extrema durant el neolític a l'Europa Central ara fa uns 7.000 anys.

Christian Meyer et al. expliquen en aquest article la troballa de 26 cossos amb múltiples lesions a les cames, al crani i amb ferides de fletxa. La distribució i tipologia de les múltiples ferides suggereix acarnissament i/o tortura.  

Els cossos van ésser enterrats per components del mateix grup atesa la seva distribució i cura durant l'enterrament. La distribució per edats i per sexe (només hi ha els cadàvers de dues dones) semblen indicar que algunes de les dones van ser segrestades i conduïdes al poblat dels agressors.

Les víctimes pertanyen a grups de grangers de la cultura Linearbandkeramik (LBK) que van arribar a Europa central per distribuir-se seguint la riba del Danubi fa uns 7.500 anys.

En aquesta mateixa època es van produir altres episodis de matances massives i s'han pogut obtenir proves a altres jaciments com els de Talhein a Alemanya i a Asparn/schletz, actual Austria, cosa que demostra que no es tracta d'un fet aïllat al final de la cultura LBK.

El mundo es fa ressò de les declaracions de Meyer sobre les causes d'aquestes brutals agressions massives quan comenta que, tot i ser desconegudes, podrien coincidir amb episodis de sequera i de canvi climàtic.

La violència ha estat una constant en l'evolució humana tal com queda demostrat a múltiples jaciments de totes les èpoques. Recentment s'ha publicat el cas de la Sima de los Huesos on s'ha pogut demostrat una agressió fa uns 450.000 anys relacionada amb una important acumulació de cadàvers de tots coneguda. També, fa més de 850.000 anys, a la Gran Dolina, hi trobem les restes canibalitzades d'Homo antecessor. 

Les massacres han augmentat de dimensions a mida que ho ha fet la densitat de població, especialment a partir del neolític, i el desenvolupament tecnològic de les armes.

Podeu llegir la divulgació que s'ha fet de la notícia al Daily Mail i a l'Spiegel online.