Pintures neandertals a la península ibèrica

La datació de la crosta de carbonat de calci dipositada  sobre les pintures rupestres, gràcies a la tecnologia de desintegració de l'urani-tori, a tres coves de la península ibèrica: La Pasiega (Cantabria), Maltravieso (Extremadura) i Los Ardales (Andalucia) ha demostrat que les pintures s'han d'haver pintat necessàriament abans de fa 64.000 anys. Ho podeu llegir en aquest article.

Tot i els recels d'alguns investigadors, que consideren massa precipitat un canvi de paradigma a partir de les primeres dades discordants obtingudes, cal destacar que la troballa, si s'acaba confirmant, és molt important, atès que demostra d'una forma fefaent que les manifestacions de la capacitat simbòlica també eren compartides amb l'Homo neanderthalensis. D'altra banda, el fet que els resultats es produeixin en un espai geogràfic tan extens fa pensar que pintar a les parets de les coves no era una conducta ocasional d'un grup concret, sinó una conducta força estesa per l'oest europeu.

Aquesta dada es pot relacionar amb altres conductes simbòliques demostrades anteriorment, que tenen a veure amb altres expressions gràfiques com les de la cova de Gorham, a Gibraltat, les restes constructives de Bruniquel, els enterraments de diversos jaciments per tota Europa o la fabricació d'ornaments en neandertals i denisovans i, fins hi tot, en instruments musicals. Podeu sentir el següent podcast per ampliar la informació.

En un segon article es mostren evidències que fa 115.000 anys els neandertals ja usaven pigments minerals que dipositaven damunt de petxines, per tal d'emprar-los amb una major comoditat abans d'aplicar-los en un determinat material o damunt la pell mateixa. Aquesta troballa s'ha dut a terme a  La cueva de los aviones, al municipi de Cartagena.

Els autors d'aquest segon estudi comenten, a les conclusions, que la pràctica de l'ús de minerals per obtenir pigments pot remuntar-se a l'avantpassat comú a sapiens i a neandertals fa més de 500.000 anys. És, en aquest punt, que està documentada l'existència de recipients amb pintures d'ocre a Europa amb una antiguitat semblant i atribuïbles també a Homo neanderthalensis i, des de 2013, que es coneixen eines emprades per moldre l'ocre amb una antiguitat d'uns 500.000 anys, atribuïbles a una població d'Homo erectus o Homo heildelbergensis.

Podeu veure més informació en aquest moment de twitter.

Vídeo de sciencemag.org publicat per Kate Rogers a Youtube

Homo sapiens fa més de 300.000 anys al nord d'Àfrica

Dos articles publicats el juny de 2017 a la revista de pagament Nature (1) i (2) ens comenten la troballa al jaciment de Jebel Irhoud al Marroc de fòssils pertanyents a la línia evolutiva de la nostra espècie i datats, per termoluminescència, amb una antiguitat de 315.000 anys.

Els antecedents oficials reconeixien l'origen d'Homo sapiens a l'est o sud de l'Àfrica ara fa uns 200.000 anys. D'altra banda, és plenament acceptat que fa poc més de mig milió d'anys es va produir la separació de les nissagues que van donar origen a Homo neanderthalensis a Europa i Homo sapiens a l'Àfrica. Aquestes dues espècies, morfològicament tan diferents, van ser compatibles biològicament fins fa poc temps, atès que s'han demostrat diferents moments d'hibridació entre les dues poblacions i que en l'ADN dels humans actuals no africans encara hi ha restes d'aquests contactes genètics.

El jaciment de Jebel Irhout era conegut des dels anys 60 per la troballa d'eines lítiques i fragments d'ossos que s'havien classificat, inicialment, com a neandertals. Després de molts anys, en què el lloc s'utilitzava com a mina de barita, ha estat possible tornar-hi a excavar. Ha estat ara quan s'han pogut datar les eines amb una antiguitat de 315.000 anys (+- 34.000 anys).

Les característiques dels fòssils associats a aquestes restes presenten trets relacionats amb les que són pròpies dels humans anatòmicament moderns, com seria el cas de la morfologia facial, mandibular i dental i d'altres característiques més antigues com la morfologia neurocranial i endocranial. 

Si observeu les imatges de les restes podreu comprovar el que acabem de comentar així com el fet que la mandíbula no presenta mentó, una característica universal de la mandíbula dels sapiens a l'actualitat.

En aquests articles estem tocant als límits de l'aparició de la nostra espècie, que costarà de delimitar, atès que es tracta d'un procés. En aquest procés hi ha diferents parts de la morfologia que es van anar modificant de forma successiva fins arribar a la configuració esquelètica actual. Això implica que podem estirar la designació de l'espècie fins acceptar una determinada diversitat morfològica o subdividir aquest procés en diferents poblacions diferenciades, que podrien anar des de l'Homo heilderbengensis inicial passant per Homo rodhesiensis, o d'altres clades.

La clau serà definir exactament quines característiques morfològiques i culturals defineixen la nostra espècie. 

El que és evident, després de les dades obtingudes en aquests estudis, és que aquesta evolució no va tenir lloc en un espai circumscrit de l'Àfrica, sinó que va tenir lloc en un marc més ampli i, probablement, amb una major complexitat de la que sabem fins el moment. 

Més informació en aquest moment de twitter.

Humans a Austràlia fa 65.000 anys

Ben Marwick y otros miembros del equipo.
Dominic O'Brien, Corporación Aborigen Gundjeihmi 

En el camp de l'evolució humana és habitual que les datacions acceptades per una determinada fita s'endarrereixin a causa d'una nova troballa. Podeu llegir, en versió lúdica, un escrit que comenta aquesta constant.

L'article que avui ens ocupa fa referència a la primera ocupació humana a Austràlia. De fa anys que semblava que la data quedaria fixada definitivament al voltant dels 50.000 anys.

Aquesta datació ha estat superada d'una forma significativament important per l'estudi de Chris Clarkson, Zenobia Jacobs et al. publicat a la revista Nature (Nature 547, 306–310 (20 July 2017) doi:10.1038/nature22968). La nova datació reforçada per la troballa d'eines es situa a l'entorn dels 65.000 anys.

L'equip ha treballat en el jaciment del refugi de Madjedbebe (Al nord d'Austràlia) realitzant una acurada estratigrafia, la datació amb radiocarboni i amb el mètode OSL (Luminescència òptica estimulada). També s'hi han realitzat multitud d'anàlisi de la matèria orgànica i de la resta de materials (10.000 elements recuperats en les diferents campanyes) dels diferents nivells. 

Madjedbebe a la vora del Parc National de Kakadu.
AFP/Gundjehmi Aboriginal Corporation/ Dominic O’BrienSource:AFP. Hominides

Aquestes referències situen un nou mínim en relació a la primera entrada dels humans a Austràlia. Aquesta entrada està perfectament associada a l'ús ritual de pigments i a l'elaboració de sofisticades eines. També s'ha documentat que formaven part del seu comportament habitual les activitats relacionades amb l'explotació de recursos vegetals. Cal destacar que sembla haver-hi proves que aquests primers pobladors d'Austràlia "sembraven llavors".

Destral. C. Clarkson et al. Nature

L'article comenta que cal desvincular l'extinció de la megafauna del continent de la primera entrada dels humans, fets que semblaven, mantenir una relació cronològica directa. Els autors recorden les implicacions que aquesta datació té pel que fa a la sortida d'Àfrica, a la relació amb altres espècies humanes i la comparació amb l'entrada a Europa, fa només uns 45.000 anys.

Aquest no és l'únic estudi que prova de justificar una entrada anterior de l'home a Austràlia, però sí el més complet i fiable de moment. Podria ser que en un futur proper calgui tornar a parlar d'aquest tema i endarrerir encara més la datació. Així és la ciència! De moment transmetrem aquesta nova datació amb els arguments que la relativitzen, a l'espera de noves troballes.

Podeu ampliar la informació als llocs següents: Sciencedaily,  University of Washington, Hominides.  

Els primers americans

A finals d'abril de 2017, l'article "A 130.000 year old archaeological site in soutthern california, USA", publicat a la revista Nature per Steven R. Holen, Thomas A. deméré et al.  intentava demostrar la presència humana a Amèrica del Nord fa 130.000 anys.

Els científics basen la seva teoria en una troballa arqueològica al jaciment de  Cerutti Mastodon, proper a la ciutat de San Diego (Califòrnia), on diferents restes fragmentades d'un exemplar de Mammut americanum s'han trobat associades a suposades eines lítiques (martells i encluses).

Algunes d'aquestes restes conserven marques de percussió i d'altres indicis que demostren que el processament es va produir quan els óssos eren frescos. Segons sembla, la finalitat era, únicament, l'extracció del moll de l'os i potser el seu aprofitament, però no l'obtenció de carn.

Els autors descarten qualsevol altra possibilitat que expliqui les característiques de les restes i els elements lítics associats. Segons ells l'única hipòtesi plausible és la d'una acció realitzada per humans i conservada in situ. El més sorprenent de tot és la datació. L'anàlisi radiomètrica d'Urani-Tori indica una antiguitat de 137.000 (+- 9.400) anys. Si les dades de la recerca són certes es tractaria de la prova més antiga de presència humana a Amèrica. 

Vídeo de nature video.

No es pot determinar quina era l'espècie humana que va dur a terme el reciclatge des ossos del mamut, només es pot considerar que aquesta activitat es duia a terme a Àfrica i Euràsia amb el mateix procediment i tecnologia similar. Tenint en compte que l'entrada dels humans s'hauria d'haver produït per Beringia, alguns comentaristes s'atreveixen a especular que els protagonistes podrien haver estat neandertals o denisovans.

Com és evident, molts dels comentaris posteriors van en la línia de la prudència i d'expressar la necessitat de trobar nous jaciments que corroborin aquesta hipòtesi.

Cada cop costa més mantenir l'argumentació que l'entrada dels humans a Amèrica es va produir, només, fa aproximadament uns 20.000 anys. Són ja diversos els jaciments que semblen estar datats amb antiguitats anteriors. A tall de recordatori voldria fer esment de l'article Genetic evidence for two founding populations of the Americas publicat a la revista Nature el 3 de setembre de 2015 i que podeu llegir en accés obert en aquest enllaç.

En aquest estudi, Pontus Skoglund, Swapan Mallick, David Reich et al. troben evidències de relació genètica entre dues poblacions molt distants geogràficament. Una encara viu a racons d'Australàsia, més concretament els Onge de les illes Andaman, Nou Guineans i els aborigens australians. L'altra grup correspondria a dos grups d'indígenes de l'Amazònia: els Suruí i Karitiana.

Imatge obtinguda de l'article en Open acces de PMCID i NIHMSID

Les proves permeten hipotetitzar que els dos grups divergeixen d'una població asiàtica d'Homo sapiens que, probablement, va quedar arraconada en dues direccions per possibles noves migracions humanes posteriors que, probablement, amb altres cultures, els anaven substituint. Una migració es va dirigir envers el sud d'Àsia i van entrar fa 50.000 anys a Austràlia, i una segona població separada va emprendre camí cap al nord i va entrar per Beríngia (la datació és desconeguda) al continent americà.

D'altra banda, es coneixen força bé diverses migracions de diferents espècies, la majoria herbívores, que durant milions d'anys, aprofitant determinades configuracions climàtiques, han pogut circular entre Amèrica i Àsia.

A la jove ciència de l'evolució humana i, també, al poblament americà s'hi poden aplicar els principis de "cada cop més antic" i "cada cop més complex". Aquesta sembla la línia que cal tenir present i no descartar res i, això sí, intentar demostrar-ho tot degudament amb noves descobertes arqueològiques i estudis genètics.

Jebel Irhoud desvetlla els nostres origens

IIlustració de Mark Garrison (adaptació). Hakaimagazine

Jebel Irhoud és un jaciment situat a uns 100 Km de Marrakech al Marroc. En aquest jaciment es troben fòssils d'un grup humà que mostra característiques morfològiques que podrien estar en la línia evolutiva de la configuració actual de la nostra espècie.

Les conclusions de l'equip de recerca que ha analitzat les restes i les ha datades han estat difoses en tots els mitjans de comunicació i presentades com "El primer Homo sapiens".

La notícia s'ha difós en dos articles de la revista Nature. En el primer (1), Jean Jacques Hublin et al. descriuen els fòssils i els comparen amb altres grups humans. El resultat és un mosaic de característiques. Algunes estructures facials, dentals i de la mandíbula estarien relacionades amb els humans anatòmicament moderns, i d'altres, com  la morfologia endocranial, la cara ampla i els arcs supraorbitals correspondrien a trets més primitius.

El segon article (2) signat per Daniel Richter et al. s'ocupa de la datació de les restes. Les dades obtingudes per termoluminiscència de les eines lítiques del jaciment són de 315.000 anys  ± 34.000 anys i les proves de ressonància d'urani de 286.000 ± 34.000 anys es corresponen a les restes de fauna, microfauna i l'estratigrafia del jaciment.

Aquests resultats són clau per entendre millor la complexitat de poblacions humanes, la seva interacció i distribució geogràfica, factors claus per entendre l'evolució humana en el Plistocè mitjà. 

Una certa polèmica s'ha desvetllat entre els especialistes pel fet de si cal o no considerar aquestes restes dins del clade Homo sapiens.

Considero que no hi ha dubte que hi serien plenament representades si considerem Homo sapiens una espècie biològica. Evidentment, en aquest mateix clade caldria incloure-hi també totes aquelles poblacions humanes ja extintes, amb qui la nostra espècie va hibridar i tenir descendència fèrtil (neandertals, denisovans, altres espècies per identificar i els ancestres comuns). Esperem que en un futur es puguin obtenir dades genètiques per aclarir aquest punt.

Una altra cosa és si considerem Homo sapiens una espècie morfològica.  En aquest cas, és evident la presència de característiques que relacionen les restes de Jebel Irhoud amb la línia dels humans moderns, però també n'hi ha d'altres que els separen. Els experts hauran de decidir si finalment és millor parlar d'espècies i subespècies o de poblacions. De moment aquesta assignació (morfològica) sembla forçada.

Em sembla molt interessant pensar que aquestes restes ens donen pistes de les característiques de l'antecessor comú de les diferents nissagues d'humans, que han tingut una relació genètica amb nosaltres i que van poblar (entre d'altres nissagues més antigues) Àfrica i Euràsia els darrers 500.000 anys. 

També cal resoldre com encaixen en aquest procés restes com les d'Homo naledi, les de l'home de Flores i d'altres fòssils que presenten morfologies més diferenciades, i quines van ser les relacions amb la resta de grups d'hominins amb qui van coincidir temporalment.

També s'ha posat de relleu la ubicació del jaciment Jebel Irhoud al nord-oest d'Àfrica pel fet que fins ara s'ha considerat que l'origen de la nostra espècie es trobava al sud-est del continent.  No hi ha dubte que és una dada rellevant que replantejarà les teories sobre el marc geogràfic de l'evolució humana.


(1) Hublin et al. New fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the pan-African origin of Homo sapiens, Nature. DOI 10.1038/nature22336

(2) Ritcher et al. The age of the hominin fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the origins of the Middle Stone Age, Nature. DOI 10.1038/nature22335

Vídeo Scinews

Homo naledi: datació, noves troballes, el peu i la mà

Imatge: John Gurche / Mark Thiessen / National Geographic.

Des que el setembre de 2013 es va produir el descobriment d'Homo Naledi, les notícies s'han anat succeint a una velocitat vertiginosa. En aquest article en comentarem quatre de recents: la datació de les restes d'Homo Naledi de Dinaledi, el descobriment de nous fòssils de l'espècie i l'estructura de la mà i del peu.

Encaixar Homo naledi a l'arbre evolutiu dels hominins es complicava pel fet que les característiques del jaciment dificultaven la datació de les restes. Tenint en compte les característiques morfològiques de l'espècie (estatura 1,50 m, pes 45 kg i uns 500 cm3 de capacitat endocranial) s'havia especulat amb datacions antigues que situaven el llinatge a l'inici del nostre gènere, ara fa uns dos milions d'anys.

El dia 9 de maig de 2017 la revista eLife publica els resultats de la datació de les restes d'Homo naledi amb una antiguitat entre 236 i 335 mil anys. Efectivament, diverses tècniques ajuden a determinar que Homo naledi convivia amb els precursors de la nostre espècie. Aquesta datació tan recent ha generat encara més incògnites.

Evidentment, caldrà investigar quina era la relació entre les dues espècies, fins a quin punt l'estructura de la mà (que després comentarem) els permetria elaborar eines i com podrem distingir en el registre fòssil quines eines produïa cada espècie. En qualsevol cas, podrien haver construït eines complexes amb un cervell petit? També serà interessant descobrir quin ha estat el llinatge que ha seguit l'espècie des del tronc comú dels hominins. Ha estat una línia evolutiva separada amb unes característiques primitives la que ha evolucionat mantenint aquesta estructura corporal, o bé s'ha produït una disminució de la talla posteriorment, tal  com podria ser el cas de l'home de Flores o del pigmeus sapiens actuals.

D'altra banda cal dir que la datació recent permet comprendre millor la possibilitat de l'acumulació de cadàvers a la cambra Dinaledi i hipotetitzar sobre la finalitat d'aquest complex tractament dels cadàvers. 

A la sala Lesedi, al mateix complex de coves Rising Star en què es van trobar les restes de la sala Dinaledi, han estat localitzats tres nous espècimens d'Homo naledi: dos adults i un infant, un conjunt de restes força completes i molt ben conservades. L'esquelet més complet correspon a un adult que s'ha anomenat LES1 amb un volum endocranial de 610 ml. Aquest crani s'ha donat a conèixer amb el nom de Neo que significa "llum" en llengua Sesotho.  La notícia ha estat publicada a eLife.

Disposició de les noves restes d'Homo naledi trobades a la sala Lesedi. Imatge de Pat Linse.

LES1. o NEO. Homo naledi.  Font eLife

Peu dret d'adut gairebé complet. Font Nature

Recentment s'ha publicat, a la revista Nature un article (1) que estudia les característiques del peu
d'Homo naledi. A l'excavació de la sala Dinaledi s'hi han localitzat 107 restes que corresponen a ossos del peu. El peu més complet, com s'aprecia a la fotografia, correspon a un adult.

S'han identificat diferents configuracions en l'estructura del peu dels hominins bípedes, cosa que indica que el bipedisme s'ha desenvolupat amb diferents adaptacions morfològiques. En el cas d'Homo naledi tant l'estructura com el funcionalisme s'assembla molt a la dels humans moderns i és diferent de la d'altres espècies més antigues del gènere Homo. Al treball hi trobareu la descripció acurada de cada un dels ossos del peu i la seva funcionalitat.

Mà d'Homo naledi. Font Nature

Els resultats de l'estudi de la mà d'Homo naledi els podeu trobar en aquest article (2) de la revista Nature. La morfologia del canell i les característiques del dit polze revelen una mà perfectament adaptada a la manipulació intensiva de materials. Aquestes estructures són similars i compartides per neandertals i humans moderns.

Les falanges dels dits resulten ser llargues i corbades. Aquest nivell de corbatura és similar a Australopitecus afarensis i als simis arborícoles, cosa que representa una adaptació que es dóna en simis que desenvolupen la seva vida en els arbres, ja que facilita la suspensió a les branques i l'ascensió als arbres.

Sembla que es van aclarint les incògnites en relació a l'espècie Homo naledi. Segur que ben aviat tindrem la informació necessària per plantejar una teoria ecològica d'aquesta espècie i del llinatge evolutiu de què prové.

Novament, voldria donar les gràcies a tot l'equip encapçalat per Lee R Berger per la política de difusió de la informació que ha permès, per exemple, que els meus alumnes puguin disposar de rèpliques, impreses en 3D al nostre centre, d'alguns fòssils.


(1) Harcourt-Smith, WEH et al. El pie de Homo capa de hielo . Nat. Commun. 6: 8432 doi: 10.1038 / ncomms9432 (2015)
(2) Kivell, T. L. et al. The hand of Homo naledi. Nat. Commun. 6:8431 doi: 10.1038/ncomms9431 (2015)

Construcció d'eines i desenvolupament cognitiu

El procediment que l'home ha usat en la construcció d'eines lítiques ha estat una font d'informació molt important per comprendre les diferents cultures humanes, les seves migracions i la complexitat social i cognitiva de les espècies que les han realitzat. 

S'han identificat i descrit un considerable nombre d'indústries i cultures lítiques. Un dels canvis tecnològics més importants i coneguts és el que determina el pas de la cultura olduvaiana a l'acheuliana. Aquest canvi es va produir fa aproximadament 1,8 milions d'anys a l'Àfrica i es va expandir per la resta del món habitat, esdevenint la tecnologia que més temps ha perdurat.

Imatge de diferents bifaços. el bifaç és l'eina característica de la cultura acheuliana.

L'estudi realitzat per Shelby S. Putt, Sobanawartiny Wijeakumar, Robert G. Franciscus i John P. Spencer i publicat a Nature, Human Behavior* ha utilitzat l'espectroscòpia d'infraroigs per analitzar l'activitat cerebral de quinze voluntaris mentre aprenien a realitzar eines lítiques en diferents contexts experimentals. 

Els resultats demostren que les habilitats necessàries per a la construcció d'eines olduvaianes són, bàsicament, l'atenció visual i el control motor. Pel que fa a les eines acheulianes les àrees implicades són, segons els autors, la d'informació visual, auditiva i sensoriomotor, orientació de la memòria visual de treball i la planificació d'accions.

A l'estudi es comenta que la complexitat cognitiva i la coordinació de les diferents àrees cerebrals implicades en la construcció d'eines des de fa gairebé dos milions d'anys és la mateixa que requereixen activitats complexes com podria ser tocar el piano. 

Poc a poc es van descobrint evidències que demostren fins a quin punt espècies antigues eren capaces de tenir un comportament cognitivament complex i modern. Ben aviat caldrà desterrar la denominació "comportament humà modern" per "comportament humà" tal com va suggerir fa poc Palmira Saladié al jaciment de la Boella comentant el seu article sobre la Gran Dolina.

Caldrà reflexionar sobre el fet que la capacitat d'interacció funcional de diferents zones del cervell i una major complexitat demostrada a partir de determinades pràctiques, construcció d'eines, conductes complexes com la cacera de bisons a Atapuerca, etc, afecten altres comportaments dels que no hem trobat evidències fòssils. 

Cita de l'article: doi:10.1038/s41562-017-0102           

ADN als sediments

La paleogenètica ha evolucionat tècnicament els darrers anys fins esdevenir una imprescindible font d'informació.  Les troballes d'aquesta disciplina han permès identificar noves espècies (denisovans), seqüenciar el genoma d'espècies extintes, establir les relacions filogenètiques i identificar el moment en què aquests llinatges humans van divergir.

L'ADN seqüenciat més antic és el dels preneandertals de la Sima de los Huesos a Atapuerca. L'ADN mitocondrial d'aquests homínids ha vinculat la població que va viure a la Península Ibèrica, fa 430.000 anys, amb la dels denisovans d'Altai a Sibèria.

Excavació a El Sidrón. Equip del Sidrón 

L'article publicat a la revista Science que ha estat escrit per 32 investigadors, entre d'altres pels espanyols Carles Lalueza-Fox, Antonio Rosas i Marco de Rasilla, demostra que es pot obtenir ADN dels sediment dels jaciments. La repercussió d'aquesta recerca pot esdevenir un avenç de gran repercusió en el futur de l'estudi de l'evolució humana. Podrem saber amb major seguretat quins han estat els humans que han realitzat determinades eines i conèixer les ocupacions humanes dels diferents nivells d'un jaciment.

Tal com podeu veure en la imatge que acompanya a continuació, també s'ha identificat l'ADN d'altres espècies d'animals. Aquest fet també és rellevant per entendre millor el clima i la interacció entre diferents espècies. L'èxit rau en el desenvolupament de tecnologies que permeten identificar les seqüències curtes i malmeses d'ADN i separar-les de la resta d'ADN bacterià tot evitant, a més, possibles contaminacions. D'altra banda, cal una bona base de dades que contingui ADN d'espècies antigues.

Es van recollir 85 mostres de sediment de 7 jaciments: Les Cottés (França), Trou Al'Wesse (Bèlgica), El Sidrón (España), Vindija (Croàcia) Denisova (Russia), Caune de l'Arago (França) i Chagyrskaya (Rússia). La majoria de les mostres contenien ADN mitocondrial de 12 famílies de mamífers. El Sidrón és l'únic jaciment on no s'hi han localitzat restes d'altres espècies de mamífers.

Representació dels grups de famílies de mamífers identificats en els diferents jaciments. Science

Entre les conclusions de l'estudi voldria destacar les següents:

- els sediments contenen grans quantitats d'ADN, (més de l'esperat inicialment).

- L'ADN present és preferentment de grans animals.

- Les restes d'ADN procedents d'excrements o de la descomposició de teixits s'extenen de manera relativament uniforme en el sediment.

- No s'han detectat moviments d'ADN entre capes.

Aquest article planteja la necessitat urgent de revisar la metodologia de tractament i conservació dels sediments dels jaciments.  

Per ampliar la informació us recomano llegir la informació de l'article original de Science ja enllaçat. 

Podeu accedir a un ampli material complementari en aquest enllaç. 

La notícia a Max-Planck Gesellschaft 

Podeu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans en aquest moment de Twitter.

Cacera comunal de bisons fa 400.000 anys a Atapuerca

La Gran Dolina (TD) és el jaciments d'Atapuerca amb la seqüència més productiva del complex. Va ser aquí, a l'estrat Aurora de TD6, on l'any 1994 s'hi va trobar les restes que, posteriorment, permetrien definir una nova espècie: Homo antecessor. 23 anys més tard encara no s'ha pogut excavar en extensió aquest nivell. La causa ha estat, entre d'altres, la gran concentració de fòssils d'un nivell superior, TD10. 

Palmira Saladié i Antonio Rodríguez-Hidalgo. IPHES

Fa poques setmanes que Palmira Saladié, Antonio Rodríguez, Andreu Ollé i els codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat un article a Journal of Human Evolution per explicar la presència a la subunitat TD10.2 de 23.000 fòssils de bisó. La hipòtesi explicativa, en la línia que es tracta d'una cacera comunal i estacional, reforça la idea de la complexitat cognitiva dels preneandertals que hi van viure fa 400.000 anys.

L'aportació del treball és un plantejament holístic que reconstrueix els fets gràcies a la zooarqueologia, la informació sobre el paleopaisatge, les indústries lítiques i la seva utilització sobre els animals i l'estudi etnològic del procediment que altres cultures segueixen en la realització de caceres comunals.

Efectivament, les restes fòssils de bisó demostren un conjunt gairebé monoespecífic, dominat per restes axials (cap, costelles i vèrtebres) i de caire catastròfic, com ho demostra el fet que no hi havia cap mena de selecció sobre els individus sacrificats. Tot plegat reflecteix el fet que estacionalment, quan es produïen les migracions de bisons per la zona, els humans s'organitzaven per conduir la manada en direcció a la Gran Dolina per provocar-los la caiguda i, posteriorment, rematar-hi els animals que s'hi havien precipitat. 

L'accés a la carn era primari i es seleccionaven les millors peces per a ser transportades a un lloc més segur per a poder processar-les (i segurament repartir-les entre tots els participants) amb més calma i seguretat. 

TD.10 Excavació al jaciment de la Gran Dolina. Atapuerca. IPHES

De la notícia que l'IPHES publica en el seu blog m'interessa destacar, com a curiositat, que Antonio Rodríguez comenta que la presència de marques de tall en les restes d'hioides demostra que els caçadors consumien les llengües dels bisons, gairebé in situ pel seu alt contingut en greix i proteïnes, a mode de piscolabis reparador.

El més rellevant de tot plegat és el nivell de desenvolupament organitzatiu, cognitiu i de comunicació que requereix coordinar una acció de cacera col·lectiva que comporta la participació d'un nombre important de individus centrats en un mateix objectiu, segurament, preparat durant força temps i que es repetia periòdicament.

En aquest moment de Twitter podreu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans.

https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2017.01.007

Trobada una estatueta de 23.000 anys d'antiguitat a Rusia

L'Institut d'Arqueologia de l'Acadèmia de Ciències Rusia acaba de fer pública la troballa d'una figura d'ivori de mamut que correspon a una venus que podria tenir una antiguitat de 23.000 anys.

Podeu ampliar la informació a la revista Spuntnik en castellà.

Imatge d'Alexei Pakunhov.

Barreja morfològica a l'Àsia fa 120.000 anys

Les dues calotes trobades al jaciment de Ling-Jing situat a la vora de la ciutat de Xuchang al centre de l'actual Xina, fa pensar en una barreja de característiques morfològiques provinents de diferents poblacions.

A l'article de Zhan-Yang Li, Erik Trinkaus et al. publicat per la revista Science s'informa de la troballa de dos fragments de crani d'una antiguitat aproximada d'entre 100.000 i 130.000 anys que presenta característiques compartides amb altres taxons:

- Característiques dels humans arcaics: mida de cervell gran i l'estructura de la volta cranial

- Característiques dels éssers humans d'Euràsia oriental del Plistocè mitjà: caixa craniana baixa i ampla que s'arrodoneix a la part inferior, i 

- Característiques dels neandertals de l'est d'Euràsia: disposició dels canals semicirculars i de la part posterior del crani.

Aquest mosaic de caràcters reforça la idea de la complexitat de l'evolució humana. Dona més informació sobre una de les zones i períodes on aquesta barreja pot haver estat més productiva.

Em sembla especialment interessant que aquests fòssils apareguin just en el moment en què la genètica ja ha pogut determinar la barreja genètica entre diferents poblacions del Plistocè mitjà i superior i l'arqueologia hagi demostrat l'ocupació alternativa en els mateixos hàbitats (Denisova).

Esperem que la recerca pugui completar la cara i la resta d'óssos d'aquesta troballa per a conèixer millor les seves característiques morfològiques i poder determinar (esperem que sigui possible) el seu genoma i, així, comprendre millor com es va produir aquesta barreja de caràcters. 

Hi ha qui suggereix que aquesta podria ser la primera vegada que es troben restes cranials dels denisovans, però això ja seria especular massa.

Podeu completar la informació en aquest moment de twitter.

Noves petjades a Laetoli

L'any 1976, l'equip de Mary Leaky va descobrir a Laetoli, al nord de Tanzània, les petjades de tres homínids i d'altres animals que havien quedat degudament preservades després de trepitjar les cendres del volcà Sadiman. Aquesta va ser la prova que fa 3,66 milions d'anys els australopitecins de l'espècie Australopitecus afarensis ja es desplaçaven amb un bipedisme molt semblant al dels humans.

El desembre de 2016, Fidelis T. Masao de la Universitat de Dar es Salaam i vuit investigadors italians més han publicat a la revista eLIFE un article on es fa pública la troballa de més petjades de dos individus diferents que es desplaçaven en la mateixa direcció de les petjades descobertes fa 40 anys. Les noves petjades localitzades al lloc S es troben a 150 metres al sud de les ja conegudes anteriorment.

L'estimació de l'altura d'aquests nous individus és d'aproximadament 165 cm. Una altura molt superior a la que s'esperava (les estimacions fins ara eren de poc més d'un metre). Aquesta nova informació apunta a un major dimorfisme sexual i a una diversitat considerable entre components d'una mateixa espècie ja en els australopitecins.  

Els autors de l'estudi consideren probable la hipòtesi que es tractés d'un grup format per un mascle dominant i vàries femelles amb cries, suggerint així una estructura grupal poligínica.

La recerca continua, i la troballa de noves petjades pot posar de manifest noves dades que acabin de completar la informació de què es disposa.

Les imatges pertanyen a l'estudi publicat: http://dx.doi.org/10.7554/eLife.19568

Art rupestre a Armintxe. Lekeitio

S'han localitzat gravats inèdits de fa uns 12.500 a 14.000 anys en una cova situada dins del casc urbà de la població de Lekeitio a Bizkaia.

La tècnica utilitzada i alguns dels motius representats relacionen l'art rupestre d'aquesta cavitat amb altres manifestacions del sud de França.

La cavitat havia estat segellada per formacions estalagmítiques, per aquest motiu i per la dificultat d'accés els gravats es troben en un òptim estat de conservació.

La majoria dels 500 motius corresponen a animals: bisons, cavalls, càprids i, fins i tot, dos lleons entre d'altres gravats per identificar. Esperem la futura publicació de l'article científic per a conèixer i contextualitzar millor aquesta troballa

En el primer vídeo es pot seguir la presentació oficial de la troballa i en el segon, publicat al compte de Deia, podreu fer-vos una idea de les característiques de la cavitat.

Per a tenir més informació i comprovar la repercussió de la notícia podeu consultar aquest moment a Twitter.

Restes orgàniques de fauna en eines de fa 250.000 anys

Les eines de pedra són una font d'informació cabdal per la prehistòria. El material lític perdura durant molt de temps. A través del seu estudi podem conèixer el procés que s'ha seguit en la seva construcció i d'aquí esbrinar a quina cultura material pertany. La cultura material permet establir una certa datació i en alguns casos identificar l'autor (espècie o població) de l'eina. La seva forma i característiques ens permet hipotetitzar quin havia estat el seu ús: tallar, esquarterar, netejar, perforar, etc.  Darrerament s'havia anat més enllà, l'anàlisi de les traces produïdes en el desgast de l'eina analitzades en el microscopi electrònic permetien saber quin ús s'havia donat a aquella eina, bàsicament si havia estat utilitzada per treballar fibres vegetals o carn.

L'article que avui comentem explica, per primera vegada, una metodologia que permet identificar quins animals han estat processats en una eina determinada.

L'estudi d'Avril Nowell, C.Walker, A.S.A. al-Souliman i cinc investigadors més ha estat publicat al Journal of Archaeological Science. Podeu llegir l'article complert en PDF en aquest enllaç.

L'estudi s'ha realitzat sobre 44 eines lítiques de diferents tipologies seleccionades entre 10.000 procedents del jaciment de Shishan Marsh 1 (SM1) que es troba a l'oasi d'Azraq al nord-est de Jordània. aquest nivell es correspon amb una antiguitat aproximada d'uns 250.000 anys. L'existència de cinc jaciments acheulians a la zona ens pot donar una pista sobre la riquesa de l'entorn que posteriorment ha sofert un procés de desertització a causa, entre d'altres factors, per la disminució de la precipitació anual. 

En aquella època, la nostra espècie (Homo sapiens) encara havia d'aparèixer al sud-est de l'Àfrica i no la trobaríem al Pròxim Orient fins força mil·lennis més tard.

La immunoelectroforesi (CEIP) és una tècnica coneguda de fa anys i que consisteix en la detecció residus orgànics gràcies a la identificació d'anticossos i antígens específics. les mostres han estat comparades amb les d'una base de dades obtinguda d'animals actuals i les analítiques realitzades per diferents laboratoris. Recomano llegir amb atenció el procediment metodològic que s'ha seguit en aquest estudi.

De les 44 eines lítiques analitzades s'han trobat 17 registres biològics que corresponen a cinc grups d'animals diferents: rinoceronts (3), ànecs (3), cavall (5), camell (3) i bòvids (3). És interessant destacar que amb cada tipus d'animal s'usaven eines diferents tal com es pot veure a la taula 1 de l'estudi. 

Els responsables de l'estudi consideren demostrat que els humans dels plistocè mitjà que vivien a la zona mostren una gran capacitat d'adaptació a l'entorn i d'accedir a un nombre variat de fauna per a la seva alimentació.  La capacitat de construir eines específiques i la diversitat de preses ens indiquen una riquesa de comportaments i complexitat social i organitzativa.

Cal remarcar la importància  de la novetat metodològica que tindrà, segur, repercussions en el protocol de tractament de les eines lítiques que caldrà revisar per evitar el deteriorament de les possibles restes orgàniques o la seva contaminació.

L'ADN dels andamanesos indica un contacte genètic amb homínids desconeguts

L'estudi publicat a la revista Nature genetics  per Mayukh Mondal, Ferran Casals, Jaume Bertranpetit et al. consisteix en una recerca genètica dels pobladors de l'arxipèlag d'Andaman. El seu estudi conclou, entre altres informacions que després desgranarem, que els andamanesos mostren traces d'ADN que no pertanyen a l'espècie Homo sapiens i tampoc a Homo neanderthalensis ni a l'home de Denisova. Aquesta troballa indica que la població aborigen va tenir, en la seva migració des d'Àfrica, contacte genètic i descendència fèrtil amb una altra espècie asiàtica que, de moment, és desconeguda.

 

Les illes Andaman pertanyen a l'estat de la Índia. La majoria de la seva població actual prové d'aquest país. Els grups aborígens estan dividits en cinc grups culturals diferents: els jarawa, els onge, els shompen, els sentinelesos i els jangil. Aquest darrer grup ja ha desaparegut completament. Els altres mantenen poblacions cada cop més petites pel fet que veuen amenaçat el seu medi i la seva forma de vida. Els sentinelesos es caracteritzen per la seva hostilitat envers els forasters. Alguns grups pateixen un situació vexatòria pel fet que són tractats com una atracció turística.

La denominació "negritos" és compartida amb altres grups de Malàisia i Filipines que presenten unes característiques similars, la més rellevant és la baixa estatura.

L'estudi ha analitzat el genoma de 10 andamanesos i els ha comparat amb seqüencies d'altres humans del continent de diferents grups ètnics i amb altres dades genètiques d'accés obert. La primera conclusió, segons els autors, és que els habitants de l'Àsia oriental provenen d'una sola migració des de l'Àfrica i no de dues, tal com asseguren altres teories.

La presència de fragments del genoma desconeguts fins el moment indiquen una hibridació amb una espècie asiàtica anterior de la que no en tenim registre genètic fins el moment. De moment es coneixen diferents contactes genètics d'Homo sapiens amb altres espècies: amb els neandertals, amb els denisovans, amb una altra espècie asiàtica relacionada amb denisovans i nenadertals, amb una especie africana que ha donat lloc a l'haplogrup 0 i que correspon a un petit nucli agrícola del Camerún i, ara, amb aquesta nova espècie asiàtica.

Recordem que l'interessant esquema que fa referència a l'Àsia publicat en un article anterior de la revista Nature ara quedaria incomplert. Caldria afegir-hi un nou homínid desconegut que es relacionaria amb una part dels asiàtics.

D'altra banda voldria recordar que l'anàlisi del fèmur de l'home del cérvol vermell ja permetia formular la hipòtesi que aquest homínid provenia d'un llinatge antic i que hauria pogut conviure durant mil·lennis amb l'Homo sapiens. Aquesta, entre d'altres possibilitats que la recerca a l'Àsia desvetllarà durant els propers anys segur que ens plantejaran un escenari complexe de la relació entre les diferents poblacions humanes a la zona.

L'estudi també conclou que la pèrdua de talla dels grups d'Andaman no ve determinada per la migració des de l'Àfrica d'un grup d'homes baixos si no que més aviat és deguda a un procés d'adaptació al medi a causa de la insularitat. Un procés d'aïllament en un espai de recursos reduïts semblant al que alguns investigadors consideren que va passar amb l'home de Flores i que també ha afectat a tantes altres espècies d'animals.

Trenar cordes fa 40.000 anys a Hohle Fels

Les restes fòssils d'eines durant el plistocè acostumen a correspondre a peces lítiques manufacturades amb diversos minerals. La causa, indubtablement, és la seva millor capacitat de conservació. És excepcional trobar estris realitzats en fusta o materials vegetals. Ocasionalment s'han trobat algunes restes d'etapes més recents o motlles en negatiu d'algunes peces de fusta. 

Tot i aquest biaix en el registre fòssil, a ningú se li escapa la importància que han tingut les eines elaborades a partir de matèries vegetals. aquests elements ja juguen un paper important en la cultura tecnològica dels ximpanzés.

Per tot plegat la troballa en el jaciment de Hohle Fels d'una eina específica pel trenat de fibres vegetals posa de relleu la importància de les cordes per a una cultura de caçadors-recol·lectors. El jaciment és molt conegut per la riquesa cultural i simbòlica del material que s'hi ha trobat: La venus, l'home amb cap de lleó, una flauta, el fal·lus de pedra, i d'altres.

La peça en ivori de mamut té una llargada de 20,4 cm i presenta quatre forats separats entre 7 i 9 centímetres entre sí. Cada forat presenta unes marques helicoïdals realitzades amb molta cura amb la finalitat d'ajudar a enfilar les fibres vegetals.

Les cordes podrien haver tingut múltiples aplicacions ja sigui en el transport dels animals capturats, la construcció d'habitatges, per facilitar l'accés a zones altes o escarpades i d'altres possibilitats. Les fibres vegetals, en general, representaven la base per una bona part d'estris en les cultures de caçadors-recol·lectors que encara sobreviuen actualment.

L'equip de Nicholas Conard ha publicat la notícia de la troballa a la revista Archäologische Ausgrabungen Baden-Württemberg i considera que la peça podria tenir una antiguitat d'uns 40.000 anys i correspondre a les primeres cultures d'Homo sapiens que van poblar Europa.

Un vídeo d'Eberhard Karls Universität Tübingen publicat a Youtube fa una demostració de la fabricació de cordes amb una rèplica de l'eina.

Podeu llegir la informació a la web de la Universitat de Tubirgen, Science Daily, Hominides.

Bruniquel prova noves capacitats cognitives dels neandertals?

La millor manera de començar aquest article és amb el curt vídeo de Nature video on podem veure imatges reals i la reproducció d'un model 3D de la troballa a la cova de Bruniquel d'una estructura construida pels neandertals. (1'02'')

Per entrar en matèria aquest altre vídeo del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) ens permet entendre perfectament el sistema de datació i la importància de la descoberta. La versió de youtube que podeu veure a continuació correspon al canal Pacea videos (7' 28'')

La datació obtinguda amb el càlcul de la transformació de les traces de l'Urani 234, que porta l'aigua i que queden dipositades en les estalagmites, i la seva conversió progressiva en Tori 230 configura un índex que ens indica una antiguitat per a la construcció de l'estructura de 174.400 i 178.600 anys. Queda del tot provat que aquesta estructura va ser realitzada per neandertals, l'única espècie europea de l'època.

Tal com es pot apreciar a la imatge de l'esquerra la formació consta d'un conjunt d'estalactites i estalagmites trencades a una mida gairebé fixa i agrupades formant dos cercles (estructura A i B), el primer molt més gran que el segon, i uns monticles (estructures C, D, E i F) situats dins i fora del cercle més gran. Les zones de color taronja es corresponen amb els llocs, divuit, on s'ha pogut determinar que s'hi va fer foc. El punt vermell indica la presència d'ossos carbonitzats.

La sala es troba a 336 metres de l'entrada de la cova i per arribar-hi cal creuar gateres estretes tal com es pot veure en el vídeo del CNRS. Per tal de trencar i dipositar més de 2000 km de pedra va caler l'acció coordinada d'un grup d'humans durant força temps. Aquests humans havien de romandre llargues estones en un espai il·luminat amb focs realitzats amb materials transportats des de l'exterior de la cavitat.  

Aquesta és la primera prova que L'Homo neanderthalensis dominava les profunditats de les coves i era capaç d'organitzar i coordinar un grup de treball per a realitzar una activitat complexa. A continuació podeu veure la topografia de la cavitat.

L'article original de Jaques Jaubert, Frédéric Santos et al. es va publicar a la revista Nature el 2 de juny de 2016 (doi:10.1038/nature18291). Les imatges que acompanyen corresponen a aquesta publicació.

Pel que fa a la discussió científica, els especialistes es divideixen en dos grups: els primers creuen que encara és d'hora per descartar altres hipòtesis (intervenció d'altres animals, acció geològica, etc...), en aquest cas el foc seria posterior a l'estructura. Els segons consideren que queda del tot provat que l'Homo neanderthalensis va dissenyar i construir l'estructura, cosa que ens permet descobrir la complexitat cognitiva i d'organització d'aquesta espècie quan encara faltaven molts mil·lennis per a què es produís el contacte amb l'Homo sapiens.

Unes restes amb la complexitat de les localitzades a Bruniquel són molt difícils de trobar. Cal que no hagin estat destruïdes o modificades posteriorment per altres humans i, per tant, han d'estar en un lloc de difícil accés. Per aquest motiu no és pot argumentar que sigui una estructura poc comuna per a descartar-ne, amb aquest argument, la seva autenticitat. És prou coneguda la capacitat de l'home de neandertal per organitzar un atac en grup a grans mamífers com els mamuts així com la depurada tècnica en l'elaboració d'eines lítiques i de fusta, també es coneguda la seva capacitat per a distribuir l'espai de què disposava en diferents funcions organitzades com s'ha demostrat en el jaciment de l'Abric Romaní a Capellades.

Tot aquest esforç, per a què? Quina és la funció d'aquesta estructura. La resposta a aquesta pregunta entra dintre de les especulacions. De les dues explicacions possibles: Lloc per a la realització de rituals o conductes simbòliques, o una estructura amb alguna finalitat pràctica. La majoria dels experts s'inclinarien per recolzen la segona opció. En aquest segon cas: es buscava la protecció d'altres grups humans o d'altres perills que poguessin amenaçar el grup? Era un tancat per protegir els aliments d'altres predadors (vertebrats, peixos, vius o morts?) o un lloc per a processar-los? Atenció al fet que determinades explicacions alternatives comporten l'evidència de majors capacitats cognitives que, segurament, encara no estem prou preparats per assumir científicament sense més proves.

En aquests enllaços podeu veure el tractament que n'han fet Le Monde i  El país.