Fa encara pocs anys es creia que coneixent la seqüència genètica d'un organisme i quins fragments en constituïen cada un dels gens ja seria possible, esbrinar quina era la seva funció particular, determinar el seu genotip i el fenotip.
Recentment els investigadors han pogut comprovar múltiples processos que modulen l'activitat dels gens ja sigui per condicionants externs o per components biològics que modifiquen o limiten l'activació de determinats gens.
L'ADN representaria el substrat genètic comú però per esbrinar el funcionament real d'un organisme cal conèixer l'estructura epigenètica que acaba definit la concreció de múltiples funcions orgàniques i estructures fenotípiques.
La metilació és un procés epigenètic. Consisteix a la unió d'un grup metil (-CH3) a una base nitrogenada. Aquest procés intervé en múltiples funcions relacionades amb l'expressió de determinades seqüències d'ADN lligades, entre altres possibilitats, a determinades malalties. Estudiant els processos de degradació natural de les citosines ("C" - Una de les bases presents a l'ADN) s'han identificat 2.000 regions amb diferent metilació (DMR) entre humans moderns comparats amb neandertals i denisovans.
La imatge que acompanya relaciona les zones DMR amb els òrgans o funcions específiques. No hi ha dubte que l'epigenètica ens permet aprofundir i concretar les troballes dels genomes antics i descobrir quina era l'expressió exacta de la càrrega genètica en un organisme i un entorn concrets. Progressivament anirem descobrint noves aportacions científiques per millorar la comprensió de les espècies arcaiques i les seves diferències amb la humanitat actual.
L'estudi realitzat per David Gokman, Savante Pääbo i set investigadors més ha estat publicada a Science.
Font de la imatge Paleoantropologia Hoy.
