dimarts, 29 de desembre del 2015

L'Home del cérvol vermell prové d'una espècie antiga?

Representació realitzada per Peter Schouten
El març de 2012 ja vam comentar les novetats sobre una població anomenada "Home del cérvol vermell" que hauria sobreviscut al sud-est de l'actual Xina fins fa de 14 a 11 mil anys. 

Aquesta espècie presenta un mosaic de característiques modernes i antigues. Entre les antigues, la cara plana, la mandíbula sense mentó, nas ample, queixals grans i d'altres característiques més específiques a la resta d'ossos.

En una nova recerca de Darren Curnae, Liang Ren, et al. publicada a la revista Plos One s'analitza un fragment de fèmur dret trobat a Maludong (Yunnan). Aquest fòssil ha estat, durant molts anys, en un calaix del museu de Yunnan.

El més sorprenent és que l'os (MLDG 1678) presenta característiques similars a homínids molt antics com seria el cas d'Homo erectus o homo habilis africà. L'eix és estret, l'escorça molt prima, el coll del fèmur és llarg i el trocànter menor, punt d'inserció del múscul psoacilíac, és molt gran i endarrerit.

Tot i que es tracta només d'un os és coherent pensar, si es relaciona amb la resta de fòssils d'aquesta població, que aquest homínid, d'uns 50 kg, cervell mitjà i provinent d'una espècie primitiva, hagués pogut sobreviure la darrera glaciació en una zona de característiques orogràfiques i climatològiques tan peculiars com les de la zona de Yunan. Això comporta que durant mil·lennis va coexistir amb els humans moderns.

Totes les hipòtesis continuen estan obertes: es tracta d'una població provinent de les primeres migracions sapiens que van arribar a la zona, d'una hibridació amb altres espècies (denisovans o altres), d'una línia evolutiva que els podria relacionar amb l'home de Flores, i la que reforça aquest estudi, una població provinent d'una espècie antiga.

La complexitat de l'evolució a l'Àsia, on els primers homínids hi van arribar fa gairebé 2 milions d'anys, ens aportarà una sorprenent diversitat fòssil i segur que durant els propers anys viurem una explosió de noves troballes i estudis que diversificaran l'estructura cada cop més complexa de l'evolució humana.

Podeu ampliar la informació a l'article original ja enllaçat anteriorment PLoS ONE 10(12): e0143332. doi:10.1371/journal.pone.0143332 o als comentaris dels blogs Paleorama en red, Paleoantropologia hoy o Anthropology.


dilluns, 21 de desembre del 2015

Denisovans. Definint el temps i l'espai on van viure

Bence Viola, Universidad de Toronto
Els denisovans són una espècie poc coneguda que va ser identificada recentment gràcies a l'anàlisi genètica d'una falange trobada a la cova de Denisova situada a la serralada d'Altai a Sibèria.

Aquesta població, de la que encara ara disposem de poques restes, va tenir contacte amb els Homo sapiens que van colonitzar Àsia i, encara avui, els humans moderns en conserven rastres genètiques. En un primer moment, la genètica denisovana es va identificar en humans moderns de la zona de Papua Nova Guinea i posteriorment en altres indrets Austràlia (5%) i el (0,2%) en asiàtics i primers pobladors d'Amèrica.  Probablement aquestes traces genètiques s'anaven diluint a causa de la barreja amb nous humans que no havien tingut aquest contacte inicial amb els denisovans. Per aquest motiu també perduren en els llocs més marginals dels diferents continents.

Així doncs, fa entre 40 i 50.000 anys neandertals, denisovans i sapiens eren tres poblacions d'una mateixa espècie biològica que presentava característiques morfològiques diferencials. Tot i la seva diversitat es van creuar i tenir descendència en diversos episodis de contacte a diferents punts de l'Àsia i, potser, d'Europa.

Una dada a tenir en compte és la coneguda relació genètica, encara per explicar, entre els habitants de la Sima de los Huesos a Atapuerca amb una antiguitat de 450.000 anys i els denisovans. 

Qualsevol dada és extraordinàriament valuosa per entendre el període i la zona geogràfica en què van viure. Per aquest motiu és rellevant la informació d'una nova anàlisi genètica realitzada a partir de dos queixals (Denisova 8 i Denisova 4) localitzats a diferents nivells. Els queixals de l'Homo de Denisova són molt grans comparats amb els de neandertals i sapiens, tal com podeu veure en la fotografia que acompanya. Les dues dents pertanyen a dos mascles adults. Tots dos van viure a la mateixa zona, però el primer fa 130.000 anys i el segon fa entre 50 i 70.000, més de 60.000 anys de diferència.

Bence Viola, Universidad de Toronto
Les imatges corresponen a la publicació cbc.news i podeu ampliar la informació consultant l'article científic de Susanna  Sawyer, Svante Pääbo et al. publicat a PNAS en el següent enllaç.

Recentment s'ha publicat la presència d'un haplogrup derivat d'una introgressió amb els denisovans entre la població inuit (èsquims). El fragment d'ADN conté dos gens el TBX15 i el WARS2. Aquests gens s'expressen en múltiples teixits corporals, la glàndula suprarenal i el teixit adipós subcutani. Es podria tractar d'una adaptació que ha persistit, de forma especial, en aquesta població a causa del seu efecte d'adaptació a la vida en llocs amb climes freds.

En aquesta imatge de la publicació citada al final de l'article es pot apreciar la distribució de la regió d'ADN en diferents poblacions del planeta.



Podeu llegir el PDF de l'article de Fernando Racimo et al. publicat a BioRxiv en aquest enllaç.

diumenge, 20 de desembre del 2015

De la grafia rupestre a l'alfabet

Genevieve von Petzinger ha estudiat els grafismes rupestres de jaciments del sud d'Europa. A la trobada TED, que podreu veure a continuació, explica que, la comunicació oral o signada requereix de la presència dels dos interlocutors, en canvi, el grafisme pintat permet desvincular aquesta relació i mantenir la comunicació durant molt més temps i amb moltes altres persones.

Una de les sorpreses en investigar i fer el catàleg d'aquestes grafies és que es repetien en molts indrets diferents i que només n'hi havia una variació de dibuixos sorprenentment curta. Podeu veure els 32 símbols a la imatge de sota.


La repetició dels mateixos símbols en tants llocs diferents i durant períodes tan llargs de temps fa pensar que tenien un significat compartit per tota la comunitat. Representen, per tant, un sistema de comunicació. Podria tractar-se d'un protosistema anterior a l'escriptura.

A continuació podeu veure, subtitulat en castellà, la intervenció de la investigadora al TED Fellows Retreat 2015 d'aquest darrer mes d'agost.



Aquesta línia de recerca està compartida per altres investigadors com és el cas de l'arqueòleg de la Universitat de Sevilla Pablo José Ramírez. Aquest investigador acaba de publicar un interessant estudi que relaciona l'escriptura dels tartessos amb 40 grafies de l'art prehistòric de la Península ibèrica.

Aquest estudi ha estat difós per la premsa i podeu ampliar la informació per exemple a diario.es. Segons aquest autor els pictogrames rupestres estarien en la base del desenvolupament de l'escriptura posterior a diferents cultures del món. Alguns signes associats a determinats conceptes devien acabar relacionats a sons o síl·labes de la parla cosa que permetria transcriure el llenguatge parlat. La seqüència posterior de transformació de representació simbòlica directa a signe ortogràfic és ben coneguda en cultures com la mesopotàmica o l'egípcia.

No s'ha comentat un altre aspecte implicat en aquest procés i és, al meu entendre, la gran mobilitat que existia entre comunitats neolítiques o anteriors tal com es demostra en el comerç de minerals o en la procedència de determinades restes humanes localitzades molt lluny del lloc d'origen. Aquesta connexió ajudaria a difondre més ràpidament aquestes aplicacions del simbolisme gràfic.

D'altra banda no totes les cultures han desenvolupat igualment aquests processos atès que algunes d'elles no han fet l'associació del símbol amb l'estructura fònica del llenguatge. En aquest grup hi destaquen especialment l'escriptura xinesa i maia de caràcter ideogràfic.

L'evolució d'aquest procés simbòlic de transcripció ens serveix per entendre millor el desenvolupament cognitiu i comunicatiu dels humans que van protagonitzar aquesta transformació.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Representació d'un campament al Molí del Salt

El conegut jaciment del Molí del Salt es troba al municipi de Vimbodí i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. En aquest jaciment ja s'hi han realitzat 16 campanyes d'excavació hi si han trobat nombroses restes d'ocupació d'un o diversos grups de caçadors-recol·lectors. Per ampliar la informació podeu llegir l'article publicat en aquest mateix blog.

En aquesta ocasió, Marcos García-Diez (Universitat del País Vasco a Vitòria) i Manuel Vaquero (IPHES) han publicat a la revista Plos One treball sobre els gravats d'una peça d'esquist de 18 x 8,5 cm.





















El gravat representa un campament de caçadors-recol·lectors situat sobre la llera esquerra del riu Milars, afluent del Francolí. En la representació es poden apreciar clarament set tendes semiesfèriques distribuïdes sobre el terreny. Aquest tipus de construcció encara és utilitzat per grups nòmades avui en dia ja que, la forma de cúpula, protegeix de les diferents condicions climàtiques, afavoreix el millor aprofitament de l'espai i són de fàcil construcció.

Fa 13.800 anys un campament acollia 7 grups familiars (dimensió de grup dintre dels que són habituals en aquest tipus de societats) que residien en tendes separades en una zona plana formada per terres arrossegades pel riu Milars, però a una distància suficient del curs d'aigua. Els autors de l'article consideren que es tracta d'una representació naturalista de l'escena real que algú, segurament un component del grup, va fer de forma ràpida a partir del model que estava contemplant en aquell moment. 

Habitualment les representacions d'activitats humanes i d'animals tenen en aquestes datacions un significat simbòlic que no es dona en aquest cas. Els autors consideren que es tracta d'una de les "primeres representacions de l'espai domèstic i social d'un grup humà".



García-Diez M, Vaquero M (2015) Looking at the Camp: Paleolithic Depiction of a HunterGatherer Campsite. PLoS ONE 10(12): e0143002. doi:10.1371/journal.pone.0143002. Aquí podeu llegir l'article complet en format PDF.


divendres, 4 de desembre del 2015

Homo floresiensis és descendent d'Homo erectus

Segons l'estudi de la morfologia de les restes dentals trobades al jaciment de Liang Bua, a la illa de Flores, l'Homo floresiensis seria un descendent de l'espècie Homo erectus. El treball de Yousuke Kaifu et al. s'ha publicat a la revista Anthropological Science.

Els fragments dentals: un de dentició maxilar, dues denticions  mandibulars i quatre dents aïllades que han estat analitzats a l'estudi pertanyien a diferents persones (entre 4 i 6). La primera conclusió és que totes les mostres corresponen a una mateixa població.

Els autors han realitzat l'amidament de les peces i la tomografia axial computeritzada per establir les dades que servirian per la seva comparació amb la resta d'espècies conegudes: les d'australopitecins i humans petits africans, l'Homo sapiens i l'Homo erectus. De l'estudi comparatiu es conclou que la dentició presenta  característiques derivades amb una configuració més relacionada amb les poblacions d'Homo erectus asiàtic.

Es descarten altres hipòtesis que s'havien plantejat sobre possibles patologies dels especímens com la síndrome de Down o la de Patau entre d'altres. 

Homo floresiensis que tenia una alçada de poc més d'un metre i un cervell de 380cc era capaç de produir una tecnologia lítica força complexa. Sembla confirmar-se el fet que aquesta espècie va esdevenir més petita en un procés d'adaptació a un medi aïllat amb pocs recursos en quedar-se sense comunicació amb el continent per la pujada del nivell del mar causada pel desgel després d'una glaciació. Aquesta espècie va  conviure amb la nostra fins fa només uns 12.000 anys.

Per qui tingui curiositat pot ampliar la informació llegint aquest escrit basat en una llegenda vigent encara a l'illa de Flores: Ebu Gogo i l'home del sac

La imatge que acompanya, de Yousuke Kaifu, permet veure la comparació de les dents de l'Home de Flores, Homo erectus i Homo habilis. 


dijous, 5 de novembre del 2015

Laia. Pliobates cataloniae

David M. Alba, Salvador Moyà-Solà i sis investigadors més han publicat a la revista Science el descobriment d'un nou gènere i una nova espècie: Pliobates cataloniae

La troballa va tenir lloc a l'abocador de Can Mata d'Hostalets de Pierola gràcies a l'estructura organitzada d'arqueologia preventiva que supervisa el desenvolupament de les obres a la recerca de possibles noves troballes en una zona que ja ha esdevingut la més important del Miocè (23 a 5,3 Milions d'anys) per la seva riquesa en restes fòssils.

En aquest mateix jaciment, l'any 2002, s'hi va identificar una altra espècie d'homínid que es va anomenar Pierolapithecus catalaunicus, més popularment conegut com Pau i que va viure a la zona fa gairebé 12 milions d'anys. A més, l'any 2009 es va publicar a la revista PlosOne l'espècie Anoiapithecus brevirostis, fòssil popularment conegut com Lluc d'una antiguitat similar.

La recerca en aquest jaciment ha permès l'obtenció d'un ampli registre fòssil de moltes altres espècies que, juntament amb altres dades, han possibilitat la reconstrucció del clima i de l'hàbitat de la zona que corresponia a un bosc espès i humit de tipus subtropical amb masses d'aigua permanents.

Pel que fa a la descoberta de Pliobates catalaniae, a qui els investigadors han batejat amb el nom de Laia pel fet que aquest fòssil explicarà moltes coses a la humanitat sobre els origens dels grups relacionats amb els homínids, (Eu adverbi en greg:ben, bé i Laléin-parlar), cal dir que es especialment rellevant pel fet que té un crani molt semblant al grup evolutiu relacionat amb els gibons (hilobàtids) i, en canvi, l'articulació entre l'húmer i el radi i els óssos del canell ja presenten una morfologia més pròxima als homínids actuals. 
Ossos llargs del braç i reconstrucció del crani de Pliobates catalaniae

Aquest mosaic de característiques permet plantejar la hipòtesi que l'antecessor comú d'aquests dos grups que va viure fa uns 20 milions d'anys podia haver estat de mida petita (com els gibons), en lloc de mida mitjana (tipus ximpanzé o bonobo). La Laia que pesava entre 4 i 5 kgs, menjava fruits madurs i tenia una vida bàsicament arborícola representaria un descendent d'aquest ancestre comú que conservava característiques físiques que després tindrien èxit a la branca dels homínids.

Per qui vulgui ampliar la informació us remetem a l'article divulgatiu del mateix Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). També us recomanem la visita al Museu i, pels que sigueu aficionats a twitter podeu seguir l'activitat a la xarxa dels investigadors d'aquest Institut subscrivint-vos a la llista de l'ICP o a qualsevol de les altres que l'Institut ha creat en el seu compte.

L'article original està enllaçat en el primer paràgraf i les imatges divulgades pels diferents mitjans de comunicació han estat obtingudes de l'article de la web de l'ICP també citat.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Els primers sapiens fora d'Àfrica

La col·laboració entre investigadors espanyols, Maria Martinón-Torres i José Maria Bermúdez de Castro, i d'altres de xinesos, Wu Liu et al. ha permès la publicació a Nature d'un article que demostra la presència d'Homo sapiens moderns al sud de la Xina, més concretament a la cova de Fuyan a Daoxian.

Estratigrafia de la cova de Fuyan.Y-J Cai, X-X Yuang i X-J Wula

Totes les característiques de les 47 dents humanes trobades en aquest jaciment es corresponen a les de les poblacions d'Homo sapiens modernes. L'estrat ha estat datat entre 80 i 120.000 anys. Aquesta datació és la més antiga de restes d' Homo sapiens identificades fora d'Àfrica. La datació de la capa 2 és incontrovertible pel fet que en la part superior es troba ben delimitada per una capa calcària que no ha estat alterada.

Dents amb morfologia moderna trobades a la cova de Fuyan. S. Xing/X J. Wu
Aquesta recerca planteja la necessitat d'una sortida d'Àfrica més antiga de la que molts investigadors estaven disposats a acceptar. Altres dades que reforcen aquesta hipòtesi són les que indiquen l'arribada dels humans moderns a Austràlia fa aproximadament uns 50.000 anys, molt aviat, tenint en compte que aquestes poblacions van haver de travessar diverses vegades llargues distàncies de mar entre illa i illa.

Els sapiens, que van aparèixer al sud-est africà fa uns 200.000 anys, van sortir del continent en diverses onades migratòries, aquestes onades es van expandir amb més fàcilment cap a l'Àsia. No es pot descartar, com ja s'ha demostrat en migracions més pròximes en el temps, que en determinats moments s'hagin pogut produir moviments migratoris en sentit contrari, és a dir, de l'Àsia a l'Àfrica.

En les primeres migracions, els sàpiens ens vam trobar amb el territori ocupat per altres espècies d'humans: els neandertals a Europa, neandertals i denisovans al nord d'Àsia i altres grups d'erectus o espècies derivades a l'Àsia.

Mapa de Nature que expressa de forma simplicada
els diferents moments d'ocupació dels territoris

Cal generar hipòtesis que expliquin aquesta major facilitat en el desplaçament cap a l'est. D'entrada podem distingir dues possibilitats globals, d'una banda: el clima. Els sapiens som una espècie millor adaptada a la vida en regions càlides i podia haver estat més difícil prosperar en ambients on els hiverns eren freds. El segon gran marc d'interpretació podria fer referència al desenvolupament cognitiu i tecnològic superior dels neandertals, una espècie molt similar a la nostra, més ben adaptada i coneixedora de l'entorn, que va poder evitar l'entrada dels sapiens durant un llarg període de temps al seu territori, fins que es va produir una baixada en la pròpia densitat de població o un canvi (tecnològic o de població) en l'espècie invasora. Cal recordar la presència de neandertals fa menys de 40.000 anys al sud de la península ibèrica i a Sibèria. 

Per ampliar la informació sobre aquesta publicació us recomano la lectura de l'article que Maria Martinón-Torres publica al blog científic del Museo de la Evolución Humana. També podeu sentir a la mateixa investigadora en el podcast de l'entrevista que li fa el periodista científic Luis Quevedo.


En el blog de la revista Quo Reflexiones de un primate José Maria Bermúdez de Castro ens explica la seva participació en la recerca i les seves impressions.

La notícia ha tingut una gran repercussió en els mitjans de comunicació com podeu comprovar en la selecció dels següents enllaços: BBC, Daily Mail, El país,

The earliest unequivocally modern humans in South China(Nature) DOI 10.1038/nature15696

diumenge, 13 de setembre del 2015

Homo naledi, una nova espècie humana

Homo naledi.   Lee Berger via National Geographic
Lee Berger i un nombrós equip internacional d'investigadors ha publicat, a la revista Elife, un article de presentació de la troballa, els anys 2013 i 2014, de 1550 fòssils que pertanyen a un mínim de 15 individus a la cambra Dinaledi del sistema de coves Rising Star a la província de Gauteng a Sud-Àfrica.

Les restes presenten característiques morfològiques diferents a les espècies trobades fins ara. En general, una estructura corporal i la mida del cervell similar als australopitecins però elements cranials, de les extremitats, de la cara i la dentició en la línia del gènere Homo.

Aquesta nova espècie ha estat batejada amb el nom d'Homo naledi. La paraula naledi significa estrella en la llengua sesotho i el nom té relació amb la sala on s'ha trobat.

De les estimacions realitzades a partir dels fòssils estudiats es poden inferir les següents dades morfològiques generals: pes entre 40 i 56 Kg, estatura entre 144 i 148 cm, volum endocranial entre 465 i 560 cc. El crani té una mida similar als australopitecins (tots els humans, inclòs Homo habilis, tenen una capacitat superior) però l'estructura del crani és més semblant a les del gènere Homo.

Com a element sorprenent podríem destacar que la mida de les dents es correspondria a la que tindrien molt posteriorment els humans amb cervell més gran. En general es pot afirmar que Homo naledi mostra trets primitius, d'altres de derivats i característiques pròpies que el diferencien de la resta d'espècies conegudes. 

Foto de Robert Clark/National Geographic. Font Lee Berger.

La constel·lació de característiques morfològiques del cos i el crani de la nova espècie permet que els autors formulin la hipòtesi que H nadeli podria situar-se a l'inici de la posterior diversificació del gènere Homo.

La principal dificultat per a situar l'espècie en el lloc que li correspon a l'arbre evolutiu és el fet que no es disposa de datacions de les restes. Depenent dels futurs resultats de datació es podrà conèixer millor la posició d'aquesta nova espècie en la nostra línia evolutiva. De moment s'argumenta la possibilitat que les restes tinguin una antiguitat d'uns 2 o 2,5 milions d'anys d'antiguitat.

Volem destacar que la troballa representa l'acumulació de fòssils més important per una sola espècie a l'Àfrica. A la col·lecció hi ha elements d'humans de diferent edat i sexe. El valor científic és excepcional. 


Vídeo publicat al compte de Youtube de la Universitat de Wisconsin-Madison.

L'acumulació de les restes de 15 humans en un mateix espai i sense intervenció (de moment no es coneix) d'altres depredradors pot fer pensar en una acumulació intencionada de cadàvers en la línia de la Sima de los Huesos a Atapuerca (En aquest darrer cas la presència d'un element material, el bifaç excalibur, podria marcar la diferència entre acumulació de cadàvers i enterrament).

Pel fet que les troballes s'han extret d'una petita àrea d'excavació, sembla que el potencial del jaciment és molt important i que caldran molts anys de treball per a obtenir els fòssils que ha més de pertànyer a una espècie, probablement pertanyien també a la mateixa població.

Val la pena incloure la cartografia de la cova per tal que ens puguem fer una idea més exacta de la localització dels fòssils.

Per arribar a la sala Dinaledi cal superar passos molt estrets, tan estrets, que va caler demanar persones titulades voluntàries que fossin primes i no patissin de claustrofòbia.

Serà important conèixer si aquest era l'únic accès que tenien els humans i/o amb quina finalitat van situar els cossos en un lloc tant inaccessible.

En el següent vídeo podeu veure el procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche.


Procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche. 3' 16''

La notícia ha estat difosa per tots els mitjans periodístics i blogs especialitzats. Podeu conèixer matisos de la informació als següents enllaços: PaleoantropologiaHoyFossil History, Nucknacker, New cientist, NY times, Homínides, El país, El periodico digital en català. Podeu veure les imatges en 3D de la cova de Dinaledi on s'han trobat les restes en aquest vídeo de la Wits University.


Podeu sentir l'entrevista amb alguns dels investigadors (Lee Berger, John Hawks, Ian Tattersall, Hannah Morris)  implicats gràcies al podcast publicat a ScienceFriday. 29' 55''.





divendres, 4 de setembre del 2015

Definició de l'estructura corporal en l'evolució humana.

Un important grup d'investigadors espanyols entre els que hi ha els tres codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat a la revista PNAS un estudi que podria reconsiderar la nostra visió sobre l'evolució humana a partir de l'estructura corporal postcranial.

L'estudi es basa en la completa col·lecció de fòssils obtinguts a la Sima de los Huesos que pertanyen a un grup preneandertal que hi va ser "dipositat" fa uns 450.000 anys. Cal recordar que hi ha espècies que s'han definit a partir de molt poques restes. En alguns casos n'hi ha algunes de les que no es disposa de restes fonamentals com la pelvis o els ossos llargs.

Les dades obtingudes a partir de l'anàlisi de diferents variables com la massa corporal, la forma del cos i l'estatura, així com de la comparació de les restes òssies de diferents espècies, ha permès als investigadors l'elaboració de la seqüència dels diferents bauplans que s'han succeït en el procés d'hominització. Bauplan és un concepte que fa referència a l'estructura corporal d'una determinada espècie. 

El bauplan que caracteritza el gènere Homo va aparèixer fa 1,6 M d'anys en espècies que ja presentaven un dimorfisme, entre els components de la mateixa espècie, semblant a l'actual. L'evolució de l'esquelet postcranial es va produir en forma de mosaic en general i, també, en parts específiques de l'esquelet. Els Homínins de la SH estan relacionats amb els Neandertals tot i que, aquests, tenen una cefalització superior.

Bauplan 1: Ardipithecus
El primer grup (Bauplan 1) respon a un conjunt d'espècies que inclouen bàsicament els Ardipithecus i Orrorin caracteritzades per la capacitat de desplaçament bípede, una bona adaptació a la vida arborícola que encara és un medi en el que hi realitza part de la seva activitat i una estatura per sota de 1,5 m.

Representa el primer grup que es va separar del llinatge dels ximpanzés i bonobos. (A la imatge hi apareix Sahelanthropus txadensis, una espècie que no s'inclou a l'estudi original, segurament a l'espera de més dades)


Bauplan 2: Australopithecus
El segon Bauplan correspon al grup d'australopitecins que compren també els Parantrops (formes més robustes).

Aquest grup ja presenta una clara capacitat de desplaçament bípede i conserva la capacitat de suspensió i d'escalada als arbres. Recentment s'han trobat proves que els components més moderns d'aquest grup van augmentar la ingesta de carn i usaven eines. Disposaven d'un cervell lleugerament superior al ximpanzé actual.

Homo habilis comparteix les característiques d'aquest grup atès que encara no s'havia produït en aquesta espècie el creixement puberal que caracteritzarà el tercer Bauplan.

En els dos extrems del llinatge es produeix la convivència amb els bauplans anterior i posterior respectivament. (A l'estudi no es fa cap referència al taxó Homo rudolphesis que si que apareix al quadre que hem dissenyat).

Bauplan 3: Homo i 4 H sapiens

El bauplan que correspon pròpiament al gènere Homo va aparèixer fa aproximadament 1,6 M d'anys amb l'Homo ergaster (erectus per alguns investigadors). El creixement puberal va generar hominins amb una estatura superior, una especialització en el bipedisme terrestre i una disminució de les capacitats relacionades amb una vida arborícola. Aquest bauplan és el que es pot estudiar més a fons gràcies a la complerta col·lecció de la Sima de los Huesos.

Finalment mentre que l'Homo neanderthalensis evolucionava envers un bauplan ampli a Europa, a l'Àfrica apareixia, fa uns 200.000 anys el bauplan 4, més estret dels humans moderns (sapiens).

Aquesta nova configuració permetia un desplaçament més eficient (un 25% d'estalvi d'energia) tot i que dificultava el naixement dels nadons per la modificació del canal del part, cosa que repercutirà en un període major de desenvolupament extrauterí de l'infant i tot el que això comporta a nivell d'aprenentatge, estructura social i comunitària per a l'espècie.

L'Homo floresiensis és un cas apart que encara es troba en un debat sobre els seus origens lligats a la insularitat de l'espècie o al seu suposat caràcter patològic. L'estudi tampoc comenta el cas de l'Homo de Denisova, una espècie relacionada genèticament amb els neandertals i amb nosaltres, però que encara compta amb un registre fòssil limitat.

En general podem dir que aquest plantejament redefineix amb encert, segons el nostre parer, el procés de l'evolució morfològica de l'evolució dels hominins.

De tots és conegut el fet que determinades adaptacions al medi poden modificar aquest bauplan genèric per adaptar millor una població concreta a les condicions del seu entorn. Per posar un exemple us recordem l'estudi sobre els pigmeus i els dos patrons evolutius per reduir la massa corporal i aconseguir una millor adaptació a un medi humit.

Sembla que ens trobem en un moment de gran convulsió de cara a la redefinició del paper que cada taxó va tenir en la nostra evolució. Quan estava escrivint aquest resum ha aparegut un nou estudi on s'intenta reivindicar la importància d'Australopithecus sediba com a antecedent directe de la nostra nissaga. Ho podeu llegir a l'article publicat per la BBC.

Arsuaga, J.L., et al., "Postcranial morphology of the middle Pleistocene humans from Sima de los Huesos, Spain". PNAS (2015)


dilluns, 31 d’agost del 2015

Dolmen de la Petit Perotte

Molt interessant el vídeo (4' 23'') de PaysRuffecois que reconstrueix en 3D el dolmen de la Petit Perotte - Fontenille. Conté imatge actual, Procés de construcció, itinerari intern i altres imatges espectaculars.


diumenge, 30 d’agost del 2015

Cronologia del mural dels cavalls de la cova de Chauvet

Branshaw Foundation ha compartit a twitter una possible cronologia, basada en la superposició de les línies, del mural dels cavalls de la cova de Chauvet. 



https://pbs.twimg.com/

dissabte, 29 d’agost del 2015

Neandertals, novetats agost 2015

En aquest escrit procuraré fer un resum de les troballes més importants d'aquest agost en relació al Plistocè superior i mitjà a casa nostra i que, habitualment, han tingut a diversos jaciments l'Homo neanderthalensis com a protagonista. 


La Cansaladeta. Josep M Vergés. IPHES
El 4 d'agost l'IPHES comunicava el resum de les troballes al jaciment de La Cansaladeta (1, 2). Aquest espai està situat en un estret excavat pel riu Francolí que facilita la comunicació entre el litoral i la depressió central catalana. 

Fa 400.000 anys el refugi va ser utilitzat per estades més curtes del que va ser habitual posteriorment, quan l'indret era un punt de referència per a l'explotació de l'entorn. 

El director de l'excavació, Josep M Vergés, ho justifica per "la presència de poques eines fabricades a partir d'un nombre reduït de nòduls de sílex o de quarsita no seleccionats". La procedència propera al jaciment de les roques emprades també ens indica que s'elaboraven "per a satisfer necessitats conjunturals".

El mes acabava amb la publicació dels 1.800 artefactes lítics i rests fòssils d'animals de la Cova Eirós. A l'article de Francisco Albo publicat al diari La voz de Galicia explica que les dades obtingudes enguany suggereixen també dos patrons d'ocupació. 
Cova Eirós. Roi Fernández. La Voz de Galicia.

Fa 118.000 anys els períodes de residència eren més llargs i freqüents, s'usava la cova per a preparar les eines i s'hi han trobat un major nombre de restes de fogars, mentre que, posteriorment, fa 84.000 anys la cova va estar ocupada per altres animals durant llargs períodes atès que les restes de fauna no mostren cap intervenció humana, les eines eren elaborades en altres llocs i les ocupacions més curtes.

En aquests dos jaciments es mostra clarament com els humans utilitzaven els mateixos aixoplucs, però seguint patrons d'habitat i de freqüència diferent, cosa que ha estat una constant. Caldrà esbrinar quines podien ser les causes d'aquestes diferencies d'ocupació: l'ecologia canviant de l'entorn, probablement depenent del clima, la presència d'altres grups humans a les rodalies o animals carnívors a la cova (hipòtesi més acceptada de moment) o diferents ritmes de desplaçament migratori. 

Recipient excavat per escalfar aigua. Palmira Saladié. IPHES.
L'excavació a l'abric Romaní de Capellades genera una gran expectació cada campanya per la importància de les dades que s'hi obtenen sobre l'organització domèstica dels neandertals. 

Enguany s'ha excavat el nivell Qa amb una antiguitat de 60.000 anys. Aquest nivell es caracteritza per una intensa ocupació i s'hi han pogut localitzar 10.000 restes, entre eines de pedra de sílex, calcàries i quars i restes de fauna molt fragmentades de cavall, cérvol, ur i cabra,  múltiples fogars i, també, s'ha pogut definir una clara distribució de l'espai amb zones destinats a diferents funcions: cuina, residència, i escombraries. 

La troballa més important ha estat la d'un forat còncau de 40x30x10 cm. excavat amb un pal cavador i utilitzat per escalfar aigua tal com demostra la presència a la vora d'un gran nombre de roques amb fractures tèrmiques. Podeu ampliar la informació en el blog de l'IPHES. Suposem, els investigadors no ho especifiquen, que l'aigua calenta podria tenir diverses aplicacions, especialment relacionades amb el tractament dels aliments i l'elaboració de tisanes. Les pedres s'escalfarien en fogars propers i un cop calentes es dipositarien dintre del recipient ple d'aigua per escalfar-la.

Puntes de llança neandertal. IPHES.
Al jaciment de les coves del Toll-Teixoneresl'equip de l'IPHES ha demostrat que fa 50.000 anys l'indret va ser utilitzat com una estació de cacera pels neandertals. Així ho indiquen les més de vint puntes de llança, elaborades a partir de quars de roques properes a la cova, que han estat trobades durant l'actual campanya. Algunes d'aquestes puntes estan trencades probablement després d'impactar amb parts dures dels animals durant la cacera.

Tal com mostren les restes de fauna identificades, els animals (cavalls, cérvols, urs, ases, cabirols, cabres, isards, rinoceronts i conills) van ser cuinats i consumits en el mateix indret i les seves restes aprofitades al màxim. La troballa de les restes d'un mascle adult d'os de les cavernes, batejat amb el nom de Pyros, indicaria la competència amb aquests animals per l'ocupació del refugi.

La presència dels neandertals a la península és cada cop més coneguda gràcies a jaciments com El Sidrón que ha permès obtenir dades genètiques d'un grup complet i establir, entre altres característiques, les seves relacions de parentiu, La Garma , un jaciment amb una potència que va des d'ocupacions de sapiens de fa 18.000 anys fins a 400.000 anys i que caldrà seguir amb molta atenció, i molts d'altres que van apareixent en indrets que fins ara eren del tot inèdits com és el cas de la vall del riu Eresma a Segòvia.

Cova Strashnaya. Andrey Krivoshapkin. The Siberian Times
Imprescindible comentar la important troballa, també aquest agost, de fragments d'un crani i costelles, probablement neandertals, a la cova Strashnaya, a la serralada siberiana d'Altai. 

Amb una datació provisional de 50.000 anys d'antiguitat els fòssils poden ser molt importants atès que es troben a només 150 Km de Deníssova, la cova on va ser descrita una nova espècie: l'Home de Deníssova. 

L'Homo de Deníssova està genèticament relacionat amb neandertals i sapiens. És per aquest motiu que podrien tractar-se dels primers fòssils cranials d'aquesta espècie o aportar noves dades sobre les relacions entre elles. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times o, en castellà, al blog Paleorama en red.

D'altra banda, la troballa a l'interior d'una cova de la república de Bashkiria, als Urals, d'una acumulació dels cadàvers de 500 lleons de les cavernes amb una antiguitat provisional d'uns 50.000 anys ha estat interpretada com un possible ritual realitzat per grups neandertals. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times i a Paleorama en red

divendres, 21 d’agost del 2015

Massacre de grangers del neolític al centre d'Europa

Fractura cranial d'un nen de 3 a 5 anys. Imatge de Christian Meyer.
L'estudi sobre la fosa comuna a Schöneck-Kilianstädten publicat a la revista PNAS posa en evidència un nou episodi de violència extrema durant el neolític a l'Europa Central ara fa uns 7.000 anys.

Christian Meyer et al. expliquen en aquest article la troballa de 26 cossos amb múltiples lesions a les cames, al crani i amb ferides de fletxa. La distribució i tipologia de les múltiples ferides suggereix acarnissament i/o tortura.  

Els cossos van ésser enterrats per components del mateix grup atesa la seva distribució i cura durant l'enterrament. La distribució per edats i per sexe (només hi ha els cadàvers de dues dones) semblen indicar que algunes de les dones van ser segrestades i conduïdes al poblat dels agressors.

Les víctimes pertanyen a grups de grangers de la cultura Linearbandkeramik (LBK) que van arribar a Europa central per distribuir-se seguint la riba del Danubi fa uns 7.500 anys.

En aquesta mateixa època es van produir altres episodis de matances massives i s'han pogut obtenir proves a altres jaciments com els de Talhein a Alemanya i a Asparn/schletz, actual Austria, cosa que demostra que no es tracta d'un fet aïllat al final de la cultura LBK.

El mundo es fa ressò de les declaracions de Meyer sobre les causes d'aquestes brutals agressions massives quan comenta que, tot i ser desconegudes, podrien coincidir amb episodis de sequera i de canvi climàtic.

La violència ha estat una constant en l'evolució humana tal com queda demostrat a múltiples jaciments de totes les èpoques. Recentment s'ha publicat el cas de la Sima de los Huesos on s'ha pogut demostrat una agressió fa uns 450.000 anys relacionada amb una important acumulació de cadàvers de tots coneguda. També, fa més de 850.000 anys, a la Gran Dolina, hi trobem les restes canibalitzades d'Homo antecessor

Les massacres han augmentat de dimensions a mida que ho ha fet la densitat de població, especialment a partir del neolític, i el desenvolupament tecnològic de les armes.

Podeu llegir la divulgació que s'ha fet de la notícia al Daily Mail i a l'Spiegel online.

dimecres, 19 d’agost del 2015

Una falange demostra major diversitat fa 2M d'anys

Falange OH86. Vistes dorsal, lateral, palmar i proximal.
Un article d'un grup de científics espanyols publicat a la revista Nature ha tingut un gran ressò en el món de l'evolució humana per les seves possibles implicacions en la recerca de la línia evolutiva del gènere Homo. 

Manuel Domínguez-Rodrigo i la resta d'investigadors del projecte que té lloc al jaciment Philip Tobias Korongo (PTK) a Olduvay (Tanzània) descriuen una falange (OH86) del dit petit de la mà esquerra que presenta característiques modernes i que ha estat datada amb una antiguitat de 1,84 milions d'anys. És la falange més antiga que presenta una morfologia moderna. 

El fòssil no correspon ni a Parantrops Boisei ni a Homo habilis, que eren les dues espècies que vivien a la zona en aquells moments. Per aquest motiu sembla evident que una altra espècie d'homínids formada per individus de major talla coexistien en el mateix ecosistema. Aquesta notícia amplia la diversitat d'homínids a l'Àfrica durant el plistocè inicial.

Aquest grup humà més alt, amb més corpulència era capaç d'enfrontar-se a animals de mida superior i traslladar peces més grans de carn. La resta s'ha trobat associada a multitud de fòssils d'animals i eines lítiques emprades en el seu descarnament. La configuració moderna de la falange fa suposar també una major capacitat de manipulació dels materials.

Els investigadors ja han trobat noves restes (un peu) que també podrien pertànyer al mateix taxó i que es donaran a conèixer després del seu estudi. De moment es pot hipotetitzar amb la descoberta d'una nova espècie humana o, el que sembla més probable, l'assignació de les restes a Homo ergaster (erectus per alguns autors). Recordem que aquesta darrera espècie va ser la primera en la que es va donar el creixement puberal, cosa que va representar un augment d'alçada considerable.D'altra banda aquestes dades afegeixen nous dubtes a la pertinença d'Homo habilis al nostre gènere. 

Caldrà seguir les novetats d'aquest grup de recerca amb molta atenció, especialment tenint en compte la riquesa del jaciment.

Per ampliar la informació us suggerim el blog Paleontropologia Hoy, El comentari de Rosa M. Tristán. 

La imatge correspon a Nature ja citada a l'article i l'escala és d'1 cm.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Marques de tall de fa 3,4 milions d'anys

S'ha publicat a la revista Journal of Human Evolution l'estudi de Jessica C. Thomson et al. que demostra l'existència de marques de tall en els fòssils més antigues identificats fins a l'actualitat. 

Els autors han analitzat dues restes fòssils del jaciment DIK-55 de Dikika Etiòpia, i han demostrat que 12 de les marques eren degudes a l'acció amb eines lítiques sobre els ossos amb la intenció de trencar-los o de separar la carn de l'os. 

Els ossos analitzats: un os llarg d'un antílop i una costella d'un bòvid, havien estat processats amb eines de pedra per aconseguir carn per a ésser consumida. La novetat és que aquestes restes estan datades amb una antiguitat de 3,39 milions d'anys, una datació molt anterior al que fins ara ningú podia imaginar. La imatge de la revista Nature que acompanya mostra algunes de les marques de tall.

Recentment hem publicat en aquest mateix blog notícies sobre la troballa d'eines de pedra amb una antiguitat de 3,3 milions d'anys (1, 2) i, tot i que, alguns autors suggereixen, en aquest cas, la necessitat d'una millor anàlisi estratigràfica, la coincidència de les proves sembla demostrar cada cop amb major certesa la hipòtesi que la modificació d'eines i la incorporació de la carn a la dieta humana es va produir molt abans de l'aparició del gènere Homo. 

Tot i que encara és molt aviat per a poder assegurar-ho, de moment, sembla que Australopithecus afarensis en seria l'autor més probable.

Tenint en compte que si, tal com s'ha hipotetitzat, la incorporació de la carn a la dieta dels homínids va ser un element fonamental per a què es desenvolupés el cervell, sembla lògic pensar que aquesta conducta s'havia d'iniciar en una espècie anterior a Homo habilis, atès que aquest ja tenia un cervell de mida superior al del ximpanzé actual.

Tenint en compte que els quatre criteris bàsics per a establir el gènere Homo eren: postura erecta, locomoció bípeda, habilitat manual suficient per a construir instruments i la possessió d'un gran cervell, i que aquest darrer es va desestimar per a què Homo habilis pogués pertànyer al nostre llinatge; és evident que caldrà redefinir l'abast del nostre gènere. 

No hi ha cap mena de dubte que caldrà buscar criteris més objectius i, o bé incloure H. habilis en el gènere dels Australopitecins com reclamen alguns autors, o plantejar-nos incloure alguns Australopitecins (afarensis, sediba...) en el gènere Homo, sempre que es demostri l'associació d'aquestes espècies amb l'ús d'eines lítiques.

Podeu llegir la notícia inicial a Science Daily, Past Horizons, Nature.

divendres, 31 de juliol del 2015

Novetats breus. Juliol 2015

1- Per primera vegada es comença a excavar a l'abric de la Consagració a Capellades. Aquest nou jaciment de la cinglera del Capelló genera importants expectives ja que es troba a la vora de jaciments com l'abric Romaní reconeguts per la seva importància en l'estudi de l'ecologia de l'Homo neanderthalensis i per la suposada estratigrafia que, entre 9.000 i 55.000 anys, podria contenir evidències del darrer intercanvi d'espècies a Europa. Font: IPHES

2- L'home de Xuchang va viure a la Xina continental ara fa uns 100.000 anys. Aquesta espècie ocupa l'espai entre l'home de Pekin (Homo erectus) i Homo sapiens. Un estudi recent dirigit per Li Zhanyang  demostra que aquest homínid també hauria practicat el canibalisme tal com ho demostren les marques de tall i de mossegades en un fèmur juvenil. Notícia a scmp

3- L'home de Pekín era capaç de controlar el foc fa més de 600.000 anys tal com demostra la ubicació, disposició d'elements protectors i d'altres característiques d'un fogar localitzat en un jaciment proper a la capital. Font: Archaeologynews

4- Noves troballes a la campanya 2015 a Atapuerca. IPHES. Galeria de fotografies al facebook de l'IPHES. Reflexiones de un primate de José M. Bermúdez de Castro.

5- Noves aportacions sobre les primeres migracions a Amèrica. Segons els autors de l'article la primera migració humana provinent de Sibèria va travessar l'estret de Bering ara fa uns 23.000 anys. Aquest grup es va dividir en una segona població milers d'anys després de la seva arribada. Una altra cosa és la migració fa només 5.500 anys dels Inuit i altres esquimals que van ocupar l'Àrtic. La divergència genètica entre els grups del nord i els del sud es va produir fa entre 11.500 i 14.500 anys. D'altres recerques identifiquen una migració genètica amb components dels actuals austro-melanesis en determinats genomes de l'Amazònia ScienceLos Angeles Times Agencia sincHominidesNo es tracta d'un tema resolt a l'espera de noves anàlisis genètiques, sobretot, d'Amèrica del sud.

 
 
6- Un estudi publicat a Plos One estableix una comparació entre l'estructura del crani i la cara en els homínids. Resulta interessant per les aportacions que fa a la interpretació de la seqüència evolutiva i a l'encaix de determinades especies o poblacions humanes. Paleontologia Hoy.



7- L'any 2011 es va descobrir la possible presència de neandertals fa només 28.000 anys a prop de l'actual ciutat russa de Byzovaya (Rússia). Representa una ocupació molt recent d'aquesta espècie. És per aquest motiu que es considera que va ser un refugi en la part septentrional del continent abans de la seva extinció. Font INRAP, podcast en francès. 

8- Fragments d'una Venus de fa 40.000 anys trobada a la cova de Hohlr Fels, Alemanya. Paleorama en red.



9- Trobada una dent de fa 500.000 anys al jaciment de Tautavel. Font: Midilibri.


10- Segons un estudi que compara l'estructura del peroné amb la dels grans simis vius es demostra que l'Australopithecus afarensis tenia una conducta en la que alternava el desplaçament bípede amb l'activitat arborícola. Science Direct via Paleoantropologia Hoy.