dimecres, 30 d’abril del 2014

Abril 2014. Novetats breus.


1. Els fèlids dents de sabre vivien a les zones centrals d'Europa fa només 300.000 anys. Efectivament, en el mateix estrat on es va trobar la popular llança de fusta heildelbergensis del jaciment de Schöningen. Fins ara es pensava que aquesta espècie s'havien extingit molt abans. D'altra banda ara sabem que la funció d'aquesta mena de llances era també defensiva. Ho podeu llegir a aquest article de divulgació de Pasthorizons

2. El rastre genètic austroasiàtic permet reconstruir les diferents migracions a la zona. American Journal of Human Genetics.

3. A Atapuerca s'han localitzat restes humanes des de fa 1.4 milions d'anys fins a l'actualitat. S'hi troben representades totes les espècies. Totes, menys els neandertals. Ara bé la zona va estar ocupada per aquesta espècie durant milers d'anys i si que s'hi troben restes de la seva presència en els 180 jaciments a l'aire lliure identificats fins el moment, tot en una zona de 314 Km2. La interpretació global de les troballes permet la reconstrucció dels desplaçaments pel territori. Marta Navazo n'ha publicat un treball a la revista Quaternary International. Hem conegut la notícia per Pileta de la prehistoria on podeu veure un curt vídeo explicatori.

4. Andreu Ollé de l'IPHES, Lena Asryan de la URV amb dues investigadores més han presentat les troballes atribuibles a l'Homo heildelbergensis del jaciment de la cova Azokh al Caucas. Podeu obtenir el document en PDF a Journal of Litic Studies o llegir el resum a Paleoantropologia Hoy.

5. Michael Petraglia i Nicole Boivin revisen les dades obtingudes sobre el poblament d'hominids a l'Índia i el sud d'Àsia i descriuen els desplacaments de la població i les diferents espècies que van ocupar el territori. Resulta interessant la datació de la presència de HAM (Homes anatomicament moderns) i sapiens en relació a l'erupció del volcà Toba ara fa uns 75.000 anys. El document obert de l'article sobre les societats sapiens al sud d'Àsia el podeu llegir i descarregar a Academia .edu.


dimarts, 29 d’abril del 2014

Dues espècies a Dmanisi. Continua la polèmica!


Un estudi de Jeffrey H. Schuartz, Ian Tattersall i Zhang Chi publicat a la revista Science corrobora la hipòtesi que a Dmanisi hi ha la presència de dues espècies d'homínids diferents. Els autors es basen en l'anàlisi i comparació de la mandíbula, les dents, especialment la seqüència dels molars i les estructures supraorbitals. 

Per entendre bé la situació ens hem de remuntar a l'article de David LordkipanidzeMaria S. Ponce de León i una part de l'equip de Dmanisi que podeu llegir en aquesta mateixa web on en podeu llegir els detalls.  Segons aquella publicació els cinc cranis trobats a Dmanisi pertanyien a una mateixa espècie tot i la seva variabilitat. La hipòtesi plantejava una gran espècie única en l'inici de la humanitat: Homo erectus georgicus ergaster. Aquesta espècie inclouria els taxons africans identificats com rudolphensis i ergaster

Ben aviat, un altre grup d'investigadors (J M Bermúdez de Castro, Maria Martinón i altres.) es van apressar a manifestar les seves consideracions segons les quals la variabilitat era superior al que seria d'esperar per motiu de sexe, edat o patologia. Aquests plantegen la necessitat de classificar les restes en dues espècies diferents tot i que la troballa s'hagi produït en un mateix lloc i corresponguin a datacions pròximes. 

De nou els autors de l'article que comentem en aquesta nota intenten aportar proves de què la variabilitat dels fòssils demostren l'existència de dues espècies


diferents. Prèviament cal tenir en compte que la mandíbula D211 està associada al crani 2 (D2282), i D2600 amb D4500. 

En l'anàlisi de les mandíbules i, salvant les diferències patològiques, es comenta la morfologia de la símfisis que és alta i arquejada en D2600 i curta i corvada a D2735 i D211, i el pla postincisal alt, fort i lleugerament arquejat en D2600 i més curt i inclinat a D2735 i D211. 

També es comenten diferències importants en relació a les dents. Entre d'altres el gradient en la mida dels molars de manera que M1 > M2 > M3 a D211 mentre que M1 < M2 <M3 a D2600. Cal tenir en compte que la fotografia de les mandíbules que acompanya aquest article no està feta amb els fòssils a escala. 

Pel que fa al crani D2735 presenta uns supraorbitals arquejats que no sobresurten, en canvi són fins, rectes que sobresurten en la seva part anterior en el cas de D2282 i alts, superiorment expandits i amb la presència d'un solc posttoral en el cas de D4500. 

La conclusió de l'estudi és la de considerar D2600 altament idiosincràtica i atribuir-la a l'espècie Homo Georgicus. Probablement caldria relacionar D211 i D2735 a una nissaga relacionada a Homo habilis i/o Homo ergaster

En podeu llegir un bon resum amb més detalls al blog Paleoantropologia Hoy

Les imatges corresponen a l'article citat. 



TD6-2 a Atapuerca, un espai d'acumulació antròpica.


Palmira Saladié, Josep Vallverdú i altres investigadors han analitzat les marques dentals en les restes d'humans i ungulats consumits pels homo antecessor a TD6-2 de la Gran Dolina a Atapuerca. 

L'article publicat a Quaternary Science Reviews referma les informacions en el sentit que TD6-2 és el resultat d'una acumulació antròpica i representa un espai on s'hi van produir una successió d'assentaments amb característiques diferents. En aquesta cova els humans tractaven i consumien la carn. El nombre de marques dentals atribuïbles a altres carnívors és molt baixa en les restes òssies d'humans. 

Segons sembla els carnívors intervenien a partir del moment en què els humans ja havien extret la majoria dels nutrients de les restes. Recordem que el nivell TD6 té una antiguitat aproximada de 800.000 anys i  en aquests moments encara no s'ha pogut excavar completament a causa de la gran potència d'estrats superiors més moderns. 

En aquest nivell és on es van trobar les restes que van donar lloc a la denominació, l'any 2008, d'una nova espècie: l'Homo antecessor. Els seus fòssils, en aquell moment, representaven les restes d'humans més antigues a Europa.



dilluns, 28 d’abril del 2014

Primera migració sapiens fa 130.000 anys i pel sud d'Àsia.



Ja Darwin havia formulat la hipòtesi que la humanitat havia aparegut a l'Àfrica i que, des d'allí, s'havia expandit a la resta del món. Es basava en la diversitat de primats d'aquest continent. 

Tenim constància de migracions des de l'inici del gènere homo gràcies a les troballes de Dmanisi i altres jaciments arreu del món on s'han trobat ossos, marques de tall i eines lítiques amb una antiguitat de gairebé dos milions d'anys. La història de la humanitat és un procés continuat de migracions de diferents espècies que es mouen inicialment en l'ampli àmbit d'Àfrica i Euràsia. Un dels reptes de les ciències vinculades a l'evolució humana és la de conèixer a fons aquests desplaçaments de la població. 

L'espècie Homo sapiens apareix, segons sembla al sud-est d'Àfrica, aproximadament fa uns 200.000 anys i, com ha estat habitual, també va migrar, però en aquest cas va arribar a Austràlia fa uns 50.000 anys i a Amèrica força més tard. 

En aquest article de PNAS Hugo Reyes-Sègol, Katerina Harvati de la Universitat de Tuebingen i tres investigadors més han analitzat les característiques fenotípiques, morfològiques, genètiques i arqueològiques que es coneixen en actualment per determinar que la primera migració humana es va produir fa 130.000 anys pel sud de l'Àsia tot seguint la costa. Aquesta datació és més antiga a la majoria de les hipòtesis actuals. 

L'estudi considera que es va produir una segona gran migració posterior amb una antiguitat d'uns 50.000 anys més al nord. Prefereixo comentar el terme  de "model de múltiples dispersions" utilitzat pels mateixos autors en el seu abstract per explicar la manera com es van produir diferents migracions successives i per rutes diferents. 

Segons l'estudi, l'actual població aborigen australiana i melanèsia es corresponen amb descendents més o menys aïllats de la migració més primarenca. A la imatge de Katerina Harvati podeu veure representades les dues grans migracions. La primera de color verd i la segona de color vermell. 

Cal esperar noves dades de les zones del sud de l'Àsia encara insuficientment estudiades i esperem que la informació genètica acabi de matitzar, com ja està fent, el procés de desplaçament de l'espècie homo sapiens i de les que ens van precedir.  

Podeu llegir la notícia a Science Daily.



diumenge, 27 d’abril del 2014

Enrique Baquedano. "De homínidos i carnívoros en la evolución humana".

L'arqueòleg Enrique Baquedano és director del Museo Arqueológico Regional de la Comunidad de Madrid. Codirigeix projectes de recerca a Olduvai (Tanzània) i a Pinilla del Valle i Santorcaz a Madrid. 

En aquest vídeo presenta en el format habitual de TEDx Talks Una motivadora xerrada sobre la relació entre els carnívors i els homínids al llarg de l'evolució humana, repassa el treball dels seus equips de recerca en els jaciments ja citats, fa un repàs ràpid a les darreres novetats en evolució humana i acaba amb una relació de les línies de recerca en el futur. El vídeo de 18 mínuts té valor divulgatiu. 

Aprofito per felicitar a Enrique Baquedano per la seva feina d'investigació i per la seva activitat museística.





dissabte, 19 d’abril del 2014

Comparació de l'epigenoma de neandertals i denisovans amb la humanitat actual.




Fa encara pocs anys es creia que coneixent la seqüència genètica d'un organisme i quins fragments en constituïen cada un dels gens ja seria possible, esbrinar quina era la seva funció particular, determinar el seu genotip i el fenotip. 

Recentment els investigadors han pogut comprovar múltiples processos que modulen l'activitat dels gens ja sigui per condicionants externs o per components biològics que modifiquen o limiten l'activació de determinats gens. 

L'ADN representaria el substrat genètic comú però per esbrinar el funcionament real d'un organisme cal conèixer l'estructura epigenètica que acaba definit la concreció de múltiples funcions orgàniques i estructures fenotípiques.

La metilació és un procés epigenètic. Consisteix a la unió d'un grup metil (-CH3) a una base nitrogenada. Aquest procés intervé en múltiples funcions relacionades amb l'expressió de determinades seqüències d'ADN lligades, entre altres possibilitats, a determinades malalties. Estudiant els processos de degradació natural de les citosines ("C" - Una de les bases presents a l'ADN) s'han identificat 2.000 regions amb diferent metilació (DMR) entre humans moderns comparats amb neandertals i  denisovans. 

La imatge que acompanya relaciona les zones DMR amb els òrgans o funcions específiques. No hi ha dubte que l'epigenètica ens permet aprofundir i concretar les troballes dels genomes antics i descobrir quina era l'expressió exacta de la càrrega genètica en un organisme i un entorn concrets. Progressivament anirem descobrint noves aportacions científiques per millorar la comprensió de les espècies arcaiques i les seves diferències amb la humanitat actual. 

L'estudi realitzat per David Gokman, Savante Pääbo i set investigadors més ha estat publicada a Science

Font de la imatge Paleoantropologia Hoy.



divendres, 11 d’abril del 2014

Homo habilis menjava animals aquàtics.


Segons un estudi de Will Archer i quatre antropòlegs més publicat a Journal of Human Evolution fa gairebé 2 milions d'anys al jaciment FwJj20 de Koobi Fora els homínids que hi vivien ja consumien animals aquàtics. 

La documentació habitual en relació a l'alimentació dels primers humans del Plistocè antic fa referència a la progressiva incorporació d'una dieta carnívora gràcies a l'ús d'eines que permetien obtenir carn de les restes d'animals i, especialment, l'accés al moll de l'ós. 

En l'article que ens ocupa els seus autors documenten i analitzen la presència de restes d'espines i caps de peix, closques de tortuga i algunes mostres de fragments de l'esquelet de cocodrils amb presència de marques de tall. L'article valora la importància de l'aportació de nutrients per aquesta via, una probable reducció en la inversió d'energia en relació amb el rendiment econòmic pel valor nutritiu dels aliments, la disminució en els costos d'adquisició de recursos tecnològics necessaris per aconseguir-los i la poca competència amb altres espècies per aquesta font d'alimentació. 

Considerem l'aportació molt interessant per la diversificació que representa i pel fet que permet hipotetitzar que en espècies posteriors com ergaster i erectus també es devia produir una diversificació semblant en funció dels recursos de l'entorn en què es trobaven. 

Cal comentar que en John Hawks, conegut paleoantropòleg i genetista, considera en un article del seu blog que els resultats sobrevaloren la importància de les dades de l'estudi en el sentit que no representen, a partir de les restes identificades, una aportació percentualment tan important com reflexa l'estudi. 

La imatge és una modificació d'una imatge de PNAS distribuïda per a finalitats pedagògiques.



Pedra polida al paleolític



Les eines de pedra polida s'associen a Europa amb l'aparició del neolític. La mateixa paraula "neolític" que defineix l'etapa fa referència a aquesta nova manera de tractar les pedres. La imatge de Chris Langeluddecke mostra una de les evidències que aquesta tecnologia va ser usada al paleolític a Austràlia, més concretament prop de Windjana Gorge a Kimberley. 

L'ús d'aquestes eines sembla que estaven relacionades, segons comenta l'article de Geoff Vivian publicat a Science Network, amb la tala d'arbres i el tractament d'altres vegetals, en realitat segur que van esdevenir una eina amb múltiples aplicacions atesa la complexitat que requereix la seva manufactura. 

Recomano l'ampliació de la notícia que en David Sánchez fa en el seu blog Notícias de prehistoria on, a més del comentari corresponen a aquest article podreu trobar un quadre amb les datacions d'altres troballes al Japó que en diferents jaciments es documenten aquest tipus d'eines amb una antiguitat que va de 33.700 a 38.500 anys i a Sibèria i la Xina amb una antiguitat d'uns 20.000 anys. També cal destacar el vídeo que adjunta on es pot veure el procés d'elaboració gràcies a un enregistrament documental realitzat a mitjans del segle XX on es pot veure com els aborigens de Langda a Nova Guinea utilitzen i fabriquen aquest tipus d'eines. 

Sorprèn la complexitat del procés que requereix l'escalfament de la roca basàltica mare per obtenir-ne la base dels nuclis de pedra que seran modelats primer a base de retocs i després pel fregament de les peça sobre una altra roca. També caldrà cercar la branca que unida al tronc ofereixi unes bones característiques ergonòmiques, la fabricació de les lianes que serviran per unir la destral al seu suport. 

Tot plegat permet afirmar que les eines de pedra polida es van originar a diferents zones del món, algunes molt llunyanes a Europa, en un entorn paleolític.



dimecres, 9 d’abril del 2014

Svante Pääbo. Archaic Genomes.


És imprescindible seguir les aportacions que Svante Pääbo, director del Departament de genètica de l'Institut Max Planck for Evolutionary Anthropology de Leipzig, ens acostuma a comunicar a través d'articles científics publicats a revistes científiques d'alt nivell. 

Atès que les aportacions de la genètica a l'evolució humana han tingut un creixement exponencial és convenient que periòdicament se'n faci una revisió actualitzada, Aquest és el cas de la conferència que el mateix Svante Pääbo va fer a la National Institutes of Health el passat 27 de març. Durada 1h. Idioma anglès.





dissabte, 5 d’abril del 2014

Art rupestre de Valltorta-Gassulla, Museu i parc cultural.



El passat 3 d'abril va tenir lloc la presentació del llibre Art Rupestre de Valltorta-Gassulla, Museu i parc natural
a la sala d'actes del Museu Arxiu de Montblanc. El llibre ha estat escrit per Ramon Viñas, reconegut investigador de l'IPHES especialitzat en art rupestre, i Guillermo Morote, director del Museu de la Valltorta. L'acte presentat per Josep Gomis Martí va comptar amb la participació d'Eudald Carbonell. Tot i que mai comento en aquesta web la presentació de llibres, en aquesta ocasió faig una excepció per la qualitat de les aportacions de Ramon Viñas. 

L'investigador va explicar que a l'art llevantí s'hi poden identificar tres cultures diferents que estan relacionades per característiques comunes, però que presenten peculiaritats que les diferencien. Aquestes tres cultures estan distribuïdes de forma diferenciada per l'ampli territori en el que es pot localitzar la presència d'art llevantí. 

L'estudi de Viñas i Morote posa fi a la polèmica sobre l'ús de la pintura blanca a les representacions de la zona ja que demostren que aquesta pintura hi era ben present, especialment en el perfil d'algunes figures humanes i en la representació d'ornaments (plomes, pintures corporals, etc) i també en la representació d'un penis. 

Gràcies a les imatges tractades, en Viñas va demostrar com les noves tecnologies permeten detectar figures que a simple vista o amb tècniques fotogràfiques clàssiques són del tot inapreciables, d'aquí la necessitat de revisar els jaciments ja coneguts. La importància de documentar a fons aquestes pintures és essencial atès que han patit i estan patint un deteriorament constant, molt difícil d'evitar i que acabarà amb la seva desaparició. "Res dura per sempre" com demostra la inexistència de restes en zones més properes a la costa on l'erosió ha causat la pèrdua definitiva d'aquest patrimoni. 


Segons l'autor a les pintures de Valltorta podríem distingir l'autoria de determinades obres en diferents jaciments per poder definir d'aquesta manera itineraris i persones especialitzades en aquesta activitat representativa en una societat caçadora recol·lectora. 

Les últimes troballes en evolució humana estan modificant molts dels paradigmes. Aquest fet també afecta a l'art rupestre. Ramon Viñas en va deixar un parell pel futur. D'una banda, resulta que s'estan trobant pintures rupestres relacionades amb l'art llevantí a Extremadura la qual cosa pot fer replantejar, en un futur, el domini i fins el nom d'aquest tipus d'expressió artística. També es va insinuar la possible validesa d'alguns estudis que comencen a atribuir determinades pintures rupestres als neandertals. 

Recomano aquesta obra feta a partir de l'estimació de la zona pel seu valor documental i segur que visitarem la zona per gaudir del seu patrimoni històric i natural. 

La imatge que acompanya correspon a la cova dels cavalls. Una reproducció de les pintures d'aquesta cova es pot veure al Museu de Valltorta.

divendres, 4 d’abril del 2014

Augment del catabolisme de lípids en descendents europeus



Suposadament la línia evolutiva que va separar els humans que posteriorment van esdevenir neandertals a Europa i la que donaria lloc als sapiens a l'Àfrica s'havia separat fa entre 800.000 i 400.000 anys. En el procés de sortida de la nostra espècie de l'Àfrica va entrar en contacte amb la població neandertal a l'orient pròxim. En aquest contacte es va produir la hibridació que fa que la majoria de la població actual contingui entre un 2 i un 4% d'ADN neandertal. 

Alguns estudiosos han comentat la possibilitat que aquest contacte hagués aportat avantatges evolutives als sapiens en el sentit d'una millor immunització a malalties no africanes i/o d'una millor adaptació al fred. 

L'estudi de Philipp Khaitovich, Svante Pääbo i un complert equip internacional publicat en obert a Nature presenta els resultats d'una anàlisi matemàtica complexa per valorar la qualitat i concentració de l'aportació genètica neandertal. Per fer-ho han comparat ADN antic i modern pertanyent a ximpanzés, neandertals, denisovans, poblacions actuals d'Europa, Àsia de l'est i Àfrica.

 Les conclusions més importants són la detecció d'una alta concentració de gens relacionats amb el catabolisme dels lípids, mecanisme relacionat amb l'obtenció d'energia a partir de la descomposició de greixos. La presència d'aquesta càrrega genètica lligada a la hibridació amb els neandertals és el triple en les poblacions dels descendents europeus en relació a les asiàtiques i no es detecta la presència d'aquestes variants en els africans sub-saharians. 

Sembla que aquestes modificacions poden haver donat un avantatge selectiu a la població de sapiens que migrava progressivament envers una Europa amb un clima més fred. Aquest avantatge que en les poblacions d'europeus anteriors (Heilderbergensis, Neandertal) s'hauria pogut produir al llarg de molt de temps, va ser incorporat de forma ràpida pel procés d'hibridació. 

L'equip continuarà estudiant la troballa de diferències en la concentració d'àcids grassos i la funció de determinats enzims relacionats amb el metabolisme del greix en els europeus. 

Podeu llegir la ressenya de DienekesSciencemag i a El país.



Conferència inaugural del grau d'antropologia i evolució humana. URV-UOC


En una presentació de menys de 15 minuts Eudald Carbonell fa una síntesi de les troballes i el significat dels darrers descobriments realitzats a la Sima de los Huesos i a altres jaciments d'Atapuerca.