diumenge, 11 de juny del 2017

Jebel Irhoud desvetlla els nostres origens

IIlustració de Mark Garrison (adaptació). Hakaimagazine
Jebel Irhoud és un jaciment situat a uns 100 Km de Marrakech al Marroc. En aquest jaciment es troben fòssils d'un grup humà que mostra característiques morfològiques que podrien estar en la línia evolutiva de la configuració actual de la nostra espècie.

Les conclusions de l'equip de recerca que ha analitzat les restes i les ha datades han estat difoses en tots els mitjans de comunicació i presentades com "El primer Homo sapiens".

La notícia s'ha difós en dos articles de la revista Nature. En el primer (1), Jean Jacques Hublin et al. descriuen els fòssils i els comparen amb altres grups humans. El resultat és un mosaic de característiques. Algunes estructures facials, dentals i de la mandíbula estarien relacionades amb els humans anatòmicament moderns, i d'altres, com  la morfologia endocranial, la cara ampla i els arcs supraorbitals correspondrien a trets més primitius.

El segon article (2) signat per Daniel Richter et al. s'ocupa de la datació de les restes. Les dades obtingudes per termoluminiscència de les eines lítiques del jaciment són de 315.000 anys ± 34.000 anys i les proves de ressonància d'urani de 286.000 ± 34.000 anys es corresponen a les restes de fauna, microfauna i l'estratigrafia del jaciment.

Aquests resultats són clau per entendre millor la complexitat de poblacions humanes, la seva interacció i distribució geogràfica, factors claus per entendre l'evolució humana en el Plistocè mitjà. 


Una certa polèmica s'ha desvetllat entre els especialistes pel fet de si cal o no considerar aquestes restes dins del clade Homo sapiens.

Considero que no hi ha dubte que hi serien plenament representades si considerem Homo sapiens una espècie biològica. Evidentment, en aquest mateix clade caldria incloure-hi també totes aquelles poblacions humanes ja extintes, amb qui la nostra espècie va hibridar i tenir descendència fèrtil (neandertals, denisovans, altres espècies per identificar i els ancestres comuns). Esperem que en un futur es puguin obtenir dades genètiques per aclarir aquest punt.

Una altra cosa és si considerem Homo sapiens una espècie morfològica.  En aquest cas, és evident la presència de característiques que relacionen les restes de Jebel Irhoud amb la línia dels humans moderns, però també n'hi ha d'altres que els separen. Els experts hauran de decidir si finalment és millor parlar d'espècies i subespècies o de poblacions. De moment aquesta assignació (morfològica) sembla forçada.

Em sembla molt interessant pensar que aquestes restes ens donen pistes de les característiques de l'antecessor comú de les diferents nissagues d'humans, que han tingut una relació genètica amb nosaltres i que van poblar (entre d'altres nissagues més antigues) Àfrica i Euràsia els darrers 500.000 anys

També cal resoldre com encaixen en aquest procés restes com les d'Homo naledi, les de l'home de Flores i d'altres fòssils que presenten morfologies més diferenciades, i quines van ser les relacions amb la resta de grups d'hominins amb qui van coincidir temporalment.

També s'ha posat de relleu la ubicació del jaciment Jebel Irhoud al nord-oest d'Àfrica pel fet que fins ara s'ha considerat que l'origen de la nostra espècie es trobava al sud-est del continent.  No hi ha dubte que és una dada rellevant que replantejarà les teories sobre el marc geogràfic de l'evolució humana.



(1) Hublin et al. New fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the pan-African origin of Homo sapiens, Nature. DOI 10.1038/nature22336

(2) Ritcher et al. The age of the hominin fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the origins of the Middle Stone Age, Nature. DOI 10.1038/nature22335

Vídeo Scinews

dimecres, 7 de juny del 2017

Homo naledi: datació, noves troballes, el peu i la mà

Imatge: John Gurche / Mark Thiessen / National Geographic.
Des que el setembre de 2013 es va produir el descobriment d'Homo Naledi, les notícies s'han anat succeint a una velocitat vertiginosa. En aquest article en comentarem quatre de recents: la datació de les restes d'Homo Naledi de Dinaledi, el descobriment de nous fòssils de l'espècie i l'estructura de la mà i del peu.

Encaixar Homo naledi a l'arbre evolutiu dels hominins es complicava pel fet que les característiques del jaciment dificultaven la datació de les restes. Tenint en compte les característiques morfològiques de l'espècie (estatura 1,50 m, pes 45 kg i uns 500 cm3 de capacitat endocranial) s'havia especulat amb datacions antigues que situaven el llinatge a l'inici del nostre gènere, ara fa uns dos milions d'anys.

El dia 9 de maig de 2017 la revista eLife publica els resultats de la datació de les restes d'Homo naledi amb una antiguitat entre 236 i 335 mil anys. Efectivament, diverses tècniques ajuden a determinar que Homo naledi convivia amb els precursors de la nostre espècie. Aquesta datació tan recent ha generat encara més incògnites.

Evidentment, caldrà investigar quina era la relació entre les dues espècies, fins a quin punt l'estructura de la mà (que després comentarem) els permetria elaborar eines i com podrem distingir en el registre fòssil quines eines produïa cada espècie. En qualsevol cas, podrien haver construït eines complexes amb un cervell petit? També serà interessant descobrir quin ha estat el llinatge que ha seguit l'espècie des del tronc comú dels hominins. Ha estat una línia evolutiva separada amb unes característiques primitives la que ha evolucionat mantenint aquesta estructura corporal, o bé s'ha produït una disminució de la talla posteriorment, tal  com podria ser el cas de l'home de Flores o del pigmeus sapiens actuals.

D'altra banda cal dir que la datació recent permet comprendre millor la possibilitat de l'acumulació de cadàvers a la cambra Dinaledi i hipotetitzar sobre la finalitat d'aquest complex tractament dels cadàvers. 




A la sala Lesedi, al mateix complex de coves Rising Star en què es van trobar les restes de la sala Dinaledi, han estat localitzats tres nous espècimens d'Homo naledi: dos adults i un infant, un conjunt de restes força completes i molt ben conservades. L'esquelet més complet correspon a un adult que s'ha anomenat LES1 amb un volum endocranial de 610 ml. Aquest crani s'ha donat a conèixer amb el nom de Neo que significa "llum" en llengua Sesotho.  La notícia ha estat publicada a eLife.

Disposició de les noves restes d'Homo naledi trobades a la sala Lesedi. Imatge de Pat Linse.
LES1. o NEO. Homo naledi.  Font eLife

Peu dret d'adut gairebé complet. Font Nature
Recentment s'ha publicat, a la revista Nature un article (1) que estudia les característiques del peu
d'Homo naledi. A l'excavació de la sala Dinaledi s'hi han localitzat 107 restes que corresponen a ossos del peu. El peu més complet, com s'aprecia a la fotografia, correspon a un adult.

S'han identificat diferents configuracions en l'estructura del peu dels hominins bípedes, cosa que indica que el bipedisme s'ha desenvolupat amb diferents adaptacions morfològiques. En el cas d'Homo naledi tant l'estructura com el funcionalisme s'assembla molt a la dels humans moderns i és diferent de la d'altres espècies més antigues del gènere Homo. Al treball hi trobareu la descripció acurada de cada un dels ossos del peu i la seva funcionalitat.

Mà d'Homo naledi. Font Nature
Els resultats de l'estudi de la mà d'Homo naledi els podeu trobar en aquest article (2) de la revista Nature. La morfologia del canell i les característiques del dit polze revelen una mà perfectament adaptada a la manipulació intensiva de materials. Aquestes estructures són similars i compartides per neandertals i humans moderns.

Les falanges dels dits resulten ser llargues i corbades. Aquest nivell de corbatura és similar a Australopitecus afarensis i als simis arborícoles, cosa que representa una adaptació que es dóna en simis que desenvolupen la seva vida en els arbres, ja que facilita la suspensió a les branques i l'ascensió als arbres.

Sembla que es van aclarint les incògnites en relació a l'espècie Homo naledi. Segur que ben aviat tindrem la informació necessària per plantejar una teoria ecològica d'aquesta espècie i del llinatge evolutiu de què prové.

Novament, voldria donar les gràcies a tot l'equip encapçalat per Lee R Berger per la política de difusió de la informació que ha permès, per exemple, que els meus alumnes puguin disposar de rèpliques, impreses en 3D al nostre centre, d'alguns fòssils.


(1) Harcourt-Smith, WEH et al. El pie de Homo capa de hielo . Nat. Commun. 6: 8432 doi: 10.1038 / ncomms9432 (2015)
(2) Kivell, T. L. et al. The hand of Homo nalediNat. Commun. 6:8431 doi: 10.1038/ncomms9431 (2015)

diumenge, 4 de juny del 2017

Construcció d'eines i desenvolupament cognitiu

El procediment que l'home ha usat en la construcció d'eines lítiques ha estat una font d'informació molt important per comprendre les diferents cultures humanes, les seves migracions i la complexitat social i cognitiva de les espècies que les han realitzat. 

S'han identificat i descrit un considerable nombre d'indústries i cultures lítiques. Un dels canvis tecnològics més importants i coneguts és el que determina el pas de la cultura olduvaiana a l'acheuliana. Aquest canvi es va produir fa aproximadament 1,8 milions d'anys a l'Àfrica i es va expandir per la resta del món habitat, esdevenint la tecnologia que més temps ha perdurat.

Imatge de diferents bifaços. el bifaç és l'eina característica de la cultura acheuliana.

L'estudi realitzat per Shelby S. Putt, Sobanawartiny Wijeakumar, Robert G. Franciscus i John P. Spencer i publicat a Nature, Human Behavior* ha utilitzat l'espectroscòpia d'infraroigs per analitzar l'activitat cerebral de quinze voluntaris mentre aprenien a realitzar eines lítiques en diferents contexts experimentals. 

Els resultats demostren que les habilitats necessàries per a la construcció d'eines olduvaianes són, bàsicament, l'atenció visual i el control motor. Pel que fa a les eines acheulianes les àrees implicades són, segons els autors, la d'informació visual, auditiva i sensoriomotor, orientació de la memòria visual de treball i la planificació d'accions.

A l'estudi es comenta que la complexitat cognitiva i la coordinació de les diferents àrees cerebrals implicades en la construcció d'eines des de fa gairebé dos milions d'anys és la mateixa que requereixen activitats complexes com podria ser tocar el piano. 

Poc a poc es van descobrint evidències que demostren fins a quin punt espècies antigues eren capaces de tenir un comportament cognitivament complex i modern. Ben aviat caldrà desterrar la denominació "comportament humà modern" per "comportament humà" tal com va suggerir fa poc Palmira Saladié al jaciment de la Boella comentant el seu article sobre la Gran Dolina.

Caldrà reflexionar sobre el fet que la capacitat d'interacció funcional de diferents zones del cervell i una major complexitat demostrada a partir de determinades pràctiques, construcció d'eines, conductes complexes com la cacera de bisons a Atapuerca, etc, afecten altres comportaments dels que no hem trobat evidències fòssils. 

Cita de l'article: doi:10.1038/s41562-017-0102