dimarts, 6 de març de 2018

Pintures neandertals a la península ibèrica

La datació de la crosta de carbonat de calci dipositada  sobre les pintures rupestres, gràcies a la tecnologia de desintegració de l'urani-tori, a tres coves de la península ibèrica: La Pasiega (Cantabria), Maltravieso (Extremadura) i Los Ardales (Andalucia) ha demostrat que les pintures s'han d'haver pintat necessàriament abans de fa 64.000 anys. Ho podeu llegir en aquest article.

Tot i els recels d'alguns investigadors, que consideren massa precipitat un canvi de paradigma a partir de les primeres dades discordants obtingudes, cal destacar que la troballa, si s'acaba confirmant, és molt important, atès que demostra d'una forma fefaent que les manifestacions de la capacitat simbòlica també eren compartides amb l'Homo neanderthalensis. D'altra banda, el fet que els resultats es produeixin en un espai geogràfic tan extens fa pensar que pintar a les parets de les coves no era una conducta ocasional d'un grup concret, sinó una conducta força estesa per l'oest europeu.


Aquesta dada es pot relacionar amb altres conductes simbòliques demostrades anteriorment, que tenen a veure amb altres expressions gràfiques com les de la cova de Gorham, a Gibraltat, les restes constructives de Bruniquel, els enterraments de diversos jaciments per tota Europa o la fabricació d'ornaments en neandertals i denisovans i, fins hi tot, en instruments musicals. Podeu sentir el següent podcast per ampliar la informació.

En un segon article es mostren evidències que fa 115.000 anys els neandertals ja usaven pigments minerals que dipositaven damunt de petxines, per tal d'emprar-los amb una major comoditat abans d'aplicar-los en un determinat material o damunt la pell mateixa. Aquesta troballa s'ha dut a terme a  La cueva de los aviones, al municipi de Cartagena.

Els autors d'aquest segon estudi comenten, a les conclusions, que la pràctica de l'ús de minerals per obtenir pigments pot remuntar-se a l'avantpassat comú a sapiens i a neandertals fa més de 500.000 anys. És, en aquest punt, que està documentada l'existència de recipients amb pintures d'ocre a Europa amb una antiguitat semblant i atribuïbles també a Homo neanderthalensis i, des de 2013, que es coneixen eines emprades per moldre l'ocre amb una antiguitat d'uns 500.000 anys, atribuïbles a una població d'Homo erectus o Homo heildelbergensis.

Podeu veure més informació en aquest moment de twitter.

Vídeo de sciencemag.org publicat per Kate Rogers a Youtube

dilluns, 5 de març de 2018

Homo sapiens fa més de 300.000 anys al nord d'Àfrica

Dos articles publicats el juny de 2017 a la revista de pagament Nature (1) i (2) ens comenten la troballa al jaciment de Jebel Irhoud al Marroc de fòssils pertanyents a la línia evolutiva de la nostra espècie i datats, per termoluminescència, amb una antiguitat de 315.000 anys.

Els antecedents oficials reconeixien l'origen d'Homo sapiens a l'est o sud de l'Àfrica ara fa uns 200.000 anys. D'altra banda, és plenament acceptat que fa poc més de mig milió d'anys es va produir la separació de les nissagues que van donar origen a Homo neanderthalensis a Europa i Homo sapiens a l'Àfrica. Aquestes dues espècies, morfològicament tan diferents, van ser compatibles biològicament fins fa poc temps, atès que s'han demostrat diferents moments d'hibridació entre les dues poblacions i que en l'ADN dels humans actuals no africans encara hi ha restes d'aquests contactes genètics.


El jaciment de Jebel Irhout era conegut des dels anys 60 per la troballa d'eines lítiques i fragments d'ossos que s'havien classificat, inicialment, com a neandertals. Després de molts anys, en què el lloc s'utilitzava com a mina de barita, ha estat possible tornar-hi a excavar. Ha estat ara quan s'han pogut datar les eines amb una antiguitat de 315.000 anys (+- 34.000 anys).

Les característiques dels fòssils associats a aquestes restes presenten trets relacionats amb les que són pròpies dels humans anatòmicament moderns, com seria el cas de la morfologia facial, mandibular i dental i d'altres característiques més antigues com la morfologia neurocranial i endocranial. 

Si observeu les imatges de les restes podreu comprovar el que acabem de comentar així com el fet que la mandíbula no presenta mentó, una característica universal de la mandíbula dels sapiens a l'actualitat.

En aquests articles estem tocant als límits de l'aparició de la nostra espècie, que costarà de delimitar, atès que es tracta d'un procés. En aquest procés hi ha diferents parts de la morfologia que es van anar modificant de forma successiva fins arribar a la configuració esquelètica actual. Això implica que podem estirar la designació de l'espècie fins acceptar una determinada diversitat morfològica o subdividir aquest procés en diferents poblacions diferenciades, que podrien anar des de l'Homo heilderbengensis inicial passant per Homo rodhesiensis, o d'altres clades.

La clau serà definir exactament quines característiques morfològiques i culturals defineixen la nostra espècie. 

El que és evident, després de les dades obtingudes en aquests estudis, és que aquesta evolució no va tenir lloc en un espai circumscrit de l'Àfrica, sinó que va tenir lloc en un marc més ampli i, probablement, amb una major complexitat de la que sabem fins el moment. 

Més informació en aquest moment de twitter.