diumenge, 16 d’octubre de 2016

Art rupestre a Armintxe. Lekeitio

S'han localitzat gravats inèdits de fa uns 12.500 a 14.000 anys en una cova situada dins del casc urbà de la població de Lekeitio a Bizkaia.

La tècnica utilitzada i alguns dels motius representats relacionen l'art rupestre d'aquesta cavitat amb altres manifestacions del sud de França.

La cavitat havia estat segellada per formacions estalagmítiques, per aquest motiu i per la dificultat d'accés els gravats es troben en un òptim estat de conservació.

La majoria dels 500 motius corresponen a animals: bisons, cavalls, càprids i, fins i tot, dos lleons entre d'altres gravats per identificar. Esperem la futura publicació de l'article científic per a conèixer i contextualitzar millor aquesta troballa

En el primer vídeo es pot seguir la presentació oficial de la troballa i en el segon, publicat al compte de Deia, podreu fer-vos una idea de les característiques de la cavitat.







Per a tenir més informació i comprovar la repercussió de la notícia podeu consultar aquest moment a Twitter.

dijous, 11 d’agost de 2016

Restes orgàniques de fauna en eines de fa 250.000 anys

Les eines de pedra són una font d'informació cabdal per la prehistòria. El material lític perdura durant molt de temps. A través del seu estudi podem conèixer el procés que s'ha seguit en la seva construcció i d'aquí esbrinar a quina cultura material pertany. La cultura material permet establir una certa datació i en alguns casos identificar l'autor (espècie o població) de l'eina. La seva forma i característiques ens permet hipotetitzar quin havia estat el seu ús: tallar, esquarterar, netejar, perforar, etc.  Darrerament s'havia anat més enllà, l'anàlisi de les traces produïdes en el desgast de l'eina analitzades en el microscopi electrònic permetien saber quin ús s'havia donat a aquella eina, bàsicament si havia estat utilitzada per treballar fibres vegetals o carn.

L'article que avui comentem explica, per primera vegada, una metodologia que permet identificar quins animals han estat processats en una eina determinada.

L'estudi d'Avril Nowell, C.Walker, A.S.A. al-Souliman i cinc investigadors més ha estat publicat al Journal of Archaeological Science. Podeu llegir l'article complert en PDF en aquest enllaç.

L'estudi s'ha realitzat sobre 44 eines lítiques de diferents tipologies seleccionades entre 10.000 procedents del jaciment de Shishan Marsh 1 (SM1) que es troba a l'oasi d'Azraq al nord-est de Jordània. aquest nivell es correspon amb una antiguitat aproximada d'uns 250.000 anys. L'existència de cinc jaciments acheulians a la zona ens pot donar una pista sobre la riquesa de l'entorn que posteriorment ha sofert un procés de desertització a causa, entre d'altres factors, per la disminució de la precipitació anual. 

En aquella època, la nostra espècie (Homo sapiens) encara havia d'aparèixer al sud-est de l'Àfrica i no la trobaríem al Pròxim Orient fins força mil·lennis més tard.

La immunoelectroforesi (CEIP) és una tècnica coneguda de fa anys i que consisteix en la detecció residus orgànics gràcies a la identificació d'anticossos i antígens específics. les mostres han estat comparades amb les d'una base de dades obtinguda d'animals actuals i les analítiques realitzades per diferents laboratoris. Recomano llegir amb atenció el procediment metodològic que s'ha seguit en aquest estudi.


De les 44 eines lítiques analitzades s'han trobat 17 registres biològics que corresponen a cinc grups d'animals diferents: rinoceronts (3), ànecs (3), cavall (5), camell (3) i bòvids (3). És interessant destacar que amb cada tipus d'animal s'usaven eines diferents tal com es pot veure a la taula 1 de l'estudi. 

Els responsables de l'estudi consideren demostrat que els humans dels plistocè mitjà que vivien a la zona mostren una gran capacitat d'adaptació a l'entorn i d'accedir a un nombre variat de fauna per a la seva alimentació.  La capacitat de construir eines específiques i la diversitat de preses ens indiquen una riquesa de comportaments i complexitat social i organitzativa.

Cal remarcar la importància  de la novetat metodològica que tindrà, segur, repercussions en el protocol de tractament de les eines lítiques que caldrà revisar per evitar el deteriorament de les possibles restes orgàniques o la seva contaminació.


dimecres, 27 de juliol de 2016

L'ADN dels andamanesos indica un contacte genètic amb homínids desconeguts

L'estudi publicat a la revista Nature genetics  per Mayukh Mondal, Ferran Casals, Jaume Bertranpetit et al. consisteix en una recerca genètica dels pobladors de l'arxipèlag d'Andaman. El seu estudi conclou, entre altres informacions que després desgranarem, que els andamanesos mostren traces d'ADN que no pertanyen a l'espècie Homo sapiens i tampoc a Homo neanderthalensis ni a l'home de Denisova. Aquesta troballa indica que la població aborigen va tenir, en la seva migració des d'Àfrica, contacte genètic i descendència fèrtil amb una altra espècie asiàtica que, de moment, és desconeguda.
 
Les illes Andaman pertanyen a l'estat de la Índia. La majoria de la seva població actual prové d'aquest país. Els grups aborígens estan dividits en cinc grups culturals diferents: els jarawa, els onge, els shompen, els sentinelesos i els jangil. Aquest darrer grup ja ha desaparegut completament. Els altres mantenen poblacions cada cop més petites pel fet que veuen amenaçat el seu medi i la seva forma de vida. Els sentinelesos es caracteritzen per la seva hostilitat envers els forasters. Alguns grups pateixen un situació vexatòria pel fet que són tractats com una atracció turística.
La denominació "negritos" és compartida amb altres grups de Malàisia i Filipines que presenten unes característiques similars, la més rellevant és la baixa estatura.

L'estudi ha analitzat el genoma de 10 andamanesos i els ha comparat amb seqüencies d'altres humans del continent de diferents grups ètnics i amb altres dades genètiques d'accés obert. La primera conclusió, segons els autors, és que els habitants de l'Àsia oriental provenen d'una sola migració des de l'Àfrica i no de dues, tal com asseguren altres teories.

La presència de fragments del genoma desconeguts fins el moment indiquen una hibridació amb una espècie asiàtica anterior de la que no en tenim registre genètic fins el moment. De moment es coneixen diferents contactes genètics d'Homo sapiens amb altres espècies: amb els neandertals, amb els denisovans, amb una altra espècie asiàtica relacionada amb denisovans i nenadertals, amb una especie africana que ha donat lloc a l'haplogrup 0 i que correspon a un petit nucli agrícola del Camerún i, ara, amb aquesta nova espècie asiàtica.

Recordem que l'interessant esquema que fa referència a l'Àsia publicat en un article anterior de la revista Nature ara quedaria incomplert. Caldria afegir-hi un nou homínid desconegut que es relacionaria amb una part dels asiàtics.

D'altra banda voldria recordar que l'anàlisi del fèmur de l'home del cérvol vermell ja permetia formular la hipòtesi que aquest homínid provenia d'un llinatge antic i que hauria pogut conviure durant mil·lennis amb l'Homo sapiens. Aquesta, entre d'altres possibilitats que la recerca a l'Àsia desvetllarà durant els propers anys segur que ens plantejaran un escenari complexe de la relació entre les diferents poblacions humanes a la zona.

L'estudi també conclou que la pèrdua de talla dels grups d'Andaman no ve determinada per la migració des de l'Àfrica d'un grup d'homes baixos si no que més aviat és deguda a un procés d'adaptació al medi a causa de la insularitat. Un procés d'aïllament en un espai de recursos reduïts semblant al que alguns investigadors consideren que va passar amb l'home de Flores i que també ha afectat a tantes altres espècies d'animals.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Trenar cordes fa 40.000 anys a Hohle Fels

Les restes fòssils d'eines durant el plistocè acostumen a correspondre a peces lítiques manufacturades amb diversos minerals. La causa, indubtablement, és la seva millor capacitat de conservació. És excepcional trobar estris realitzats en fusta o materials vegetals. Ocasionalment s'han trobat algunes restes d'etapes més recents o motlles en negatiu d'algunes peces de fusta. 

Tot i aquest biaix en el registre fòssil, a ningú se li escapa la importància que han tingut les eines elaborades a partir de matèries vegetals. aquests elements ja juguen un paper important en la cultura tecnològica dels ximpanzés.

Per tot plegat la troballa en el jaciment de Hohle Fels d'una eina específica pel trenat de fibres vegetals posa de relleu la importància de les cordes per a una cultura de caçadors-recol·lectors. El jaciment és molt conegut per la riquesa cultural i simbòlica del material que s'hi ha trobat: La venus, l'home amb cap de lleó, una flauta, el fal·lus de pedra, i d'altres.

La peça en ivori de mamut té una llargada de 20,4 cm i presenta quatre forats separats entre 7 i 9 centímetres entre sí. Cada forat presenta unes marques helicoïdals realitzades amb molta cura amb la finalitat d'ajudar a enfilar les fibres vegetals.


Les cordes podrien haver tingut múltiples aplicacions ja sigui en el transport dels animals capturats, la construcció d'habitatges, per facilitar l'accés a zones altes o escarpades i d'altres possibilitats. Les fibres vegetals, en general, representaven la base per una bona part d'estris en les cultures de caçadors-recol·lectors que encara sobreviuen actualment.

L'equip de Nicholas Conard ha publicat la notícia de la troballa a la revista Archäologische Ausgrabungen Baden-Württemberg i considera que la peça podria tenir una antiguitat d'uns 40.000 anys i correspondre a les primeres cultures d'Homo sapiens que van poblar Europa.

Un vídeo d'Eberhard Karls Universität Tübingen publicat a Youtube fa una demostració de la fabricació de cordes amb una rèplica de l'eina.



Podeu llegir la informació a la web de la Universitat de Tubirgen, Science Daily, Hominides.

dimecres, 20 de juliol de 2016

Bruniquel prova noves capacitats cognitives dels neandertals?

La millor manera de començar aquest article és amb el curt vídeo de Nature video on podem veure imatges reals i la reproducció d'un model 3D de la troballa a la cova de Bruniquel d'una estructura construida pels neandertals. (1'02'')



Per entrar en matèria aquest altre vídeo del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) ens permet entendre perfectament el sistema de datació i la importància de la descoberta. La versió de youtube que podeu veure a continuació correspon al canal Pacea videos (7' 28'')



La datació obtinguda amb el càlcul de la transformació de les traces de l'Urani 234, que porta l'aigua i que queden dipositades en les estalagmites, i la seva conversió progressiva en Tori 230 configura un índex que ens indica una antiguitat per a la construcció de l'estructura de 174.400 i 178.600 anys. Queda del tot provat que aquesta estructura va ser realitzada per neandertals, l'única espècie europea de l'època.

Tal com es pot apreciar a la imatge de l'esquerra la formació consta d'un conjunt d'estalactites i estalagmites trencades a una mida gairebé fixa i agrupades formant dos cercles (estructura A i B), el primer molt més gran que el segon, i uns monticles (estructures C, D, E i F) situats dins i fora del cercle més gran. Les zones de color taronja es corresponen amb els llocs, divuit, on s'ha pogut determinar que s'hi va fer foc. El punt vermell indica la presència d'ossos carbonitzats.

La sala es troba a 336 metres de l'entrada de la cova i per arribar-hi cal creuar gateres estretes tal com es pot veure en el vídeo del CNRS. Per tal de trencar i dipositar més de 2000 km de pedra va caler l'acció coordinada d'un grup d'humans durant força temps. Aquests humans havien de romandre llargues estones en un espai il·luminat amb focs realitzats amb materials transportats des de l'exterior de la cavitat.  

Aquesta és la primera prova que L'Homo neanderthalensis dominava les profunditats de les coves i era capaç d'organitzar i coordinar un grup de treball per a realitzar una activitat complexa. A continuació podeu veure la topografia de la cavitat.


L'article original de Jaques Jaubert, Frédéric Santos et al. es va publicar a la revista Nature el 2 de juny de 2016 (doi:10.1038/nature18291). Les imatges que acompanyen corresponen a aquesta publicació.

Pel que fa a la discussió científica, els especialistes es divideixen en dos grups: els primers creuen que encara és d'hora per descartar altres hipòtesis (intervenció d'altres animals, acció geològica, etc...), en aquest cas el foc seria posterior a l'estructura. Els segons consideren que queda del tot provat que l'Homo neanderthalensis va dissenyar i construir l'estructura, cosa que ens permet descobrir la complexitat cognitiva i d'organització d'aquesta espècie quan encara faltaven molts mil·lennis per a què es produís el contacte amb l'Homo sapiens.

Unes restes amb la complexitat de les localitzades a Bruniquel són molt difícils de trobar. Cal que no hagin estat destruïdes o modificades posteriorment per altres humans i, per tant, han d'estar en un lloc de difícil accés. Per aquest motiu no és pot argumentar que sigui una estructura poc comuna per a descartar-ne, amb aquest argument, la seva autenticitat. És prou coneguda la capacitat de l'home de neandertal per organitzar un atac en grup a grans mamífers com els mamuts així com la depurada tècnica en l'elaboració d'eines lítiques i de fusta, també es coneguda la seva capacitat per a distribuir l'espai de què disposava en diferents funcions organitzades com s'ha demostrat en el jaciment de l'Abric Romaní a Capellades.

Tot aquest esforç, per a què? Quina és la funció d'aquesta estructura. La resposta a aquesta pregunta entra dintre de les especulacions. De les dues explicacions possibles: Lloc per a la realització de rituals o conductes simbòliques, o una estructura amb alguna finalitat pràctica. La majoria dels experts s'inclinarien per recolzen la segona opció. En aquest segon cas: es buscava la protecció d'altres grups humans o d'altres perills que poguessin amenaçar el grup? Era un tancat per protegir els aliments d'altres predadors (vertebrats, peixos, vius o morts?) o un lloc per a processar-los? Atenció al fet que determinades explicacions alternatives comporten l'evidència de majors capacitats cognitives que, segurament, encara no estem prou preparats per assumir científicament sense més proves.

En aquests enllaços podeu veure el tractament que n'han fet Le MondeEl país.




dimarts, 19 de juliol de 2016

Atapuerca 2016

Els jaciments d'Atapuerca disposen d'un registre arqueològic de l'activitat humana que va des de l'actualitat fins, com a mínim, 1,3 milions d'anys d'antiguitat, cosa que representa el testimoni més antic i més complet a Europa,  en conjunt, m'atreviria a dir que del món.

Davant de la Gran Dolina. Font pròpia.
Alguns dels seus jaciments es corresponen, de manera que podem disposar de pautes de comportament molt completes d'una mateixa població. Explicaré, com exemple, el fet que els preneandertals que van habitar la zona ara fa més de 400.000 anys obtenien part de l'aliment al jaciment de Galeria (una trampa natural per a molts animals), el processaven a la Gran Dolina (nivell TD10) i s'han trobat restes d'aquests humans a la Sima de los Huesos on s'hi van acumular en el que podria ser una conducta intencionada.

El potencial del conjunt de coves, en aquests moments reomplertes de sediments i fòssils, aporta una projecció d'intervencions futures que van molt més enllà de la nostra vida i de la dels nostres fills. Aquest potencial ens permetrà conèixer moltes informacions de gran interès com: a partir de quin moment l'home va arribar a Europa atès que hi ha registres molt antics, presumiblement anteriors a la presència humana; d'aquí a pocs anys coneixerem noves dades d'Homo antecessor quan s'excavi el nivell TD6 de la Gran Dolina; com i perquè s'ha produït el relleu de les diferents especies al llarg de l'evolució humana, i d'altres.  

És per aquest fet que molts aficionats a l'evolució humana compartim totes les troballes que s'hi van produint. Aquest matí s'ha fet la presentació dels resultats de la campanya 2016. Sempre és millor anar a cerca la font més directa que, en aquest cas, és la nota de premsa que el Museo de la Evolución Humana ha publicat a la seva web i que podeu consultar en aquest enllaç. En aquest blog només en redactarem un petit resum.

Imatge amb algunes troballes de la campanya 2016.
284 persones de 23 nacionalitats han participat en les feines en tots els jaciments organitzades en tres torns successius. Aquesta xifra representa un increment considerable de les procedències dels investigadors, cosa que posa de relleu l'interès creixent que el complex desperta a nivell internacional.

Al nivell TE9d de la Sima del Elefante s'hi han trobat restes de fauna amb marques de tall i un fragment de lasca de sílex cosa que corrobora les troballes de campanyes anteriors i confirma la presència humana fa més de 1,3 milions d'anys en aquest nivell.

La part més baixa del nivell TD10 a la Gran Dolina ve marcada per la presència humana amb eines atribuïbles a la cultura acheuliana (bifaços,...) encara que en menor quantitat que a les parts superiors del mateix nivell. Esperem que ara s'avanci amb una major celeritat per arribar, com més aviat millor, a TD6 on ens trobarem amb les restes de l'espècie Homo antecessor descobertes per primera vegada ja fa 22 anys.

En aquest mateix jaciment i al nivell TD4 també s'hi ha trobat indústria lítica. Aquest nivell és molt important ja que fins ara es pensava que entre el poblament de fa 1,3 milions d'anys fins a Homo antecessor d'aproximadament 800.000 anys no hi havia hagut proves de continuïtat de la presència d'homínins a la zona. Aquests resultats en canvi semblen demostrar la presència humana ininterrompuda a Europa.

A la Sima de los Huesos s'hi han trobat nous fòssils humans (preneandertals) que completaran la gran col·lecció d'exemplars d'altres campanyes. Enguany s'hi ha trobat, de moment, tres falanges, tres còndils de tíbia, de peroné i d'húmer respectivament, part d'una clavícula i fragments de costelles i de crani.

A la Galeria de las Estatuas, també dintre de Cueva Mayor com l'anterior, s'hi han trobat restes d'indústria mosteriana i d'animals (de la família dels cavalls i dels conills) processats pels neandertals que hi van viure ara fa uns 50.000 anys. D'aquesta espècie encara no s'han trobat restes humanes a Atapuerca. En canvi també s'han identificat una gran quantitat d'eines de pedra d'aquesta mateixa espècie al jaciment de Fuente Mudarra.

A la Cueva del Mirador i al Portalón (també dintre de Cueva Mayor) s'hi han localitzat restes d'etapes més recents, del neolític, del calcolític i de presència romana.

Presentació a Cueva del Fantasma. Font FATAPUERCA
Personalment m'ha estranyat no trobar a la nota de premsa oficial referències explícites a l'activitat que s'ha dut a terme a Cueva del Fantasma. Sembla que aquest jaciment, que té un enorme potencial, ha estat comentat in situ pels directors de l'excavació i els seus acompanyants tal com es pot veure a la imatge superior. Molts mitjans de comunicació han destacat precisament la troballa de presència humana (sobretot eines) amb una antiguitat de 400.000 en aquest jaciment.  

Cueva del Fantasma pot aportar dades complementàries d'ocupació humana a la zona atès que el seu registre es podria remuntar fins gairebé els dos milions d'anys i no ha estat alterat. L'expectativa de noves troballes en aquest jaciment situa Atapuerca, encara més, si cap, en el present i el futur de l'estudi de l'evolució humana a Europa i de retruc al món sencer.

Actualització: El dia 22 de juliol s'ha fet pública la troballa d'un parietal humà del plistocè mitjà a la Cueva del Fantasma. Si rellegiu el segon paràgraf d'aquest escrit us adonareu que ja tenim un altre lloc on comprovar l'activitat de la població de preneandertals que va poblar l'indret fa més de 400.000 anys. Quines bones perspectives per a la propera campanya!

Parietal d'un humà del plistocè mitjà. @fatapuerca

A video posted by Fundación Atapuerca (@fatapuerca) on

diumenge, 17 de juliol de 2016

Les coves de Gorham a Gibraltar i els dòlmens d'Antequera declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO

Les coves de Gorham a Gibraltar i els dòlmens d'Antequera han estat reconeguts com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO. En aquest espai només inseriré uns vídeos de divulgació d'aquests indrets per reconèixer la feina de recerca i de divulgació dels equips científics que hi estan treballant. Enhorabona!!!

En primer lloc un vídeo de cinc minuts de The Gibraltar Museum penjat al compte de Youtube de Gorham's Cave.



Comparteixo els enllaços als vídeos de RTVE del programa La aventura del saber que expliquen, el primer, el Dolmen o la cova de Menga, i el segon el Dolmen de Viera i d'altres estructures interessants de la zona.

1. La Cova de Menga

2. El Dolmen de Viera

dilluns, 20 de juny de 2016

Podcast sobre Atapuerca. El abrazo del Oso

En aquest podcast del Abrazo del oso, publicat el 19 de juny de 2016, hi podreu sentir una explicació exhaustiva sobre el context de formació geològica de la Sierra de Atapuerca, el procés històric de descoberta dels jaciments, les troballes més importants, com és un dia de treball dels arqueòlegs i d'altres informacions que ajuden a comprendre molt bé tot el procés de recerca. 

Els especialistes que hi intervenen són Ángela Varela historiadora de l'art, arqueòloga i guia dels jaciments d'Atapuerca, Alberto Cabañas i Jose María Bermúdez de Castro codirector dels jaciments.

La narració, que dura dues hores i quart, conté informació exhaustiva de les recerques realitzades i de les diferents hipòtesis que intenten explicar el significat de les troballes. Podeu començar l'audició a partir del minut 8.

És molt recomanable per a qualsevol persona que vulgui visitar els jaciments o conèixer la importància del conjunt de les recerques.



divendres, 18 de març de 2016

ADN nuclear de la Sima de los Huesos

L'espera ha valgut la pena! S'acaben de publicar a la revista Nature els primers resultats de la seqüenciació de l'ADN nuclear de fòssils de la Sima de los Huesos, jaciment d'Atapuerca, amb una antiguitat d'uns 430.000 anys.

Pols d'ossos de la Sima de los Huesos. Javier Trueba. Via IPHES 
El treball de Matthias Meyer et al. ha estat possible gràcies a la confluència de tres factors: 

1) El desenvolupament exponencial de les tècniques de seqüenciació d'ADN, la capacitat per a recuperar fragments parcials i la seva interpretació i l'eliminació de les interferències fruït de la contaminació de l'ADN. Resulta imprescindible el reconeixement de la feina desenvolupada per Svante Pääbo al cap del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, i d'altres investigadors i centres de recerca que ho han fet possible.

2) Les característiques especials del jaciment que han mantingut els fòssils en unes condicions excepcionals. La temperatura, la  humitat i les característiques del substrat argilós que envoltava les restes han estat òptimes per afavorir aquesta conservació.

3) La cura en el tractament dels fòssils per part de l'equip d'arqueòlegs d'Atapuerca i de la seva gestió tant en l'extracció com en la conservació posterior.

La Sima de los Huesos conté l'acumulació d'uns, com a mínim, 28 individus i gairebé uns 7.000 fòssils. El fet que s'hi hagi trobat un bifaç de quarsita que mai havia estat usat, s'interpreta com indicador de simbolisme associat a la disposició intencionada de cadàvers. 

En un estudi anterior, també publicat a Nature, realitzat amb l'ADN mitocondrial (propi del llinatge matrilineal) havia indicat que, com a mínim, un individu estava relacionat amb els denisovans, una població derivada més recentment dels neandertals. Aquesta "espècie" s'ha localitzat a la cova de Denisova a la serralada d'Altai. 

Així com la majoria d'humans actuals (excepte el africans subsaharians) han incorporat ADN neandertal per hibridació, també hi ha poblacions humanes actuals, especialment a Oceania i a l'est asiàtic, que tenen ADN denisovà. És per això, que avui sabem que aquestes tres espècies havien tingut descendència fèrtil (i, de fet, amb dues més: una asiàtica i una africana) i, per tant, es podrien considerar una sola espècie biològica, tot i les evidents diferències morfològiques.

Font: Nature
L'ADN nuclear seqüenciat a partir de les restes orgàniques identificades en quatre fòssils de la SH (un incisiu, un molar, una escàpula i, en especial, d'un fèmur) corresponen, només, al 0,1% del total de l'ADN. La comparació d'aquestes seqüències d'ADN amb les conegudes pertanyents a d'altres espècies, situen les restes de la Sima de los Huesos en la línia evolutiva de l'Homo neanderthalensis

La troballa endarrereix la separació, que probablement va tenir lloc a l'Àfrica, entre neandertals i sapiens a entre 550.000 i 750.000 anys. 

Aquestes conclusions ocasionaran la redefinició de l'arbre genealògic de l'evolució humana. Amb la cautela deguda i entrant plenament en el terreny de les hipòtesis cal destacar:

- L'espècie Heildelbergensis podria deixar de ser considerada espècie mare que va donar lloc a neandertals i humans. Si aquest fet es produeix, caldrà reassignar les restes fòssils a d'altres espècies tant a Europa com a Àfrica. Ho comenta ampliament J. M. Bermúdez en el post citat més avall amb el número 2.

- La pèrdua del llinatge denisovà present en l'ADNm de les restes de la Sima de los Huesos es pot haver produït per onades posteriors de poblacions d'homínids que, procedents de l'Àfrica o el llevant asiàtic, van hibridar amb els primers neandertals europeus. Aquesta hipòtesi la planteja Matthias Meyer que la relaciona amb les innovacions tecnològiques associades.

Font Nature. Via Paleoantropologia Hoy
- El concepte d'espècie biològica amplia considerablement el seu rang temporal. Diverses espècies antropològiques, morfològicament diferents, d'Àfrica i Euràsia podien hibridar i tenir descendència fèrtil com a mínim durant els darrers 700.000 anys. Aquesta consideració podria extrapolar-se a un escenari similar durant el primer milió d'anys del gènere Homo? Podria explicar aquesta teoria la diversitat de Dmanisi? D'altra banda, cal tenir present que la hibridació no necessàriament comporta la consideració d'una sola espècie.

Tal com comenta Eudald Carbonell, cada vegada "es fa més evident la complexitat de l'evolució humana". De ben segur que futures dades ens aportaran noves informacions sobre moviments migratoris, canvis culturals i relacions entre les diferents espècies d'Euràsia.

Seguint el comentari de JM Bermúdez de Castro esperem que Homo antecessor esdevingui un puntal important en la recerca de l'espècie que es troba a l'origen de la nostra línia evolutiva. Les troballes a TD6, que es produiran d'aquí a pocs anys, en poden ser la clau.

Esperem que  els estudis esmentats fomentin la recerca en relació a l'ADN de jaciments antics i desitgem que, amb el temps, noves dades arqueològiques s'hi puguin relacionar per completar un marc explicatiu més detallat sobre l'evolució humana.

Per tal d'ampliar la informació us recomanem la lectura de les següents fonts: els tres articles publicats per JM Bermúdez de Castro a la revista Quo 1, 2, 3 en el seu espai Reflexiones de un primate, l'article de l'IPHES, Science Daily i Hominides.

Referència:
Matthias Meyer, Juan-Luis Arsuaga, Cesare de Filippo, Sarah Nagel, Ayinuer Aximu-Petri, Birgit Nickel, Ignacio Martínez, Ana Gracia, José María Bermúdez de Castro, Eudald Carbonell, Bence Viola, Janet Kelso, Kay Prüfer, Svante Pääbo. Nuclear DNA sequences from the Middle Pleistocene Sima de los Huesos hominins. Nature, 2016; DOI: 10.1038/nature17405

diumenge, 28 de febrer de 2016

Cueva de Nerja. Estudi d'una peça d'art moble

La Fundación de la Cueva de Nerja ha projectat publicar un vídeo trimestral sobre elements del seu patrimoni. Aquesta primera edició correspon a una plaqueta gravada  amb un cap d'ànec i d'altres elements decoratius que pertany a la cultura magdaleniana amb una antiguitat d'entre 14.000 i 12.000 anys.

El vídeo de 4' 36" de durada exposa en detall les diferents fases de modificació i ús de la peça. Podeu visitar la web de la Fundación en aquest enllaç. Rosa Maria Ruiz Márquez és l'arqueòloga encarregada de fer la descripció de la peça.

Esperem que aquesta iniciativa de difusió del patrimoni paleolític tingui continuïtat en el temps i agraïm la iniciativa de la Fundación de la Cueva de Nerja.


dimarts, 19 de gener de 2016

Adaptació a l'entorn, immunitat i al·lèrgies

Neandertal. Reconstrucció Daynès. Foto de S. Entressangle
Des de fa temps que diverses publicacions científiques miren de provar que la incorporació de modificacions genètiques introduïdes per poblacions neandertals i denisovanes en el genoma de l'humà modern han suposat avantatges a diferents nivells. 

En aquest sentit es va publicar la importància del gen EPAS1, provinent de l'home de Denisova, en l'adaptació a la vida a llocs d'altura que comporten hipòxia, com és el cas dels actuals tibetans.

També s'ha teoritzat sobre la importància que la hibridació amb els neandertals hauria representat pel que fa a la millora de la protecció immunològica dels humans moderns en el procés d'adaptació a les condicions ambientals europees.

Altres línies d'investigació, en el mateix sentit, han estat les hipòtesis relacionades amb el color de la pell i com el seu aclariment hauria estat una aportació neandertal per tal d'aconseguir una millora en la síntesis de vitamines lligades a l'acció del sol. També s'han estudiat les modificacions que la introgressió ha provocat en el metabolisme.

A l'article publicat a CELL per Michael Dannemann, Aida M. Andrés i Janet Kelso, es posa en evidència una gran quantitat de dades obtingudes a partir de l'anàlisi dels receptors TLR1, TLR6 i TLR10 codificats en un mateix grup localitzat en el cromosoma 4. La seva funció està relacionada amb la detecció de patògens (infeccions bacterianes, fúngiques i de paràsits) i l'activació del sistema immune.

Segons el meu criteri l'article tracta molt a fons les proves que justifiquen que aquestes modificacions genètiques van ser introduïdes al genoma de l'Homo sapiens per hibridació amb els neandertals. L'evolució i persistència d'aquestes novetats indicarien la selecció positiva que va representar per a les poblacions que l'haurien incorporat.

Així doncs els al·lels arcaics del gen TLR que s'expressen en les cèl·lules blanques de la sang ha millorat la detecció i millorat l'activació de la resposta del sistema immune, però també ha estat responsable de l'augment de la sensibilitat a determinants agents al·lergògens. Curiosament aquest darrer aspecte és el que molts autors han destacat de l'estudi.

Recerques com aquesta ens permetran comprendre millor com es van produir i per quin motiu algunes de les incorporacions genètiques, fruït de la barreja amb grups arcaics, han persistit fins els nostres dies i com han condicionat la nostra resposta biològica en el procés d'adaptació a l'entorn.

Podeu ampliar la informació a les següents fonts: Hominides, Science Daily, Paleorama en red, Eurekalert, Anthropology.net i, evidentment, a l'article ja citat DOI: http://dx.doi.org/10.1016/j.ajhg.2015.11.015


dilluns, 11 de gener de 2016

Los neandertales en la península ibérica.

En aquest podcast del Canal UNED Mario Menéndez Fernández, professor de prehistòria de la UNED entrevista a Antonio Rosas González, professor d'investigació del CSIC i director de Paleontologia a l'MNCN. Durada 15'

Antonio Rosas ha intervingut en jaciments neandertals tan importants com el de la Cova del Sidrón i ha escrit diferents treballs i llibres sobre aquesta temàtica.


Traceologia

El canal UNED ha publicat un podcast que explica quines són les tècniques que usen els investigadors per saber quin ha estat l'ús que s'ha donat a les eines lítiques que es troben en els jaciments. La traceologia estudia les empremtes i el tipus de desgast del material i les pàtines que han deixat els procediments d'emmanegament sobre les eines de tall.

Ho explica Belén Márquez Mora, investigadora del Museo Arqueológico Regional de Madrid en una entrevista de 14' amb José Manuel Maíllo, professor del Departamento de Prehisoria i Arqueología de la UNED, que va dirigint la conversa.

dimarts, 29 de desembre de 2015

L'Home del cérvol vermell prové d'una espècie antiga?

Representació realitzada per Peter Schouten
El març de 2012 ja vam comentar les novetats sobre una població anomenada "Home del cérvol vermell" que hauria sobreviscut al sud-est de l'actual Xina fins fa de 14 a 11 mil anys. 

Aquesta espècie presenta un mosaic de característiques modernes i antigues. Entre les antigues, la cara plana, la mandíbula sense mentó, nas ample, queixals grans i d'altres característiques més específiques a la resta d'ossos.

En una nova recerca de Darren Curnae, Liang Ren, et al. publicada a la revista Plos One s'analitza un fragment de fèmur dret trobat a Maludong (Yunnan). Aquest fòssil ha estat, durant molts anys, en un calaix del museu de Yunnan.

El més sorprenent és que l'os (MLDG 1678) presenta característiques similars a homínids molt antics com seria el cas d'Homo erectus o homo habilis africà. L'eix és estret, l'escorça molt prima, el coll del fèmur és llarg i el trocànter menor, punt d'inserció del múscul psoacilíac, és molt gran i endarrerit.

Tot i que es tracta només d'un os és coherent pensar, si es relaciona amb la resta de fòssils d'aquesta població, que aquest homínid, d'uns 50 kg, cervell mitjà i provinent d'una espècie primitiva, hagués pogut sobreviure la darrera glaciació en una zona de característiques orogràfiques i climatològiques tan peculiars com les de la zona de Yunan. Això comporta que durant mil·lennis va coexistir amb els humans moderns.

Totes les hipòtesis continuen estan obertes: es tracta d'una població provinent de les primeres migracions sapiens que van arribar a la zona, d'una hibridació amb altres espècies (denisovans o altres), d'una línia evolutiva que els podria relacionar amb l'home de Flores, i la que reforça aquest estudi, una població provinent d'una espècie antiga.

La complexitat de l'evolució a l'Àsia, on els primers homínids hi van arribar fa gairebé 2 milions d'anys, ens aportarà una sorprenent diversitat fòssil i segur que durant els propers anys viurem una explosió de noves troballes i estudis que diversificaran l'estructura cada cop més complexa de l'evolució humana.

Podeu ampliar la informació a l'article original ja enllaçat anteriorment PLoS ONE 10(12): e0143332. doi:10.1371/journal.pone.0143332 o als comentaris dels blogs Paleorama en red, Paleoantropologia hoy o Anthropology.


dilluns, 21 de desembre de 2015

Denisovans. Definint el temps i l'espai on van viure

Bence Viola, Universidad de Toronto
Els denisovans són una espècie poc coneguda que va ser identificada recentment gràcies a l'anàlisi genètica d'una falange trobada a la cova de Denisova situada a la serralada d'Altai a Sibèria.

Aquesta població, de la que encara ara disposem de poques restes, va tenir contacte amb els Homo sapiens que van colonitzar Àsia i, encara avui, els humans moderns en conserven rastres genètiques. En un primer moment, la genètica denisovana es va identificar en humans moderns de la zona de Papua Nova Guinea i posteriorment en altres indrets Austràlia (5%) i el (0,2%) en asiàtics i primers pobladors d'Amèrica.  Probablement aquestes traces genètiques s'anaven diluint a causa de la barreja amb nous humans que no havien tingut aquest contacte inicial amb els denisovans. Per aquest motiu també perduren en els llocs més marginals dels diferents continents.

Així doncs, fa entre 40 i 50.000 anys neandertals, denisovans i sapiens eren tres poblacions d'una mateixa espècie biològica que presentava característiques morfològiques diferencials. Tot i la seva diversitat es van creuar i tenir descendència en diversos episodis de contacte a diferents punts de l'Àsia i, potser, d'Europa.

Una dada a tenir en compte és la coneguda relació genètica, encara per explicar, entre els habitants de la Sima de los Huesos a Atapuerca amb una antiguitat de 450.000 anys i els denisovans. 

Qualsevol dada és extraordinàriament valuosa per entendre el període i la zona geogràfica en què van viure. Per aquest motiu és rellevant la informació d'una nova anàlisi genètica realitzada a partir de dos queixals (Denisova 8 i Denisova 4) localitzats a diferents nivells. Els queixals de l'Homo de Denisova són molt grans comparats amb els de neandertals i sapiens, tal com podeu veure en la fotografia que acompanya. Les dues dents pertanyen a dos mascles adults. Tots dos van viure a la mateixa zona, però el primer fa 130.000 anys i el segon fa entre 50 i 70.000, més de 60.000 anys de diferència.

Bence Viola, Universidad de Toronto
Les imatges corresponen a la publicació cbc.news i podeu ampliar la informació consultant l'article científic de Susanna  Sawyer, Svante Pääbo et al. publicat a PNAS en el següent enllaç.

Recentment s'ha publicat la presència d'un haplogrup derivat d'una introgressió amb els denisovans entre la població inuit (èsquims). El fragment d'ADN conté dos gens el TBX15 i el WARS2. Aquests gens s'expressen en múltiples teixits corporals, la glàndula suprarenal i el teixit adipós subcutani. Es podria tractar d'una adaptació que ha persistit, de forma especial, en aquesta població a causa del seu efecte d'adaptació a la vida en llocs amb climes freds.

En aquesta imatge de la publicació citada al final de l'article es pot apreciar la distribució de la regió d'ADN en diferents poblacions del planeta.



Podeu llegir el PDF de l'article de Fernando Racimo et al. publicat a BioRxiv en aquest enllaç.

diumenge, 20 de desembre de 2015

De la grafia rupestre a l'alfabet

Genevieve von Petzinger ha estudiat els grafismes rupestres de jaciments del sud d'Europa. A la trobada TED, que podreu veure a continuació, explica que, la comunicació oral o signada requereix de la presència dels dos interlocutors, en canvi, el grafisme pintat permet desvincular aquesta relació i mantenir la comunicació durant molt més temps i amb moltes altres persones.

Una de les sorpreses en investigar i fer el catàleg d'aquestes grafies és que es repetien en molts indrets diferents i que només n'hi havia una variació de dibuixos sorprenentment curta. Podeu veure els 32 símbols a la imatge de sota.


La repetició dels mateixos símbols en tants llocs diferents i durant períodes tan llargs de temps fa pensar que tenien un significat compartit per tota la comunitat. Representen, per tant, un sistema de comunicació. Podria tractar-se d'un protosistema anterior a l'escriptura.

A continuació podeu veure, subtitulat en castellà, la intervenció de la investigadora al TED Fellows Retreat 2015 d'aquest darrer mes d'agost.



Aquesta línia de recerca està compartida per altres investigadors com és el cas de l'arqueòleg de la Universitat de Sevilla Pablo José Ramírez. Aquest investigador acaba de publicar un interessant estudi que relaciona l'escriptura dels tartessos amb 40 grafies de l'art prehistòric de la Península ibèrica.

Aquest estudi ha estat difós per la premsa i podeu ampliar la informació per exemple a diario.es. Segons aquest autor els pictogrames rupestres estarien en la base del desenvolupament de l'escriptura posterior a diferents cultures del món. Alguns signes associats a determinats conceptes devien acabar relacionats a sons o síl·labes de la parla cosa que permetria transcriure el llenguatge parlat. La seqüència posterior de transformació de representació simbòlica directa a signe ortogràfic és ben coneguda en cultures com la mesopotàmica o l'egípcia.

No s'ha comentat un altre aspecte implicat en aquest procés i és, al meu entendre, la gran mobilitat que existia entre comunitats neolítiques o anteriors tal com es demostra en el comerç de minerals o en la procedència de determinades restes humanes localitzades molt lluny del lloc d'origen. Aquesta connexió ajudaria a difondre més ràpidament aquestes aplicacions del simbolisme gràfic.

D'altra banda no totes les cultures han desenvolupat igualment aquests processos atès que algunes d'elles no han fet l'associació del símbol amb l'estructura fònica del llenguatge. En aquest grup hi destaquen especialment l'escriptura xinesa i maia de caràcter ideogràfic.

L'evolució d'aquest procés simbòlic de transcripció ens serveix per entendre millor el desenvolupament cognitiu i comunicatiu dels humans que van protagonitzar aquesta transformació.

dissabte, 5 de desembre de 2015

Representació d'un campament al Molí del Salt

El conegut jaciment del Molí del Salt es troba al municipi de Vimbodí i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. En aquest jaciment ja s'hi han realitzat 16 campanyes d'excavació hi si han trobat nombroses restes d'ocupació d'un o diversos grups de caçadors-recol·lectors. Per ampliar la informació podeu llegir l'article publicat en aquest mateix blog.

En aquesta ocasió, Marcos García-Diez (Universitat del País Vasco a Vitòria) i Manuel Vaquero (IPHES) han publicat a la revista Plos One treball sobre els gravats d'una peça d'esquist de 18 x 8,5 cm.





















El gravat representa un campament de caçadors-recol·lectors situat sobre la llera esquerra del riu Milars, afluent del Francolí. En la representació es poden apreciar clarament set tendes semiesfèriques distribuïdes sobre el terreny. Aquest tipus de construcció encara és utilitzat per grups nòmades avui en dia ja que, la forma de cúpula, protegeix de les diferents condicions climàtiques, afavoreix el millor aprofitament de l'espai i són de fàcil construcció.

Fa 13.800 anys un campament acollia 7 grups familiars (dimensió de grup dintre dels que són habituals en aquest tipus de societats) que residien en tendes separades en una zona plana formada per terres arrossegades pel riu Milars, però a una distància suficient del curs d'aigua. Els autors de l'article consideren que es tracta d'una representació naturalista de l'escena real que algú, segurament un component del grup, va fer de forma ràpida a partir del model que estava contemplant en aquell moment. 

Habitualment les representacions d'activitats humanes i d'animals tenen en aquestes datacions un significat simbòlic que no es dona en aquest cas. Els autors consideren que es tracta d'una de les "primeres representacions de l'espai domèstic i social d'un grup humà".



García-Diez M, Vaquero M (2015) Looking at the Camp: Paleolithic Depiction of a HunterGatherer Campsite. PLoS ONE 10(12): e0143002. doi:10.1371/journal.pone.0143002. Aquí podeu llegir l'article complet en format PDF.


divendres, 4 de desembre de 2015

Homo floresiensis és descendent d'Homo erectus

Segons l'estudi de la morfologia de les restes dentals trobades al jaciment de Liang Bua, a la illa de Flores, l'Homo floresiensis seria un descendent de l'espècie Homo erectus. El treball de Yousuke Kaifu et al. s'ha publicat a la revista Anthropological Science.

Els fragments dentals: un de dentició maxilar, dues denticions  mandibulars i quatre dents aïllades que han estat analitzats a l'estudi pertanyien a diferents persones (entre 4 i 6). La primera conclusió és que totes les mostres corresponen a una mateixa població.

Els autors han realitzat l'amidament de les peces i la tomografia axial computeritzada per establir les dades que servirian per la seva comparació amb la resta d'espècies conegudes: les d'australopitecins i humans petits africans, l'Homo sapiens i l'Homo erectus. De l'estudi comparatiu es conclou que la dentició presenta  característiques derivades amb una configuració més relacionada amb les poblacions d'Homo erectus asiàtic.

Es descarten altres hipòtesis que s'havien plantejat sobre possibles patologies dels especímens com la síndrome de Down o la de Patau entre d'altres. 

Homo floresiensis que tenia una alçada de poc més d'un metre i un cervell de 380cc era capaç de produir una tecnologia lítica força complexa. Sembla confirmar-se el fet que aquesta espècie va esdevenir més petita en un procés d'adaptació a un medi aïllat amb pocs recursos en quedar-se sense comunicació amb el continent per la pujada del nivell del mar causada pel desgel després d'una glaciació. Aquesta espècie va  conviure amb la nostra fins fa només uns 12.000 anys.

Per qui tingui curiositat pot ampliar la informació llegint aquest escrit basat en una llegenda vigent encara a l'illa de Flores: Ebu Gogo i l'home del sac

La imatge que acompanya, de Yousuke Kaifu, permet veure la comparació de les dents de l'Home de Flores, Homo erectus i Homo habilis. 


dijous, 5 de novembre de 2015

Laia. Pliobates cataloniae

David M. Alba, Salvador Moyà-Solà i sis investigadors més han publicat a la revista Science el descobriment d'un nou gènere i una nova espècie: Pliobates cataloniae

La troballa va tenir lloc a l'abocador de Can Mata d'Hostalets de Pierola gràcies a l'estructura organitzada d'arqueologia preventiva que supervisa el desenvolupament de les obres a la recerca de possibles noves troballes en una zona que ja ha esdevingut la més important del Miocè (23 a 5,3 Milions d'anys) per la seva riquesa en restes fòssils.

En aquest mateix jaciment, l'any 2002, s'hi va identificar una altra espècie d'homínid que es va anomenar Pierolapithecus catalaunicus, més popularment conegut com Pau i que va viure a la zona fa gairebé 12 milions d'anys. A més, l'any 2009 es va publicar a la revista PlosOne l'espècie Anoiapithecus brevirostis, fòssil popularment conegut com Lluc d'una antiguitat similar.

La recerca en aquest jaciment ha permès l'obtenció d'un ampli registre fòssil de moltes altres espècies que, juntament amb altres dades, han possibilitat la reconstrucció del clima i de l'hàbitat de la zona que corresponia a un bosc espès i humit de tipus subtropical amb masses d'aigua permanents.

Pel que fa a la descoberta de Pliobates catalaniae, a qui els investigadors han batejat amb el nom de Laia pel fet que aquest fòssil explicarà moltes coses a la humanitat sobre els origens dels grups relacionats amb els homínids, (Eu adverbi en greg:ben, bé i Laléin-parlar), cal dir que es especialment rellevant pel fet que té un crani molt semblant al grup evolutiu relacionat amb els gibons (hilobàtids) i, en canvi, l'articulació entre l'húmer i el radi i els óssos del canell ja presenten una morfologia més pròxima als homínids actuals. 
Ossos llargs del braç i reconstrucció del crani de Pliobates catalaniae

Aquest mosaic de característiques permet plantejar la hipòtesi que l'antecessor comú d'aquests dos grups que va viure fa uns 20 milions d'anys podia haver estat de mida petita (com els gibons), en lloc de mida mitjana (tipus ximpanzé o bonobo). La Laia que pesava entre 4 i 5 kgs, menjava fruits madurs i tenia una vida bàsicament arborícola representaria un descendent d'aquest ancestre comú que conservava característiques físiques que després tindrien èxit a la branca dels homínids.

Per qui vulgui ampliar la informació us remetem a l'article divulgatiu del mateix Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). També us recomanem la visita al Museu i, pels que sigueu aficionats a twitter podeu seguir l'activitat a la xarxa dels investigadors d'aquest Institut subscrivint-vos a la llista de l'ICP o a qualsevol de les altres que l'Institut ha creat en el seu compte.

L'article original està enllaçat en el primer paràgraf i les imatges divulgades pels diferents mitjans de comunicació han estat obtingudes de l'article de la web de l'ICP també citat.

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Els primers sapiens fora d'Àfrica

La col·laboració entre investigadors espanyols, Maria Martinón-Torres i José Maria Bermúdez de Castro, i d'altres de xinesos, Wu Liu et al. ha permès la publicació a Nature d'un article que demostra la presència d'Homo sapiens moderns al sud de la Xina, més concretament a la cova de Fuyan a Daoxian.

Estratigrafia de la cova de Fuyan.Y-J Cai, X-X Yuang i X-J Wula

Totes les característiques de les 47 dents humanes trobades en aquest jaciment es corresponen a les de les poblacions d'Homo sapiens modernes. L'estrat ha estat datat entre 80 i 120.000 anys. Aquesta datació és la més antiga de restes d' Homo sapiens identificades fora d'Àfrica. La datació de la capa 2 és incontrovertible pel fet que en la part superior es troba ben delimitada per una capa calcària que no ha estat alterada.

Dents amb morfologia moderna trobades a la cova de Fuyan. S. Xing/X J. Wu
Aquesta recerca planteja la necessitat d'una sortida d'Àfrica més antiga de la que molts investigadors estaven disposats a acceptar. Altres dades que reforcen aquesta hipòtesi són les que indiquen l'arribada dels humans moderns a Austràlia fa aproximadament uns 50.000 anys, molt aviat, tenint en compte que aquestes poblacions van haver de travessar diverses vegades llargues distàncies de mar entre illa i illa.

Els sapiens, que van aparèixer al sud-est africà fa uns 200.000 anys, van sortir del continent en diverses onades migratòries, aquestes onades es van expandir amb més fàcilment cap a l'Àsia. No es pot descartar, com ja s'ha demostrat en migracions més pròximes en el temps, que en determinats moments s'hagin pogut produir moviments migratoris en sentit contrari, és a dir, de l'Àsia a l'Àfrica.

En les primeres migracions, els sàpiens ens vam trobar amb el territori ocupat per altres espècies d'humans: els neandertals a Europa, neandertals i denisovans al nord d'Àsia i altres grups d'erectus o espècies derivades a l'Àsia.

Mapa de Nature que expressa de forma simplicada
els diferents moments d'ocupació dels territoris

Cal generar hipòtesis que expliquin aquesta major facilitat en el desplaçament cap a l'est. D'entrada podem distingir dues possibilitats globals, d'una banda: el clima. Els sapiens som una espècie millor adaptada a la vida en regions càlides i podia haver estat més difícil prosperar en ambients on els hiverns eren freds. El segon gran marc d'interpretació podria fer referència al desenvolupament cognitiu i tecnològic superior dels neandertals, una espècie molt similar a la nostra, més ben adaptada i coneixedora de l'entorn, que va poder evitar l'entrada dels sapiens durant un llarg període de temps al seu territori, fins que es va produir una baixada en la pròpia densitat de població o un canvi (tecnològic o de població) en l'espècie invasora. Cal recordar la presència de neandertals fa menys de 40.000 anys al sud de la península ibèrica i a Sibèria. 

Per ampliar la informació sobre aquesta publicació us recomano la lectura de l'article que Maria Martinón-Torres publica al blog científic del Museo de la Evolución Humana. També podeu sentir a la mateixa investigadora en el podcast de l'entrevista que li fa el periodista científic Luis Quevedo.


En el blog de la revista Quo Reflexiones de un primate José Maria Bermúdez de Castro ens explica la seva participació en la recerca i les seves impressions.

La notícia ha tingut una gran repercussió en els mitjans de comunicació com podeu comprovar en la selecció dels següents enllaços: BBC, Daily Mail, El país,

The earliest unequivocally modern humans in South China(Nature) DOI 10.1038/nature15696

diumenge, 13 de setembre de 2015

Homo naledi, una nova espècie humana

Homo naledi.   Lee Berger via National Geographic
Lee Berger i un nombrós equip internacional d'investigadors ha publicat, a la revista Elife, un article de presentació de la troballa, els anys 2013 i 2014, de 1550 fòssils que pertanyen a un mínim de 15 individus a la cambra Dinaledi del sistema de coves Rising Star a la província de Gauteng a Sud-Àfrica.

Les restes presenten característiques morfològiques diferents a les espècies trobades fins ara. En general, una estructura corporal i la mida del cervell similar als australopitecins però elements cranials, de les extremitats, de la cara i la dentició en la línia del gènere Homo.

Aquesta nova espècie ha estat batejada amb el nom d'Homo naledi. La paraula naledi significa estrella en la llengua sesotho i el nom té relació amb la sala on s'ha trobat.

De les estimacions realitzades a partir dels fòssils estudiats es poden inferir les següents dades morfològiques generals: pes entre 40 i 56 Kg, estatura entre 144 i 148 cm, volum endocranial entre 465 i 560 cc. El crani té una mida similar als australopitecins (tots els humans, inclòs Homo habilis, tenen una capacitat superior) però l'estructura del crani és més semblant a les del gènere Homo.

Com a element sorprenent podríem destacar que la mida de les dents es correspondria a la que tindrien molt posteriorment els humans amb cervell més gran. En general es pot afirmar que Homo naledi mostra trets primitius, d'altres de derivats i característiques pròpies que el diferencien de la resta d'espècies conegudes. 

Foto de Robert Clark/National Geographic. Font Lee Berger.

La constel·lació de característiques morfològiques del cos i el crani de la nova espècie permet que els autors formulin la hipòtesi que H nadeli podria situar-se a l'inici de la posterior diversificació del gènere Homo.

La principal dificultat per a situar l'espècie en el lloc que li correspon a l'arbre evolutiu és el fet que no es disposa de datacions de les restes. Depenent dels futurs resultats de datació es podrà conèixer millor la posició d'aquesta nova espècie en la nostra línia evolutiva. De moment s'argumenta la possibilitat que les restes tinguin una antiguitat d'uns 2 o 2,5 milions d'anys d'antiguitat.

Volem destacar que la troballa representa l'acumulació de fòssils més important per una sola espècie a l'Àfrica. A la col·lecció hi ha elements d'humans de diferent edat i sexe. El valor científic és excepcional. 


Vídeo publicat al compte de Youtube de la Universitat de Wisconsin-Madison.

L'acumulació de les restes de 15 humans en un mateix espai i sense intervenció (de moment no es coneix) d'altres depredradors pot fer pensar en una acumulació intencionada de cadàvers en la línia de la Sima de los Huesos a Atapuerca (En aquest darrer cas la presència d'un element material, el bifaç excalibur, podria marcar la diferència entre acumulació de cadàvers i enterrament).

Pel fet que les troballes s'han extret d'una petita àrea d'excavació, sembla que el potencial del jaciment és molt important i que caldran molts anys de treball per a obtenir els fòssils que ha més de pertànyer a una espècie, probablement pertanyien també a la mateixa població.

Val la pena incloure la cartografia de la cova per tal que ens puguem fer una idea més exacta de la localització dels fòssils.

Per arribar a la sala Dinaledi cal superar passos molt estrets, tan estrets, que va caler demanar persones titulades voluntàries que fossin primes i no patissin de claustrofòbia.

Serà important conèixer si aquest era l'únic accès que tenien els humans i/o amb quina finalitat van situar els cossos en un lloc tant inaccessible.

En el següent vídeo podeu veure el procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche.


Procés de reconstrucció del crani i la cara d'un mascle de l'espècie Homo naledi realitzada pel paleoartista John Gurche. 3' 16''

La notícia ha estat difosa per tots els mitjans periodístics i blogs especialitzats. Podeu conèixer matisos de la informació als següents enllaços: PaleoantropologiaHoyFossil History, Nucknacker, New cientist, NY times, Homínides, El país, El periodico digital en català. Podeu veure les imatges en 3D de la cova de Dinaledi on s'han trobat les restes en aquest vídeo de la Wits University.


Podeu sentir l'entrevista amb alguns dels investigadors (Lee Berger, John Hawks, Ian Tattersall, Hannah Morris)  implicats gràcies al podcast publicat a ScienceFriday. 29' 55''.