diumenge, 11 de juny de 2017

Jebel Irhoud desvetlla els nostres origens

IIlustració de Mark Garrison (adaptació). Hakaimagazine
Jebel Irhoud és un jaciment situat a uns 100 Km de Marrakech al Marroc. En aquest jaciment es troben fòssils d'un grup humà que mostra característiques morfològiques que podrien estar en la línia evolutiva de la configuració actual de la nostra espècie.

Les conclusions de l'equip de recerca que ha analitzat les restes i les ha datades han estat difoses en tots els mitjans de comunicació i presentades com "El primer Homo sapiens".

La notícia s'ha difós en dos articles de la revista Nature. En el primer (1), Jean Jacques Hublin et al. descriuen els fòssils i els comparen amb altres grups humans. El resultat és un mosaic de característiques. Algunes estructures facials, dentals i de la mandíbula estarien relacionades amb els humans anatòmicament moderns, i d'altres, com  la morfologia endocranial, la cara ampla i els arcs supraorbitals correspondrien a trets més primitius.

El segon article (2) signat per Daniel Richter et al. s'ocupa de la datació de les restes. Les dades obtingudes per termoluminiscència de les eines lítiques del jaciment són de 315.000 anys ± 34.000 anys i les proves de ressonància d'urani de 286.000 ± 34.000 anys es corresponen a les restes de fauna, microfauna i l'estratigrafia del jaciment.

Aquests resultats són clau per entendre millor la complexitat de poblacions humanes, la seva interacció i distribució geogràfica, factors claus per entendre l'evolució humana en el Plistocè mitjà. 


Una certa polèmica s'ha desvetllat entre els especialistes pel fet de si cal o no considerar aquestes restes dins del clade Homo sapiens.

Considero que no hi ha dubte que hi serien plenament representades si considerem Homo sapiens una espècie biològica. Evidentment, en aquest mateix clade caldria incloure-hi també totes aquelles poblacions humanes ja extintes, amb qui la nostra espècie va hibridar i tenir descendència fèrtil (neandertals, denisovans, altres espècies per identificar i els ancestres comuns). Esperem que en un futur es puguin obtenir dades genètiques per aclarir aquest punt.

Una altra cosa és si considerem Homo sapiens una espècie morfològica.  En aquest cas, és evident la presència de característiques que relacionen les restes de Jebel Irhoud amb la línia dels humans moderns, però també n'hi ha d'altres que els separen. Els experts hauran de decidir si finalment és millor parlar d'espècies i subespècies o de poblacions. De moment aquesta assignació (morfològica) sembla forçada.

Em sembla molt interessant pensar que aquestes restes ens donen pistes de les característiques de l'antecessor comú de les diferents nissagues d'humans, que han tingut una relació genètica amb nosaltres i que van poblar (entre d'altres nissagues més antigues) Àfrica i Euràsia els darrers 500.000 anys

També cal resoldre com encaixen en aquest procés restes com les d'Homo naledi, les de l'home de Flores i d'altres fòssils que presenten morfologies més diferenciades, i quines van ser les relacions amb la resta de grups d'hominins amb qui van coincidir temporalment.

També s'ha posat de relleu la ubicació del jaciment Jebel Irhoud al nord-oest d'Àfrica pel fet que fins ara s'ha considerat que l'origen de la nostra espècie es trobava al sud-est del continent.  No hi ha dubte que és una dada rellevant que replantejarà les teories sobre el marc geogràfic de l'evolució humana.



(1) Hublin et al. New fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the pan-African origin of Homo sapiens, Nature. DOI 10.1038/nature22336

(2) Ritcher et al. The age of the hominin fossils from Jebel Irhoud, Morocco, and the origins of the Middle Stone Age, Nature. DOI 10.1038/nature22335

Vídeo Scinews

dimecres, 7 de juny de 2017

Homo naledi: datació, noves troballes, el peu i la mà

Imatge: John Gurche / Mark Thiessen / National Geographic.
Des que el setembre de 2013 es va produir el descobriment d'Homo Naledi, les notícies s'han anat succeint a una velocitat vertiginosa. En aquest article en comentarem quatre de recents: la datació de les restes d'Homo Naledi de Dinaledi, el descobriment de nous fòssils de l'espècie i l'estructura de la mà i del peu.

Encaixar Homo naledi a l'arbre evolutiu dels hominins es complicava pel fet que les característiques del jaciment dificultaven la datació de les restes. Tenint en compte les característiques morfològiques de l'espècie (estatura 1,50 m, pes 45 kg i uns 500 cm3 de capacitat endocranial) s'havia especulat amb datacions antigues que situaven el llinatge a l'inici del nostre gènere, ara fa uns dos milions d'anys.

El dia 9 de maig de 2017 la revista eLife publica els resultats de la datació de les restes d'Homo naledi amb una antiguitat entre 236 i 335 mil anys. Efectivament, diverses tècniques ajuden a determinar que Homo naledi convivia amb els precursors de la nostre espècie. Aquesta datació tan recent ha generat encara més incògnites.

Evidentment, caldrà investigar quina era la relació entre les dues espècies, fins a quin punt l'estructura de la mà (que després comentarem) els permetria elaborar eines i com podrem distingir en el registre fòssil quines eines produïa cada espècie. En qualsevol cas, podrien haver construït eines complexes amb un cervell petit? També serà interessant descobrir quin ha estat el llinatge que ha seguit l'espècie des del tronc comú dels hominins. Ha estat una línia evolutiva separada amb unes característiques primitives la que ha evolucionat mantenint aquesta estructura corporal, o bé s'ha produït una disminució de la talla posteriorment, tal  com podria ser el cas de l'home de Flores o del pigmeus sapiens actuals.

D'altra banda cal dir que la datació recent permet comprendre millor la possibilitat de l'acumulació de cadàvers a la cambra Dinaledi i hipotetitzar sobre la finalitat d'aquest complex tractament dels cadàvers. 




A la sala Lesedi, al mateix complex de coves Rising Star en què es van trobar les restes de la sala Dinaledi, han estat localitzats tres nous espècimens d'Homo naledi: dos adults i un infant, un conjunt de restes força completes i molt ben conservades. L'esquelet més complet correspon a un adult que s'ha anomenat LES1 amb un volum endocranial de 610 ml. Aquest crani s'ha donat a conèixer amb el nom de Neo que significa "llum" en llengua Sesotho.  La notícia ha estat publicada a eLife.

Disposició de les noves restes d'Homo naledi trobades a la sala Lesedi. Imatge de Pat Linse.
LES1. o NEO. Homo naledi.  Font eLife

Peu dret d'adut gairebé complet. Font Nature
Recentment s'ha publicat, a la revista Nature un article (1) que estudia les característiques del peu
d'Homo naledi. A l'excavació de la sala Dinaledi s'hi han localitzat 107 restes que corresponen a ossos del peu. El peu més complet, com s'aprecia a la fotografia, correspon a un adult.

S'han identificat diferents configuracions en l'estructura del peu dels hominins bípedes, cosa que indica que el bipedisme s'ha desenvolupat amb diferents adaptacions morfològiques. En el cas d'Homo naledi tant l'estructura com el funcionalisme s'assembla molt a la dels humans moderns i és diferent de la d'altres espècies més antigues del gènere Homo. Al treball hi trobareu la descripció acurada de cada un dels ossos del peu i la seva funcionalitat.

Mà d'Homo naledi. Font Nature
Els resultats de l'estudi de la mà d'Homo naledi els podeu trobar en aquest article (2) de la revista Nature. La morfologia del canell i les característiques del dit polze revelen una mà perfectament adaptada a la manipulació intensiva de materials. Aquestes estructures són similars i compartides per neandertals i humans moderns.

Les falanges dels dits resulten ser llargues i corbades. Aquest nivell de corbatura és similar a Australopitecus afarensis i als simis arborícoles, cosa que representa una adaptació que es dóna en simis que desenvolupen la seva vida en els arbres, ja que facilita la suspensió a les branques i l'ascensió als arbres.

Sembla que es van aclarint les incògnites en relació a l'espècie Homo naledi. Segur que ben aviat tindrem la informació necessària per plantejar una teoria ecològica d'aquesta espècie i del llinatge evolutiu de què prové.

Novament, voldria donar les gràcies a tot l'equip encapçalat per Lee R Berger per la política de difusió de la informació que ha permès, per exemple, que els meus alumnes puguin disposar de rèpliques, impreses en 3D al nostre centre, d'alguns fòssils.


(1) Harcourt-Smith, WEH et al. El pie de Homo capa de hielo . Nat. Commun. 6: 8432 doi: 10.1038 / ncomms9432 (2015)
(2) Kivell, T. L. et al. The hand of Homo nalediNat. Commun. 6:8431 doi: 10.1038/ncomms9431 (2015)

diumenge, 4 de juny de 2017

Construcció d'eines i desenvolupament cognitiu

El procediment que l'home ha usat en la construcció d'eines lítiques ha estat una font d'informació molt important per comprendre les diferents cultures humanes, les seves migracions i la complexitat social i cognitiva de les espècies que les han realitzat. 

S'han identificat i descrit un considerable nombre d'indústries i cultures lítiques. Un dels canvis tecnològics més importants i coneguts és el que determina el pas de la cultura olduvaiana a l'acheuliana. Aquest canvi es va produir fa aproximadament 1,8 milions d'anys a l'Àfrica i es va expandir per la resta del món habitat, esdevenint la tecnologia que més temps ha perdurat.

Imatge de diferents bifaços. el bifaç és l'eina característica de la cultura acheuliana.

L'estudi realitzat per Shelby S. Putt, Sobanawartiny Wijeakumar, Robert G. Franciscus i John P. Spencer i publicat a Nature, Human Behavior* ha utilitzat l'espectroscòpia d'infraroigs per analitzar l'activitat cerebral de quinze voluntaris mentre aprenien a realitzar eines lítiques en diferents contexts experimentals. 

Els resultats demostren que les habilitats necessàries per a la construcció d'eines olduvaianes són, bàsicament, l'atenció visual i el control motor. Pel que fa a les eines acheulianes les àrees implicades són, segons els autors, la d'informació visual, auditiva i sensoriomotor, orientació de la memòria visual de treball i la planificació d'accions.

A l'estudi es comenta que la complexitat cognitiva i la coordinació de les diferents àrees cerebrals implicades en la construcció d'eines des de fa gairebé dos milions d'anys és la mateixa que requereixen activitats complexes com podria ser tocar el piano. 

Poc a poc es van descobrint evidències que demostren fins a quin punt espècies antigues eren capaces de tenir un comportament cognitivament complex i modern. Ben aviat caldrà desterrar la denominació "comportament humà modern" per "comportament humà" tal com va suggerir fa poc Palmira Saladié al jaciment de la Boella comentant el seu article sobre la Gran Dolina.

Caldrà reflexionar sobre el fet que la capacitat d'interacció funcional de diferents zones del cervell i una major complexitat demostrada a partir de determinades pràctiques, construcció d'eines, conductes complexes com la cacera de bisons a Atapuerca, etc, afecten altres comportaments dels que no hem trobat evidències fòssils. 

Cita de l'article: doi:10.1038/s41562-017-0102           

diumenge, 14 de maig de 2017

ADN als sediments

La paleogenètica ha evolucionat tècnicament els darrers anys fins esdevenir una imprescindible font d'informació.  Les troballes d'aquesta disciplina han permès identificar noves espècies (denisovans), seqüenciar el genoma d'espècies extintes, establir les relacions filogenètiques i identificar el moment en què aquests llinatges humans van divergir.

L'ADN seqüenciat més antic és el dels preneandertals de la Sima de los Huesos a Atapuerca. L'ADN mitocondrial d'aquests homínids ha vinculat la població que va viure a la Península Ibèrica, fa 430.000 anys, amb la dels denisovans d'Altai a Sibèria.

Excavació a El Sidrón. Equip del Sidrón 
L'article publicat a la revista Science que ha estat escrit per 32 investigadors, entre d'altres pels espanyols Carles Lalueza-Fox, Antonio Rosas i Marco de Rasilla, demostra que es pot obtenir ADN dels sediment dels jaciments. La repercussió d'aquesta recerca pot esdevenir un avenç de gran repercusió en el futur de l'estudi de l'evolució humana. Podrem saber amb major seguretat quins han estat els humans que han realitzat determinades eines i conèixer les ocupacions humanes dels diferents nivells d'un jaciment.

Tal com podeu veure en la imatge que acompanya a continuació, també s'ha identificat l'ADN d'altres espècies d'animals. Aquest fet també és rellevant per entendre millor el clima i la interacció entre diferents espècies. L'èxit rau en el desenvolupament de tecnologies que permeten identificar les seqüències curtes i malmeses d'ADN i separar-les de la resta d'ADN bacterià tot evitant, a més, possibles contaminacions. D'altra banda, cal una bona base de dades que contingui ADN d'espècies antigues.

Es van recollir 85 mostres de sediment de 7 jaciments: Les Cottés (França), Trou Al'Wesse (Bèlgica), El Sidrón (España), Vindija (Croàcia) Denisova (Russia), Caune de l'Arago (França) i Chagyrskaya (Rússia). La majoria de les mostres contenien ADN mitocondrial de 12 famílies de mamífers. El Sidrón és l'únic jaciment on no s'hi han localitzat restes d'altres espècies de mamífers.

Representació dels grups de famílies de mamífers identificats en els diferents jaciments. Science
Entre les conclusions de l'estudi voldria destacar les següents:
- els sediments contenen grans quantitats d'ADN, (més de l'esperat inicialment).
- L'ADN present és preferentment de grans animals.
- Les restes d'ADN procedents d'excrements o de la descomposició de teixits s'extenen de manera relativament uniforme en el sediment.
- No s'han detectat moviments d'ADN entre capes.

Aquest article planteja la necessitat urgent de revisar la metodologia de tractament i conservació dels sediments dels jaciments.  

Per ampliar la informació us recomano llegir la informació de l'article original de Science ja enllaçat. 
Podeu accedir a un ampli material complementari en aquest enllaç
La notícia a Max-Planck Gesellschaft 
Podeu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans en aquest moment de Twitter.

dissabte, 13 de maig de 2017

Cacera comunal de bisons fa 400.000 anys a Atapuerca

La Gran Dolina (TD) és el jaciments d'Atapuerca amb la seqüència més productiva del complex. Va ser aquí, a l'estrat Aurora de TD6, on l'any 1994 s'hi va trobar les restes que, posteriorment, permetrien definir una nova espècie: Homo antecessor. 23 anys més tard encara no s'ha pogut excavar en extensió aquest nivell. La causa ha estat, entre d'altres, la gran concentració de fòssils d'un nivell superior, TD10. 

Palmira Saladié i Antonio Rodríguez-Hidalgo. IPHES
Fa poques setmanes que Palmira Saladié, Antonio Rodríguez, Andreu Ollé i els codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat un article a Journal of Human Evolution per explicar la presència a la subunitat TD10.2 de 23.000 fòssils de bisó. La hipòtesi explicativa, en la línia que es tracta d'una cacera comunal i estacional, reforça la idea de la complexitat cognitiva dels preneandertals que hi van viure fa 400.000 anys.

L'aportació del treball és un plantejament holístic que reconstrueix els fets gràcies a la zooarqueologia, la informació sobre el paleopaisatge, les indústries lítiques i la seva utilització sobre els animals i l'estudi etnològic del procediment que altres cultures segueixen en la realització de caceres comunals.

Efectivament, les restes fòssils de bisó demostren un conjunt gairebé monoespecífic, dominat per restes axials (cap, costelles i vèrtebres) i de caire catastròfic, com ho demostra el fet que no hi havia cap mena de selecció sobre els individus sacrificats. Tot plegat reflecteix el fet que estacionalment, quan es produïen les migracions de bisons per la zona, els humans s'organitzaven per conduir la manada en direcció a la Gran Dolina per provocar-los la caiguda i, posteriorment, rematar-hi els animals que s'hi havien precipitat. 

L'accés a la carn era primari i es seleccionaven les millors peces per a ser transportades a un lloc més segur per a poder processar-les (i segurament repartir-les entre tots els participants) amb més calma i seguretat. 

TD.10 Excavació al jaciment de la Gran Dolina. Atapuerca. IPHES

De la notícia que l'IPHES publica en el seu blog m'interessa destacar, com a curiositat, que Antonio Rodríguez comenta que la presència de marques de tall en les restes d'hioides demostra que els caçadors consumien les llengües dels bisons, gairebé in situ pel seu alt contingut en greix i proteïnes, a mode de piscolabis reparador.

El més rellevant de tot plegat és el nivell de desenvolupament organitzatiu, cognitiu i de comunicació que requereix coordinar una acció de cacera col·lectiva que comporta la participació d'un nombre important de individus centrats en un mateix objectiu, segurament, preparat durant força temps i que es repetia periòdicament.

En aquest moment de Twitter podreu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans.


dilluns, 17 d’abril de 2017

Trobada una estatueta de 23.000 anys d'antiguitat a Rusia

L'Institut d'Arqueologia de l'Acadèmia de Ciències Rusia acaba de fer pública la troballa d'una figura d'ivori de mamut que correspon a una venus que podria tenir una antiguitat de 23.000 anys.

Podeu ampliar la informació a la revista Spuntnik en castellà.

Imatge d'Alexei Pakunhov.


diumenge, 16 d’abril de 2017

Barreja morfològica a l'Àsia fa 120.000 anys

Les dues calotes trobades al jaciment de Ling-Jing situat a la vora de la ciutat de Xuchang al centre de l'actual Xina, fa pensar en una barreja de característiques morfològiques provinents de diferents poblacions.

A l'article de Zhan-Yang Li, Erik Trinkaus et al. publicat per la revista Science s'informa de la troballa de dos fragments de crani d'una antiguitat aproximada d'entre 100.000 i 130.000 anys que presenta característiques compartides amb altres taxons:

- Característiques dels humans arcaics: mida de cervell gran i l'estructura de la volta cranial

- Característiques dels éssers humans d'Euràsia oriental del Plistocè mitjà: caixa craniana baixa i ampla que s'arrodoneix a la part inferior, i 

- Característiques dels neandertals de l'est d'Euràsia: disposició dels canals semicirculars i de la part posterior del crani.

Aquest mosaic de caràcters reforça la idea de la complexitat de l'evolució humana. Dona més informació sobre una de les zones i períodes on aquesta barreja pot haver estat més productiva.

Em sembla especialment interessant que aquests fòssils apareguin just en el moment en què la genètica ja ha pogut determinar la barreja genètica entre diferents poblacions del Plistocè mitjà i superior i l'arqueologia hagi demostrat l'ocupació alternativa en els mateixos hàbitats (Denisova).

Esperem que la recerca pugui completar la cara i la resta d'óssos d'aquesta troballa per a conèixer millor les seves característiques morfològiques i poder determinar (esperem que sigui possible) el seu genoma i, així, comprendre millor com es va produir aquesta barreja de caràcters. 

Hi ha qui suggereix que aquesta podria ser la primera vegada que es troben restes cranials dels denisovans, però això ja seria especular massa.

Podeu completar la informació en aquest moment de twitter.

Noves petjades a Laetoli

L'any 1976, l'equip de Mary Leaky va descobrir a Laetoli, al nord de Tanzània, les petjades de tres homínids i d'altres animals que havien quedat degudament preservades després de trepitjar les cendres del volcà Sadiman. Aquesta va ser la prova que fa 3,66 milions d'anys els australopitecins de l'espècie Australopitecus afarensis ja es desplaçaven amb un bipedisme molt semblant al dels humans.

El desembre de 2016, Fidelis T. Masao de la Universitat de Dar es Salaam i vuit investigadors italians més han publicat a la revista eLIFE un article on es fa pública la troballa de més petjades de dos individus diferents que es desplaçaven en la mateixa direcció de les petjades descobertes fa 40 anys. Les noves petjades localitzades al lloc S es troben a 150 metres al sud de les ja conegudes anteriorment.


L'estimació de l'altura d'aquests nous individus és d'aproximadament 165 cm. Una altura molt superior a la que s'esperava (les estimacions fins ara eren de poc més d'un metre). Aquesta nova informació apunta a un major dimorfisme sexual i a una diversitat considerable entre components d'una mateixa espècie ja en els australopitecins.  

Els autors de l'estudi consideren probable la hipòtesi que es tractés d'un grup format per un mascle dominant i vàries femelles amb cries, suggerint així una estructura grupal poligínica.



La recerca continua, i la troballa de noves petjades pot posar de manifest noves dades que acabin de completar la informació de què es disposa.

Les imatges pertanyen a l'estudi publicat: http://dx.doi.org/10.7554/eLife.19568

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Art rupestre a Armintxe. Lekeitio

S'han localitzat gravats inèdits de fa uns 12.500 a 14.000 anys en una cova situada dins del casc urbà de la població de Lekeitio a Bizkaia.

La tècnica utilitzada i alguns dels motius representats relacionen l'art rupestre d'aquesta cavitat amb altres manifestacions del sud de França.

La cavitat havia estat segellada per formacions estalagmítiques, per aquest motiu i per la dificultat d'accés els gravats es troben en un òptim estat de conservació.

La majoria dels 500 motius corresponen a animals: bisons, cavalls, càprids i, fins i tot, dos lleons entre d'altres gravats per identificar. Esperem la futura publicació de l'article científic per a conèixer i contextualitzar millor aquesta troballa

En el primer vídeo es pot seguir la presentació oficial de la troballa i en el segon, publicat al compte de Deia, podreu fer-vos una idea de les característiques de la cavitat.







Per a tenir més informació i comprovar la repercussió de la notícia podeu consultar aquest moment a Twitter.

dijous, 11 d’agost de 2016

Restes orgàniques de fauna en eines de fa 250.000 anys

Les eines de pedra són una font d'informació cabdal per la prehistòria. El material lític perdura durant molt de temps. A través del seu estudi podem conèixer el procés que s'ha seguit en la seva construcció i d'aquí esbrinar a quina cultura material pertany. La cultura material permet establir una certa datació i en alguns casos identificar l'autor (espècie o població) de l'eina. La seva forma i característiques ens permet hipotetitzar quin havia estat el seu ús: tallar, esquarterar, netejar, perforar, etc.  Darrerament s'havia anat més enllà, l'anàlisi de les traces produïdes en el desgast de l'eina analitzades en el microscopi electrònic permetien saber quin ús s'havia donat a aquella eina, bàsicament si havia estat utilitzada per treballar fibres vegetals o carn.

L'article que avui comentem explica, per primera vegada, una metodologia que permet identificar quins animals han estat processats en una eina determinada.

L'estudi d'Avril Nowell, C.Walker, A.S.A. al-Souliman i cinc investigadors més ha estat publicat al Journal of Archaeological Science. Podeu llegir l'article complert en PDF en aquest enllaç.

L'estudi s'ha realitzat sobre 44 eines lítiques de diferents tipologies seleccionades entre 10.000 procedents del jaciment de Shishan Marsh 1 (SM1) que es troba a l'oasi d'Azraq al nord-est de Jordània. aquest nivell es correspon amb una antiguitat aproximada d'uns 250.000 anys. L'existència de cinc jaciments acheulians a la zona ens pot donar una pista sobre la riquesa de l'entorn que posteriorment ha sofert un procés de desertització a causa, entre d'altres factors, per la disminució de la precipitació anual. 

En aquella època, la nostra espècie (Homo sapiens) encara havia d'aparèixer al sud-est de l'Àfrica i no la trobaríem al Pròxim Orient fins força mil·lennis més tard.

La immunoelectroforesi (CEIP) és una tècnica coneguda de fa anys i que consisteix en la detecció residus orgànics gràcies a la identificació d'anticossos i antígens específics. les mostres han estat comparades amb les d'una base de dades obtinguda d'animals actuals i les analítiques realitzades per diferents laboratoris. Recomano llegir amb atenció el procediment metodològic que s'ha seguit en aquest estudi.


De les 44 eines lítiques analitzades s'han trobat 17 registres biològics que corresponen a cinc grups d'animals diferents: rinoceronts (3), ànecs (3), cavall (5), camell (3) i bòvids (3). És interessant destacar que amb cada tipus d'animal s'usaven eines diferents tal com es pot veure a la taula 1 de l'estudi. 

Els responsables de l'estudi consideren demostrat que els humans dels plistocè mitjà que vivien a la zona mostren una gran capacitat d'adaptació a l'entorn i d'accedir a un nombre variat de fauna per a la seva alimentació.  La capacitat de construir eines específiques i la diversitat de preses ens indiquen una riquesa de comportaments i complexitat social i organitzativa.

Cal remarcar la importància  de la novetat metodològica que tindrà, segur, repercussions en el protocol de tractament de les eines lítiques que caldrà revisar per evitar el deteriorament de les possibles restes orgàniques o la seva contaminació.


dimecres, 27 de juliol de 2016

L'ADN dels andamanesos indica un contacte genètic amb homínids desconeguts

L'estudi publicat a la revista Nature genetics  per Mayukh Mondal, Ferran Casals, Jaume Bertranpetit et al. consisteix en una recerca genètica dels pobladors de l'arxipèlag d'Andaman. El seu estudi conclou, entre altres informacions que després desgranarem, que els andamanesos mostren traces d'ADN que no pertanyen a l'espècie Homo sapiens i tampoc a Homo neanderthalensis ni a l'home de Denisova. Aquesta troballa indica que la població aborigen va tenir, en la seva migració des d'Àfrica, contacte genètic i descendència fèrtil amb una altra espècie asiàtica que, de moment, és desconeguda.
 
Les illes Andaman pertanyen a l'estat de la Índia. La majoria de la seva població actual prové d'aquest país. Els grups aborígens estan dividits en cinc grups culturals diferents: els jarawa, els onge, els shompen, els sentinelesos i els jangil. Aquest darrer grup ja ha desaparegut completament. Els altres mantenen poblacions cada cop més petites pel fet que veuen amenaçat el seu medi i la seva forma de vida. Els sentinelesos es caracteritzen per la seva hostilitat envers els forasters. Alguns grups pateixen un situació vexatòria pel fet que són tractats com una atracció turística.
La denominació "negritos" és compartida amb altres grups de Malàisia i Filipines que presenten unes característiques similars, la més rellevant és la baixa estatura.

L'estudi ha analitzat el genoma de 10 andamanesos i els ha comparat amb seqüencies d'altres humans del continent de diferents grups ètnics i amb altres dades genètiques d'accés obert. La primera conclusió, segons els autors, és que els habitants de l'Àsia oriental provenen d'una sola migració des de l'Àfrica i no de dues, tal com asseguren altres teories.

La presència de fragments del genoma desconeguts fins el moment indiquen una hibridació amb una espècie asiàtica anterior de la que no en tenim registre genètic fins el moment. De moment es coneixen diferents contactes genètics d'Homo sapiens amb altres espècies: amb els neandertals, amb els denisovans, amb una altra espècie asiàtica relacionada amb denisovans i nenadertals, amb una especie africana que ha donat lloc a l'haplogrup 0 i que correspon a un petit nucli agrícola del Camerún i, ara, amb aquesta nova espècie asiàtica.

Recordem que l'interessant esquema que fa referència a l'Àsia publicat en un article anterior de la revista Nature ara quedaria incomplert. Caldria afegir-hi un nou homínid desconegut que es relacionaria amb una part dels asiàtics.

D'altra banda voldria recordar que l'anàlisi del fèmur de l'home del cérvol vermell ja permetia formular la hipòtesi que aquest homínid provenia d'un llinatge antic i que hauria pogut conviure durant mil·lennis amb l'Homo sapiens. Aquesta, entre d'altres possibilitats que la recerca a l'Àsia desvetllarà durant els propers anys segur que ens plantejaran un escenari complexe de la relació entre les diferents poblacions humanes a la zona.

L'estudi també conclou que la pèrdua de talla dels grups d'Andaman no ve determinada per la migració des de l'Àfrica d'un grup d'homes baixos si no que més aviat és deguda a un procés d'adaptació al medi a causa de la insularitat. Un procés d'aïllament en un espai de recursos reduïts semblant al que alguns investigadors consideren que va passar amb l'home de Flores i que també ha afectat a tantes altres espècies d'animals.

dimarts, 26 de juliol de 2016

Trenar cordes fa 40.000 anys a Hohle Fels

Les restes fòssils d'eines durant el plistocè acostumen a correspondre a peces lítiques manufacturades amb diversos minerals. La causa, indubtablement, és la seva millor capacitat de conservació. És excepcional trobar estris realitzats en fusta o materials vegetals. Ocasionalment s'han trobat algunes restes d'etapes més recents o motlles en negatiu d'algunes peces de fusta. 

Tot i aquest biaix en el registre fòssil, a ningú se li escapa la importància que han tingut les eines elaborades a partir de matèries vegetals. aquests elements ja juguen un paper important en la cultura tecnològica dels ximpanzés.

Per tot plegat la troballa en el jaciment de Hohle Fels d'una eina específica pel trenat de fibres vegetals posa de relleu la importància de les cordes per a una cultura de caçadors-recol·lectors. El jaciment és molt conegut per la riquesa cultural i simbòlica del material que s'hi ha trobat: La venus, l'home amb cap de lleó, una flauta, el fal·lus de pedra, i d'altres.

La peça en ivori de mamut té una llargada de 20,4 cm i presenta quatre forats separats entre 7 i 9 centímetres entre sí. Cada forat presenta unes marques helicoïdals realitzades amb molta cura amb la finalitat d'ajudar a enfilar les fibres vegetals.


Les cordes podrien haver tingut múltiples aplicacions ja sigui en el transport dels animals capturats, la construcció d'habitatges, per facilitar l'accés a zones altes o escarpades i d'altres possibilitats. Les fibres vegetals, en general, representaven la base per una bona part d'estris en les cultures de caçadors-recol·lectors que encara sobreviuen actualment.

L'equip de Nicholas Conard ha publicat la notícia de la troballa a la revista Archäologische Ausgrabungen Baden-Württemberg i considera que la peça podria tenir una antiguitat d'uns 40.000 anys i correspondre a les primeres cultures d'Homo sapiens que van poblar Europa.

Un vídeo d'Eberhard Karls Universität Tübingen publicat a Youtube fa una demostració de la fabricació de cordes amb una rèplica de l'eina.



Podeu llegir la informació a la web de la Universitat de Tubirgen, Science Daily, Hominides.

dimecres, 20 de juliol de 2016

Bruniquel prova noves capacitats cognitives dels neandertals?

La millor manera de començar aquest article és amb el curt vídeo de Nature video on podem veure imatges reals i la reproducció d'un model 3D de la troballa a la cova de Bruniquel d'una estructura construida pels neandertals. (1'02'')



Per entrar en matèria aquest altre vídeo del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) ens permet entendre perfectament el sistema de datació i la importància de la descoberta. La versió de youtube que podeu veure a continuació correspon al canal Pacea videos (7' 28'')



La datació obtinguda amb el càlcul de la transformació de les traces de l'Urani 234, que porta l'aigua i que queden dipositades en les estalagmites, i la seva conversió progressiva en Tori 230 configura un índex que ens indica una antiguitat per a la construcció de l'estructura de 174.400 i 178.600 anys. Queda del tot provat que aquesta estructura va ser realitzada per neandertals, l'única espècie europea de l'època.

Tal com es pot apreciar a la imatge de l'esquerra la formació consta d'un conjunt d'estalactites i estalagmites trencades a una mida gairebé fixa i agrupades formant dos cercles (estructura A i B), el primer molt més gran que el segon, i uns monticles (estructures C, D, E i F) situats dins i fora del cercle més gran. Les zones de color taronja es corresponen amb els llocs, divuit, on s'ha pogut determinar que s'hi va fer foc. El punt vermell indica la presència d'ossos carbonitzats.

La sala es troba a 336 metres de l'entrada de la cova i per arribar-hi cal creuar gateres estretes tal com es pot veure en el vídeo del CNRS. Per tal de trencar i dipositar més de 2000 km de pedra va caler l'acció coordinada d'un grup d'humans durant força temps. Aquests humans havien de romandre llargues estones en un espai il·luminat amb focs realitzats amb materials transportats des de l'exterior de la cavitat.  

Aquesta és la primera prova que L'Homo neanderthalensis dominava les profunditats de les coves i era capaç d'organitzar i coordinar un grup de treball per a realitzar una activitat complexa. A continuació podeu veure la topografia de la cavitat.


L'article original de Jaques Jaubert, Frédéric Santos et al. es va publicar a la revista Nature el 2 de juny de 2016 (doi:10.1038/nature18291). Les imatges que acompanyen corresponen a aquesta publicació.

Pel que fa a la discussió científica, els especialistes es divideixen en dos grups: els primers creuen que encara és d'hora per descartar altres hipòtesis (intervenció d'altres animals, acció geològica, etc...), en aquest cas el foc seria posterior a l'estructura. Els segons consideren que queda del tot provat que l'Homo neanderthalensis va dissenyar i construir l'estructura, cosa que ens permet descobrir la complexitat cognitiva i d'organització d'aquesta espècie quan encara faltaven molts mil·lennis per a què es produís el contacte amb l'Homo sapiens.

Unes restes amb la complexitat de les localitzades a Bruniquel són molt difícils de trobar. Cal que no hagin estat destruïdes o modificades posteriorment per altres humans i, per tant, han d'estar en un lloc de difícil accés. Per aquest motiu no és pot argumentar que sigui una estructura poc comuna per a descartar-ne, amb aquest argument, la seva autenticitat. És prou coneguda la capacitat de l'home de neandertal per organitzar un atac en grup a grans mamífers com els mamuts així com la depurada tècnica en l'elaboració d'eines lítiques i de fusta, també es coneguda la seva capacitat per a distribuir l'espai de què disposava en diferents funcions organitzades com s'ha demostrat en el jaciment de l'Abric Romaní a Capellades.

Tot aquest esforç, per a què? Quina és la funció d'aquesta estructura. La resposta a aquesta pregunta entra dintre de les especulacions. De les dues explicacions possibles: Lloc per a la realització de rituals o conductes simbòliques, o una estructura amb alguna finalitat pràctica. La majoria dels experts s'inclinarien per recolzen la segona opció. En aquest segon cas: es buscava la protecció d'altres grups humans o d'altres perills que poguessin amenaçar el grup? Era un tancat per protegir els aliments d'altres predadors (vertebrats, peixos, vius o morts?) o un lloc per a processar-los? Atenció al fet que determinades explicacions alternatives comporten l'evidència de majors capacitats cognitives que, segurament, encara no estem prou preparats per assumir científicament sense més proves.

En aquests enllaços podeu veure el tractament que n'han fet Le MondeEl país.




dimarts, 19 de juliol de 2016

Atapuerca 2016

Els jaciments d'Atapuerca disposen d'un registre arqueològic de l'activitat humana que va des de l'actualitat fins, com a mínim, 1,3 milions d'anys d'antiguitat, cosa que representa el testimoni més antic i més complet a Europa,  en conjunt, m'atreviria a dir que del món.

Davant de la Gran Dolina. Font pròpia.
Alguns dels seus jaciments es corresponen, de manera que podem disposar de pautes de comportament molt completes d'una mateixa població. Explicaré, com exemple, el fet que els preneandertals que van habitar la zona ara fa més de 400.000 anys obtenien part de l'aliment al jaciment de Galeria (una trampa natural per a molts animals), el processaven a la Gran Dolina (nivell TD10) i s'han trobat restes d'aquests humans a la Sima de los Huesos on s'hi van acumular en el que podria ser una conducta intencionada.

El potencial del conjunt de coves, en aquests moments reomplertes de sediments i fòssils, aporta una projecció d'intervencions futures que van molt més enllà de la nostra vida i de la dels nostres fills. Aquest potencial ens permetrà conèixer moltes informacions de gran interès com: a partir de quin moment l'home va arribar a Europa atès que hi ha registres molt antics, presumiblement anteriors a la presència humana; d'aquí a pocs anys coneixerem noves dades d'Homo antecessor quan s'excavi el nivell TD6 de la Gran Dolina; com i perquè s'ha produït el relleu de les diferents especies al llarg de l'evolució humana, i d'altres.  

És per aquest fet que molts aficionats a l'evolució humana compartim totes les troballes que s'hi van produint. Aquest matí s'ha fet la presentació dels resultats de la campanya 2016. Sempre és millor anar a cerca la font més directa que, en aquest cas, és la nota de premsa que el Museo de la Evolución Humana ha publicat a la seva web i que podeu consultar en aquest enllaç. En aquest blog només en redactarem un petit resum.

Imatge amb algunes troballes de la campanya 2016.
284 persones de 23 nacionalitats han participat en les feines en tots els jaciments organitzades en tres torns successius. Aquesta xifra representa un increment considerable de les procedències dels investigadors, cosa que posa de relleu l'interès creixent que el complex desperta a nivell internacional.

Al nivell TE9d de la Sima del Elefante s'hi han trobat restes de fauna amb marques de tall i un fragment de lasca de sílex cosa que corrobora les troballes de campanyes anteriors i confirma la presència humana fa més de 1,3 milions d'anys en aquest nivell.

La part més baixa del nivell TD10 a la Gran Dolina ve marcada per la presència humana amb eines atribuïbles a la cultura acheuliana (bifaços,...) encara que en menor quantitat que a les parts superiors del mateix nivell. Esperem que ara s'avanci amb una major celeritat per arribar, com més aviat millor, a TD6 on ens trobarem amb les restes de l'espècie Homo antecessor descobertes per primera vegada ja fa 22 anys.

En aquest mateix jaciment i al nivell TD4 també s'hi ha trobat indústria lítica. Aquest nivell és molt important ja que fins ara es pensava que entre el poblament de fa 1,3 milions d'anys fins a Homo antecessor d'aproximadament 800.000 anys no hi havia hagut proves de continuïtat de la presència d'homínins a la zona. Aquests resultats en canvi semblen demostrar la presència humana ininterrompuda a Europa.

A la Sima de los Huesos s'hi han trobat nous fòssils humans (preneandertals) que completaran la gran col·lecció d'exemplars d'altres campanyes. Enguany s'hi ha trobat, de moment, tres falanges, tres còndils de tíbia, de peroné i d'húmer respectivament, part d'una clavícula i fragments de costelles i de crani.

A la Galeria de las Estatuas, també dintre de Cueva Mayor com l'anterior, s'hi han trobat restes d'indústria mosteriana i d'animals (de la família dels cavalls i dels conills) processats pels neandertals que hi van viure ara fa uns 50.000 anys. D'aquesta espècie encara no s'han trobat restes humanes a Atapuerca. En canvi també s'han identificat una gran quantitat d'eines de pedra d'aquesta mateixa espècie al jaciment de Fuente Mudarra.

A la Cueva del Mirador i al Portalón (també dintre de Cueva Mayor) s'hi han localitzat restes d'etapes més recents, del neolític, del calcolític i de presència romana.

Presentació a Cueva del Fantasma. Font FATAPUERCA
Personalment m'ha estranyat no trobar a la nota de premsa oficial referències explícites a l'activitat que s'ha dut a terme a Cueva del Fantasma. Sembla que aquest jaciment, que té un enorme potencial, ha estat comentat in situ pels directors de l'excavació i els seus acompanyants tal com es pot veure a la imatge superior. Molts mitjans de comunicació han destacat precisament la troballa de presència humana (sobretot eines) amb una antiguitat de 400.000 en aquest jaciment.  

Cueva del Fantasma pot aportar dades complementàries d'ocupació humana a la zona atès que el seu registre es podria remuntar fins gairebé els dos milions d'anys i no ha estat alterat. L'expectativa de noves troballes en aquest jaciment situa Atapuerca, encara més, si cap, en el present i el futur de l'estudi de l'evolució humana a Europa i de retruc al món sencer.

Actualització: El dia 22 de juliol s'ha fet pública la troballa d'un parietal humà del plistocè mitjà a la Cueva del Fantasma. Si rellegiu el segon paràgraf d'aquest escrit us adonareu que ja tenim un altre lloc on comprovar l'activitat de la població de preneandertals que va poblar l'indret fa més de 400.000 anys. Quines bones perspectives per a la propera campanya!

Parietal d'un humà del plistocè mitjà. @fatapuerca

A video posted by Fundación Atapuerca (@fatapuerca) on

diumenge, 17 de juliol de 2016

Les coves de Gorham a Gibraltar i els dòlmens d'Antequera declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO

Les coves de Gorham a Gibraltar i els dòlmens d'Antequera han estat reconeguts com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO. En aquest espai només inseriré uns vídeos de divulgació d'aquests indrets per reconèixer la feina de recerca i de divulgació dels equips científics que hi estan treballant. Enhorabona!!!

En primer lloc un vídeo de cinc minuts de The Gibraltar Museum penjat al compte de Youtube de Gorham's Cave.



Comparteixo els enllaços als vídeos de RTVE del programa La aventura del saber que expliquen, el primer, el Dolmen o la cova de Menga, i el segon el Dolmen de Viera i d'altres estructures interessants de la zona.

1. La Cova de Menga

2. El Dolmen de Viera

dilluns, 20 de juny de 2016

Podcast sobre Atapuerca. El abrazo del Oso

En aquest podcast del Abrazo del oso, publicat el 19 de juny de 2016, hi podreu sentir una explicació exhaustiva sobre el context de formació geològica de la Sierra de Atapuerca, el procés històric de descoberta dels jaciments, les troballes més importants, com és un dia de treball dels arqueòlegs i d'altres informacions que ajuden a comprendre molt bé tot el procés de recerca. 

Els especialistes que hi intervenen són Ángela Varela historiadora de l'art, arqueòloga i guia dels jaciments d'Atapuerca, Alberto Cabañas i Jose María Bermúdez de Castro codirector dels jaciments.

La narració, que dura dues hores i quart, conté informació exhaustiva de les recerques realitzades i de les diferents hipòtesis que intenten explicar el significat de les troballes. Podeu començar l'audició a partir del minut 8.

És molt recomanable per a qualsevol persona que vulgui visitar els jaciments o conèixer la importància del conjunt de les recerques.



divendres, 18 de març de 2016

ADN nuclear de la Sima de los Huesos

L'espera ha valgut la pena! S'acaben de publicar a la revista Nature els primers resultats de la seqüenciació de l'ADN nuclear de fòssils de la Sima de los Huesos, jaciment d'Atapuerca, amb una antiguitat d'uns 430.000 anys.

Pols d'ossos de la Sima de los Huesos. Javier Trueba. Via IPHES 
El treball de Matthias Meyer et al. ha estat possible gràcies a la confluència de tres factors: 

1) El desenvolupament exponencial de les tècniques de seqüenciació d'ADN, la capacitat per a recuperar fragments parcials i la seva interpretació i l'eliminació de les interferències fruït de la contaminació de l'ADN. Resulta imprescindible el reconeixement de la feina desenvolupada per Svante Pääbo al cap del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, i d'altres investigadors i centres de recerca que ho han fet possible.

2) Les característiques especials del jaciment que han mantingut els fòssils en unes condicions excepcionals. La temperatura, la  humitat i les característiques del substrat argilós que envoltava les restes han estat òptimes per afavorir aquesta conservació.

3) La cura en el tractament dels fòssils per part de l'equip d'arqueòlegs d'Atapuerca i de la seva gestió tant en l'extracció com en la conservació posterior.

La Sima de los Huesos conté l'acumulació d'uns, com a mínim, 28 individus i gairebé uns 7.000 fòssils. El fet que s'hi hagi trobat un bifaç de quarsita que mai havia estat usat, s'interpreta com indicador de simbolisme associat a la disposició intencionada de cadàvers. 

En un estudi anterior, també publicat a Nature, realitzat amb l'ADN mitocondrial (propi del llinatge matrilineal) havia indicat que, com a mínim, un individu estava relacionat amb els denisovans, una població derivada més recentment dels neandertals. Aquesta "espècie" s'ha localitzat a la cova de Denisova a la serralada d'Altai. 

Així com la majoria d'humans actuals (excepte el africans subsaharians) han incorporat ADN neandertal per hibridació, també hi ha poblacions humanes actuals, especialment a Oceania i a l'est asiàtic, que tenen ADN denisovà. És per això, que avui sabem que aquestes tres espècies havien tingut descendència fèrtil (i, de fet, amb dues més: una asiàtica i una africana) i, per tant, es podrien considerar una sola espècie biològica, tot i les evidents diferències morfològiques.

Font: Nature
L'ADN nuclear seqüenciat a partir de les restes orgàniques identificades en quatre fòssils de la SH (un incisiu, un molar, una escàpula i, en especial, d'un fèmur) corresponen, només, al 0,1% del total de l'ADN. La comparació d'aquestes seqüències d'ADN amb les conegudes pertanyents a d'altres espècies, situen les restes de la Sima de los Huesos en la línia evolutiva de l'Homo neanderthalensis

La troballa endarrereix la separació, que probablement va tenir lloc a l'Àfrica, entre neandertals i sapiens a entre 550.000 i 750.000 anys. 

Aquestes conclusions ocasionaran la redefinició de l'arbre genealògic de l'evolució humana. Amb la cautela deguda i entrant plenament en el terreny de les hipòtesis cal destacar:

- L'espècie Heildelbergensis podria deixar de ser considerada espècie mare que va donar lloc a neandertals i humans. Si aquest fet es produeix, caldrà reassignar les restes fòssils a d'altres espècies tant a Europa com a Àfrica. Ho comenta ampliament J. M. Bermúdez en el post citat més avall amb el número 2.

- La pèrdua del llinatge denisovà present en l'ADNm de les restes de la Sima de los Huesos es pot haver produït per onades posteriors de poblacions d'homínids que, procedents de l'Àfrica o el llevant asiàtic, van hibridar amb els primers neandertals europeus. Aquesta hipòtesi la planteja Matthias Meyer que la relaciona amb les innovacions tecnològiques associades.

Font Nature. Via Paleoantropologia Hoy
- El concepte d'espècie biològica amplia considerablement el seu rang temporal. Diverses espècies antropològiques, morfològicament diferents, d'Àfrica i Euràsia podien hibridar i tenir descendència fèrtil com a mínim durant els darrers 700.000 anys. Aquesta consideració podria extrapolar-se a un escenari similar durant el primer milió d'anys del gènere Homo? Podria explicar aquesta teoria la diversitat de Dmanisi? D'altra banda, cal tenir present que la hibridació no necessàriament comporta la consideració d'una sola espècie.

Tal com comenta Eudald Carbonell, cada vegada "es fa més evident la complexitat de l'evolució humana". De ben segur que futures dades ens aportaran noves informacions sobre moviments migratoris, canvis culturals i relacions entre les diferents espècies d'Euràsia.

Seguint el comentari de JM Bermúdez de Castro esperem que Homo antecessor esdevingui un puntal important en la recerca de l'espècie que es troba a l'origen de la nostra línia evolutiva. Les troballes a TD6, que es produiran d'aquí a pocs anys, en poden ser la clau.

Esperem que  els estudis esmentats fomentin la recerca en relació a l'ADN de jaciments antics i desitgem que, amb el temps, noves dades arqueològiques s'hi puguin relacionar per completar un marc explicatiu més detallat sobre l'evolució humana.

Per tal d'ampliar la informació us recomanem la lectura de les següents fonts: els tres articles publicats per JM Bermúdez de Castro a la revista Quo 1, 2, 3 en el seu espai Reflexiones de un primate, l'article de l'IPHES, Science Daily i Hominides.

Referència:
Matthias Meyer, Juan-Luis Arsuaga, Cesare de Filippo, Sarah Nagel, Ayinuer Aximu-Petri, Birgit Nickel, Ignacio Martínez, Ana Gracia, José María Bermúdez de Castro, Eudald Carbonell, Bence Viola, Janet Kelso, Kay Prüfer, Svante Pääbo. Nuclear DNA sequences from the Middle Pleistocene Sima de los Huesos hominins. Nature, 2016; DOI: 10.1038/nature17405

diumenge, 28 de febrer de 2016

Cueva de Nerja. Estudi d'una peça d'art moble

La Fundación de la Cueva de Nerja ha projectat publicar un vídeo trimestral sobre elements del seu patrimoni. Aquesta primera edició correspon a una plaqueta gravada  amb un cap d'ànec i d'altres elements decoratius que pertany a la cultura magdaleniana amb una antiguitat d'entre 14.000 i 12.000 anys.

El vídeo de 4' 36" de durada exposa en detall les diferents fases de modificació i ús de la peça. Podeu visitar la web de la Fundación en aquest enllaç. Rosa Maria Ruiz Márquez és l'arqueòloga encarregada de fer la descripció de la peça.

Esperem que aquesta iniciativa de difusió del patrimoni paleolític tingui continuïtat en el temps i agraïm la iniciativa de la Fundación de la Cueva de Nerja.


dimarts, 19 de gener de 2016

Adaptació a l'entorn, immunitat i al·lèrgies

Neandertal. Reconstrucció Daynès. Foto de S. Entressangle
Des de fa temps que diverses publicacions científiques miren de provar que la incorporació de modificacions genètiques introduïdes per poblacions neandertals i denisovanes en el genoma de l'humà modern han suposat avantatges a diferents nivells. 

En aquest sentit es va publicar la importància del gen EPAS1, provinent de l'home de Denisova, en l'adaptació a la vida a llocs d'altura que comporten hipòxia, com és el cas dels actuals tibetans.

També s'ha teoritzat sobre la importància que la hibridació amb els neandertals hauria representat pel que fa a la millora de la protecció immunològica dels humans moderns en el procés d'adaptació a les condicions ambientals europees.

Altres línies d'investigació, en el mateix sentit, han estat les hipòtesis relacionades amb el color de la pell i com el seu aclariment hauria estat una aportació neandertal per tal d'aconseguir una millora en la síntesis de vitamines lligades a l'acció del sol. També s'han estudiat les modificacions que la introgressió ha provocat en el metabolisme.

A l'article publicat a CELL per Michael Dannemann, Aida M. Andrés i Janet Kelso, es posa en evidència una gran quantitat de dades obtingudes a partir de l'anàlisi dels receptors TLR1, TLR6 i TLR10 codificats en un mateix grup localitzat en el cromosoma 4. La seva funció està relacionada amb la detecció de patògens (infeccions bacterianes, fúngiques i de paràsits) i l'activació del sistema immune.

Segons el meu criteri l'article tracta molt a fons les proves que justifiquen que aquestes modificacions genètiques van ser introduïdes al genoma de l'Homo sapiens per hibridació amb els neandertals. L'evolució i persistència d'aquestes novetats indicarien la selecció positiva que va representar per a les poblacions que l'haurien incorporat.

Així doncs els al·lels arcaics del gen TLR que s'expressen en les cèl·lules blanques de la sang ha millorat la detecció i millorat l'activació de la resposta del sistema immune, però també ha estat responsable de l'augment de la sensibilitat a determinants agents al·lergògens. Curiosament aquest darrer aspecte és el que molts autors han destacat de l'estudi.

Recerques com aquesta ens permetran comprendre millor com es van produir i per quin motiu algunes de les incorporacions genètiques, fruït de la barreja amb grups arcaics, han persistit fins els nostres dies i com han condicionat la nostra resposta biològica en el procés d'adaptació a l'entorn.

Podeu ampliar la informació a les següents fonts: Hominides, Science Daily, Paleorama en red, Eurekalert, Anthropology.net i, evidentment, a l'article ja citat DOI: http://dx.doi.org/10.1016/j.ajhg.2015.11.015