dimarts, 29 de desembre del 2015

L'Home del cérvol vermell prové d'una espècie antiga?

Representació realitzada per Peter Schouten
El març de 2012 ja vam comentar les novetats sobre una població anomenada "Home del cérvol vermell" que hauria sobreviscut al sud-est de l'actual Xina fins fa de 14 a 11 mil anys. 

Aquesta espècie presenta un mosaic de característiques modernes i antigues. Entre les antigues, la cara plana, la mandíbula sense mentó, nas ample, queixals grans i d'altres característiques més específiques a la resta d'ossos.

En una nova recerca de Darren Curnae, Liang Ren, et al. publicada a la revista Plos One s'analitza un fragment de fèmur dret trobat a Maludong (Yunnan). Aquest fòssil ha estat, durant molts anys, en un calaix del museu de Yunnan.

El més sorprenent és que l'os (MLDG 1678) presenta característiques similars a homínids molt antics com seria el cas d'Homo erectus o homo habilis africà. L'eix és estret, l'escorça molt prima, el coll del fèmur és llarg i el trocànter menor, punt d'inserció del múscul psoacilíac, és molt gran i endarrerit.

Tot i que es tracta només d'un os és coherent pensar, si es relaciona amb la resta de fòssils d'aquesta població, que aquest homínid, d'uns 50 kg, cervell mitjà i provinent d'una espècie primitiva, hagués pogut sobreviure la darrera glaciació en una zona de característiques orogràfiques i climatològiques tan peculiars com les de la zona de Yunan. Això comporta que durant mil·lennis va coexistir amb els humans moderns.

Totes les hipòtesis continuen estan obertes: es tracta d'una població provinent de les primeres migracions sapiens que van arribar a la zona, d'una hibridació amb altres espècies (denisovans o altres), d'una línia evolutiva que els podria relacionar amb l'home de Flores, i la que reforça aquest estudi, una població provinent d'una espècie antiga.

La complexitat de l'evolució a l'Àsia, on els primers homínids hi van arribar fa gairebé 2 milions d'anys, ens aportarà una sorprenent diversitat fòssil i segur que durant els propers anys viurem una explosió de noves troballes i estudis que diversificaran l'estructura cada cop més complexa de l'evolució humana.

Podeu ampliar la informació a l'article original ja enllaçat anteriorment PLoS ONE 10(12): e0143332. doi:10.1371/journal.pone.0143332 o als comentaris dels blogs Paleorama en red, Paleoantropologia hoy o Anthropology.


dilluns, 21 de desembre del 2015

Denisovans. Definint el temps i l'espai on van viure

Bence Viola, Universidad de Toronto
Els denisovans són una espècie poc coneguda que va ser identificada recentment gràcies a l'anàlisi genètica d'una falange trobada a la cova de Denisova situada a la serralada d'Altai a Sibèria.

Aquesta població, de la que encara ara disposem de poques restes, va tenir contacte amb els Homo sapiens que van colonitzar Àsia i, encara avui, els humans moderns en conserven rastres genètiques. En un primer moment, la genètica denisovana es va identificar en humans moderns de la zona de Papua Nova Guinea i posteriorment en altres indrets Austràlia (5%) i el (0,2%) en asiàtics i primers pobladors d'Amèrica.  Probablement aquestes traces genètiques s'anaven diluint a causa de la barreja amb nous humans que no havien tingut aquest contacte inicial amb els denisovans. Per aquest motiu també perduren en els llocs més marginals dels diferents continents.

Així doncs, fa entre 40 i 50.000 anys neandertals, denisovans i sapiens eren tres poblacions d'una mateixa espècie biològica que presentava característiques morfològiques diferencials. Tot i la seva diversitat es van creuar i tenir descendència en diversos episodis de contacte a diferents punts de l'Àsia i, potser, d'Europa.

Una dada a tenir en compte és la coneguda relació genètica, encara per explicar, entre els habitants de la Sima de los Huesos a Atapuerca amb una antiguitat de 450.000 anys i els denisovans. 

Qualsevol dada és extraordinàriament valuosa per entendre el període i la zona geogràfica en què van viure. Per aquest motiu és rellevant la informació d'una nova anàlisi genètica realitzada a partir de dos queixals (Denisova 8 i Denisova 4) localitzats a diferents nivells. Els queixals de l'Homo de Denisova són molt grans comparats amb els de neandertals i sapiens, tal com podeu veure en la fotografia que acompanya. Les dues dents pertanyen a dos mascles adults. Tots dos van viure a la mateixa zona, però el primer fa 130.000 anys i el segon fa entre 50 i 70.000, més de 60.000 anys de diferència.

Bence Viola, Universidad de Toronto
Les imatges corresponen a la publicació cbc.news i podeu ampliar la informació consultant l'article científic de Susanna  Sawyer, Svante Pääbo et al. publicat a PNAS en el següent enllaç.

Recentment s'ha publicat la presència d'un haplogrup derivat d'una introgressió amb els denisovans entre la població inuit (èsquims). El fragment d'ADN conté dos gens el TBX15 i el WARS2. Aquests gens s'expressen en múltiples teixits corporals, la glàndula suprarenal i el teixit adipós subcutani. Es podria tractar d'una adaptació que ha persistit, de forma especial, en aquesta població a causa del seu efecte d'adaptació a la vida en llocs amb climes freds.

En aquesta imatge de la publicació citada al final de l'article es pot apreciar la distribució de la regió d'ADN en diferents poblacions del planeta.



Podeu llegir el PDF de l'article de Fernando Racimo et al. publicat a BioRxiv en aquest enllaç.

diumenge, 20 de desembre del 2015

De la grafia rupestre a l'alfabet

Genevieve von Petzinger ha estudiat els grafismes rupestres de jaciments del sud d'Europa. A la trobada TED, que podreu veure a continuació, explica que, la comunicació oral o signada requereix de la presència dels dos interlocutors, en canvi, el grafisme pintat permet desvincular aquesta relació i mantenir la comunicació durant molt més temps i amb moltes altres persones.

Una de les sorpreses en investigar i fer el catàleg d'aquestes grafies és que es repetien en molts indrets diferents i que només n'hi havia una variació de dibuixos sorprenentment curta. Podeu veure els 32 símbols a la imatge de sota.


La repetició dels mateixos símbols en tants llocs diferents i durant períodes tan llargs de temps fa pensar que tenien un significat compartit per tota la comunitat. Representen, per tant, un sistema de comunicació. Podria tractar-se d'un protosistema anterior a l'escriptura.

A continuació podeu veure, subtitulat en castellà, la intervenció de la investigadora al TED Fellows Retreat 2015 d'aquest darrer mes d'agost.



Aquesta línia de recerca està compartida per altres investigadors com és el cas de l'arqueòleg de la Universitat de Sevilla Pablo José Ramírez. Aquest investigador acaba de publicar un interessant estudi que relaciona l'escriptura dels tartessos amb 40 grafies de l'art prehistòric de la Península ibèrica.

Aquest estudi ha estat difós per la premsa i podeu ampliar la informació per exemple a diario.es. Segons aquest autor els pictogrames rupestres estarien en la base del desenvolupament de l'escriptura posterior a diferents cultures del món. Alguns signes associats a determinats conceptes devien acabar relacionats a sons o síl·labes de la parla cosa que permetria transcriure el llenguatge parlat. La seqüència posterior de transformació de representació simbòlica directa a signe ortogràfic és ben coneguda en cultures com la mesopotàmica o l'egípcia.

No s'ha comentat un altre aspecte implicat en aquest procés i és, al meu entendre, la gran mobilitat que existia entre comunitats neolítiques o anteriors tal com es demostra en el comerç de minerals o en la procedència de determinades restes humanes localitzades molt lluny del lloc d'origen. Aquesta connexió ajudaria a difondre més ràpidament aquestes aplicacions del simbolisme gràfic.

D'altra banda no totes les cultures han desenvolupat igualment aquests processos atès que algunes d'elles no han fet l'associació del símbol amb l'estructura fònica del llenguatge. En aquest grup hi destaquen especialment l'escriptura xinesa i maia de caràcter ideogràfic.

L'evolució d'aquest procés simbòlic de transcripció ens serveix per entendre millor el desenvolupament cognitiu i comunicatiu dels humans que van protagonitzar aquesta transformació.

dissabte, 5 de desembre del 2015

Representació d'un campament al Molí del Salt

El conegut jaciment del Molí del Salt es troba al municipi de Vimbodí i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà. En aquest jaciment ja s'hi han realitzat 16 campanyes d'excavació hi si han trobat nombroses restes d'ocupació d'un o diversos grups de caçadors-recol·lectors. Per ampliar la informació podeu llegir l'article publicat en aquest mateix blog.

En aquesta ocasió, Marcos García-Diez (Universitat del País Vasco a Vitòria) i Manuel Vaquero (IPHES) han publicat a la revista Plos One treball sobre els gravats d'una peça d'esquist de 18 x 8,5 cm.





















El gravat representa un campament de caçadors-recol·lectors situat sobre la llera esquerra del riu Milars, afluent del Francolí. En la representació es poden apreciar clarament set tendes semiesfèriques distribuïdes sobre el terreny. Aquest tipus de construcció encara és utilitzat per grups nòmades avui en dia ja que, la forma de cúpula, protegeix de les diferents condicions climàtiques, afavoreix el millor aprofitament de l'espai i són de fàcil construcció.

Fa 13.800 anys un campament acollia 7 grups familiars (dimensió de grup dintre dels que són habituals en aquest tipus de societats) que residien en tendes separades en una zona plana formada per terres arrossegades pel riu Milars, però a una distància suficient del curs d'aigua. Els autors de l'article consideren que es tracta d'una representació naturalista de l'escena real que algú, segurament un component del grup, va fer de forma ràpida a partir del model que estava contemplant en aquell moment. 

Habitualment les representacions d'activitats humanes i d'animals tenen en aquestes datacions un significat simbòlic que no es dona en aquest cas. Els autors consideren que es tracta d'una de les "primeres representacions de l'espai domèstic i social d'un grup humà".



García-Diez M, Vaquero M (2015) Looking at the Camp: Paleolithic Depiction of a HunterGatherer Campsite. PLoS ONE 10(12): e0143002. doi:10.1371/journal.pone.0143002. Aquí podeu llegir l'article complet en format PDF.


divendres, 4 de desembre del 2015

Homo floresiensis és descendent d'Homo erectus

Segons l'estudi de la morfologia de les restes dentals trobades al jaciment de Liang Bua, a la illa de Flores, l'Homo floresiensis seria un descendent de l'espècie Homo erectus. El treball de Yousuke Kaifu et al. s'ha publicat a la revista Anthropological Science.

Els fragments dentals: un de dentició maxilar, dues denticions  mandibulars i quatre dents aïllades que han estat analitzats a l'estudi pertanyien a diferents persones (entre 4 i 6). La primera conclusió és que totes les mostres corresponen a una mateixa població.

Els autors han realitzat l'amidament de les peces i la tomografia axial computeritzada per establir les dades que servirian per la seva comparació amb la resta d'espècies conegudes: les d'australopitecins i humans petits africans, l'Homo sapiens i l'Homo erectus. De l'estudi comparatiu es conclou que la dentició presenta  característiques derivades amb una configuració més relacionada amb les poblacions d'Homo erectus asiàtic.

Es descarten altres hipòtesis que s'havien plantejat sobre possibles patologies dels especímens com la síndrome de Down o la de Patau entre d'altres. 

Homo floresiensis que tenia una alçada de poc més d'un metre i un cervell de 380cc era capaç de produir una tecnologia lítica força complexa. Sembla confirmar-se el fet que aquesta espècie va esdevenir més petita en un procés d'adaptació a un medi aïllat amb pocs recursos en quedar-se sense comunicació amb el continent per la pujada del nivell del mar causada pel desgel després d'una glaciació. Aquesta espècie va  conviure amb la nostra fins fa només uns 12.000 anys.

Per qui tingui curiositat pot ampliar la informació llegint aquest escrit basat en una llegenda vigent encara a l'illa de Flores: Ebu Gogo i l'home del sac

La imatge que acompanya, de Yousuke Kaifu, permet veure la comparació de les dents de l'Home de Flores, Homo erectus i Homo habilis.