diumenge, 14 de maig del 2017

ADN als sediments

La paleogenètica ha evolucionat tècnicament els darrers anys fins esdevenir una imprescindible font d'informació.  Les troballes d'aquesta disciplina han permès identificar noves espècies (denisovans), seqüenciar el genoma d'espècies extintes, establir les relacions filogenètiques i identificar el moment en què aquests llinatges humans van divergir.

L'ADN seqüenciat més antic és el dels preneandertals de la Sima de los Huesos a Atapuerca. L'ADN mitocondrial d'aquests homínids ha vinculat la població que va viure a la Península Ibèrica, fa 430.000 anys, amb la dels denisovans d'Altai a Sibèria.

Excavació a El Sidrón. Equip del Sidrón 
L'article publicat a la revista Science que ha estat escrit per 32 investigadors, entre d'altres pels espanyols Carles Lalueza-Fox, Antonio Rosas i Marco de Rasilla, demostra que es pot obtenir ADN dels sediment dels jaciments. La repercussió d'aquesta recerca pot esdevenir un avenç de gran repercusió en el futur de l'estudi de l'evolució humana. Podrem saber amb major seguretat quins han estat els humans que han realitzat determinades eines i conèixer les ocupacions humanes dels diferents nivells d'un jaciment.

Tal com podeu veure en la imatge que acompanya a continuació, també s'ha identificat l'ADN d'altres espècies d'animals. Aquest fet també és rellevant per entendre millor el clima i la interacció entre diferents espècies. L'èxit rau en el desenvolupament de tecnologies que permeten identificar les seqüències curtes i malmeses d'ADN i separar-les de la resta d'ADN bacterià tot evitant, a més, possibles contaminacions. D'altra banda, cal una bona base de dades que contingui ADN d'espècies antigues.

Es van recollir 85 mostres de sediment de 7 jaciments: Les Cottés (França), Trou Al'Wesse (Bèlgica), El Sidrón (España), Vindija (Croàcia) Denisova (Russia), Caune de l'Arago (França) i Chagyrskaya (Rússia). La majoria de les mostres contenien ADN mitocondrial de 12 famílies de mamífers. El Sidrón és l'únic jaciment on no s'hi han localitzat restes d'altres espècies de mamífers.

Representació dels grups de famílies de mamífers identificats en els diferents jaciments. Science
Entre les conclusions de l'estudi voldria destacar les següents:
- els sediments contenen grans quantitats d'ADN, (més de l'esperat inicialment).
- L'ADN present és preferentment de grans animals.
- Les restes d'ADN procedents d'excrements o de la descomposició de teixits s'extenen de manera relativament uniforme en el sediment.
- No s'han detectat moviments d'ADN entre capes.

Aquest article planteja la necessitat urgent de revisar la metodologia de tractament i conservació dels sediments dels jaciments.  

Per ampliar la informació us recomano llegir la informació de l'article original de Science ja enllaçat. 
Podeu accedir a un ampli material complementari en aquest enllaç
La notícia a Max-Planck Gesellschaft 
Podeu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans en aquest moment de Twitter.

dissabte, 13 de maig del 2017

Cacera comunal de bisons fa 400.000 anys a Atapuerca

La Gran Dolina (TD) és el jaciments d'Atapuerca amb la seqüència més productiva del complex. Va ser aquí, a l'estrat Aurora de TD6, on l'any 1994 s'hi va trobar les restes que, posteriorment, permetrien definir una nova espècie: Homo antecessor. 23 anys més tard encara no s'ha pogut excavar en extensió aquest nivell. La causa ha estat, entre d'altres, la gran concentració de fòssils d'un nivell superior, TD10. 

Palmira Saladié i Antonio Rodríguez-Hidalgo. IPHES
Fa poques setmanes que Palmira Saladié, Antonio Rodríguez, Andreu Ollé i els codirectors dels jaciments d'Atapuerca han publicat un article a Journal of Human Evolution per explicar la presència a la subunitat TD10.2 de 23.000 fòssils de bisó. La hipòtesi explicativa, en la línia que es tracta d'una cacera comunal i estacional, reforça la idea de la complexitat cognitiva dels preneandertals que hi van viure fa 400.000 anys.

L'aportació del treball és un plantejament holístic que reconstrueix els fets gràcies a la zooarqueologia, la informació sobre el paleopaisatge, les indústries lítiques i la seva utilització sobre els animals i l'estudi etnològic del procediment que altres cultures segueixen en la realització de caceres comunals.

Efectivament, les restes fòssils de bisó demostren un conjunt gairebé monoespecífic, dominat per restes axials (cap, costelles i vèrtebres) i de caire catastròfic, com ho demostra el fet que no hi havia cap mena de selecció sobre els individus sacrificats. Tot plegat reflecteix el fet que estacionalment, quan es produïen les migracions de bisons per la zona, els humans s'organitzaven per conduir la manada en direcció a la Gran Dolina per provocar-los la caiguda i, posteriorment, rematar-hi els animals que s'hi havien precipitat. 

L'accés a la carn era primari i es seleccionaven les millors peces per a ser transportades a un lloc més segur per a poder processar-les (i segurament repartir-les entre tots els participants) amb més calma i seguretat. 

TD.10 Excavació al jaciment de la Gran Dolina. Atapuerca. IPHES

De la notícia que l'IPHES publica en el seu blog m'interessa destacar, com a curiositat, que Antonio Rodríguez comenta que la presència de marques de tall en les restes d'hioides demostra que els caçadors consumien les llengües dels bisons, gairebé in situ pel seu alt contingut en greix i proteïnes, a mode de piscolabis reparador.

El més rellevant de tot plegat és el nivell de desenvolupament organitzatiu, cognitiu i de comunicació que requereix coordinar una acció de cacera col·lectiva que comporta la participació d'un nombre important de individus centrats en un mateix objectiu, segurament, preparat durant força temps i que es repetia periòdicament.

En aquest moment de Twitter podreu comprovar la repercussió de la notícia en altres mitjans.