Morfologia diferencial de l'Homo neanderthalensis

Dos estudis recents han aprofundit en l'estudi comparatiu de la morfologia anatòmica dels neandertals. D'una banda Asier Gómez-Olivencia investigador de la Universidad del País Vasco ha realitzat l'estudi en 3D de La Ferrassie 8, un esquelet d'un infant de dos anys. La peculiaritat del jaciment de La Ferrassie és que s'hi han trobat les restes de set neandertals que corresponen a una gamma d'edats molt amplia, des de fetus a adults. En aquesta anàlisi s'han pogut definir peculiaritats esquelètiques que són pròpies d'aquesta espècie humana. 

En especial s'ha destacat per la premsa científica l'aïllament i reconstrucció de l'estrep, os procedent de la cadena d'ossets de l'oïda, que presenta una morfologia peculiar que la diferencia d'aquest mateix ós dels sapiens. Encara no es pot afirmar si aquesta configuració comporta alguna capacitat diferencial en l'audició entre les dues espècies.

Ho podeu ampliar en la nota informativa que ha difós els mateixos autors o en l'article de ScienceDirect. 

D'altra banda l'article d'Antonio Rosas i el seu equip en el que s'estudien 10 húmers esquerres i 8 de drets pertanyents a diferents fragments de fòssils procedents del jaciment del Sidrón. Les restes de neandertal de diferents edats van morir ara fa uns 49 mil anys. 

L'estudi publicat a Journal of Human Evolution demostra que aquests fòssils segueixen el patró neandertal clàssic que es caracteritza per una fosa àmplia de l'olecranon i uns pilars distotorsals lateral i medial prims. 

Aquestes característiques també es donen a la Sima de los Huesos (preneandertal), l'espècimen de Bodo (especimen africà que alguns autors relacionen amb el clade heildelbergensis d'aquest continent) i les restes de TD6 (Homo antecessor). 

Les diferències més importants entre humans i neandertals són les que es troben en les estructures de la cintura escapular i de l'articulació de l'espatlla. 

Podeu ampliar la informació a Paleoantropologia Hoy i a l'abstract de l'article original.

Una qüestió d'estatura.

L'article que ens ocupa ha estat publicat a Journal of Human Evolution per Manuel Will i T. Jay Stock després de 20 anys de recerca per tal de trobar nous algorismes que permetin discernir l'altura i la massa corporal dels homínids tenint en compte que les restes òssies trobades són parcials. El mètode analitza les mides d'óssos que habitualment no s'usen per a realitzar aquests tipus de mesuraments i s'han tingut en compte proporcions relacionades amb poblacions actuals de caçadors recol·lectors. Tot i que aquestes darreres consideracions metodològiques han estat criticades per diferents estudiosos de l'evolució humana considerem que cal tenir present l'aportació que els autors fan en aquest estudi per diverses reflexions que aporten al debat evolutiu.

En primer lloc resulta prou clar que la primera sortida d'Àfrica va ser protagonitzada per humans petits que no havien crescut en mida com es creia anteriorment. Aquest fet queda prou demostrat per les restes de Dmanisi i tants d'altres jaciments euro-asiàtics amb una antiguitat pròxima als dos milions d'anys. L'augment de la mida corporal no va ser, en cap cas, el factor rellevant de la primera sortida de l'home de l'Àfrica. 

Els autors consideren que l'augment de talla es va produir a l'Àfrica fa aproximadament 1,7 milions d'anys a la regió de Koobi Fora al nord de l'actual Kenya. És llavors quan la diversitat de talles esdevé cada cop més significativa. A partir d'aquest moment coexistien poblacions humanes amb diferents mides corporals o, millor dir, amb una diferència d'altura i complexió corporal més marcada. 

En relació a aquest fenomen voldria comentar que en l'actualitat també es produeix l'existència de grups humans que han augmentat o disminuït la seva mida corporal, entre d'altres causes, com adaptació al medi on els ha tocat viure. La disminució de l'altura correspondria a les selves humides d'Àfrica i Amèrica com seria el cas dels pigmeus i diversos grups habitants de la selva amazònica, o a un ecosistema amb molt baixes temperatures com els inuit. 

El cas més extrem seria, sempre que no es demostri de forma fefaent una altra causa, el de l'Homo de Flores que va reduir  la seva mida corporal per una qüestió relacionada amb l'aïllament que comporta  la insularitat i l'adaptació a un entorn amb menys recursos. 

Les imatges formen part de l'estudi esmentat. 

Podeu ampliar la informació a: ScienceDaily, El País o l'ABC.

Ana Gracia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos per CanalUNED

La investigadora Ana Garcia Téllez comenta les troballes de la Sima de los Huesos, en especial el cas de Benjamina, Elvis i les característiques de la població que poden redefinir la seva ubicació en l'arbre evolutiu, deslligant-la, ben segur, dels Homo heildelbergensis i refermant la seva vinculació com a antecessors dels neandertals. Un breu resum divulgatiu i molt entenedor compartit per CanalUNED. Idioma: Castellà . Durada: 14 minuts.

La primera joia neandertal.

L'article de Davorka Radovcic et al., publicat a la revista Plos One, posa en evidència la que pot ser la primera mostra que els neandertals, fa 130.000 anys, van manipular amb diferents tècniques urpes d'àguila de cua blanca (Aliaetus albicilla) amb la intenció de configurar algun tipus d'ornament. 

El fet que les vuit restes pertanyen a un mínim de tres àguiles diferents indica que van ser acumulades i conservades juntes amb alguna finalitat, fins que van ser perdudes o abandonades en un mateix moment, atès que totes les urpes s'han localitzat en el mateix estrat del jaciment de Krapina. Tot plegat sembla indicar un ús ornamental i simbòlic d'aquests elements molt abans que aquesta espècie humana tinguessin contacte amb l'home modern. 

Aquests tipus d'ornaments han estat utilitzats en les societats i cultures conegudes com un element no simplement decoratiu. De forma habitual les peces que incorporen elements com urpes o ullals formen part d'un ritual i indiquen un simbolisme amb el que l'home vol posar en valor determinades característiques pròpies a través de les qualitats de l'animal a qui pertanyen les peces seleccionades. 

Difícilment podrem saber quin era el significat i la importància en el context cultural original, però indubtablement és una nova prova de la capacitat simbòlica que ja tothom reconeix a l'Homo neanderthalensis. 

Resum divulgatiu en castellà i francès a Pileta de prehistoria i Hominides. 

Imatge de Luka Mjeda. Zagreb.

En aquest vídeo David Frayer comenta la troballa. La difusió la fa el Servei de notícies de la Universitat de Kansas. Durada 2'12''.

El primer Homo.

Fòssil LD 350-1. W Kimbel.

Qualsevol troballa que faci referència al principi de la humanitat és fonamental per l'escassetat de restes entre dos i tres milions d'anys a l'Àfrica de l'est i per la importància que pot tenir en la determinació del moment i l'origen del gènere Homo. 

En aquest context és d'enorme rellevància el fòssil trobat a Ledi-Gueraru (Etiòpia), una mitja mandíbula esquerre localitzada en un sediment de 2,8 milions d'anys d'antiguitat. La troballa de Chalachew Seyoum (gener de 2013) és clau pel fet que representa una espècie en clara transició entre el gènere Australopitecus, de qui conserva encara l'estructura mandibular, i l'Homo caracteritzada per unes peces dentals més petites. Aquesta troballa ha estat publicada a la revista Science. 

En aquests moments, en els que s'està definint una major diversitat del nostre gènere relacionat amb l'espècie Homo habilis resulta fonamental comprovar aquest encaix més antic que podria haver donat origen a diferents llinatges, ja en el moment de l'aparició del nostre gènere. 

Tot comença a encaixar i a definir-se millor tenint en compte que sembla que podem començar a relacionar les primeres eines amb les espècies humanes que les van construir. Ha calgut buscar en una zona on ja hi havia un entorn mixt entre prats i matolls amb zones arbrades i ocasionals zones humides.

A la imatge de W Kimbel que acompanya s'hi pot veure el fragment de mandíbula des de diferents angles. Les cinc imatges corresponen a un únic fragment.

Molt interessant el cronograma publicat a la revista Nature 

Material addicional en format PDF (26 pàgines) de l'estudi Sciencemag.

Febrer 2015. Novetats breus.

1- Un estudi publicat a la revista Nature posa en dubte que la domesticació dels gossos es produís en el paleolític. 

2- L'anàlisi de les coincidències entre l'ADN neandertal i sapiens permet conèixer algunes funcions metabòliques i la predisposició a determinades malalties com la psoriasi i la malaltia de Crohn que comparteixen les dues espècies. Ho podeu llegir a la publicació que n'ha fet Molecular Biology and Evolution. 

3- Interessant reportatge sobre l'aparició dels humans moderns a Europa. Durada 44'. Idioma: Alemany. 

4- Conferència de Xabier Peñalver sobre la importància del jaciment de la Cova de Praileaitz. Un indret que cal preservar i que posa en evidència la manca de sensibilitat de les administracions sotmeses a les empreses d'explotació del territori. 

5- La seqüència HARE5 implicada en el desenvolupament del neocòrtex en humans i pot ser la causa inicial d'algunes de les modificacions de l'estructura cortical humana. Article publicat a Current Biology. 

6- A partir de l'anàlisi de les dades de diversos models climàtics els investigadors Mihael D. Petraglia, Richard P. Jennigs et al. consideren que el pas dels homínids des de l'Àfrica a la península aràbiga hauria pogut succeir en múltiples ocasions durant el plistocè tardà. Ho podeu llegir a la revista Quaternary International. 

7- Aquí podeu baixar-vos el PDF (51 pàgines) de Lingüístic Society amb la recerca que situa l'origen de l'indoeuropeu fa entre 5.500 i 6.500 anys a l'estepa que va de Moldàvia i Ucraïna fins a Rússia i a l'oest de Kazakhstan. Són d'especial interès els arbres lingüístics que il·lustren la publicació.

                                                  

Indicis de divisió sexual del treball en neandertals.

Un estudi dels investigadors Almudena Stalrrich i Antonio Rosas publicat a la revista Journal of Human Evolution intenta demostrar la divisió del treball en funció del sexe en els neandertals a partir de l'anàlisi diferencial del desgast dental no masticatori. En l'actualitat el desgast dental no masticatori en les poblacions recents de grups caçadors recol·lectors mostra diferències en aquest patró de desgast en funció del sexe. 

Els investigadors han realitzat un estudi de la dentició de 19 exemplars de neandertal pertanyents a tres jaciments molt importants: l'asturià del Sidrón, el francès de l'Hortus i el belga de l'Spy. Els resultats indiquen que tots els individus presenten desgast no masticatori i consideren que les diferències trobades entre els patrons de desgast dels mascles i de les femelles són compatibles amb la realització sistemàtica de diferents funcions o del treball amb diferents tipus de material si bé l'estudi no determina quines podrien ser aquestes tasques tot i que segurament estarien relacionades amb la preparació de les pells en el cas de les dones. 

Les diferències més importants són el fet que les estries, semblants a marques de tall) són més llargues en el cas de les dones i que aquestes les tenen localitzades a la dentició mandibular i en canvi les dels homes es localitzen, preferentment, en la dentició mandibular. 

La imatge que acompanya aquest resum pertany al CSIC i han estat publicada a Hominides. 

Gener 2015. Novetats breus.

1- Una interessant web per a conèixer l'art rupestre a l'Àfrica. 

2- Les fractures dels ossos de la Sima de los huesos són majoritàriament post-deposicionals. En algun cas s'observa alguna fractura causada pel fet de la caiguda del cos des de l'entrada de la cavitat. Enllaç. 

3- Un fèmur de ren trobat el 2014 a la Grotte de Bison a Arcy-sur-Cure a la Borgoña Francesa demostra la capacitat de l'home de neandertal de multi-usos amb eines d'os, competència fins ara atribuïda exclusivament a l'Homo sapiens. Juntament amb altres proves, aquesta troballa és un indici de la capacitat cognitiva de l'Homo neandertalensis. Enllaç. 

4- Visita virtual a la zona dels dolmens d'Antequera. Lloc de la Junta de Andalucia. 

5- A la cova Scladina de Bèlgica s'hi han identificat cinquanta-i un fragments de roca amb una antiguitat entre 37.000 i 40.000 anys que podia haver estat usada pels neandertals com a pigment negre. Aquesta roca va estar transportada una 40 quilòmetres des del seu punt d'extracció. Es pot llegir a Science Direct. 

6- Identificats 71 tatuatges en 19 parts del cos de l'home d'Ötzi. Publicat a  Journal of Cultural heritage. 

7- Science Mag publica un article que demostra que els australopitecins ja disposaven d'una morfologia de la mà que permetia l'ús d'eines. Podeu ampliar la informació al blog de Paleoantropolgia Hoy.

8- Fa entre 7.200 i 3.100 anys els sapiens d'atapuerca incloïen en la seva dieta gos domètic, gat salavatge, guineu i teixó. Article de l'IPHES.

Penghu 1: més proves de la diversitat de poblacions a l'Àsia durant el plistocè.

Penghu 1 és una mandíbula que va ser localitzada gràcies a una xarxa d'un vaixell que pescava per la zona del canal de Penghu, costa occidental de Taiwan, a una profunditat d'entre 60 i 120 metres i a 25 quilòmetres de la costa. Aquesta zona va estar en dues ocasions durant el plistocè a la superfície com a conseqüència de la disminució del nivell del mar. 

Les restes han estat localitzades associades a altres restes de mamífers (Palaeoloxodon, Bubalus, Sus, Elaphurus davinianus, Cervus, Equus ferus, i altres). Les datacions, dutes a terme per diferents metodologies i, tenint en compte que han estat realitzades sense conèixer l'estrat en el que originàriament estaven dipositades, es corresponen probablement amb els períodes en que les terres estaven emergides: entre 190 i 130.000 anys o entre 70 i 10.000 anys. Cal tenir present la gran variació de datacions obtingudes de les diferents restes de fauna associada. 

La mandíbula mostra una morfologia primitiva i robusta així com una estructura dental poc habitual en la resta de fòssils asiàtics atribuïts a Homo erectus, excepte l'home d'Hexian a l'est de la Xina que va viure durant el plistocè mitjà. A l'article es comparen de forma exhaustiva les diferents característiques de la mandíbula amb les característiques de la resta d'homínids coneguts. 

S'han plantejat diferents hipòtesis per explicar aquest la persistència d'aquestes característiques morfològiques. La importància del fòssil consisteix en el fet que demostra una major complexitat de poblacions asiàtiques durant el Plistocè.

Publicat a Nature, el podeu llegir complet en format PDF. Trobareu un bon resum en castellà Paleoantropologia Hoy. 

La imatge que acompanya és un fragment de la il·lustració de l'article ja citat.

Manot 1, un fòssil que pot esdevenir clau.

La datació i les característiques morfològiques d'un fòssil parcial d'un crani de sapiens trobat a la cova de Manot (Israel), aporta pistes sobre les primeres poblacions de la nostra espècie que van poblar Europa.

Segons Israel Hershkovitz i el nombrós grup d'investigadors que signen l'article publicat a Nature, la morfologia del crani demostra clarament que aquest humà pertany a la darrera onada que, partint de l'Àfrica, va poblar Europa durant el paleolític superior. Per a poder asseverar aquest plantejament els autors asseguren que aquesta configuració cranial moderna es dona en antecessors africans i que és diferent a la de la resta d'homínids que s'han trobat a la zona amb anterioritat. Aquestes dades són les que permeten plantejar la hipòtesi d'una migració que posteriorment es va escampar per la resta del món, i també per Europa, procés en el que anirien substituint altres poblacions humanes. 

La troballa és important també pel fet que en aquesta zona hi ha poques restes humanes pertanyents a aquest període. El crani s'ha datat seguint la metodologia de l'urani-tori amb una antiguitat aproximada de 54.700 anys (amb un marge de confiança de 5.00 anys). Aquest període i aquesta zona tenen un enorme interès per l'estudi de l'evolució humana atès que, segon sembla, seria el lloc i el moment en el que es va produir la hibridació entre sapiens i neandertals a causa de la qual bona part de la població actual encara tenim un percentatge d'ADN neandertal. És per això que s'ha formulat la hipòtesi que la població a la que pertany el crani de Manot seria la protagonista d'aquest intercanvi genètic. 

Podeu ampliar aquesta informació en altres articles publicats a la mateixa revista (1, 2). Pensem que és fonamental difondre aquesta important troballa tot i els comentaris que afirmen que cal continuar la recerca per tal de descobrir més informació addicional per demostrar definitivament el paper del fòssil en el procés de l'evolució humana. 

Altres autors consideren més probable que els humans de la població derivessin de les poblacions locals i no necessàriament de poblacions africanes. Una mostra d'aquesta línia argumental la podeu trobar al comentari de Dienekes. 

La imatge de la cova de Manot és d'Israel Hershkovitz, Ofer Marde i Omry Barzilai. 

La imatge de les diferents vistes del crani Manot 1 pertany a Nature i correspon a la figura 2 de l'article ja citat.

Co-evolució del llenguatge i l'ensenyament de fabricació d'eines.

Comentem aquest article per la importància de la hipòtesi i per la metodologia experimental emprada encara poc habitual en la recerca sobre l'evolució humana inicial. L'estudi signat per TJH Morgan i 11 investigadors més ha estat publicat a la revista Nature. 

Els autors s'han proposat verificar quin mecanisme pot haver tingut més rellevància en la transmissió dels coneixements necessaris per construir eines amb la tecnologia acheuliana. Aquesta tecnologia, habitualment associada a l'Homo erectus, té els seus inicis a l'Àfrica i posteriorment s'expandeix per Europa i Àsia com a evolució de la tecnologia olduvaiana més antiga i bàsica. La tecnologia acheuliana es caracteritza per una execució sistemàtica i realitzada per la dues cares de la roca. 

L'experiment consisteix en definir cadenes d'aprenentatge d'aquesta tècnica seguint cinc procediments diferents: creació a partir d'un model, diferents contexts d'imitació i emulació i una darrera amb el suport d'indicacions lingüístiques. 184 adults han participat com a membres de les diferents cadenes d'aprenentatge.

Segons els resultats obtinguts l'eficàcia de l'ensenyament a la cadena en la que participava el llenguatge en relació amb les altres fa pensar que la comunicació lingüística ha d'haver estat necessàriament un pre-requisit indispensable per l'aparició i transmissió de la tecnologia acheuliana en la construcció d'eines del mode 2. 

Tot i el l'evidència que es tracta d'una prova indirecta ens sembla molt interessant la recerca de noves metodologies per determinar el moment de l'aparició del llenguatge en l'evolució humana. 

La imatge que acompanya s'ha fet pública pel mitja referit anteriorment per il·lustrar l'abstract de l'article. 

La genètica del cromosoma Y ens mostra grans llinatges de l'antiguitat.

L'alta freqüència de determinats haplotips del cromosoma Y indica un èxit reproductiu en una nissaga concreta per línia patrilineal. En un moment donat un personatge important dintre de la comunitat assolia un important nombre de descendents a partir de les seves relacions amb mullers i concubines. 

Aquestes nissagues ens permeten identificar col·lectius i centres de poder així com la seva migració pel territori. Ja eren conegudes les nissagues de Gengis Kan (1162 - 1227) i Giocangga (mort el 1582). 

Un nou estudi publicat a la revista European Journal of Human Genetics i realitzat per Patricia Balaresque i altres investigadors francesos i anglesos pertanyents a diverses Universitats i institucions, identifica noves nissagues i més antigues. 

En la imatge que acompanya es poden veure representades les diferents nissagues així com la seva procedència, datació i línia de migració. Aquestes línies evolutives pertanyen tant a poblacions d'agricultors sedentaris i de pastors nòmades que es van expandir fa entre 4100 i 900 anys. Els llinatges més recents es troben relacionats amb la cultura lligada a la llengua altaica i a l'ús dels cavalls com element afavoridor dels desplaçaments. 

Ens ha semblat interessant difondre aquest estudi perquè considerem que ens permet accedir a una informació que reconstrueix l'estructura econòmica i cultural molt difícil de conèixer per altres mitjans. D'altra banda sembla interessant anar associant elements arqueològics amb les respectives nissagues genètiques. 

Homo erectus d'Hexian i la diversitat d'una espècie.

L'estudi, fruit de la recerca conjunta entre l'equip d'Atapuerca amb Maria Martinón Torres i JM Bermúdez de Castro i els investigadors xinesos Song Xing et al., publicat a la revista PlosOne analitza i compara les dents d'Hexian, que corresponen a una població d'Homo erectus, amb les d'altres espècies europees i poblacions asiàtiques fins ara atribuïdes a la mateixa espècie. 

Les restes humanes trobades al jaciment de la cova Longtan, Hexian de la província d'Anhui, a l'est de la Xina, han estat datades amb una antiguitat de 412.000 anys. 

La primera conclusió és que les mostres dentals obtingudes en el jaciment tenen un patró molt primitiu i diferenciat de l'Homo de neandertal i molt més semblant a les d'Homo antecessor. 

Les dents d'Hexian presenten característiques pròpies d'Homo ergaster i dels primers pobladors de l'est asiàtic, però també altres especificitats morfològiques que l'associen amb l'Homo erectus. 

De la comparació dental, però també prenent com a base l'estudi de la comparació del crani sembla cada cop més evident una estructura amb diferents poblacions que van evolucionar de forma separada a causa de l'aïllament biogeogràfic. 

Tal com es pot llegir a l'abstract d l'article "Hexian podria representar la persistència d'un grup d'Homo erectus que va conservar característiques primitives que van perdre altres poblacions com Zhoukoudian o Panxian Dadong". 

En el fons de la discussió, novament, el concepte d'espècie biològica i d'espècie morfològica i la tendència a definir grups evolutius amb una amplia variabilitat com a pertanyents a un mateix clade. 

Les diferències entre poblacions d'Homo erectus seran fonamentals per a conèixer l'evolució humana a l'Àsia i serà molt més difícil determinar si es tracta de diferents poblacions o espècies. 

Resulta molt interessant el comentari que Maria Martinón publica en el blog del Museo de la Evolución Humana.

La imatge que acompanya ha estat publicada a l'estudi ja citat. Correspon a la figura 9 i representa l'anàlisi realitzat al segon i tercer molar inferior esquerre. 

Desembre 2014. Novetats breus.

1- Ja podeu visitar els jaciments d'Atapuerca des de casa gràcies a Google Street View. 

2- Nova venus paleolítica amb una antiguitat probable d'uns 23.000 anys identificada a Renancourt, França. DailyMail. 

3- Nou centre de interpretació de la cova de Mas-d'Azil. Midi Pyrénées. Font: Hominides. 

4- L'húmer de Lezetxiki , una cova propera a Arrasate, ha estat datat amb una antiguitat de 164.000 anys i pertanyia a un pre-neandertal d'uns 35 anys.Pileta de Prehistoria, Paleorama en red. 

5- Número 41 del Periódico de Atapuerca. 

6- El crani d'Homo erectus de Gongwanglinga, a Lantian, província de Shaanxi al nord de la xina ha estat datat com a mínim amb una antiguitat de 1,63 milions d'anys. Després de Dmanisi és el lloc amb restes d'homínids més antigues for de l'Àfrica. L'article ha estat publicat a Journal of Human Evolution. Podeu ampliar la informació a Paleoantropologia Hoy. 

7- Primera prova de l'ús d'eines per part de goril·les salvatges. Es tracta de la selecció d'una tija per aconseguir tèrmits. Aquesta conducta és molt coneguda en ximpanzés i també es coneixen conductes semblants per aconseguir aliment en goril·les en règim de captivitat. American Journal of Primatology, Paleoantropologia Hoy. 

8- La datació d'una eina lítica a Turquia, més concretament als sediments del riu Gediz, permet datar la presència humana més antiga en aquesta zona tan important per conèixer els fluxos migratoris de l'Àsia cap a Europa. La publicació de l'article a D. Maddy et al. a la revista Quaternary Science Comentarisfa públic que aquesta eina es localitza amb un estrat d'entre 1,24 i 1,27 Milions d'anys. Podeu ampliar la informació a RoyalHolloguay. 

9- Una recerca realitzada estudiant les emissions vocals dels micos de Cambell demostra que aquesta espècie té diferents dialectes depenent de la zona en la que es troben. Així mateix en les produccions vocals es pot distingir entre l'arrel i els sufixos, la combinació dels quals permet matisar els missatges. La publicació de Philippe Schlenker et al.  es pot baixar des de la pàgina de la revista Linguistics and Philosophy o podeu llegir el resum divulgatiu aArchaeology News Network 

10- Publicada una nova evidència de l'ús de l'ocre per part de l'Homo de neandertal. Aquesta nova evidència, amb implicacions relatives a la capacitat simbòlica d'aquesta espècie, ha estat trobada a la cova Cioarei a Romania, i té una antiguitat entre 50.000 i 46.000 anys. ho podeu trobar a Comptes Rendus Palevol. També a Prehistòria al dia.

La disminució de l'activitat física al neolític causa la fragilitat òssia en els humans moderns.

Thimothy M. Ryan i Colin N. Shaw han publicat un estudi a la revista PNAS que demostra que la disminució de l'activitat física que va comportar el desenvolupament d'activitats sedentàries durant el neolític són la causa de la baixa densitat òssia dels humans moderns. 

Els autors han comparat l'estructura òssia del fèmur de 229 individus de les 31 espècies existents de primats amb els de 59 representants de poblacions humanes arqueològiques que contenien mostres de caçadors recol·lectors i d'humans que basaven la seva economia en processos sedentaris com l'agricultura. 

Els resultats indiquen que les poblacions humanes no sedentàries tenien una densitat òssia molt similar a la resta de primats salvatges, i que era aproximadament un 30% més densa que la dels humans actuals. Els autors descarten que la causa sigui una menor aportació de calci o la dieta menys diversificada de les poblacions especialitzades en el monocultiu.  

En aquest article queda demostrada la importància de l'activitat física en la preservació de l'estructura òssia i la relació amb l'osteoporosi i el deteriorament que es produeix en els humans moderns d'edat avançada. 

Podeu llegir el resum divulgatiu a la revista Archaelogy News Network d'on he obtingut el material gràfic que acompanya i que és propietat dels autors de l'estudi.

Eudald Carbonell parla d'evolució humana i de l'IPHES i d'Atapuerca a LAB24. rtve.

El director de l'IPHES i codirector d'Atapuerca Eudald Carbonell comenta diferents temes relacionats amb l'evolució humana al programa científic LAB24 de rtve. L'entrevista en castellà dura els primers 24 minuts del programa. Molt interessant si voleu conèixer algunes de les activitats que es realitzen a  l'IPHES, un centre que ha esdevingut referència internacional en evolució humana. Link.

Interessant conversa de Luís Quevedo amb Eudald Carbonell i JM Bermúdez de Castro.

El periodista científic Luis Quevedo (@luis_quevedo) ha organitzat una trobada per parlar sobre Atapuerca amb els co-directors Eudald Carbonell i José M. Bermúdez de Castro amb el suport tècnic de MEDIA2ciencia. En la conversa es comenten qüestions relacionades amb la biografia dels investigadors, el jaciment d'Atapuerca i molts altres temes relacionats amb la investigació i la cultura científica.

Homínids i consum d'etanol.

Una mutació genètica produïda fa aproximadament uns 10 milions d'anys va permetre els nostres avantpassats augmentar la capacitat per a metabolitzar l'etanol. La presència d'un nou enzim digestiu (deshidrogenasa) va fer possible l'alimentació dels homínids amb fruites que, per la seva excessiva maduració, ja havien iniciat el procés de transformació dels sucres en alcohols per fermentació. 

Els portadors d'aquesta innovació van tenir un avantatge evolutiu pel fet de poder aprofitar millor els recursos alimentaris de l'entorn ampliant l'interval de temps durant el qual podien alimentar-se de fruita. Aquest fet va coincidir amb el moment en què els nostres avantpassats es van haver d'adaptar a un estil de vida més terrestre en el que era habitual trobar i intentar aprofitar més i millor la fruita caiguda dels arbres. 

Tot això és el que expliquen Matthew A. Carrigan i el grup d'investigadors que han publicat les seves conclusions a la revista PNAS. 

No va ser fins molt recentment que ja l'Homo sapiens en un context neolític va generar la producció de begudes fermentades de forma que la incorporació de l'alcohol a la dieta va augmentar considerablement. 

Podeu ampliar la informació en les següents publicacions: El País, ICB. 

Pintures rupestres en moviment.

El plantejament de la recerca de Marc Azéma ha causat sensació en el món interessat en l'estudi de les pintures rupestres.  L'arqueòleg i cineasta francès ha seleccionat unes 50 imatges que pertanyen a diferents jaciments en els que apareixen figures representades de manera que diferents segments del seu cos són repetides en diferents posicions. 

Així un cavall, aparentment amb tres caps, un bisó amb dues cues, animals amb més cames del que seria habitual i altres casos similars no responen a ignorància o negligència. Segons aquest investigador aquestes imatges estaven dibuixades expressament amb la finalitat de generar una sensació de moviment quan, a l'interior de les coves o durant la nit a l'exterior, s'il·luminaven amb una flama que produïa una sensació de moviment en la imatge. 

Trobem força interessant el vídeo que acompanya i que permet simular l'efecte que devia produir en els espectadors. 

Homo erectus realitzava marques geomètriques.

Són molt poques les activitats que permeten esbrinar quina ha pogut estar la capacitat cognitiva d'espècies d'homínids extintes. En aquest procés s'estan acumulant proves que demostren la capacitat simbòlica de l'Homo de neandertal. En aquest cas el corpus d'evidències que s'estan acceptant per la comunitat científica són cada cop més grans. Entre els pocs indicis perdurables hi trobem marques realitzades per desgast sobre determinades superfícies com és el cas de la publicació aquest setembre del gravat de la cova de Gorham a Gibraltar.

En el cas que ens ocupa ha estat la publicació a la revista Nature dels resultats d'una recerca que estudia la realització de línies geomètriques, possiblement usant una dent de tauró, sobre una petxina d'un molusc d'aigua dolça. Probablement un erectus dretà va efectuar amb cura unes marques que ressaltarien pel seu color blanc sobre el fons fosc de la superfície de la petxina fresca. 

Evidentment, tot i que diferents hipòtesis podrien explicar el motiu i la intencionalitat dels gravats, resulta gairebé impossible assegurar-ne el significat i la intenció de l'humà que les va fer. La petxina pertany a la col·lecció Dubois que es troba al Museu Naturalis de Leiden als Països Baixos i es va recollir a pel paleontòleg holandés Eugène Dubois a un jaciment de la illa de Java anomenat Trinil. En aquest jaciment s'han identificat altres peces semblants associades a dents de tauró que s'usaven com eines i a una petxina modificada amb la mateixa finalitat. 

Les datacions realitzades per la Universitat d'Amsterdam situen el fòssil en un interval cronològic que aniria entre 430.000 i 540.000 anys. És per això que és considera l'estructura de marques intensionals complexes més antigues trobades fins el moment. 

És normal que aquest tipus de proves siguin acollides per la comunitat científica amb prevenció a l'espera que noves troballes confirmin la producció de marques en diferents materials i es pugui esbrinar quin nivell de capacitat cognitiva poden demostrar. D'altra banda el ressò que la notícia ha tingut en els mitjans especialitzats i de divulgació impulsen la necessitat de seguir en aquesta línia per a conèixer millor les espècies extintes que pertanyen al nostre gènere. 

Podeu completar la informació consultant les següents publicacions: Nature, Science Daily, Archaeology, Prehistoria al dia i Paeloantropologia Hoy.

"LA INVESTIGACIÓN EN ANTROPOLOGÍA FÍSICA. CONGRESO DE BILBAO"

En el link que trobareu al final us podeu baixar el resum amb les ponències desenvolupades en el XVIII Congreso de la Sociedad Española de Antropologia Física que es va celebrar a Bilbao el juny de 2013. El document en castellà està en format PDF (8830 Kb) i 825 pàgines amb articles agrupats en les següents categories: Biologia esquelètica i antropologia forense, diversitat genètica humana, ecologia humana, paleoantropologia i primatologia i tres ponències invitades. Publicat pel Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco.   

Enllaç de descàrrega