Neandertals, novetats agost 2015

En aquest escrit procuraré fer un resum de les troballes més importants d'aquest agost en relació al Plistocè superior i mitjà a casa nostra i que, habitualment, han tingut a diversos jaciments l'Homo neanderthalensis com a protagonista. 

La Cansaladeta. Josep M Vergés. IPHES

El 4 d'agost l'IPHES comunicava el resum de les troballes al jaciment de La Cansaladeta (1, 2). Aquest espai està situat en un estret excavat pel riu Francolí que facilita la comunicació entre el litoral i la depressió central catalana. 

Fa 400.000 anys el refugi va ser utilitzat per estades més curtes del que va ser habitual posteriorment, quan l'indret era un punt de referència per a l'explotació de l'entorn. 

El director de l'excavació, Josep M Vergés, ho justifica per "la presència de poques eines fabricades a partir d'un nombre reduït de nòduls de sílex o de quarsita no seleccionats". La procedència propera al jaciment de les roques emprades també ens indica que s'elaboraven "per a satisfer necessitats conjunturals".

El mes acabava amb la publicació dels 1.800 artefactes lítics i rests fòssils d'animals de la Cova Eirós. A l'article de Francisco Albo publicat al diari La voz de Galicia explica que les dades obtingudes enguany suggereixen també dos patrons d'ocupació. 

Cova Eirós. Roi Fernández. La Voz de Galicia.

Fa 118.000 anys els períodes de residència eren més llargs i freqüents, s'usava la cova per a preparar les eines i s'hi han trobat un major nombre de restes de fogars, mentre que, posteriorment, fa 84.000 anys la cova va estar ocupada per altres animals durant llargs períodes atès que les restes de fauna no mostren cap intervenció humana, les eines eren elaborades en altres llocs i les ocupacions més curtes.

En aquests dos jaciments es mostra clarament com els humans utilitzaven els mateixos aixoplucs, però seguint patrons d'habitat i de freqüència diferent, cosa que ha estat una constant. Caldrà esbrinar quines podien ser les causes d'aquestes diferencies d'ocupació: l'ecologia canviant de l'entorn, probablement depenent del clima, la presència d'altres grups humans a les rodalies o animals carnívors a la cova (hipòtesi més acceptada de moment) o diferents ritmes de desplaçament migratori. 

Recipient excavat per escalfar aigua. Palmira Saladié. IPHES.

L'excavació a l'abric Romaní de Capellades genera una gran expectació cada campanya per la importància de les dades que s'hi obtenen sobre l'organització domèstica dels neandertals. 

Enguany s'ha excavat el nivell Qa amb una antiguitat de 60.000 anys. Aquest nivell es caracteritza per una intensa ocupació i s'hi han pogut localitzar 10.000 restes, entre eines de pedra de sílex, calcàries i quars i restes de fauna molt fragmentades de cavall, cérvol, ur i cabra,  múltiples fogars i, també, s'ha pogut definir una clara distribució de l'espai amb zones destinats a diferents funcions: cuina, residència, i escombraries. 

La troballa més important ha estat la d'un forat còncau de 40x30x10 cm. excavat amb un pal cavador i utilitzat per escalfar aigua tal com demostra la presència a la vora d'un gran nombre de roques amb fractures tèrmiques. Podeu ampliar la informació en el blog de l'IPHES. Suposem, els investigadors no ho especifiquen, que l'aigua calenta podria tenir diverses aplicacions, especialment relacionades amb el tractament dels aliments i l'elaboració de tisanes. Les pedres s'escalfarien en fogars propers i un cop calentes es dipositarien dintre del recipient ple d'aigua per escalfar-la.

Puntes de llança neandertal. IPHES.

Al jaciment de les coves del Toll-Teixoneres, l'equip de l'IPHES ha demostrat que fa 50.000 anys l'indret va ser utilitzat com una estació de cacera pels neandertals. Així ho indiquen les més de vint puntes de llança, elaborades a partir de quars de roques properes a la cova, que han estat trobades durant l'actual campanya. Algunes d'aquestes puntes estan trencades probablement després d'impactar amb parts dures dels animals durant la cacera.

Tal com mostren les restes de fauna identificades, els animals (cavalls, cérvols, urs, ases, cabirols, cabres, isards, rinoceronts i conills) van ser cuinats i consumits en el mateix indret i les seves restes aprofitades al màxim. La troballa de les restes d'un mascle adult d'os de les cavernes, batejat amb el nom de Pyros, indicaria la competència amb aquests animals per l'ocupació del refugi.

La presència dels neandertals a la península és cada cop més coneguda gràcies a jaciments com El Sidrón que ha permès obtenir dades genètiques d'un grup complet i establir, entre altres característiques, les seves relacions de parentiu, La Garma , un jaciment amb una potència que va des d'ocupacions de sapiens de fa 18.000 anys fins a 400.000 anys i que caldrà seguir amb molta atenció, i molts d'altres que van apareixent en indrets que fins ara eren del tot inèdits com és el cas de la vall del riu Eresma a Segòvia.

Cova Strashnaya. Andrey Krivoshapkin. The Siberian Times

Imprescindible comentar la important troballa, també aquest agost, de fragments d'un crani i costelles, probablement neandertals, a la cova Strashnaya, a la serralada siberiana d'Altai. 

Amb una datació provisional de 50.000 anys d'antiguitat els fòssils poden ser molt importants atès que es troben a només 150 Km de Deníssova, la cova on va ser descrita una nova espècie: l'Home de Deníssova. 

L'Homo de Deníssova està genèticament relacionat amb neandertals i sapiens. És per aquest motiu que podrien tractar-se dels primers fòssils cranials d'aquesta espècie o aportar noves dades sobre les relacions entre elles. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times o, en castellà, al blog Paleorama en red.

D'altra banda, la troballa a l'interior d'una cova de la república de Bashkiria, als Urals, d'una acumulació dels cadàvers de 500 lleons de les cavernes amb una antiguitat provisional d'uns 50.000 anys ha estat interpretada com un possible ritual realitzat per grups neandertals. Podeu ampliar la informació a The Siberian Times i a Paleorama en red. 

Massacre de grangers del neolític al centre d'Europa

Fractura cranial d'un nen de 3 a 5 anys. Imatge de Christian Meyer.

L'estudi sobre la fosa comuna a Schöneck-Kilianstädten publicat a la revista PNAS posa en evidència un nou episodi de violència extrema durant el neolític a l'Europa Central ara fa uns 7.000 anys.

Christian Meyer et al. expliquen en aquest article la troballa de 26 cossos amb múltiples lesions a les cames, al crani i amb ferides de fletxa. La distribució i tipologia de les múltiples ferides suggereix acarnissament i/o tortura.  

Els cossos van ésser enterrats per components del mateix grup atesa la seva distribució i cura durant l'enterrament. La distribució per edats i per sexe (només hi ha els cadàvers de dues dones) semblen indicar que algunes de les dones van ser segrestades i conduïdes al poblat dels agressors.

Les víctimes pertanyen a grups de grangers de la cultura Linearbandkeramik (LBK) que van arribar a Europa central per distribuir-se seguint la riba del Danubi fa uns 7.500 anys.

En aquesta mateixa època es van produir altres episodis de matances massives i s'han pogut obtenir proves a altres jaciments com els de Talhein a Alemanya i a Asparn/schletz, actual Austria, cosa que demostra que no es tracta d'un fet aïllat al final de la cultura LBK.

El mundo es fa ressò de les declaracions de Meyer sobre les causes d'aquestes brutals agressions massives quan comenta que, tot i ser desconegudes, podrien coincidir amb episodis de sequera i de canvi climàtic.

La violència ha estat una constant en l'evolució humana tal com queda demostrat a múltiples jaciments de totes les èpoques. Recentment s'ha publicat el cas de la Sima de los Huesos on s'ha pogut demostrat una agressió fa uns 450.000 anys relacionada amb una important acumulació de cadàvers de tots coneguda. També, fa més de 850.000 anys, a la Gran Dolina, hi trobem les restes canibalitzades d'Homo antecessor. 

Les massacres han augmentat de dimensions a mida que ho ha fet la densitat de població, especialment a partir del neolític, i el desenvolupament tecnològic de les armes.

Podeu llegir la divulgació que s'ha fet de la notícia al Daily Mail i a l'Spiegel online.

Una falange demostra major diversitat fa 2M d'anys

Falange OH86. Vistes dorsal, lateral, palmar i proximal.

Un article d'un grup de científics espanyols publicat a la revista Nature ha tingut un gran ressò en el món de l'evolució humana per les seves possibles implicacions en la recerca de la línia evolutiva del gènere Homo. 

Manuel Domínguez-Rodrigo i la resta d'investigadors del projecte que té lloc al jaciment Philip Tobias Korongo (PTK) a Olduvay (Tanzània) descriuen una falange (OH86) del dit petit de la mà esquerra que presenta característiques modernes i que ha estat datada amb una antiguitat de 1,84 milions d'anys. És la falange més antiga que presenta una morfologia moderna. 

El fòssil no correspon ni a Parantrops Boisei ni a Homo habilis, que eren les dues espècies que vivien a la zona en aquells moments. Per aquest motiu sembla evident que una altra espècie d'homínids formada per individus de major talla coexistien en el mateix ecosistema. Aquesta notícia amplia la diversitat d'homínids a l'Àfrica durant el plistocè inicial.

Aquest grup humà més alt, amb més corpulència era capaç d'enfrontar-se a animals de mida superior i traslladar peces més grans de carn. La resta s'ha trobat associada a multitud de fòssils d'animals i eines lítiques emprades en el seu descarnament. La configuració moderna de la falange fa suposar també una major capacitat de manipulació dels materials.

Els investigadors ja han trobat noves restes (un peu) que també podrien pertànyer al mateix taxó i que es donaran a conèixer després del seu estudi. De moment es pot hipotetitzar amb la descoberta d'una nova espècie humana o, el que sembla més probable, l'assignació de les restes a Homo ergaster (erectus per alguns autors). Recordem que aquesta darrera espècie va ser la primera en la que es va donar el creixement puberal, cosa que va representar un augment d'alçada considerable.D'altra banda aquestes dades afegeixen nous dubtes a la pertinença d'Homo habilis al nostre gènere. 

Caldrà seguir les novetats d'aquest grup de recerca amb molta atenció, especialment tenint en compte la riquesa del jaciment.

Per ampliar la informació us suggerim el blog Paleontropologia Hoy, El comentari de Rosa M. Tristán. 

La imatge correspon a Nature ja citada a l'article i l'escala és d'1 cm.

Marques de tall de fa 3,4 milions d'anys

S'ha publicat a la revista Journal of Human Evolution l'estudi de Jessica C. Thomson et al. que demostra l'existència de marques de tall en els fòssils més antigues identificats fins a l'actualitat. 

Els autors han analitzat dues restes fòssils del jaciment DIK-55 de Dikika Etiòpia, i han demostrat que 12 de les marques eren degudes a l'acció amb eines lítiques sobre els ossos amb la intenció de trencar-los o de separar la carn de l'os. 

Els ossos analitzats: un os llarg d'un antílop i una costella d'un bòvid, havien estat processats amb eines de pedra per aconseguir carn per a ésser consumida. La novetat és que aquestes restes estan datades amb una antiguitat de 3,39 milions d'anys, una datació molt anterior al que fins ara ningú podia imaginar. La imatge de la revista Nature que acompanya mostra algunes de les marques de tall.

Recentment hem publicat en aquest mateix blog notícies sobre la troballa d'eines de pedra amb una antiguitat de 3,3 milions d'anys (1, 2) i, tot i que, alguns autors suggereixen, en aquest cas, la necessitat d'una millor anàlisi estratigràfica, la coincidència de les proves sembla demostrar cada cop amb major certesa la hipòtesi que la modificació d'eines i la incorporació de la carn a la dieta humana es va produir molt abans de l'aparició del gènere Homo. 

Tot i que encara és molt aviat per a poder assegurar-ho, de moment, sembla que Australopithecus afarensis en seria l'autor més probable.

Tenint en compte que si, tal com s'ha hipotetitzat, la incorporació de la carn a la dieta dels homínids va ser un element fonamental per a què es desenvolupés el cervell, sembla lògic pensar que aquesta conducta s'havia d'iniciar en una espècie anterior a Homo habilis, atès que aquest ja tenia un cervell de mida superior al del ximpanzé actual.

Tenint en compte que els quatre criteris bàsics per a establir el gènere Homo eren: postura erecta, locomoció bípeda, habilitat manual suficient per a construir instruments i la possessió d'un gran cervell, i que aquest darrer es va desestimar per a què Homo habilis pogués pertànyer al nostre llinatge; és evident que caldrà redefinir l'abast del nostre gènere. 

No hi ha cap mena de dubte que caldrà buscar criteris més objectius i, o bé incloure H. habilis en el gènere dels Australopitecins com reclamen alguns autors, o plantejar-nos incloure alguns Australopitecins (afarensis, sediba...) en el gènere Homo, sempre que es demostri l'associació d'aquestes espècies amb l'ús d'eines lítiques.

Podeu llegir la notícia inicial a Science Daily, Past Horizons, Nature.

Novetats breus. Juliol 2015

1- Per primera vegada es comença a excavar a l'abric de la Consagració a Capellades. Aquest nou jaciment de la cinglera del Capelló genera importants expectives ja que es troba a la vora de jaciments com l'abric Romaní reconeguts per la seva importància en l'estudi de l'ecologia de l'Homo neanderthalensis i per la suposada estratigrafia que, entre 9.000 i 55.000 anys, podria contenir evidències del darrer intercanvi d'espècies a Europa. Font: IPHES. 

2- L'home de Xuchang va viure a la Xina continental ara fa uns 100.000 anys. Aquesta espècie ocupa l'espai entre l'home de Pekin (Homo erectus) i Homo sapiens. Un estudi recent dirigit per Li Zhanyang  demostra que aquest homínid també hauria practicat el canibalisme tal com ho demostren les marques de tall i de mossegades en un fèmur juvenil. Notícia a scmp. 

3- L'home de Pekín era capaç de controlar el foc fa més de 600.000 anys tal com demostra la ubicació, disposició d'elements protectors i d'altres característiques d'un fogar localitzat en un jaciment proper a la capital. Font: Archaeologynews. 

4- Noves troballes a la campanya 2015 a Atapuerca. IPHES. Galeria de fotografies al facebook de l'IPHES. Reflexiones de un primate de José M. Bermúdez de Castro.

5- Noves aportacions sobre les primeres migracions a Amèrica. Segons els autors de l'article la primera migració humana provinent de Sibèria va travessar l'estret de Bering ara fa uns 23.000 anys. Aquest grup es va dividir en una segona població milers d'anys després de la seva arribada. Una altra cosa és la migració fa només 5.500 anys dels Inuit i altres esquimals que van ocupar l'Àrtic. La divergència genètica entre els grups del nord i els del sud es va produir fa entre 11.500 i 14.500 anys. D'altres recerques identifiquen una migració genètica amb components dels actuals austro-melanesis en determinats genomes de l'Amazònia Science, Los Angeles Times Agencia sinc, Hominides. No es tracta d'un tema resolt a l'espera de noves anàlisis genètiques, sobretot, d'Amèrica del sud.

 

 

6- Un estudi publicat a Plos One estableix una comparació entre l'estructura del crani i la cara en els homínids. Resulta interessant per les aportacions que fa a la interpretació de la seqüència evolutiva i a l'encaix de determinades especies o poblacions humanes. Paleontologia Hoy.

7- L'any 2011 es va descobrir la possible presència de neandertals fa només 28.000 anys a prop de l'actual ciutat russa de Byzovaya (Rússia). Representa una ocupació molt recent d'aquesta espècie. És per aquest motiu que es considera que va ser un refugi en la part septentrional del continent abans de la seva extinció. Font INRAP, podcast en francès. 

8- Fragments d'una Venus de fa 40.000 anys trobada a la cova de Hohlr Fels, Alemanya. Paleorama en red.

9- Trobada una dent de fa 500.000 anys al jaciment de Tautavel. Font: Midilibri.

10- Segons un estudi que compara l'estructura del peroné amb la dels grans simis vius es demostra que l'Australopithecus afarensis tenia una conducta en la que alternava el desplaçament bípede amb l'activitat arborícola. Science Direct via Paleoantropologia Hoy.

Eines de fa 1,4 milions d'anys a Orce

Els jaciments d'Orce són de gran interès paleontològic i representen un lloc clau per esbrinar la presència d'homínids a l'Europa occidental amb una antiguitat propera al milió i mig d'anys. Orce, TD4 (Tinchera Dolina 4) i La Sima del Elefante a Atapuerca i La Boella al municipi de La Canonja (Tarragona) són els jaciments més importants que treballen per sobre d'un milió d'anys. L'IPHES, que dirigeix tots aquests projectes, a Orce ho fa de la mà de Robert Sala i Bienvenido Martínez-Navarro.

Durant els anys 70, el paleontòleg Josep Gibert ja es va adonar que l'entorn corresponia a un antic llac amb un potencial de primer ordre per a la recerca i, més tard, amb la coneguda polèmica sobre la calota humana i el descobriment a Barranco León d'una dent de llet humana s'hi han succeït moltes campanyes i cada cop es demostra que és un jaciment cabdal per reconstruir l'ecosistema peninsular entre fa 1 i 2 milions d'anys i l'estudi primerenc de la presència humana a la part més remota del continent europeu. 

Aquest any han estat moltes les troballes paleontològiques de fauna als diferents jaciments de la zona: Fuente Nueva 1 i 3, Barranco León i Venta Micena. Per tenir-ne una informació més detallada podeu llegir l'article del blog de l'IPHES. 

De totes les troballes ens interessen especialment les que fan referència al conjunt d'eines lítiques que confirmen la presència d'homínids a la zona. Més concretament se n'han localitzat 60 a Fuente Nueva 3 amb una antiguitat de 1,3 milions d'anys. Aquestes eines corresponen sobretot a ascles de sílex que s'usaven per esquarterar les peces de fauna i facilitar-ne el trasllat posterior a un lloc segur on poder ser processades, distribuïdes entre el grup i menjades. També s'han localitzat 100 peces més al jaciment deBarranco León amb una antiguitat de 1,4 milions d'anys, sobretot ascles i algun percussor. Com en altres temporades esperem els estudis que expliquin el context de l'ús d'aquestes eines sobre les restes de fauna per a conèixer millor el comportament humà. 

Valorem molt positivament la possibilitat de visitar els jaciments els dissabtes. Esperem que aquesta iniciativa es consolidi i, si s'escau, s'ampliï. 

La imatge que acompanya aquest resum l'ha fet Letícia Menéndez de l'IPHES.

Canvis d'estatura ràpids i per diferents mecanismes

L'estudi realitzat per Fernando Ramírez Rozzi et al. publicat a la revista Nature és un recull força complet sobre el grup pigmeu Baka que viu a l'occident de l'Àfrica equatorial. El grup estudiat es troba a Camerun. 

El treball compara les dades d'evolució de pes i talla amb altres poblacions de pigmeus de l'Àfrica oriental, amb altres poblacions africanes de talla normal i també d'europees. És interessant llegir l'article original perquè està ple de dades molt interessants sobre la població, el desenvolupament i l'estructura social dels grups Baka. 

Pel que fa al creixement es reconeixen les mateixes fases que en la resta d'humans amb presència de l'augment de talla propi de la pubertat i un petit creixement posterior més lent.

 És important destacar que en patró de desenvolupament de la talla hi ha una diferència molt important entre els dos grups de pigmeus africans. Tot i que acaben tenint finalment la mateixa talla. Els Baka tenen un desenvolupament normal durant els primers mesos posteriors al naixement comparat amb les mitjanes d'evolució d'africans i europeus. És després, durant l'evolució fins els dos primers anys, que es produeix una aturada molt important que ja mantenen durant la resta de la seva evolució. En canvi el grup de pigmeus oriental ja mostra una talla més petita a partir del naixement. Aquest fet indica que dues poblacions separades poden desenvolupar dos mecanismes diferents per reduir la talla i adaptar-se millor a la vida a  l'espesa selva humida. 

També és molt important el fet que aquesta modificació del patró de creixement s'ha produït en molt poc temps cosa que demostra la facilitat d'adaptació de l'Homo sapiens a diferents contexts ecològics ja que la separació entre els dos grups es va produir entre fa 8.000 i 14.000 anys. Podeu ampliar la informació a l'article de Science Daily. 

Font de la imatge: Fernando Víctor Ramírez Rozzi.

Cultiu de plantes fa 23.000 anys a Galilea

El procés de domesticació s'ha vist tradicionalment com l'acció de l'home envers una altra espècie amb la finalitat d'obtenir-ne un profit. Més recentment s'ha ressaltat el fet que les dues espècies es beneficien de la relació mútua i, per tant, s'ha deixat de considerar-ho un fenomen  unidireccional. Així doncs, per exemple, el gos i l'home s'han domesticat conjuntament per obtenir avantatges que han suposat un millor accés als recursos i una possibilitat superior de tenir èxit reproductiu (disculpeu el resum). Actualment es parla de domesticació no només d'animals i es considera que un dels grups d'espècies que han aconseguit un major èxit genètic fruït de la domesticació amb els humans han estat els cereals. Aquesta llarga dissertació ens porta a un afegitó: associat a l'èxit dels cereals s'ha produït també l'èxit de les males herbes. Les males herbes creixen associades a ecosistemes alterats pels humans. 

L'article d'Ainit Snir et al. publicat a la revista Plos One es basa en l'estudi de les males herbes al jaciment d'Ohalo II que es troba a la costa sud-oest de la mar de Galilea. En aquest jaciment s'hi ha trobat un campament estable d'un grup de caçadors-recol·lectors. El jaciment va quedar segellat en unes condicions excepcionals de conservació a causa de la pujada del nivell del mar de Galilea que va enterrar amb llims les restes orgàniques. Les proves que en aquest lloc fa 23.000 anys s'hi practicava una agricultura incipient són: la troballa de llavors de blat silvestre d'espelta, d'ordi silvestre i de civada en una concentració molt superior a la que és habitual sense la intervenció humana, una llosa de pedra que va ser utilitzada per a moldre els cereals. Els humans que van habitar com a mínim un any complert l'espai incorporaven a la seva dieta molts altres productes vegetals de l'entorn com les ametlles, les olives, llenties, figues i el raïm. 

L'estudi es centra, com hem dit, en les males herbes. Les espècies estudiades (Ch. àlbum, M. parviflora, N. syriaca i S. marianum) són les mateixes que trobem avui en dia a la zona associades a paisatges alterats per l'home. Segons els autors aquestes espècies podrien representar les adaptacions inicials a aquesta tipologia d'entorn  i que, més tard, es van  expandir pel continent sense massa variacions genètiques. Tot plegat demostra, 11.000 anys de l'aparició oficial del neolític, el cultiu (no només la recol·lecció) de cereals i el seu processament. 

Cada cop apareixen més proves que demostren que tant la pedra polida, la ceràmica, la ramaderia i l'agricultura (elements clau per a la definició del neolític) tenen arrels força antigues en les societats de caçadors-recol·lectors. Caldrà considerar l'aparició d'aquests tecnologies com a conseqüència d'un llarg procés que progressivament va generar les condicions i el coneixement necessaris per a socialitzar i controlar aquest coneixement  i reservar el concepte de neolític pel moment en què aquestes activitats, ja conegudes, es van generalitzar. Aquest replantejament correspon, si s'escau, als especialistes.

Podeu llegir el comentari de la notícia a Paleorama en red. en castellà i a Haaretz en anglès. 

Les imatges del collage que acompanya l'escrit corresponen a l'article ja citat i s'hi pot veure la ubicació i estructura del jaciment d'Ohalo II i a una fotografia de l'ordi silvestre.

Intervenció dental fa 14.000 anys

Publicada a la revista Scientífic Reports la que podria ser la primera prova d'una intervenció humana en una patologia dental. L'article comença fent un interessant resum sobre algunes de les intervencions conegudes fins ara, com el tractament per reomplir les cavitats dentals amb cera d'abella al neolític o la perforació de dents amb un trepant d'arc fa 9000 anys al Pakistan i les tècniques més depurades de les civilitzacions posteriors. També comenten la pràctica freqüent en tot el gènere Homo de l'ús d'escuradents per aconseguir l'eliminació de restes entre les dents o altres molèsties de les genives. 

La recerca de Gregorio Oxilia et al. s'han realitzat sobre el tercer molar inferior dret d'un jove que va morir fa uns 14.000 anys quan en tenia uns 25. La resta prové del jaciment italià de Riparo Villabruna. 

El desgast dental posterior demostra que la intervenció va ser feta en vida. Al microscopi les estries tenen la mateixa estructura que les habituals de les marques de tall realitzades sobre l'os. Les marques realitzades amb eines de sílex es van produir més insistentment en dues direccions concretes i amb moviments de palanca circular i d'altres per provocar el desgast per erosió. 

La càries es va estendre en la població del neolític a causa de l'excés de carbohidrats de la dieta, però anteriorment ja es produïa tal com ho certifica aquest cas en el que no s'ha pogut demostrar cap increment d'aquests elements en la seva alimentació. 

El desenvolupament de la tecnologia lítica durant l'Epigravetià pot haver facilitat la creació d'eines més adequades (burins i làmines de tall fines) per a una intervenció d'aquest tipus. 

També es pot concloure que les tècniques usades a les civilitzacions posteriors partien de coneixements previs molt anteriors. 

La imatge correspon a un fragment d'una de les que es publica a l'estudi: Oxilia, G. et al, Earliest evidence of dental caies manipulation in the Upper Palaeolithic. Sci. Rep. 5, 12150; doi: 10.1038/srep12150 (2015). En podeu llegir un resum més ampli a Hominides.

L'evolució de les proporcions de la mà

Acostumem a pensar que l'evolució ha modificat més la morfologia del cos en els humans moderns que en els altres homínids (ximpanzé, bonobo, goril·la, orangutan). Aquesta idea falsa fa que quan veiem, per exemple, un ximpanzé pensem que la seva morfologia i comportament s'acosten molt més que el nostre a l'avantpassat comú del que ens vam separar, suposadament, fa uns sis milions d'anys.  Aquesta idea és errònia en molts casos. En la realitat, des de la separació dels diversos llinatges d'homínids cada gènere ha sofert un procés evolutiu propi. 

Aquí parlarem del cas de la mà a partir de la publicació a la revista Nature d'un estudi comparatiu sobre la seva morfologia entre components del mateix ordre, els homínids vius i d'altres d'extingits. Cal tenir present dues qüestions prèvies. Cal recordar que comparem espècies clarament bípedes amb d'altres que encara usen les mans com una part del cos implicada en el desplaçament pel medi. Afegeixo que cal considerar aspectes funcionals diferencials relatius a la precisió, la força, la possibilitat de fer una pinça digital més efectiva i d'altres. 

L'estudi demostra que la proporció entre la longitud del dit polze amb la resta de dits de la mà indica processos evolutius diferenciats en els homínids actuals que no es poden explicar per la proximitat genètica. Aquesta relació que és molt semblant en humans i australopitecins respon a una estructura plesiomòrfica (més antiga) en el nostre llinatge comú. 

A l'article ja enllaçat anteriorment (Almécija, S. et el. L'evolució de les proporcions de la mà en humans i simis. Nat. Commun. 6: 7717 doi:10.1038 / ncomms8717 (2015) s'hi poden trobar, a més de gràfics interessants, com el que reproduïm aquí, la metodologia seguida i altres conclusions addicionals d'interés.

ADN denisovà a Papua Nova Guinea i Austràlia

Els humans moderns som el resultat genètic de la nostra evolució i de la hibridació amb altres poblacions o espècies que ja havien fet el seu procés independentment però que encara podien tenir descendència fèrtil amb els sapiens. Així, doncs sabem que tots els humans moderns, excepte la població subsahariana, manté en el seu ADN un petit percentatge provinent del genoma neandertal. També és conegut que a l'Àsia oriental i Oceania hi ha rastres genètics de la hibridació amb una altra espècie identificada a l'Àsia Central: els denisovans.  

L'estudi de Ya Hu i set investigadors més publicat per  BioRXiv mostra el resultat del nou mètode de identificació d'al·lels denisovans que han desenvolupat i que presenta una capacitat de detecció de quasi el 80% i només un 2,4% de falsos positius. L'estudi s'ha aplicat a setze genomes pertanyents a la zona d'Austràlia i Papua Nova Guinea i les conclusions mostren l'existència de 38.877 al·lels amb introgressió denisovana. 

A l'abstract de l'article els autors indiquen algunes de les funcions amb les que aquestes seqüències estan relacionades. 78 introgressions estan vinculades a funcions com l'espermatogènesi, fertilitat, adaptació al ritme circadià, aclimatació al fred, desenvolupament cerebral, la immunitat, etc.. Els gens que contenen les 121 introgressions de l'ADN denisovà estan relacionats amb funcions evolutivament importants com l'embaràs, el desenvolupament de la cara, els pulmons, el cor, la pell, el sistema nerviós i les gonades masculines, la percepció visual i olfactiva, la resposta a la calor, el dolor i la hipòxia, el metabolisme, la coagulació de la sang, l'envelliment, etc.. 

És evident que la persistència d'aquestes incorporacions genètiques relacionades amb funcions tan importants ha estat possible pel fet que els grups de sapiens exposats a aquestes modificacions han aconseguit una millor adaptació a l'entorn. 

La publicació permet llegir en format PDF els detalls de la recerca. 

Excavació al Molí del Salt. 2015.

Excavació al Molí de Salt. Vimbodí i Poblet.
Font de la imatge: IPHES

La setzena campanya d'excavació al jaciment del Molí del Salt situat al municipi de Vimbodí i Poblet ha finalitzat amb la recuperació de més de 5000 restes arqueològiques. Aquesta temporada s'ha acabat l'excavació del conjunt A amb una datació màxima de 14.000 anys d'antiguitat. El director de l'excavació, en Manuel Vaquero Rodríguez de l'IPHES ha comentat que el proper any ja es podrà excavar el conjunt Bde cronologia anterior. Podeu completar la informació al blog d'aquesta institució. 

Entre les peces recuperades hi ha: 

Peces de sílex molt ben conservades i dissenyades per diferents funcions: puntes de projectils per a la cacera, eines de tall per esquarterar els animals, peces lítiques dissenyades per a netejar la pell dels animals pel seu aprofitament posterior, eines per a treballar els óssos i generar noves eines amb aquest material, restes de fauna de diferents espècies (bòvids, cèrvids, cabra i porc senglar) que eren part de la dieta del grup. 

Petxines i altres elements que formarien part de penjolls creats amb la finalitat de guarnir el cos.

Plaques de pedra recobertes d'ocre que cal estudiar per a poder esbrinar els motius que hi poden ser representats. Les catorze plaques localitzades en campanyes anteriors mostren els gravats d'animals: cérvols, cavalls i bòvids. 

Fogars. També s'hi han localitzat fogars que en funció de la seva ubicació i de les restes associades podrien ajudar a la comprensió de les diferents funcions de les zones del campament.  

El Molí de Salt va ser durant les cronologies indicades un campament de caçadors-recol·lectors nòmades i segur amb les troballes de les excavacions realitzades fins ara i les que es duran a terme en el futures es podrà reconstruir l'ecologia d'aquestes poblacions, la seva relació amb l'entorn, la seva capacitat simbòlica i les dinàmiques d'ocupació d'aquest hàbitat. Ja esperem el resultat de les properes campanyes d'un dels jaciments que representa una aportació important al coneixement dels nostres avantpassats del final del paleolític. 

La font de la imatge que acompanya és el blog de l'IPHES enllaçat en aquest article. 

Novetats breus. Juny 2015

1- L'anàlisi intracanial de Victoriapithecus (espècie amb una antiguitat de 15 milions d'anys que va ser localitzada a la vora del llac Victòria l'any 1997) posa de relleu que la complexitat cerebral (presència de circumvolucions)  es pot haver desenvolupat abans de l'augment de volum cranial. Ho podeu llegir a Science Daily. 

Font: Fred Spoor of the Max Planck Institute for Evolutionary

2- Un estudi de Paola Vila i altres investigadors publicat a la revista Plos One demostra l'ús de la llet com element  aglutinant adhesiu per a barrejar amb ocre fa 49.000 anys. Fins ara No s'havia pogut determinar aquesta barreja en mostres tan antigues. 

3- S'ha demostrat el cultiu del te fa 6000 anys a la Xina. N'ha fet difusió Daily Mail. Per curiositat podeu consultar el Diari del poble en línia en xinès. 

4- La presència d'eines lítiques amb una antiguitat de 100.000 anys al jaciment de Jebel Faya als Emirats Àrabs Units demostra la presència humana a la península a l'entorn dels 130.000 anys d'antiguitat possiblement aprofitant la baixada del nivell del mar a l'estrat de Bab el-Mandeb en l'últim període interglaciar, amb la qual cosa es retarda considerablement les estimacions de la sortida d'Àfrica. Podeu llegir l'estudi publicat a Science o el resum de Earthsky.

Jaciment de Jebel Faya. Font Science

Les pintures rupestres de les coves de Mitla i Yagul

La televisió de  l'Instituto Nacional de Arqueologia y Historia (INAH) de Mèxic ha penjat un curt vídeo sobre les pintures rupestres de les coves de Mitla i Yagul situades a l'estat d'Oaxaca. L'extensa àrea de 5000 hectàrees conté un gran nombre de llocs arqueològics amb pintures realitzades ara fa uns 10.000 anys. En aquest document de 2' 14'' en podreu veure alguns exemples. El lloc és interessant perquè, a més d'eines lítiques i altres restes, s'hi han documentat les primeres proves al continent de la domesticació de la carbassa, el moresc, els frijoles. 

Un braçalet denisovà

L'anàlisi genètica d'una falange distal trobada a la cova de Denisova va desvetllar l'existència d'una nova espècie que s'hauria diferenciat de la línia evolutiva de l'Homo sapiens fa gairebé un milió d'anys. 

Amb el temps i nous estudis hem conegut la hibridació d'aquesta espècie amb els humans moderns, fins el punt que actualment un alt percentatge dels humans que viuen a l'est asiàtic tenen en el seu ADN restes d'aquest contacte genètic. 

Més recentment hem sabut que hi ha una relació genètica entre els preneandertals de la Sima de los Huesos i aquesta població asiàtica denisovana de la zona d'Altai a Sibèria. El contacte genètic entre neandertals i denisovans amb els sapiens ha comportat el replantejament del mateix concepte d'espècie fins el punt que alguns especialistes han començat a distingir entre espècie biològica i morfològica. 

Recents descobertes van en la línia de demostrar l'elevada capacitat cognitiva d'aquestes espècies ara extintes però tan relacionades amb la nostra. L'ús d'ornaments fets a base de plomes de rapinyaire, els gravats de la cova de Gorham a Gibraltar, la tecnologia lítica i molts altres indicis en són una mostra. 

El Dr Derevyanko director del Institut d'Arqueologia i Etnografia de Novosibirsk i el seu equip han fet pública la troballa de dos fragments d'un braçalet associat al mateix nivell al que, juntament amb restes d'altres animals, s'hi va localitzar les de l'home de Denisova. L'antiguitat de la joia és d'uns 40.000 anys i està feta de mineral de clorita. El treball requereix coneixements tecnològics molt desenvolupats tant en el poliment de la peça com en la confecció de l'orifici realitzat amb un torn a gran velocitat i poques vibracions. 

La peça que tenia un diàmetre d'uns 7 cm. mostra un desgast a l'interior de l'orifici com si hi tingués subjecta una peça de cuir que sostenia un altre element més pesant tal com mostra la imatge de Siberian Times que podeu veure a la part superior d'aquest escrit. El fet que aquest material hauria estat obtingut a 200 km de distància ens dona informació sobre la vàlua que podia tenir pels humans que es van esforçar per crear la joia que segons argumenten els investigadors va ser usada per un infant o una dona només en comptades ocasions i no habitualment. Aquest braçalet és una prova fefaent d'una cultura organitzada amb especialistes joiers que usava ornaments per donar relleu a determinades persones del grup, un comportament realment modern. 

Segur que amb el temps s'aniran descobrint noves proves d'aquesta capacitat simbòlica que permetrà reivindicar la qualitat cognitiva i social de neandertals i denisovans. Podeu ampliar la informació a Internet Stones i a la font ja citada.

Imatge d'Anatoly Derevyanko, Mikhail Shunkov i Anastasia Abdulmanova.

L'Homo antecessor a La Boella

Josep Vallverdú és codirector de
l'excavacio de la Boella. IPHES.

Reconec que el títol d'aquest article no resistiria les exigències d'una escrupolosa revista científica, a La Boella encara no s'hi han pogut trobar restes humanes. 

El que s'ha pogut documentar àmpliament a les diferents campanyes arqueològiques és la seva presència gràcies a la troballa d'una àmplia col·lecció d'eines lítiques, una cinquantena només en aquesta campanya, que associades a copròlits de hiena demostren que el jaciment de la Mina va ser, fa gairebé un milió d'anys, un lloc ideal per a la obtenció de recursos alimentaris pels grans depredadors. 

Efectivament, la presència de restes de Mammuthus meridionalis, hipopòtams i altres herbívors fa pensar que el conjunt d'aiguamolls formats per l'antiga desembocadura del riu Francolí i la riera de La Selva del Camp tenia l'entorn ideal, ple de bassals d'aigua dolça i fang, perquè aquestes espècies hi acudissin freqüentment. 

Tal com comenten els codirectors del jaciment Palmira Saladié i Josep Vallverdú (imatge) els jaciments de La Boella i el nivell TD6 a la Gran Dolina d'Atapuerca són de la mateixa cronologia. A l'estrat Aurora del nivell TD6 s'hi va descobrir, ara fa 18 anys, les restes d'una nova espècie amb característiques diferencials en relació a la resta de taxons descoberts fins llavors. En la seva morfologia s'hi van identificar característiques primitives juntament amb d'altres més modernes que els relacionaven amb l'Homo neanderthalensis. 

La Gran Dolina era una cova on l'Homo antecessor, denominació cada cop més acceptada, hi transportava les seves captures per a poder processar-les amb tranquil·litat i fora de l'abast de la resta de carnívors. Alguns d'aquests fòssils eren d'altres homínids, i ara hi trobem les seves restes canibalitzades. Esperem que d'aquí a cinc anys aproximadament es pugui excavar el nivell en tota la seva extensió i apareguin altres fòssils que completin la informació de la que ara es disposa. 

La Boella, en canvi, era un lloc de cacera o d'obtenció de recursos. Un cop aconseguits calia trossejar els animals grans per poder transportar les peces més aprofitables a un lloc segur. Un cop allí ja es podien esquarterar les restes, repartir-les entre la resta del grup i menjar-se-les tranquil·lament. També voldríem recordar que aquesta associació entre eines lítiques, marques de tall i copròlits de hiena es dona també a Orce, el tercer jaciment peninsular amb una antiguitat superior al milió d'anys. 

En el cas de La Boella ens trobem doncs amb un jaciment d'obtenció de recursos a camp obert i a TD6 amb un indret de refugi i consum de les restes en un espai limitat. Aquesta diferència ens explica les peculiaritats diferencials dels dos jaciments. És força probable doncs que els homínids siguin els mateixos en els dos casos. Els homínids provinents de l'est d'Europa havien d'haver creuat els Pirineus per entrar a la península. 

Voldria recordar que aquest mateix patró es va continuar produint 400.000 anys després, ara en fa uns 450.000 anys, quan els preneandertals de la Sima de los Huesos, també a Atapuerca. Aconseguien recursos al jaciment de Galeria i a altres punts i els portaven també a Gran Dolina, evidentment a un estrat superior, on els consumien.

Excavació al jaciment de la mina. La Boella.

Durant el plistocè van conviure diferents espècies d'homínids a diferents llocs del planeta i tenim proves de presència anterior al milió d'anys a La Sima del Elefante  (Atapuerca) i a Orce. Queda per resoldre el dubte de saber si aquesta espècie anterior era la mateixa o una de diferent. En aquests moments la comunitat científica encara no té prou informació per a poder assegurar-ho. 

Les futures troballes a TD6, la possibilitat de localitzar restes humanes a La Boella o més antigues a Orce o a la Sima del Elefante són les qüestions que més anhelem les persones interessades en l'evolució humana per aquella època del plistocè peninsular. 

Pel que fa a la campanya d'excavació que tot just s'ha acabat a La Boella voldria comentar la presència de l'investigador del CSIC Antonio Rosas més conegut per la seva intervenció a l'excavació del jaciment neandertal de la cova del Sidrón a Astúries i les expectatives que en properes campanyes hi ha dipositades a la Cala 1 on s'estan efectuant les obres d'instal·lació d'una coberta protectora. Estem convençuts que la Boella esdevindrà en un futur proper un espai imprescindible per a la recerca i socialització del Plistocè a casa nostra.

Podeu ampliar la informació al blog de l'IPHES a l'espera de la publicació dels articles científics posteriors que amb tota seguretat publicarà l'equip d'investigadors que ha participat en la recerca. 

Maig 2015. Novetats breus.

1. Un estudi genètic publicat The American Journal of Human Genetics aporta noves proves al fet que la sortida d'Àfrica que va colonitzar la resta del món va sortir del continent per la ruta del nord via Egipte. Link. PDF.

2. Curt vídeo divulgatiu sobre la història d'Atapuerca. Publicat per Fundación Atapuerca i EIA Atapuerca. 6' 48''. Idioma: Castellà.

3. Eudald Carbonell comenta pel telenotícies del Canal 3/24 les troballes més importants d'aquest mes.

4. Nou article d'Emiliano Bruner sobre la importància del desenvolupament del parietal en l'evolució humana. Publicat a Quaternary International.

5. Hominidés ofereix una guia pràctica per a visitar la Caverne du Pont-d'Arc. 

6. Un article publicat a la revista PNAS compara l'estructura corporal de Pan panicus  d'Homo sapiens. Entre les diferències analitzades destaca la importància del greix corporal i el sistema de refrigeració corporal i la diferent distribució de la massa muscular entre braços i cames en els homínids. En podeu llegir el comentari que en fa El País. 

ZIHLMAN ET AL/PNAS

7. Descobert un extens poblat neolític de 8000 anys d'antiguitat a Bulgaria. Archaeology, The sofia Globe.