dijous, 19 de desembre de 2013

Abril 2013


Novetats breus

1- Paleoaprende ha publicat en el seu blog la "Taula cronoestratigràfica internacional". 

2- La projecció posterior dels lòbuls occipitals, un tronc cerebral inclinat i una escorça prefrontal ampliada lateralment són les tres característiques que augmenten les possibilitats de què el famós crani Tomaï  (Sahelanthropus tchadensis) sigui el primer dels ascendents humans. Fa uns 7 Ma es van separar les dues línies evolutives que han donat lloc a ximpanzés i humans. Aquestes són les conclusions que ha presentat aquest dos d'abril l'equip de Thibaut Bienvenu a la Paleoanthropology Society tal com ho explica la Kate Wong en aquest article de Scientífic American.

3- L'altura i la proporció del cos juntament amb la longitud del penis constitueixen tres de les característiques implicades en la selecció sexual dels humans. Ben aviat desenvoluparé un article sobre aquest estudi australià. Podeu trobar la informació en les fonts següents: La Vanguardiael MundoScientific AmericanNature i l'original a PNAS.

4- L'home d'Ötzi presentava una gran varietat de problemes dentals que Roger Seiler i altres tres investigadors descriuen a l'article publicat a online-librery. En podeu llegir un resum periodístic a Science Daily o a l'ABC

5- Stonehenge torna a estar d'actualitat pel fet que a prop d'una font d'aigua situat a l'espai conegut com el camp de Vespasià s'hi han descobert restes d'ocupació amb una antiguitat de 9.500 anys bp. Ho podeu ampliar a Decouvertes archeologiques o a la pàgina de la BBC News.


Tecnologia lítica i consum habitual de carn


Una de les fites més importants de l'inici de la nissaga homo és l'associació entre el mode 1 i el processament de carn i moll de l'os d'una forma sistemàtica. La modificació de la pedra per tal d'elaborar una eina es considera una de les primeres habilitats que associem a l'aparició del gènere homo. El consum de carn ha estat un factor fonamental per tal d'aconseguir l'energia necessària per desenvolupar el cervell, amb repercussions posteriors en el metabolisme i sistema digestiu.

A l'estudi realitzat per Joseph Ferraro i companys publicat a la revista Plos One es repassen les evidènciès d'aquesta relació i es parteix del fet que les primeres troballes (3,4 a 2,3 Ma) no poden demostrar aquesta associació pel fet que disposem de poques restes i de les diferents interpretacions que els especialistes fan dels fòssils. 

En aquest estudi es demostra una forta i sistemàtica relació entre l'elaboració d'eines del mode 1 i el consum sistemàtic de carn amb una antiguitat de dos milions d'anys a Kanjera Sud a la riba sud del golf Winam del llac Victòria. Els autors destaquen la important presència de bòvids i l'accés a la font d'alimentació molt aviat després de la mort cosa que queda demostrada per la poca presència de marques de mossegada d'altres carnívors a les restes.

Els autors remarquen també la selecció de cranis i extremitats (húmer, ràdio-cúbit, fèmur i tíbia) en les peces de major grandària i una menor selecció en els animals més petits. La selecció associada al transport marca la preferència de consum així com elements pràctics i funcionals relacionats amb el pes que cal transportar.

El consum preferent de cranis petits demostra la intenció de buscar una font d'aliment amb un alt contingut de greix molt adequat per cobrir les creixents necessitats d'energia.

Personalment considero aquest treball una aportació brillant i imprescindible que no ha tingut la repercussió mediàtica que caldria esperar. Aquesta línia de recerca ens ha de portar necessàriament a la descoberta d'altres jaciments més antics que ens demostrin el moment d'inici de la incorporació de la carn com un element constant en la dieta humana. 

La imatge que acompanya correspon a peces òssies amb marques de tall i pertany a la font ja citada.





Homínids i hienes compartien menjar a Orce.



S'ha publicat un article de M. Patrocinio Espigares y altres reconeguts autors i antropòlegs a Quaternary International on es reconstrueix una escena que va passar fa 1,3 milions d'anys al jaciment de fuente Nueva-3 a Orce. Segons els autors s'han trobat restes òssies incompletes d'una elefanta de l'espècie Mammuthus meridionalis que va ser esquarterada i consumida pels homínids i per les hienes gegants de l'espècie Pachycrocuta brevrostris

Segons els autors els homínids van ser els primers en arribar al cadàver i van separar les quatre potes i el crani del cos usant eines lítiques de les que se n'han trobat 17 resquills de sílex, per endur-se aquestes peces a un lloc més segur. Aprofitant aquestes peces, a més de la carn corresponent, obtenien una reserva tant al moll dels óssos grans com al cervell amb un contingut molt nutritiu i adequat per a la ingesta dels nens petits acabats de deslletar i dels ancians desdentegats. 

Posteriorment van arribar les hienes que van escampar 34 copròlits, l'anàlisi dels quals demostra que van ingerir una gran quantitat de carn. Una de les proves que els autors aporten per demostrar la seqüència dels fets és que alguns copròlits es troben situats en el lloc on hi hauria d'haver les potes. La importància de la recerca és important per la demostració conjunta dels fets. Esperem que en un futur es pugui conèixer més informació com la possible causa de la mort de l'elefanta, la grandària del grup que va haver de translladar quatre potes i un cap, probablement amb una certa premura, el lloc on es van poder endur les restes i que suposadament oferia als homínids una major protecció. 

Podeu ampliar la informació consultant la pàgina de l'IPHES, Els blogs de difusió com Paleorama o Pileta de la prrehistoria i, perquè no, la versió critica del blog de El niño de Orce. La imatge que acompanya s'ha obtingut de la font ja citada en primer lloc.



"La sal en la prehistòria. Una autèntica revolución".

Museo de la Evolución Humana de Burgos ha publicat al seu canal de Youtube la xerrada que Germán Delibes de Castro, catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Valladolid, va dur a terme en el marc del cicle "Charlando con los arqueologos". En aquesta xerrada, de 1h i 20 minuts de durada, l'investigador comenta la importància de la sal en la història i comenta la recerca que s'ha dut a terme als jaciments de Molino Sanchón i Santioste propers a les salines de Villafàfila. Exposa les tècniques d'obtenció de sal que es duien a terme els estiu des de l'holocè fins a l'edat mitjana. Els rituals de compensació podrien explicar les troballes de un enterrament d'una dona i d'una vedella? La ceràmica campaniforme formaria part també de rituals de tancament de pous d'extracció de la sal i representen un signe del poder dels explotadors d'aquest recurs? 







HOA HAKANANI'A



Aquest Moai de la Illa de Pasqua desvetlla, a la seva esquena, una representació gràfica del mite de l'Home ocell pel qual els joves nedadors del grup eren tractats amb tots els honors durant un any si eren capaços d'aconseguir el primer ou que ponien les orenetes en una illa propera. Tal com s'explica al blog on podeu ampliar la informació aquesta imatge s'ha pogut visualitzar i interpretar millor gràcies al tractament amb una metodologia 3D fet per l'Archaeological Computing Reserch Group.



L'escena representa un pollet masculí que abandona el niu en presència de Korami, la seva mare, representada a l'orella dreta i del seu pare a l'altra banda, tots dos representats per imatges meitat ocell-meitat persona.

Només recordar que la illa de Pasqua exemplifica aquelles civilitzacions (per desgracia n'hi ha moltes) que es van desenvolupar i, després d'un creixement cultural i demogràfic espectacular, presumiblement un èxit, van desaparèixer per la incapacitat de mantenir una dimensió sostenible en relació als recursos de què disposaven. Una lliçó que l'ésser humà no aprèn i està a punt de reproduir a nivell global. 






Noves aportacions a la identitat d'A.sediba



La revista Science ha publicat sis estudis sobre l'australopitecus sediba. Abans de començar la relació de les noves troballes que conjuntament representen una aportació per a la ubicació d'aquesta espècie en el llinatge dels homínids us recomanem rellegir els articles històrics sobre aquesta espècie publicats en aquesta mateixa web l'abril de 2010, el setembre de 2011 i el juny de 2012.


A l'estudi de Joel D. Irish i altres s'analitza la morfologia dental i es determina, com és el cas d'altres estructures òssies, l'existència de característiques primitives que coexisteixen amb altres innovacions que relacionen l'espècie tant amb l'A. africanus com amb els homo habilis/rudolfensis posteriors. Les dues espècies d'australopitecins formarien un grup sudafricà separat de la línia evolutiva de l'A. afarensis.

Darryl J. de Ruiter i altres autors proposen en el seu article sobre l'estudi de la mandíbula, l'esquelet postcranial, la dentició i altres parts de l'esquelet que aquestes estructures presenten característiques específiques tant en grandària com en forma que permeten assegurar que es tracta d'un taxó propi i diferenciat dels A. africanus. A més destaquen les similituts amb les primeres espècies d'homo.

Segons Steven E. Churchill i altres investigadors les extremitats superiors conserven una estructura més adaptada a l'escalada d'arbres i a penjar-se de les branques que no pas a una millor prensió i manipulació. Segons els autors aquestes habilitats es desenvoluparien posteriorment en espècies com l'homo erectus.

Peter Schmid i altres sis investigadors expliquen en el seu article sobre el torax que aquesta estructura presenta una forma primitiva en la seva part superior i una forma més semblant a la humana en la part inferior. A l'estudi sobre la columna vertebral dirigit per Scott A. Williams es demostra que la tipologia i localització de les vétebres donaven a aquesta estructura una flexibilitat més pròpia de les característiques posteriors d'homo erectus que no pas les dels altres australopitecins.

L'estudi de l'anatomia del peu i la reconstrucció de la dinàmica en el procés del desplaçament bípede realitzat per Jeremy M. DeSilva i els seus col·laboradors indica una forma especial de caminar. Aquesta recerca indica, segons els seus autors, que es poden haver produït diferents formes de bipedisme durant el Plio-Plistocé. 

En aquesta web de Sciencemag podreu trobar aquests estudis i els anteriors relacionats amb aquesta espècie.

D'una banda la barreja de característiques arcaiques i d'altres més pròpies del gènero Homo converteixen aquesta espècie del grup d'australopitecins en un candidat a ser considerada próxima a la nissaga humana, però la seva datació que la situa per sota dels dos milions d'anys (de moment) indica que va viure en un moment en què ja s'havien donat les primeres formes propiament humanes de les que, de fet, no en tenim una gran constància en el registre fòssil.

Per tot plegat aquest encaix encara no resolt sembla indicar que difícilment pot ser considerat un antecessor directe dels humans a no ser que s'amplies temporalment el període en què va ocupar el sud d'Africa. Una altra hipòtesi podria ser el fet que durant un període anterior s'hagués produit hibridació entre diverses espècies que haurien donat lloc a diferents línies evolutives: els primers homo i els darrers australopitecins.

Podeu trobar altres referencies de la notícia a Mundo Neandertal en castellà, i una ampliació a National Geografic d'on he obtingut la imatge que acompanya aquest article.






Reflexions sobre el canibalisme d'Homo antecessor



Guillermo Rodríguez-Gómez i altres tres investigadors del CENIEH juntament amb Jesús Ángel Martín González del Departamento de Matemáticas i computación de la Universitat de Burgos han publicat unarticle al Journal of human evolution en el que es presenta un model matemàtic per valorar els recursos disponibles per a la alimentació d'animals carnívors durant el Galerià (1.2 a 0.8 Ma) a Europa.

L'estudi demostra l'existència d'un ecosistema ric en recursos durant el Pleistocè inferior a la zona de l'actual Atapuerca en el moment que hi habitava l'Homo antecessor. Aquests recursos eren suficients per alimentar la població humana i els carnívors de la zona. Aquests són els fets. A partir d'aquestes dades els autors infereixen que les necessitats d'alimentació no poden explicar el canibalisme que demostra l'estat de les restes trobades al nivell TD6 de la Gran Dolina.

El mateix comenta José M. Bermúdez de Castro en el seu llibre Un viaje por la prehistòria (1) en el que després de indicar que les restes trobades tampoc mostren signes de malnutrició comenta textualment "todo apunta a que los miembros de una tribu mataron y se comieron a los de otro grupo rival por el control de los magníficos recursos que se encontraban en los alrededores de la sierra de Atapuerca. Podemos así hablar de un verdadero canibalismo territorial, practicado de manera recurrente por las poblaciones de Homo antecessor. El canibalismo formaría parte del comportamiento cultural de esta especie".

En aquest punt és on poden començar l'elaboració d'hipòtesis que potser mai seran del tot aclarides. D'una banda es produïa un descarnament diferenciat que permetés atribuir una intenció més simbòlica a aquest consum? Sembla que no. A més, en la lluita pel territori, es podrien produir morts que generessin recursos directes dels quals s'alimentessin, però amb tota probabilitat alguns dels individus capturats vius podien ser adoptats pel grup guanyador, especialment dones i nens. Aquesta última possibilitat només seria certa en el cas que l'augment de dimensió del grup pogués ser positiva.

En aquest sentit la recerca desenvolupada pels investigadors sembla concloure que la consumició dels cossos no va ser la causa inicial, però sí la conseqüència.

Només recordar que aquesta conducta no només és pròpia de l'espècie Homo antecessor si no que més aviat sembla una constant en el nostre gènere.

Poseu trobar més referències en castellà al bloc de Pileta de la prehistòria.
(1) Bermúdez de Castro, José M.ª. Un viaje por l prehistoria. Ed AKAL Colección Historia del mundo. Madrid 2013. Pàg. 52.
Font de la imatge: RTVCYL. 





"Los humanos somos unos narizotas" Arsuaga dixit

En aquest curt vídeo (poc més de dos minuts) de Juan Luís Arsuaga repassa algunes de les característiques humanes que ens configuren tal com som. Una petita mostra de El sello indeleble, el llibre que ha escrit juntament amb el neurocientífic Manuel Martín Loeches. La informació la ha publicat noticias.la información.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada