dimarts, 17 de desembre del 2013

Setembre 2010


Liubov Golovanova arqueòleg del laboratori de Prehistòria de St Petesburg considera que la desaparició dels Neandertals a la zona del Caucas va ser deguda a dues grans erupcions volcàniques que es van produir fa uns 40.000 anys a la zona i que van causar, a causa de la gran quantitat de cendres expulsades, una modificació significativa en el clima de la zona. Aquesta informació sembla corroborada per les troballes de Francesco Fedele de la Universitat de Nàpols que també afirma l'existència d'una època d'hivern volcànic provocat per una tercera erupció a Itàlia aproximadament en la mateixa època. De ser certa, aquesta catàstrofe va afectar també als homo sapiens que habitaven la zona.
Aquestes zones van ser ocupades amb posterioritat molt ràpidament per poblacions d'Homo sapiens provinents del pròxim orient, únic lloc on sembla que es va produir el contacte genètic entre les dues espècies.

Aquestes recerques poden explicar una davallada molt significativa del nombre de Neardentals en aquesta extensa zona, però en cas justificar per si sola la desaparició completa d'aquesta espècie atès que la seva expansió geogràfica era molt més gran i trobem poblacions fins 20.000 anys després.

Per a més informació consulta l'article publicat a la revista ScienceNews.



Les cinc-centes peces de sílex, tallades segons la tècnica Llevalois, que s'han trobat a dos metres de fondària en un antic meandre del riu Sena a Tourville-la rivière tenen una antiguitat de 200.000 anys i es poden atribuir a Homo Neardental o Heildelbergensis. Curiosament 300 d'aquestes peces s'han trobat només en dos metres quadrats.
Aquesta troballa és important ja que també va associada a restes d'una gran varietat d'animals que, en aquest cas, han estat treballades, però no exclusivament en el context de l'alimentació, en alguns casos es pot demostrar l'aprofitament de les restes dels animals, especialment os, tendons i altres elements per a ser aprofitats posteriorment en la construcció d'eines.
La distribució de les troballes pot fer pensar en dues hipòtesis. En primer lloc la concentració d'eines de tall sembla massa gran per les necessitats d'un sol grup i podria tractar-se d'un centre de fabricació d'eines lítiques amb finalitats d'intercanvi o de subministrament a poblacions més importants. En segon lloc la concentració de les restes pot estar relacionada amb un grup relativament petit d'individus especialitzats en la fabricació d'aquestes eines. Inicis dels processos d'especialització i distribució de feines en col·lectius que superen l'estructura bàsica de convivència habitual d'un grup de Neardentals.

Font de la informació i la imatge: hominides.




Homo antecessor i canibalisme

Ja era coneguda de fa anys (1996) la presència de conductes de canibalisme en les restes d'Homo antecessor trobades a Atapuerca, ara, les noves dades confirmen que aquesta conducta no era una cosa aïllada ja que s'han trobat restes d'onze persones, tots nens o joves, en diferents subnivells de TD6, cosa que indica una continuïtat temporal d'una durada considerable. El fet d'haver trobat aquestes restes juntament amb altres restes d'animals que havien estat esquarterats amb la mateixa tècnica confirma encara més que havien estat consumides per procurar alimentació al grup.
Encara queden força incògnites per investigar: A quin grup corresponen els individus consumits, al mateix (canibalisme ritual repetit), a un altre grup de la mateixa espècie o a joves d'una altre espècie d'homínids que compartia el mateix hàbitat? Com els aconseguien? Diversos grups miraven de caçar animals i si sorgia la oportunitat segrestaven joves d'altres grups? Eren fruït de enfrontament entre grups?, Consumien els adults en el lloc de l'atac i transportaven els joves per ser consumits amb més tranquil·litat posteriorment?, etc.
Font de la informació i de la imatge: IPHES



Atapuerca (Burgos), Orce (Granada) i La Boella (Tarragona)

Ja es pot assegurar la presència d'homínids amb una antiguitat superior al milió d'anys en aquest tres punts de la Península Ibèrica. Tot i que només s'han trobat restes de fòssils humans a Atapuerca, la presència de marques de tall en restes òssies d'altres animals als altres dos jaciments ens demostren la presència d'ho
mínids en un marc geogràfic força ample que també podem confirmar a l'actual Anglaterra i com a mínim per tot el sud d'Europa i, evidentment, en la gran via de comunicació eurasiàtica que representa l'actual Geòrgia. L'espècie a què d'entrada es poden atribuir és a l'Homo antecessor, cosa que només es pot confirmar quan es trobin restes òssies en aquests emplaçament. En aquests moments, però, no es pot descartar la presència de més d'una espècie d'homínids.
Recentment, a mitjans de setembre es donen a conèixer els més de 1200 fòssils entre restes de fauna, algunes amb marques de tall, i eines lítiques amb una antiguitat de 1,3 milions d'anys. els estudis que es generin a partir d'aquestes peces ens permetran comprendre millor l'adaptació de l'Homo antecessor a un ambient lacustre d'aigua salada amb una climatologia subtropical. Serà interessant comprovar com s'ho feia per aconseguir carn de grans mamífers (elefants, hipopòtams, etc) i quin el procediment d'aprofitament. 



Humans i gossos

Continua essent una incògnita determinar a partir de quin moment el llop va esdevenir un animal domèstic. En aquests moments les restes més antigues trobades que podrien relacionar-se amb aquest procés es remunten a uns 30.000 anys, durant l’Aurinyacià.
Noves recerques ens acostaran a la definició exacta d’aquest moment i ens ajudaran a conèixer quin va ser el procés que va portar a un grup de llops a seguir un grup humà. Si em permeteu especular calia que es complissin dues condicions. En primer lloc els llops no haurien de representar un perill significatiu pels humans, aquesta premissa comporta que aquests comptessin amb un sistema d’organització grupal que protegís els més dèbils del possible perill que els llops podien representar i unes armes prou efectives per tal de poder-los foragitar en cas d’atac, en aquest sentit no cal dir la importància del control del foc, especialment per a la protecció del grup durant la nit.
La segona premissa important és que els llops obtinguessin algun benefici de la conducta de seguir el grup humà. Aquest fet és pot donar a partir del moment en què l’home és capaç de capturar en grup una presa que generi excedent. En aquest moment l’home esquartera l’animal i s’emporta a la base aquells talls més valorats i que és capaç de transportar, la resta queda a mercè de la resta d’animals, també dels llops, que tot i ser caçadors, en aquest context actuen de carronyaires. Molt probablement el grup de llops seguien doncs, inicialment, el grup de caçadors.
Prop de la base del grup humà, amb el temps, els llops podien tenir accés a les restes, bàsicament als óssos dels animals consumits  pels humans i que aquests els podien lliurar. Per tal que això es produís cal que els humans tinguessin algun benefici de la proximitat de la llopada. El primer avantatge pot haver estat la de guarda ja que probablement reaccionaven udolant a la presència de perills, sobretot a la d’altres animals potencialment perillosos. Serà més tard quan l’home pot començar a fer servir l’animal com una ajuda a la cacera, per controlar els ramats i tantes d’altres funcions prou conegudes de tots.
En aquest procés devia ser fonamental l’estructura social del llop que es correspon amb força exactitud amb la humana. El lideratge va passar a ser assumit per un humà a partir del moment en què era capaç d’imposar temor, procurar l’alimentació deguda així com la resta de característiques pròpies d’aquesta funció.
Amb tota probabilitat aquesta conducta mútua de relació es va produir en un determinat nombre de grups humans i, a partir d’un moment, es va generalitzar amb tota seguretat la donació de cans d’un grup a un altre expandint-se d’aquesta manera l’associació entre les dues espècies.
Segons demostra l’article de Jason G. Golman que podeu llegir a la pàginahttp://scienceblogs.com/thoughtfulanimal/2010/08/dogs_are_pretty_smart_they.php, la interacció amb l’espècie humana ha afavorit el desenvolupament filogenètic de conductes intel·ligents en els gossos. Aquesta capacitat contrasta amb les conductes mostrades per llops educats de petits en un entorn humà.
Atenent al resum anterior és fàcil deduir que la interacció mútua entre les dues espècies va ser, amb tota seguretat molt anterior a la coneguda en aquests moments. Ara cal trobar les proves que així ho certifiquin.
Posteriorment s’ha produït la diferenciació de l’espècie de forma que avui en dia ens trobem davant d’una gran diversitat de gossos que acompleixen a més de les esmentades altres funcions més modernes i adaptades a un medi urbà cosa que genera noves problemàtiques que no són objecte d’aquesta reflexió. La selecció que l’home exerceix sobre aquest animal està sovint en relació al profit, material o no, que aquest espera obtenir-ne.
Font de la imatge: http://www.fws.gov/southdakotafieldoffice/images/WOLF.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada