dijous, 19 de desembre de 2013

Juny 2012


Novetats breus

1. VISITA ATAPUERCA. El jaciment d'Atapuerca i el Museo de la Evolución humana de Burgos és una de les visites obligades per qualsevol persona que vulgui conèixer l'evolució humana. Molt recomanable per estudiants. Per organitzar una sortida us recomano que useu aquesta guia. Conté informació sobre els diferents jaciments, esquemes i informació sobre l'evolució humana, visites d'interès a Burgos i rodalies i totes les dades d'horaris i telèfons de contacte necessaris.

2. El Neolítico antiguo en África y su impacto en la Península és el primer lliurament d'una serie que tracta aquest tema amb força documentació i riguritat. Per aquest motiu en recomanem la lectura. Publicat a Comunidad El Pais.

3. Chris Stringer i altres paleontòlegs modifiquen l'arbre evolutiu per considerar l'homo heildelbergensis com el pare dels humans moderns a l'Africa, els neandertals a Europa i els denisovans a Àsia. Aquests autors consideren neandentals antics els heildelbergensis de la Sima de los Huesos a Atapuerca i es replantegen la seva cronologia. He incorporat la imatge d'aquest arbre a la pàgina d'aquest mateix web anomenada Arbre d'homínids.



Aportacions a l'alimentació de l'Australopitecus sediba i anamensis

L'Australopitecus sediba és una espècie que es va descobrir l'any 2008 a l'Àfrica del Sud i que presenta característiques primitives com el seu cervell petit, els 

braços llargs, però també una mà molt complexa fet que va portar a pensar a alguns investigadors que tenia habilitat per a usar instruments, fins al punt que algú es va plantejar, inicialment, la possibilitat d'anomenar-lo homo sediba. Una altra característica que contradiu la recerca que ens ocupa és que Sediba té unes dents petites, cosa que s'ha associat sempre a un increment del consum de carn i, en tot cas, associat a la ingesta de vegetals tendres. Podeu ampliar la informació en aquesta web abril 2010 o a setembre 2011.

Una recerca conjunta de l'Institut Max Planck de Leibzig i la Universitat americana de Colorado ha demostrat, per diferents tècniques, que l'alimentació d'aquesta espècie s'assembla més al tipus C3 que al tipus C4. Cal explicar doncs quines diferències hi ha entre aquests dos tipus d'alimentació per entendre-ho bé. 

El tipus C3 correspon a un tipus d'aliments vegetals més durs i llenyosos propis d'arbres i arbusts. Un dels components d'aquesta alimentació seria l'escorça. En aquest cas sembla que no menjava l'escorça externa si no que més aviat la segona capa dels arbres on es troba la saba i, per tant, la major font de nutrients. L'alimentació C4 correspon més a l'alimentació a base de gramínies i joncs, i és més pròpia de l'estepa i de llocs oberts a diferència de la C3 que seria més propia de zones boscoses. 

Faltaria per determinar la part d'alimentació corresponent a la carn d'altres animals (insectes o altres de més grans). Fins a poder disposar d'aquestes dades el tipus d'alimentació que demostra aquest estudi es correspon més a la que té l'actual Ximpazé. Completaven aquesta alimentació fruites i altres aliments comuns a altres espècies d'australopitecins.

Un altra hipòtesi és que les restes analitzades van coincidir amb circumstàncies mediambientals adverses que van forçar la recerca d'aliments en recursos que no els eren habituals, atés que la resta d'australopitecus tenen una alimentació més propera a la dels primers homínids.

Aquest article coincideix en el temps amb un estudi realitzat per Ferran Estebalanz ì altres autors en el que s'analitza el microdesgast de les dents d'altres dues espècies d'australopitecins: l'anamensis i l'aferensis. En aquest estudi que ha divulgat Dentalecology i que podeu descarregar en PDF es compara el desgast dental d'aquestes espècies fòssils amb altres de modernes per determinar les seves semblances. Segons aquest treball l'Australopitecus anamensis tindria una alimentació semblant als papions actuals amb una estructura pròpia del tipus C4 ja descrit anteriorment.

Podeu llegir aquesta notícia a HominidesHominid HuntingScience Daily o l'article de Kate Wong a Scientific American.



L'arc neolític més antic d'Europa trobat a Banyoles

El jaciment de la Draga correspon a un poblament neolític situat al costat del llac de Banyoles d'una extensió d'uns 10.000 m2 que actualment es troba 

parcialment submergit. A l'enllaç anterior podreu conèixer les característiques de distribució de l'espai i el tipus de construcció. aquest jaciment pertany a l'anomenada cultura cardial i se n'ha pogut determinat una antiguitat superior als 7.000 anys. La situació original del poblat que es trobava en una illa només comunicada per un petit itsme amb terra li conferia una ubicació defensiva molt bona.

Aquest mes de juny s'hi ha trobat un arc de 108 cm de llarg construït amb fusta de teix, material idoni per la seva resistència flexibilitat i memòria, treballat per un dels costats. La importància de la troballa és el fet que és el més antic a Europa d'aquesta època i per la seva conservació ja que fins ara només se n'havien trobat fragments i les circumstàncies anaeròbiques en què va quedar dipositat han contribuït a mantenir-lo en perfecte estat. 

Els coordinadors  de la recerca Antoni Palomo, Raquel Piqué i María Saña  esperen poder determinar quin era l'ús exacte d'aquest estri ja que en aquests moments del Neolític la cacera constituïa una font d'alimentació secundaria. Per això es plantegen diferents hipòtesis com el seu caràcter simbòlic o cultural, l'ús com a arma usada en l'enfrontament a altres grups humans, una activitat de cacera residual i complementària, o altres. En l'actualitat la cacera, a bona part del món, tampoc és una activitat lligada a l'alimentació, però a tot arreu es continua practicant i encara es continuen construint arcs pensats per a molt diverses activitats: cacera, ornament, esport, joc i altres.

Podeu llegir aquesta notícia al diari Ara, a El PeriódicoSci-news d'on he obtingut la fotografia que acompanya.



Iogurt de fa 7000 anys al nord d'Àfrica


La capacitat de l'home modern per consumir llet és un tema apassionant ja que facilita la comprensió de com un determinat grup humà, en aquest cas el que genèticament estava preparat per tolerar la lactosa, esdevé més nombrós per l'avantatge evolutiu que comporta una millor nutrició. Podeu ampliar la informació a l'article d'aquesta mateixa web publicat el gener de 2012 amb el títol: El consum de llet. Un factor adaptatiu i potser selectiu en l'evolució humana. Aquest mateix fenomen es pot haver donat en relació a altres aliments fonamentals com seria el cas dels cereals. Per això són tan importants els estudis que intenten determinar quan es va iniciar el consum de llet d'una forma generalizada.

Julie Dunie i altres sis investigadors publiquen a la revista Nature un article on estudien les restes de greix procedent de productes làctics trobats en ceràmiques amb una antiguitat aproximada de 7.000 anys a diferents refugis de les muntanyes d'Acatus Takarkori al sud-oest de Líbia. Cal recordar que llavors el clima no era tan sec i la vegetació permetia la presència de ramats de bòvids.

Per emmarcar la recerca voldria comentar que hi ha constància de l'ús de la llet per a la alimentació humana anteriorment a altres llocs del món (2.000 anys abans a Anatòlia per exemple). El cas que ens ocupa correspon a l'evidència més antiga a l'Àfrica. És interessant poder estudiar el mateix fenomen en llocs i moments diferents.

Voldria destacar dues coses d'aquest estudi. En primer lloc la demostració de la presència de iogurt, cosa que podria representar un dels tractaments de transformació que es feien sobre la llet per tal de reduir-ne la lactosa i així disminuir els efectes patològics sobre les persones que encara no n'havien desenvolupat la tolerància. També vull destacar el fet que les anàlisis dels greixos han demostrat que els animals consumien una gran varietat de les plantes, cosa que indica que estaven contínuament en moviment i que probablement desplaçaven els ramats a zones altres durant l'estiatge. 

 La imatge correspon a l'article original, ja citat anteriorment, de la revista Nature. També podeu llegir aquesta informació de forma més divulgativa a Nature.





Art rupestre a Austràlia de fa 28.000 anys


Tal com comentem a l'article anterior l'art rupestre és molt difícil de datar degut als seus components minerals. Per aquest motiu cal 

felicitar-nos quan això sí que és possible com en el cas que ens ocupa. De forma gairebé atzarosa s'ha identificat unes traces fetes en carbó, cosa que ha permès la seva datació ja que es tracta d'un material orgànic. L'objecte té una antiguitat de 28.000 anys segons la Dra Fiona Petchey directora de l'equip de radiodatació de la Universitat de Waikato a Nova Zelanda.

El dibuix, que podeu veure en la imatge annexa, datat recentment s'ha convertit en la pintura més antiga amb antiguitat coneguda a Austràlia. La peça ha estat trobada a Narwala Gabarnmang un abric ocupat per l'homo sapiens des de fa 45.000 anys i que presenta un sostre de granit ple d'espectaculars pintures.

La troballa s'emmarca en el projecte comú dut a terme entre França i Austàlia per posar en valor aquestes restes amb la intenció que puguin representar una font d'ingressos per a la comunitat Jawoyn que viu a la zona.

Per a més informació podeu consultar la web de la Universitat of Southern Queensland, la d'hominides i la de NTD Televisión entre les moltes fonts que han divulgat aquesta notícia.   





Un nou mètode per a la datació de les pintures rupestres. I la polèmica.


El material utilitzat per pintar a les parets de les coves o abrics no conté matèria orgànica ja que en la seva totalitat els pigments es realitzaven amb components minerals. Per aquest motiu no es pot utilitzar la tècnica coneguda com el Carboni-14 i s'han hagut d'emprar procediments indirectes com les dates de l'enderroc dels estrats de la cova com a Chauvet (maig de 2012 en aquest web) o de carbons associats com és el cas de les coves de Nerja (febrer 2012).

La nova tècnica consisteix a analitzar les formacions calcàries que s'originen en el procés natural evolutiu de la cova, tant les capes anteriors com les posteriors a la realització de la pintura. És una tècnica no destructiva que analitza el deteriorament de l'urani i la seva transformació en tori, procés que segueix una pauta temporal coneguda.

L'estudi de Alistair Pike, Joao Zilhao i nou investigadors més s'ha publicat a la revista Science. En aquest treball s'han analitzat determinades pintures d'Altamira, de la cova de "El Castillo" i altres nou coves del nord cantàbric espanyol. El resultat ha estat sorprenent ja que les datacions finals són molt més antigues de les que s'esperava obtenir. Més concretament de 35.600 anys per les primeres i 40.800 anys per les segones. Aquesta datació situa la realització de les primeres pintures en un context molt proper a la primera presència dels sapiens a Europa, i de moment, serien les més antigues del continent.

Cal matitzar que a Altamira aquesta datació tan antiga no correspon a tot el complex, sinó només a determinats elements concrets. aquesta cavitat va ser 

ocupada i pintada posteriorment durant milenis tal com ha passat en la majoria dels jaciments coneguts. La importància d'Altamira, l'antiguitat de les pintures i les hipòtesis dels investigadors han revolucionat el món de la informació amb el plantejament d'una de les tres hipòtesis: la possible autoria neandertal d'aquestes primeres manifestacions pictòriques en el fons de les coves, ja que aquesta conducta s'ha associat des de sempre a l'homo sapiens.

Cal tenir present que tenim constància de l'ús de l'ocre com element decoratiu a l'Àfrica des de fa 100.000 anys a la cova de Blomos (octubre 2011) i, alguna recerca per confirmar, associa l'ocre a estrats de fa 200.000 anys i a cultures neandertals (gener 2012). Per tant, l'ús de pigments per decorar el cos humà o objectes probablement és molt antiga i no tinc cap dubte que, incloent-hi el simbolisme corresponent, pot haver estat un comportament compartit per sapiens i neandertals. 

Altra cosa és la pintura al fons de les coves que sembla més aviat correspondre a una cultura específica desenvolupada a Europa, però també a Austràlia amb datacions molt antigues; Per cert, a Austràlia no hi ha hagut mai neandertals. Aquest ús específic en l'ubicació del simbolisme pictòric sembla més propi de la cultura sapiens ja que de moment no s'ha pogut confirmar la seva associació a restes de cultura neandertal.

Valorem molt positivament la nova troballa en relació a la nova tècnica de datació, tot i que lamentablement no podrà ser usada en tots els contexts on hi ha pintures, i felicitem els investigadors per haver sabut protagonitzar l'actualitat amb una hipòtesis no comprovada, encara que a molts, com a mi mateix, ens agradaria que fos certa ja que no dubtem de la capacitat simbòlica dels neandertals demostrada en molts altres camps com, per exemple, en l'elaboració d'instruments musicals.

També podeu llegir la notícia a Pileta de prehistoriahominidessinapsit o npr d'on he obtingut les imatges que acompanyen realitzades per Pedro Saura/AAAS/Science.


Una qüestió d'altura. Evolució humana


Una de les característiques de l'evolució que ens ha portat a definir la morfologia actual de la nostra espècie ha estat l'augment de l'altura. La última modificació important en aquest paràmetre va ser el creixement puberal que es va començar a donar amb l'homo ergaster fa gairebé dos milions d'anys. Aquesta innovació en el procés maduratiu va permetre superar en altura la resta d'espècies anteriors en la nostra línia evolutiva.

Un estudi de Jose Miguel Carretero i altres autors publicat a Science Direct realitza una anàlisi comparativa dels ossos llargs dels braços i les cames entre l'homo heindelbergensis, 27 óssos procedents de la "Sima de los huesos", 39 peces d'home de neandertal i 17 de  l'home de l'homo sàpiens modern (Skul/Qafzeh). Les dades de les mitjanes finals són les següents: Homo heildelbergensis 163,6 cm, homo de neandertal 160,6 cm i sapiens 177,4 cm. En el treball també es comenten les mitjanes d'altura en funció del sexe. En totes les espècies analitzades s'han identificat individus que tenien una talla força superior a la mitjana. A més de la mitjana de l'altura individual, en la mesura que es puguin tenir més dades, caldria definir la variabilitat de la població en funció de la desviació típica que configura la corba de la normalitat corresponent.

L'altura depen de molts factors tal com es pot constatar durant l'evolució humana i en la situació actual de la nostra espècie. Hi ha molts estudis que vinculen una alimentació rica i diversificada amb un increment de la talla de la població, però també raons d'adaptació a determinades condicions climàtiques com són la humitat i la temperatura aconsellen tenir un cos més petit com seria el cas del pigmeus i altres poblacions habitants de les selves càlides i humides ja que així es facilita el procés de refredament de l'organisme, o dels inuit pobladors de l'àrtic, en aquest cas per evitar les pèrdues de calor d'un cos massa gran. També recordar com la insularitat i per tant l'aïllament i el context ecològic pot provocar modificacions importants de la talla dels animals tal com es va produir en l'homo de Flores. 

A més de la font original ja citada podeu trobar aquesta informació a Science Daily, a Hominides o a Agenciasic.







Els primers primats africans provenien de l'Àsia? 

En el món de l'evolució humana s'està vivint un moment de reformulació d'hipòtesis a tots els nivells. La genètica ha aportat dades molt importants sobre els processos d'hibridació entre espècies, i això ens ha fet veure que el desenvolupament de l'homo sapiens ha estat un procés més complex del que es creia fins ara.

L'evolució, origen i difusió de la nissaga ergaster-erectus i la interrelació amb altres espècies en els diferents continents també comportarà ben aviat una redefinició de l'evolució humana dels darrers dos milions d'anys.  

Però la notícia que ha centrat l'actualitat d'aquests dies ha estat el replantejament dels origens africans dels nostres ancestres més antics. Ens remuntem a fa 40 milions d'anys aproximadament, És en aquest moment que tot un seguit de restes de primats localitzats a l'Àsia permeten plantejar la hipòtesi que aquest continent és l'origen dels primers antropoides.

Sis anys, del 2005 al 2011, va tardar el paleontòleg Christopher Beard del Museu Carnegie d'Història Natural de Pittsburg per localitzar a Myanmar els quatre molars d'una nova espècie, de la mida d'un esquirol, anomenada Afrasia Djididae i amb una antiguitat de 38 milions d'anys. Els següent pas de la recerca va ser la comparació de les peces dentals amb les d'una altra espècie africana Afrotasius Lybicusaproximadament de la mateixa antiguitat. La conclusió és que les dues denticions són extraordinàriament semblants de manera que mai s'ha pogut observar tanta similitud entre espècies tan allunyades. Un estudi més acurat sembla permetre inferir que els molars d'Afrasia eren més antics.

Amb aquesta recerca es preten demostrar que el poblament d'antropoides a l'Àfrica provenia d'Àsia, tot i que, en aquell moment calia traspassar el mar de Thetis que separava els dos continents.

Caldrà comprovar si altres mamífers van poder fer aquest viatge i noves troballes acabaran de confirmar la vinculació entre les dues espècies i l'evolució que més tard es va produir a l'Àfrica per validar aquesta nova hipòtesi. Certament uns de les circumstàncies que cada cop queda més clara és que els fluxos d'animals, en totes les èpoques, ha estat molt més complex del que fins ara estava establert.


Podeu llegir més informació a Science AAAS, a Cience20 d'on he obtingut la imatge, Livescience i a Sinapsit en castellà.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada