dimarts, 17 de desembre de 2013

Novembre 2010

Stonehenge. Com van transportar les pedres?

Com podien transportar pe

dres que pesaven varies tones a Kilòmetres de distància? A Escòcia s'ha pogut trobar una explicació per a les construccions megalítiques de fa quatre-mil anys que s'inicia amb la descoberta d'un gran nombre de boles de pedra, de característiques i mida molt semblant, trobades a prop d'aquests monuments i que, aparentment, no tenen un paper conegut. El sistema consisteix en col·locar les boles de pedra en uns rails de fusta acanalats. Usant aquest sistema s'han aconseguit transportar grans pesos sense massa esforç. A l'espera de fer la reconstrucció definitiva del procediment, aquest sembla, de moment, l'explicació més plausible.

Les crítiques provenen de la generalització d'aquest procediment a altres monuments i zones on no s'hi ha trobat cap tipus de boles de pedra. Per aquest motiu es pot concloure que la idea funciona, que probablement va ser un procediment utilitzat en el transport de pedres en els monuments megalítics d'Escòcia, però que difícilment aquesta tècnica era coneguda a Stonegenge i a la resta de jaciments de l'actual Europa on probablement el procediment era un altre. altres autors plantegen que en altres llocs s'usaven boles de material perible i que per aquest motiu no se n'han trobat les restes.

Podeu consultar l'article original a la revista The independent history publicada el 18 de novembre.

Les imatges que ilustren aquest article han estat obtingudes de la web de Terra antiquae.





Tradicionalment s'ha considerat que totes les entrades de les diferents espècies a Europa s'havien realitzat sempre per l'orient mitjà i per tant en sentit est-oest. L'estret de Gibraltar s'ha considerat sempre un pas insalvable per espècies anteriors a l'homo sapiens. Luís Gibert Beotas, investigador del centre de
geocronologia de Berkeley, s'atreveix ara a llençar una nova hipòtesi. Segons afirma és possible que es produís també l'entrada d'homo habilis (?) i ergaster o erectus pel sud de la península ibèrica. 


Argumenta aquesta hipòtesi partint de les dades del jaciment d'Orce a la província de Granada (recordem l'article de setembre de 2010 d'aquesta web on es comenten els jaciments amb presència de restes més antigues a la península ibèrica) més concretament un fragment de crani humà associat a fauna de 1,5 Ma, les restes trobades per José Gibert  al jaciment de barranco León-5 i Fuentenueva-3 que consistien en 200 útils del tipus Olduvayense (mode1) i altres fòssils datats posteriorment amb una antiguitat mínima de 1,3 Ma. Aquestes dades, i tenint en compte, que corresponen a les restes més antigues trobades a l'oest d'Europa. La segona prova es correspon amb l'arribada a Europa del mode 2, achelense, datat a Orce amb una antiguitat de 0,8 Ma.


El segon argument es relaciona amb la capacitat que homo erectus ha demostrat per arribar a la illa de Flores, la població anterior a homo sapiens de l'illa de Creta. Tenint en compte que en determinats moments, i especialment en funció de les èpoques de glaciacions el nivell del mar havia baixat i s'havia reduit la distància a l'estret de Gibraltar és possible formular aquesta hipòtesi que fins ara es descartava.


En el cas que es demostri que homo erectus, i potser altres d'anteriors, eren capaces de navegar distàncies properes als 20 quilòmetres s'obren noves alternatives importants en l'explicació de les migracions humanes que caldrà acabar de demostrar a mida que es trobin nous fòssils i aquests es puguin datar de forma fiable. No es pot demostrar presència humana sinó es busca en llocs que fins ara es descartaven pel fet de ser massa antics en relació a les hipòtesis establertes fins el moment. La demostració d'aquest canvi de paradigma depén d'una recerca prou àmplia que també pot produir resultats en el sentit contrari, és a dir, si es troben restes més antigues al nord de la península.

Per ampliar la informació Investigación y ciencia. Novembre 2010.

Imatges: google earth





Durant aquest mes s'han publicat dos estudis que analitzen comparativament el desenvolupament cranial i la velocitat del procés de maduració entre neandertals i sapiens. En tots dos estudis hi ha participat l'institut Max Planck de Leipzic a Alemanya.


Pel que fa a l'estudi sobre l'evolució cranial s'ha pogut constatar que en néixer tot dos presenten una caixa cranial allargada força semblant. En el cas de l'homo sapiens aquesta estructura es modifica durant el primer any de vida assolint una forma globular.


Atès que els circuits neuronals es desenvolupen en l'infant de forma molt significativa després del naixement, els autors consideren, després de l'estudi de motlles obtinguts per escàners tomogràfics, que la manera de veure el món i de comunicar-se havien de ser diferents en les dues espècies. Semblen corroborar aquest fet els recents estudis genètics que mostren diferències en tres gens implicats en el desenvolupament intel·lectual.


En aquests moments els estudis no permeten concloure la magnitud ni el sentit de la diferència. Personalment considero que el nivell de diferenciació morfológica no necessàriament indica de forma correlacional la distància cognitiva. Cal recordar la bona capacitat d'adaptació de l'homo de neandertal a medis dificils i diversos i les manifestacions constatades d'una cultura prou complexa.


El segon cas parteix de l'anàlisi de la dentadura gràcies a una tecnologia innovadora basada en l'ús de tomografies micro-informatitzades per Sincrotó. Aquesta tècnica permet visualitzar les estries de creixement diari que es produeixen a les dents. També es pot observar en els primers molars les marques que indiquen el naixement del nadó. Gràcies a aquesta tècnica és possible fer un càlcul força exacte del moment de la mort dels infants. La comparació dels resultats amb els obtinguts en l'homo sapiens ha permés demostrar que el procés de maduració era molt més ràpid en el cas dels neardentals que, per tant, arribaven abans a l'edat adulta.


Una maduració més ràpida allibera els pares més aviat de la cura i educació de l'infant, però presenta també força desavantages ja que un procés més lent està relacionat, segons els autors, amb una vida més llarga, i com ja és conegut, amb un increment de la capacitat d'aprenentatge, eina fonamental per una millor adaptació al medi.

font de les imatges: hominides.





Al segle X els víkings residents a Islàndia ja feien viatges d'anada i tornada a Terranova, al Canada. A més de les troballes arqueològiques a l Canadà i les diferents fonts medievals que narren aquest fet ara ho podem assegurar ja que s'ha trobat en grup de quatre famílies islandeses que actualment tenen un mínim de 80 descendents les restes d'un gen, el C1e que només es localitza a l'est d'Àsia i a Amèrica, en l'ADN mitocondrial, que replica en tota la descendència només el matern, en lloc de la resta d'ADN que incorpora ADN dels dos pares. això demostra que com a mínim una dòna va viatjar del Canada a Islàndia  i que allí va donar lloc a l'origen d'una estirp familiar que arriba fins els nostres dies.

Aquest estudi difós pel CSIC ha estat desenvolupat per la Universitat d'Islàndia i l'empresa biofarmacèutica deCODE genetics i publicat a la revista American Journal of Physical Anthropology


Aquesta notícia ha estat difosa especialment perquè referma la resta de proves que confirmen el coneixement que de la costa americana tenien els víkings 500 anys abans del "descobriment" d'Amèrica per Cristòfol Colom. Però cal considerar que per nosaltres és més important ja que mostra un contacte produït entre Europa i Amèrica per l'oest. Cal recordar, però que per a molts investigadors aquest no va ser, ni de lluny, el primer contacte ja que ass eguren la continuïtat tècnica entre la construcció d'eines a Europa i la clovi pròpia d'Amèrica. Segons aquests investigadors aquest contacte es va produir aprofitant el nivell tan meridional que va assolir el gel a l'Atlàntic durant la última glaciació. El nivell de la costa, ara més alt, impedeix una recerca a fons d'aquesta hipòtesi.

Font de la imatge d'un poblat víking a Terranova, Canada: CSIC.



Consciència crítica d'espècie


Aquest és un concepte bàsic que desenvolupa Eudalt Carbonell. Per explicar-ho ens podem remuntar al procés d'adquisició de la consciència individual i de grup, element bàsic en el procés d'hominització. Segons Carbonell es pot demostrar l'existència d'aquesta capacitat en l'homo Heidelbergensis gràcies a les capacitats simbòliques i l'acumulació de cadàvers trobat a la Sima de los huesos. La consciència ens permet millorar la comprensió de qui som i millorar l'empatia i la comunicació amb la resta del grup.
Per tal de continuar en el procés d'humanització cal que l'home desenvolupi la consciència crítica d'espècie. si ens reconeixem tots com humans, pertanyents a un mateix grup i habitants d'un entorn fràgil, podrem, conjuntament, emprendre accions globals dirigides a preservar l'ecosistema i salvaguardar el nostre futur.

El primer pas per aconseguir-ho és la socialització dels coneixements que la antropologia assoleix per tal que tothom els conegui i així ajudar a crear aquesta consciència col·lectiva. Personalment considero molt important el desenvolupament d'aquesta consciència, única possibilitat per plantejar solucions globals als problemes comuns de la terra. Serà segurament una visió utòpica de la realitat ja que concretar això necessitaria un poder polític global amb funcions executives, la globalització del coneixement a tot el planeta i altres actuacions que ara per ara semblen, això, utòpiques.


Podeu ampliar aquest resum dels arguments d'Eudalt Carbonell al seu bloc en un article que es titula som com som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada